El cant gregorià i la musica medieval

Va a ser al segle XIX quan els musicòlegs es van interessar per la música medieval i van investigar-la. Fins aleshores, era gairebé desconeguda i oblidada.

Durant l'Edat Mitjana es desenvolupen tres fronts musicals: la música lligada a la religió (sobretot a les institucions eclesiàstiques com monestirs), la relacionada amb la cort o música cortesana i la música popular dels trovadors i joglars. Tot i saber d'aquests tres grups de creacions, gairebé només conservem només literatura musical del grup de música religiosa.

Destaquen tres grans corrents o gèneres:

La monodia o cant gregorià és el gènere més antic. És exclusiu de la música religiosa.

• El cant gregorià és el cant oficial de l'Esglèsia, adonant-se de la capacitat d'impressió que genera la música entre els fidels.
• S'anomena gregorià perquè va ser el Papa Sant Gregori Magne qui el va oficialitzar a l'esglèsia.
• Només té una melodia que segueixen moltes veus.
• Es canta en llatí.
• Es tracta d'una pregària cantada.
• Es canta a capella (sense acompanyament musical)
• Només és cantat per homes.

La música profana dels trovadors  és també monòdica i vocal. Té caràcter aristocràtic i es canta en la llengua romanç i no en llatí. Són composicions de temàtica amorosa, gestes, heroicitats, polítiques, satíriques... És molt semblant al cant gregorià, tot i que el cant trovadoresc s'acompanya del so d'un instrument i segueix un compàs molt definit.
Detaquen el rondeau (que alterna cobles i tornada), el virelai i la ballade (tornada alternant cada tres estrofes).
La seva expressió és més lliure i poc a poc desenvolupen noves técniques d'allargament de les notes que els aproparan a la polifonia.
En el cas dels joglars, grups d'artistes itinerants dedicats a "entretenir" amb acrobàcies i cançons i molt seguits per l'esglèsia, parlem de música popular. Alguns d'ells, els goliards, eren clergues que havien penjat l'hàbit i que cantaven en llatí. Acompanyaven els seus espectacles amb instruments musicals i eren més atrevits amb les temàtiques (dones, vi, excessos monàstics...).

La polifonia és la música escrita per a diferents veus. És la música de la Baixa Edat Mitjana, tant en l'àmbit costersà com religiós. Combina sons i melodies diferents i simultànies. Es distingeixen dos periodes: l'Ars Antiqua (s.XII-XIII) i l'Ars Nova (S.XIV-XV). De la primera cal mencionar l'Escola de Notre-Dame i en Leonín (el primer compositor de polifona). De la segona fase, Philippe de Vitry y Guillaume de Machaut. Podia contenir recitació o ser instrumental.

A Itàlia, durant el Trecento, sorgiren nous gèneres polifònics com el madrigal, la caccia y la ballata (balada) i es conserven textos musicats com el Codex Squarcialupi i el Codex Rossi.

La finalitat de la música religiosa era la d'alabar a Déu. La aristocràtica i la profana era moralitzadora i plaent.

És també en aquesta època quan es va desenvolupar la notació musical a mans del clergue Beoci. .

Els instruments més tocats van ser l'arpa, les flautes, el llaüt, l'orgue, el rabec, el saltiri, la viola de roda, cornamusa, el sababutx (trombó arcaic), xeremies, tambor, pandereta i altres percussions.
 Aquí en podeu veure un bon assostiment.

D'entre la literatura musical conservada, és interessant destacat el LLibre Vermell de Montserrat i Carmina Burana. 

El LLibre Vermell de Montserrat és una còpia de textos literaris del segle XIV-XV de caràcter religiós. Hi destaca el text del Cançoner Montserratí, consistent en 10 cants dedicats a la Verge que cantaven els peregrins que hi acudien. Dedicades als peregrins, també s'hi van incorporar les danses recomenades per a entretenir-se durant la seva estada, com les marianes, que es ballaven en cercle i agafats de la ma i es consideren l'antecedent de la sardana. També la Dansa de la mort més antiga que es conserva en documents. 

Carmina Burana és una col.lecció de cants del segle XII-XIII unificada en un còdex, que es conserva a Baviera. Significa "cants (carima) de Bura (burana, de Baviera). Les lletres estan escrites en llatí, alemany i una petita part en francés.Es tracta de poesia goliarda. Conté cants religiosos, satírics, amatoris, potoris (referents al vi)... Inspirat en aquest còdex, va srgir el Cançoner de Ripoll, del segle XII, en llatí. 

VÍDEOS:  

CANT GREGORIÀ:



RESUM VISUAL DE LA MÚSICA MEDIEVAL:

Punt de reflexió:

La música medieval, sigui de caràcter religiós o popular, és una de les tantes mostres artístiques i creatives que marquen l'Edat Mitjana i hi hem de recurrir a ella per comprendre aquest moment històric.

- Per què creieu que la música pertany al món de l'art? (música com a medi per conèixer la bellesa)
- Quin fet impulsa a Gregori Magne a oficialitzar el cant dins de l'esglèsia? Quin poder té la música en la nostra memòria? I en el nostre esperit? Fes un experiment: escolta aquest vídeo i intenta cantar-ho tot seguit. Segur que pots imitar-ho perquè recordes més o menys com fa la melodia. Què creus que era més fàcil pels fidels: recordar les oracions o memoritzar-les cantant-les? I què és més divertit? Recitar o cantar? Creus que és una manera de fer que els fidels millorin la seva concepció de la missa? o de l'estudi?* o de Deu?

* sant Felip Neri, ja d'època barroca, crèia en el cant com a manera d'exaltar la pietat entre els fidels i ho va posar en pràctica a les esglèsies de la seva congregació filipina a Roma. Fins i tot connectà la Biblioteca dels filipins amb les sales de cant de l'esglèsia perquè els monjos estudiessin escoltant els cants dels oficiants.