CAPÍTOL IV: CREUS MONUMENTALS, DEL PEDRÓ AL COMUNIDOR.

 

Com entenien els ciutadans medievals les tempestes?

Eren fenòmens meteorològics provocats per les bruixes. A l'edat mitjana, es culpava a les bruixes de tot allò que la gent no entenia o que provocava por. Les tempestes i els llamps i els aiguats aterrien a la població perquè comportaven la pèrdua de les collites, infraestructures i animals, el risc de morir pel mal temps, ofegats o de gana i no es podien controlar. Les tempestes eren maleficis que eleboraven les bruixes, inspirades pel diable i que tenien com a finalitat eliminar la vida i la pau dels fills de Déu.

Com creien que les provocaven? 

Llençant pols d'herbes seques i arsènics a dins d'un gorg mentre cantaven conjurs. Una altra forma era fent una foguera al costat d'una font: el fum que es creava s'emportava l'aigua cap al cel i creava els núvols. També creien que ho aconseguien clavant tres cops de vara al terra o tirant pedres als gorgs. Un cop tenien els núvols creats, podien portar-los on volguessin. Podien dirigir-los des de terra o s'hi pujaven.

Per saber si es tractava d'una tempesta de bruixes, els veïns agafaven pedres de calamarsa i les deixaven desfer en un got. Si a l'aigua resultant hi havia pèls, era un malefici provocat per les bruixes.

Com es defensaven els pobles de les tempestes de les bruixes?

Un sacerdot desconjurava el mal temps per a intentar fer front a la devastació de la tempesta sobre es camps de conreu i de pastures. Hi havia diferents maneres de trencar aquest malefici:

A) Utilitzant objectes:

• Creien que cremant branques verdes beneïdes d'olivera o llorer es creava un fum blanc que podia aturar els núvols.

• Quan els temporals duraven massa, portaven relíquies als pobles i esperaven que aquestes obressin el miracle.

• També tiraven objectes cap al cel, com sabates, si la resta de mesures no funcionaven.

• Tirant creus als estanys o gorgs, com es feia a Carenyà, ja que creien que eren l'origen de les tempestes. També ho feien als bullidors de les rodalies de Banyoles. 

B) Els pedrons:

"L'abundància de creus als camps i el culte que elles rebien preocupava a les autoritats eclesiàstiques que, no obstant, no es van atrevir a eliminar. Així es va optar per cristianitzar-les o “convertir-les”, tal com es va fer amb els menhirs. La creu amb caràcter màgic es va difondre al llarg de tota l'edat mitjana, essent l'instrument insubstituïble de totes les pràctiques de conjur i exorcisme; elles aplacaban les tempestes, lluitaven contra el maligne, aturaven la calamarsa o les pluges intenses, extingien els incendis, s'obtenien bons fruits gràcies a elles, els ramats creixien i les dones eren fecundes…" - Cruz Sánchez Rivera. 

Es tracta de petits pilars de pedra amb una llosa que fa d'altar -on es pogués desar el salpasseri la caldereta de l'aigua beneïda en el cas que s'hagués de fer un ritual exorcitzador- i una creu de pedra (avui reemplaçades per les de ferro).

Alguns investigadors els relacionen amb el megalitisme. Se sap que segles enrere, els dòlmens es beneïen i és per això que molts pedrons estan fets sobre pedres antigues (posant una creu a sobre d'un menhir).

Molts pobles conserven toponímies relacionades amb els pedrons. Es relacionen amb els cims dels turons o de muntanyes. Per exemple, a Granollers, Granera, Catllaràs i Gombrèn existeixen muntanyes anomenades així. També van ser utilitzats com a assenyaladors de finques. 

I com era el ritual que es portava a terme al pedró?

Els pedrons es beneïen durant el dia de la Santa Creu (3 de maig) i el dia de l'Exaltació de la creu (14 de setembre). Es feia una processó col·lectiva que passava per tots els pedrons de la població rural per a demanar a Déu l'aigua per a les collites i la protecció dels camps de conreu i, encapçalant-la, un sacerdot hi recitava pregàries i salms. Aquest tipus de processó ja era celebrat a l'alta edat mitjana i fins i tot a la Roma clàssica, quan els pobladors dels llogarets caminaven pels camps amb torxes enceses amb una finalitat apotropaica vers les seves terres i animals.

--- Què s'exalta durant aquesta celebració? Ni més ni menys, el dia en què Helena, mare de Constantí i enviada per ell, es troba amb la creu de Jesucrist al Gòlgota i s'emporta les relíquies de la veracreu cap a Roma.

Si el pedró era a prop d'una església es feia la Pàssia, un ritual en què el sacerdot llegia quatre lectures dels evangelis relacionades amb la Passió de Crist, cadascuna en direcció a un punt cardinal: de Sant Joan cap a l'Est o llevant, Sant Marc cap a Migjorn, Sant Mateu cap a l'Oest o Ponent i Sant Lluc cap al Nord o tramuntana. Aquest ritual es duïa a terme per prevenir les tempestes i també per protegir les collites dels aiguats i de la sequera.

C) Una altra opció era la celebració del Salpàs:

Era la benedicció pasqual que feia el bisbe a les llindes de les cases -especialment, les de pagès i els corrals-, amb aigua beneïda i sal. Protegia les cases i els camps de les bruixes i dels temporals.

D) Utilitzant els campanars de les esglésies:

A l'edat mitjana es creia que dringar de les campanes o fer sonar el tentenubi era capaç de desfer els núvols i d'espantar a les bruixes de les contrades. És per això que a Ripoll les se'n deia, quan sentien les campanes, “Bon temps, d'on vens? Del cel. Vine, vine, ja t'hi volem!/Mal temps, d'on vens? De l'infern. Marxa, no t`hi volem!" Tenien la convicció que al diable no li agradava el so metàl.lic i així el mantenien a ratlla. Era perillós perquè els campaners s'exposaven a les fortes bufades i a ser colpits pels llamps.

E) Utilitzant els comunidors:

Finalment, els mateixos campanars van acabar esdevenint comunidors. Els comunidors eren els espais específics on es celebrava el ritual d'espantar les tempestes de bruixes. A sota de les campanes s'hi van adequar espais amb finestres a cada paret (els quatre punts cardinals) i des d'allà el sacerdot recitava les pregàries. Un exemple el troben a Sant Quirze Safaja. N'hi va haver molts a l'Alt Pirineu.

El Diccionari d'Història Eclesiàstica de Catalunya, d'Enric Moliner descriu el comunidors com a una “petita construcció amb teulat i oberta als quatre vents, situada vora l'església o a la seva part superior, des d'on el sacerdot, posat sota aixopluc, realitzava les pregàries contingudes en el ritual per comminar les tempestes”.

El verb comminar o comunir significa “Beneir per allunyar el mal temps”.

Un cop establert un lloc per a les celebracions contra el mal temps, al segle XIV, es va desenvolupar un ritual definitiu i un tipus d'habitacle destinat a la celebració del ritual. En tenim notícies de comunidors catalans des del segle XIII, però es van fer molt populars després del Concili de Trento al segle XVI.

Pel que fa al ritual, el coneixem gràcies al manuscrit Contra fulgis et tronitura et tempestatem de la Biblioteca episcopal de Vic i al de Santa Maria de l'Estany. En ell s'explica que el sacerdot recita el A fulgure e tempestate i el salm Laura Jerusalem Dominum i començava l'aspersió de l'aigua beneïda en les quatre direccions. Anava vestit amb l'estola. Tot seguit, dibuixava una creu dins d'un cercle i escrivia Ihesus nazarenus, Sadrach, Misach i Abdenago. I així exorcitzava les tempestes.

També s'hi podia incloure alguna superstició local. El ritual evoluciona durant el segle XVI i el sacerdot encara porta l'estola, també la creu i fa l'aspersió de l'aigua mentre la beneeix.

A Serrallonga, al Vallespir deien: "Sant Joan, Sant Mateu, Sant Marc i Sant Roc, guardeu-nos de pedra i de foc. Sant LLuc, Santa Creu i Santa Bàrbara, no ens deixeu".  

En cas de sequera, el ritual es desenvolupava amb l'Ad pretendiam pluviam.

Les fòrmules i els rituals utilitzats es contenen en uns llibres anomenats Rituale Romanum, que contenen tots els rituals de l'església catòlica, excepte els de l'eucaristia, les misses, els breviaris i els executats pels bisbes. Cada església en feia el seu fins que es van estandaritzar amb els dels Papes durant el segle XVII. Són una valiosa font en relació als exorcismes de tempestes i sequeres.  

Sobre els llocs destinats a desconjurar tempestes, n'apareixen de dues tipologies:

Annexes al temple:

• Espais habilitats a les terrasses de les esglésies. Són de planta quadrada, teulada piramidal i una finestra a cada costat. S'hi accedia per l'interior del temple. Poden ser habitacions o torres petites. A Sant Benet del Bages en trobem una torre que fa de comunidor que és més baixa que el campanar. Els comunidors s'integren als temples al segle XVI. 

• Damunt de la façana, al centre o a un extrem d'ella. La sensació és que ens trobem amb una torre a cada costat, però la del comunidor acostuma a ser la més baixa, com succeeix a Sant Julià Sassorba.

Comunidor de façana de Sant Pere a Llorà

Independents al temple:

Se situen als voltants de les esglésies. Adquireixen forma de torreta, caseta, o porxo sobre quatre pilars que pot aixoplugar el pedró o no. Totes tenen obertures als quatre costats.

Alguns s'adossen a les esglésies sense estar-hi connectats.

Comunidors exemptes de Gaià, San Vicente de Labuerda i Serrallonga

BIBLIOGRAFIA:

DALMAU, Jordi, El rastre dels comunidors, la li-túrgia de la metereologia, «Revista de Girona» n. 246, gener-febrer 2008.

ARMANY I JUVENTELL, Joan, Els comunidors, ús i tipologies d'un peculiar element arquitectònic, des de la web Catalunya Sacra. 

COLUSSI, Ludovica, Comunidors, creus de terme, campanaris, meteorologia popular i bruixes, L'erol, revista cultural del Berguedà, n.103, 2010.

DALMAU, Jordi, El rastre dels comunidors, la litúrgia de la metereologia, Revista de Girona, n.246, 2008. 

GUDIOL I RICART, Josep, Nocions d'arquelogia sagrada catalana, vol II, Vic, 1933.  

ROMA I CASANOVAS, Francesc, Temps atmosfèric, rituals religiosos i resposta social als segles XVII i XVIII, Patronat d'Estudis osonencs, Vic, 2011

CURIOSITATS:

Pels que sou del Vallès Oriental, en podeu veure a La Doma de La Garriga, Lliçà/Palau-Solità (Can Falguera), Corró d'Amunt (Can Suquet), Cànoves, Sant Pere de Vilamajor i, si agafeu el cotxe, a Argentona! Disfruteu!

---> Si us trobeu escrites aquestes inicials en una d'aquestes edificacions o pedrons, estigueu atents al seu significat: 

C.S.S.M.L.N.D.S.M.D (Crux Santa Sit Mihi lux, non Draco sit mihi dux) – > que sigui la creu Santa la meva llum i que no sigui el dimoni el meu guia. 

V.R.S.N.S.M.V.S.M.Q.L.I.V.B (Vade retro Satana numquam suadae mihi vana sunt mala quae libas ipse venea bibas) –>  retira’t  Satanàs, no m’aconsellis vanitats, són dolentes les coses que brindes, pren tu aquest verí–. 

CAPÍTOL III: CREUS MONUMENTALS -EN AQUEST CAS, COLUMNES-: ROLLO, PICOTA I COSTELL.

COSTELLS O PICOTES?

Segons l'IEC un costell és una ”columna o bastiment de fusta on eren subjectats antigament els reus de certs delictes i hi estaven exposats a la vergonya pública per un temps determinat, de vegades sense tortura, d'altres amb qualsevol turment com clavament de mans, mordasses..."

"E lo traydor qui semblant maldat hauia comesa...fos pres e ligat, e tot nuufos posat en lo costelluntat de mel, e lo dia següent fos squarterat" -Tirant lo Blanc

"Si el pa serà trobat que sia de menor pes..., si la terça vegada serà trobat menor, sia trencat e perda lo pa..., e do per pena cinch sols, e si aquells no porà pagar la flaquera sia posada en lo costell en camisa tan solament e stia aquí después que la tèrtia haurà sonat tro al mig dia" -Furs de Val.

"Cascun qui sia trobat usant dels dits vils officis d'alcavots y tafurs..., la primera vegada stiga al costell públicament tots nuus de matí tro al mig jorn, e la segona stiguen al costell axí mateix públicament ab la pell de la mà dessús clavada en una post, e la terça stiguen preses e ferrats un any contínuu" - Rubió Docs. Cult. II. 324

A Castella es va anomenar rollo.

Origen dels costells:

En temps romans van existir diferents tipus de columnes que servien per aplicar càstigs: les columnes de l'escarni i les de les flagel·lacions.

En alguns fòrums, s'utilitzava una columna -exempta o d'un pòrtic o temple- per a exposar a la població als morosos i als estafadors. No era un càstig físic, sinó un càstig moral, perquè es posava en dubte la bona reputació dels homes i se'ls exposava a la humiliació pública.

La flagel·lació era un càstig molt estès a Roma. El procés consistia en lligar el reu a la columna i colpejar-lo amb el flagrum, un tipus de fuet de puntes esmolades que lacerava la carn. Era el càstig físic que, generalment, s'aplicava als esclaus i cristians i que precedia a una pena capital, generalment la crucifixió. Alguns sants cristians com Santa Prèxede van patir aquest martiri. Fins i tot Jesucrist.

Els senyors feudals medievals tenien el dret d'ajusticiar als delinqüents del seu territori. Com que els territoris s'estenien, aquesta figura es va delegar en la figura del governant civil. A Castella, els Reis van haver de donar llicències ja que estaven atapeïts de feina judicial i no donaven l'abast. També van utilitzar les jurisdiccions com a mètode de repoblament de les terres reconquistades o com a recompensa per l'ajuda que van rebre durant la mateixa Reconquesta. Per exemple, les úniques poblacions que podien tenir la picota eren aquelles que tenien un batlle capaç de fer justícia.

Altres funcions:

A més de ser el lloc on s'executava la justícia als reus, les costelles van tenir funcions publicitàries i d'advertiment a la població: assenyalaven que aquell lloc tenia alcalde i aquest alcalde i hi tenia jurisdicció per a jutjar i exercir el càstig civil. Per aquest motiu, moltes mostraven l'escut del senyor o del municipi com a publicitat del seu poder. També eren llocs on es realitzaven càstigs exemplars que havien de transmetre un missatge molt clar als veïns, extrangers i passants: saltar-se les lleis o la moralitat tenia un càstig executable tant als delictes lleus amb humiliació, com dels executats per delits greus i avolotadors.

I és en la idea dels càstigs per delits greus on ens trobem amb un gran problema: el conflicte entre el significat de costell i de picota. Són sinònims? Són coses diferents?

A Castella trobem pobles medievals que han conservat la toponímia i on trobem el carrer de la Picota i el carrer del Rollo. També trobem aquesta diferència als textos medievals.

S'entén, així, que el rollo era una columna de pedra rematada amb una creu que indicava la jurisdicció d'una vil·la, és a dir, un monument publicitari que explicava que aquell lloc tenia jurisdicció judicial. Van esculpir-se durant el segle XIV i lluïen una monumentalitat que no tenia la picota. En casos contats, tingueren la funció de la picota. La picota, en canvi, era la columna o pal amb ganxos on s'aplicaven els càstigs lleus a delinqüents i on s'exposaven els membres esquarterats o els caps dels decapitats. Són difícils d'identificar perquè o eren de fusta i no se'n conserven, o bé perquè les van enderrocar per una ordre de les Corts de Cadis el 1822. Les que van sobreviure, van ser transformades en creus monumentals. A més, els rollos, més tardans, van sustituir a les picotes. És a dir, quan veiem un rollo, potser abans va ser una picota. Les forques i llocs d'execució serien altres coses i estarien en altres llocs com a fora de les poblacions. Aquesta distinció entre costell i picota també la veiem als documents barcelonins. 

Com llegim al Quixot:

“No has de tenir por, perquè aquests peus i cames que temptes i no veus que són d'alguns facinerosos i bandolers que en aquests arbres estan penjats, que per aquí els sol penjar la justícia quan els agafa, de vint en vint i de trenta en trenta, per on em dono a entendre que haig d'estar prop de Barcelona”.

Rollo de Balconete - Rollo gòtic de Vilahoz (Burgos) - Rollo de fusta de Santiuste - 

rollo del segle XVI - Rollo de Pesquera - Rollo/picota de Sòria.  

Respecte als càstigs greus com les decapitacions, penes de mort com les forques o les gàbies penjants, es feien a fora de les ciutats (com hem vist prèviament en parlar de la Creu Coberta de Barcelona i alguns testimonis artístics gràfics que les situen al camp).

ROLLOS I COSTELLS Columnes que mostraven la jurisdicció de la localitat (publicitat del fet que allà s'hi podia jutjar i aplicar càstigs o pena de mort). A vegades, podia ser utilitzar com a picota.  Els Perron belgues en serien un equivalent.

PICOTA Columna on es feia l'escarni dels reus dels delictes menors (lligats, nus, untats amb mel, al cep) durant un temps limitat i exposats a la vergonya. A vegades, s'hi exhibien els caps dels decapitats, cossos dels enforcats o membres amputats.

FORCA Lloc de l'execució dels condemnats a mort, generalment als afores dels centres urbans i de les muralles. En un principi, forca i picota podrien haver sigut el mateix.

Tipus de costells o picotes:

Model francés

Van ser els primers a utilitzar-les. S'anomenen pillori. Eren unes grans columnes coronades amb un templet o gàbia on s'exposaven públicament als reus, nus o mig nus, lligats, encadenats o subjectats per ceps. Es tracta de picotes monumentalitzades i se situaven a les places. L'altura de la gàbia permetia que els reus no fossin martiritzats pels venjadors, veïns, canalla o les rates.

Model portuguès

Reben el nom de pelourinhos, que és el diminutiu de pillori, el nom de la picota en francès i anglès. Copien el model francès, però els seus exemples són més reduïts i tenen un templet o gàbia on no hi cap ningú. Són molt abundants perquè també s'utilitzaren com a senyalitzadors de jurisdicció territorial. Se situen a les places. Són exemples el de Barcelos, Pinhel, Foz, Bragança, Sortelha o Casas de Don Antonio.

Model espanyol

A Castella s'anomenaren picotas. Per influència francesa, eren monumentals, però més escassos en nombre que els portuguesos. La millor conservada és la de Berlanga del Duero.

Model català

A la Corona catalanoaragonesa es deien costells. Aquí eren columnes de pedra que mostraven als veïns, nouvinguts i passants que aquell lloc tenia dret jurisdiccional per a jutjar crims i finsi tot, aplicar la pena de mort. Així i tot, els costells podien fer-se servir també com a picota, i per això tenien anelles o ceps que permetien lligar i immobilitzar algun membre dels reus. Estaven situades a les entrades dels pobles.

Podem establir, després de veure els models, els tipus de picotes o costells:

Columna amb gàbia francesa, gàbia penjada a la plaça, cep o picota d'escarni. 

• Columnes amb anelles.

• Columnes amb gàbia. 

• Mixtes: Són columnes amb una gàbia superior (útil o representativa). 

• Gàbies de metall penjades. Se sap que hi havia al camí de Vilanova cap a Barcelona, però en algunes ciutats europees s'hi ficaven reus de delictes menors, durant un temps limitat, a dins de les poblacions. 

• Ceps o bretes: També anomenats costells o carcanys. Es tracta d'un artefacte format per dues peces de fusta amb les que es podien immobilitzar el cap i les mans del reu. Podien estar en un peu de columna fixada al terra o en un cavallet. 

• Costell de tinell. N'hi havia de dos tipus: el tancat consistia en un tinell que es tancava amb el reu a dins. Era incòmode per la postura, per la manca d'aire i perquè el reu havia de conviure amb els seus pixums mentre durés el càstig (hores o dies). En canvi, amb el costell de tinell obert, el mateix tinell feia de vestit del reu, que ficava el cap per una obertura i hi restava un a sota. Podia respirar, però el pes del tinell era insuportable.

Rollo i picota (tot junt) i de tipologia mixta, d"Alcoroz

Cronologia i evolució:

Van ser molt usuals al segle XIV, durant el gòtic, tot i que a Castella apareixen ciutats a Las siete partidas de Alfonso X, del segle XIII. En elles, s'obliga a castigar als reus de delictes menors a les picotes. A Barcelona, van ser molt populars.

Desapareixen progressivament a mesura que es succeeixen les revoltes urbanes, desamortitzacions, les guerres o els canvis de govern i les que van quedar erectes van transformar-se en creus de terme, per això a vegades es confonen els noms de rollo, picota i creu de terme.. Finalment, les que no van ser transformades en altres coses com bases per a estàtues, llocs on penjar els edictes o fonts, van enderrocar-se amb la fi de l'absolutisme al segle XIX.

A altres parts d'Europa sí que van ser llocs on es practicava l'execució: Basilea, Worms o Rodenstein.

HO SABÍEU? 

A Castella, a les esglésies que tenien cadenes a la porta, s'hi aplicava el dret de l'asil en sagrat, és a dir, el delinqüent que les passés, no podria ser detingut mentre romangués en els terrenys de la parròquia o del monestir associal. És per això que molts van acabar fent-se sacerdots o monjos. 

BIBIOGRAFIA: 

MIRAVELLES, Lluís, Los rollos jurisdiccionales, Castilla Ediciones, 1989. 

RIU, Manuel; BATLLE I GALLART, Carme, Castells, guaites, torres i fortaleses de la Catalunya medieval, BCN, Edicions Universotat de Barcelona, 1987.

VIRELLA I BLODA, Albert, Els costells catalans, Miscel·lània penedessenca, vol.V, Vilanova i la Geltrú, 1982.  ---> MOLT RECOMANAT!

CAPÍTOL I: CREUS MONUMENTALS DE PEDRA

 

CREUS MONUMENTALS

Què són?

Són creus monumentals de pedra que s'erigien a les entrades de les poblacions, centres religiosos com esglésies, monestirs o ermites, als cementiris o a les vores dels camins d'accés de les ciutats. També delimiten propietats privades, les sagreres, promontoris, fora de l'intramurs de les vil·les marcant el començament del terme... Amb el desenvolupament de les vil·les, moltes ja estan integrades al teixit urbà.

Materials:

Les fonts ens aporten informació sobre la utilització de creus monumentals de fusta, però no se n'ha conservat cap ni una. Generalment, es feien de pedra; de pedra de Montjuïc als voltants de Barcelona, de marès a l'interior i a ses illes, o de les pedres locals de cada localitat. També n'hi ha de granit, marbre i alabastre.

Origen i cronologia:

La tradició d'erigir creus pot datar d'una època anterior al cristianisme, quan els grecs i els romans utilitzaven estàtues d'Hermes (d'herma, "pila de pedres") o Mercuri per marcar un camí i vigilar els viatgers.

Una de les teories és que van arribar pel contacte amb els celtes irlandesos (High crosses) i de la Bretanya francesa (calvaris) a través de Galícia i que, des d'allà es van estendre pel Nord de la península a través del Camí de Santiago.

A Catalunya, les més antigues són del segle XII. En un document de 1211, se'n fa referència a una creu ipsas petras signatas de crucibus in factis. D'aquest temps són la Creu Verda de Montblanc o Sant Guim de Freixenet, però gairebé totes han desaparegut o han estat transformades. Les més antigues conservades són del segle XIII i a Bellver d'Ossó se'n pot veure una. Gairebé totes són del segle XIV, provocades per la Reconquesta.

A Mallorca, van arribar amb la Conquesta catalana de Jaume I, qui es diu que va ordenar que se'n fessin arreu, tot i que les més antigues daten del segle XIV. 

Es creu que la creu més antiga i ornamentada de les conservades a Catalunya és la de Pineda de Mar.

Del segle XV són les de Sant Martí de Tous i la Llacuna i Jorba.

Durant el gòtic tardà (segles XV-XVI) s'incorpora la tipologia de creu grega i les decoracions es fan més complicades. A Montserrat se'n conserva la creu de terme del segle XVI a dins del monestir, com a Sant Cugat. També a Porreres es conserva la Creu de Sa Marina, més curiosa perquè en lloc de creu presenta un medalló amb marc conoidal. La Creu de Can Ramis de Mataró i la del cementiri d'Alella són també del segle XVI i mostren moltes similituds entre elles.

La producció de les creus va continuar amb el Renaixement i el Barroc del segle XVII, com veiem a la creu de terme de l'Hospital de les Santes Creus de Barcelona.

El problema de què s'ha d'englobar dins d'aquesta categoria:

Ja des de principis del segle XX, es critica el mal ús que se n'ha donat al concepte de creu de terme i com s'ha ficat al mateix sac a tota creu exterior o sobre pedra. Josep Gudiol i Cunill, el 1919, les separa dels altres tipus de creus com els calvaris, les creus de cementiri, els comunidors, els senyalitzadors de promontoris, les creus de ferro, les del Via Crucis o els costells i en crea categories que han d'estudiar-se individualment. Aquesta confusió és deguda al fet que moltes creus antigues han anat canviant d'emplaçament a mesura que creixien les poblacions i moltes van ser reconstruïdes.

Per a què servien?

Són molt variats els usos de les creus monumentals:

• Marcar el límit entre l'espai urbà i el rural d'una vila (el terme)

• Assenyalar els límits de les terres dels espais religiosos com les sagreres, els de les propietats privades...

• Mostrar la presència de temples, ermites, monestirs, cementiris o, fins i tot, promontoris (com a marcadors de camins).

• Mostrar vots col·lectius o expiatoris.

• Avisar a musulmans i jueus del fet que allà eren cristians, després de la Reconquesta.

• Beneir les terres circumdants al poble i el mateix poble i santificar-les.

• Mostrar la pietat del poble a viatgers o passants i advertir que allà hi havia un nucli urbà on podien rebre hospitalitat cristiana.

• Fomentar la devoció religiosa als viatjants i passants i beneir-los.

• Espantar a les bruixes, avisant-les de que allà no eren benvingudes.

Què és la semantització de l'espai públic?

Es tracta d'un procés amb el qual es pretén deixar clar qui mana i quins valors es volen fomentar en un determinat territori. I per a fer-ho s'utilitza el llenguatge, sigui escrit o simbòlic. Un exemple del segle XXI és la col·locació de cartells on es llegeix “aquest municipi és feminista i LGTBI” a les entrades i sortides del poble. No significa que tots els habitants del poble i ciutat siguin feministes ni que tothom sigui LGTBI, sinó que els valors que han d'imperar en aquell espai urbà són aquests. És a dir, expressen que en aquell municipi es castigarà qualsevol acte que posi en dubte aquests valors i serà ferm amb el càstig. En el cas medieval, una creu a l'entrada del poble avisava als viatgers de la cristianitat de l'indret i, en coclusió, que els jueus i els musulmans no conversos no hi estaven convidats i serien reprimits per les autoritats.

Tipus de creus monumentals segons la forma:

1- Creus exemptes:

Totes tenen la mateixa forma:

Base graonada octogonal, per a elevar-la i dignificar-la.

Pedestal o sòcol, necessari per estabilitzar-la i a subjectar-la amb fermesa i evitar que se l'emportés una riuada o la tombés el vent.

Fust circular o octogonal. A vegades és llis o estriat. Pot tenir integrat un escut heràldic o el de la vila.

Capitell, nus octogonal o magolla (i a vegades, fanal) amb dossers gòtics, generalment 8, tot i que en alguns exemples varia el nombre de 12 a 4, on apareixen esculpits els 12 apòstols o alguns d'ells, altres sants de devoció territorial, patrons de la ciutat o el donant.

La creu, on sempre apareixen una crucifixió a l'anvers i una Mare de Déu amb nen al revers. Els braços de la creu poden adoptar diverses formes als extrems, com la flor de lis, els quadrifolis, carxofes, cardots, flors, estrelles o grans d'ordi com a la de Losange. També pot aparéixer el tipus de creu foradada. Les creus de terme solen assemblar-se a les creus processionals d'orfebreria, però en pedra.

L'octògon com a constant a les creus de terme té un simbolisme religiós: Es concep com la unió entre el quadrat (la terra) i el cercle (esfera celestial) i en representa el pont entre aquests dos, és a dir, la matèria i l'esperit diví.

2- Creus cobertes:

S'erigeixen al segle XV. Es tracta de creus exemptes cobertes amb una porxada a quatre vessants sostinguts per quatre pilars. Se'n troben d'estil gòtic i renaixentista. Es creu que eren llocs de pregària i reposadors.

N'hi ha exemples a València, Vic, Gandesa, la Selva del Camp, Vallfogona, Corbera de Llobregat, Xàtiva, Aiguamúrcia, Porreres...

A Barcelona, se'n va construir una al Coll dels Enforcats, just al límit de la ciutat. Es tractava d'un encreuament de camins que va esdevenir lloc d'execucions entre el segle XV i XIII. Primer es va fer la creu de terme del 1344 i es va cobrir al segle XVI. El Carrer Fontcoberta ens recorda la seva importància. Cal recordar que les execucions sempre es feien fora de les muralles i als camins que conduïen a les ciutats. També a fora, s'hi construïen les forques.

En castellà són els humilladeros.

Tipus de creus segons la funció:

Creus de terme: Originalment, marcaven la ubicació de la sagrera, límits monacals, parroquials i els cementiris. Per aquest motiu n'hi havia moltes. També marcaven els límits de les nacions, les jurisdiccions administratives o les propietats.

No tenien un caire religiós, sinó funcional com a senyalització.

La Creu Foradada de Guimerà, per exemple, separa les poblacions de Ciutadilla i Guimerà i és del segle XIV.

Creus penitencials: Erigides per persones particulars o col·lectius en record d'una penitència.

Creus indicatives: S'ubicaven a les entrades i sortides de les poblacions per indicar-ne la senyoria. Podien ser llocs o estacions de les processons. Aquí es paraven per a fer-hi les pregàries o testimonis de triomfs de la Reconquesta. S'hi representaven els sants protectors dels llocs o els que invocaven per demanar-los-hi ajuda. Eren usuals al segle XIV.

Creus de fossar: Se situaven a dins dels cementiris o els senyalitzaven. Totes són del segle XVI o posteriors. Durant aquest segle, els cementiris van deixar de ser espais urbans oberts i d'ús públic ciutadà i es tanquen amb murs per a no permetre l'entrada d'animals. Al mig del tapiat, es posava una creu de pedra simple, sense gaires ornaments. Es conserva la Creu d'Ossó de Sió. No se n'han conservat gaires i les que veiem actualment són creus de ferro sobre els antics sòcols.

També s'erigien creus a prop de les forques -o de la picota-. Allà s'exposaven els caps dels reus i s'exposava a l'escarni públic als acusats de delictes menors. A sota d'elles s'enterraven les despulles dels penjats i els nens que morien sense haver estat batejats. Un exemple és la Creu del Faldar d'Anglesola.

Creus de cruïlla o caminals: Se situaven als encreuaments de camins i se les havia de saludar i resar a la Verge quan hi passaven. El salut consistia a agenollar-se (humillarse) a davant d'elles, per això a Castella es van anomenar humilladeros. Eren els senyalitzadors de les rutes dels pelegrins i s'ubicaven als indrets on podien agafar un camí equivocat i perdre's. També es posaven sobre els puigs o les serres per a fer-les visibles si la neu esborrava el camí.

A vegades, adquirien la peculiaritat de protectores de la Pesta i dels bandolers. Per protegir als pelegrins i les mateixes poblacions. N'hi ha moltíssimes a l'Urgell, Sant Llorenç de Vallbona, Sant Eloi de Tàrrega.

Creus commemoratives: Configurades com recordatoris de fets importants en aquell lloc, com miracles, desgràcies, batalles, guerres...

Creus de calvari: S'hi representa la mort de Crist, reconeixible perquè incorpora la calavera als peus de la creu o s'hi aprecien 3 creus. Acostumaven a estar a davant de les esglésies, capelles i oratoris. Gairebé totes són del segle XIV. Poden respondre a l'última creu del Viacrucis, que ja era objecte de devoció des del segle IV i que va reviure la seva importància amb les Croades... La més famosa és la de Boldú

Tipus de creus que s'observen en les creus monumentals:

Generalment, es tracta de creus gregues o llatines, decorades amb diferents motius: de braços rectilinis, carxofades (els braços acaben en una mena de carxofes), flordelisades (en flor de lis, floronades (amb florons, un element molt representatiu del gòtic), quadrilobulades, romboidals (amb la losange o gra d'ordi) o tornejades (moldurades, típiques del Barroc).

Iconografia:

Crucifixió: Només Jesucrist o també acompanyat de símbols com el pelícà, els dos crucificats... Excepcionalment, un sant a la creu.

Mare de Déu: amb nen o sense. Sola com a representació o envoltada dels tetramorfs o de sants als acabaments dels braços. A vegades, s'hi representava una pietat.

A vegades, Adam és representat com a una calavera i dues tíbies creuades a sota. És la iconografia de les creus de calvari. El pelícà és el símbol de la Pasqua i el sol i la lluna, del pas del temps.

També hi poden aparèixer retrats dels donants de la creu.

Policromia:

Totes elles es pintaven, però només la de Boldú conserva una part del seu color.

Per què en queden tan poques?

A l'estar a l'exterior i a les vores dels antics camins, han estat exposades a tota mena de condicions metereològiques, mecàniques i socials com:

• L'erosió provocada per la pluja, grans bufades de vent, pedregades o les gelades, que fins i tot les tombaven.

• La humitat ambiental crea fongs i líquens que dissolen la pedra i l'esquerden.

• La contaminació dels cotxes fa que s'hi dipositin els metalls pesants del fum sobre la superfície.

• Accidents de carretes i, més endavant dels cotxes i camions quan es van fer les carreteres.

• Trasllats d'un punt a un altre a mesura que creixien les viles o perdien la seva funció.

• Les revoltes populars i guerres medievals van fer que es destruïssin, ja que eren símbols del poder feudal o del poder urbà. També se'n van desmuntar moltes durant la Guerra Civil.

• Espoli i col·leccionisme il·legal.

• Moltes es van reaprofitar per a exposar-les a les esglésies, senceres o per parts. Per exemple, al Sarrall de la Conca de Barberà, es va crear un ambó amb la magolla de la de l'antiga vila.

BIBLIOGRAFIA

AMADES, Joan, Costumari català, Salvat, Barcelona, 1950.

CASTAÑO FERNÁNDEZ, Agustín, Cruceros y Viacrucis de piedra. Un patrimonio frágil, Conservación y Restauración de Bienes Culturales, Mérida, 2019.

FONT I SAGUÉ, Norbert, Les creus de pedra de Catalunya, 1984, Barcelona.

GUDIOL I CUNILL, Josep, Les Creus monumentals de Catalunya, 1919

PALIS I HUGUET, Mònica, Aproximació a les creus monumentals de l'Urgell, Revista Urtx.

PLAZA BELTRÁN, Marta, Origen, vías de penetración y expansión de cruces y cruceros en la Panínsula ibérica, Hispania Sacra, LXV, 2013.

RIBOT, Pere, El Montseny, Destino, 1975

SALVAT PRIETO, Meritxell, Les creus de terme. Alguns exemples del Baix Camp, Revista Caramella n.36.

SANCHEZ RIVERA, José, La cruz como icono protector en los espacios de tránsito, Estudios del Patrimonio Cultural.

CAPÍTOL II: CREUS DE PEDRA EUROPEES

 

ALTRES CREUS MONUMENTALS O DE CAMÍ EUROPEES

A Europa, també se'n registren creus als voltants dels camins i als interiors de les ciutats.

En distingim diferents tipologies:

Creus d'expiació: Commemoraven morts provocades per accidents o assassinats.

Creus meteorològiques o weltenkreuz: Protegien a passants i pelegrins del mal temps i, generalment, són crucifixos. Formaven part de processons i s'hi feien súpliques penitencials.

Creus de camí: qualsevol creu que es trobi en camp obert o al costat de camins antics fora de les ciutats i pobles. Les creus de pedra es van erigir àmpliament durant tot el període medieval, principalment entre els segles IX i XV, i tenien diverses funcions, tot i que l'objectiu principal d'aixecar una creu d'aquest tipus era reiterar i reforçar la fe cristiana entre els que hi passaven. Moltes creus es van erigir per marcar els límits de les terres propietat d'institucions eclesiàstiques com ara monestirs. D'altres van complir un paper com a marcadors de camí, especialment en terrenys difícils i sense marcar. 

Creus commemoratives de la construcció de les vies medievals, batalles, successos, guerres...

Bildstoc o santuaris d'il·luminació: Petits santuaris situats a les vores dels camins. Semblen postes. Podem ser de fusta o de pedra i contenen una imatge votiva a devocional, com crucifixions o imatges de sants. A Àustria s'anomenen marterl.

N'hi ha de diferents tipus: pilars amb tabernacle (segle XIV), Miezegnot o del Tirol i els pilars amples de maó. El Schöpflöffel s'assembla a un cullerot.

Creus de jurament: Llocs on es segellaven contractes.

Creus dels cims o gilpedbuch: Com en el cas aragonès i castellà, aquestes creus responen a un intent de cristianització de l'espai i eren senyals per a pelegrins i transhumants. També assenyalaven els camins o ubicacions dels monestirs d'alta muntanya i exorcitzaven les tempestes. Acostumaven a ser de fusta.

Creu de nus celta o keltenkreuz: Se'n veuen, sobretot, als territoris evangelitzats pels missioners irlandesos entre els segles IX i XIII. Una variant són les creus celtes de Cornualles, en forma d'estela amb la part superior arrodonida. Tenien les mateixes funcions que les creus monumentals (assenyalar camins i centres religiosos, recordatoris de fets, commemoracions...) i, fins i tot, s'ubicaven a prop del mar anunciant que aquella cala o ensenada eren segures per atracar-hi. Com a curiositat, es creu que a les creus que estaven als ponts o propers a ells s'hi celebraven batejos prenatals i, en d'altres, es realitzaven ritus per a desfer encantaments o curar enfermetats. A vegades, senyalitzaven llocs on s'enterraven als nens morts sense batejar. 

Creus de la pesta i Market Crosses: Senyalitzaven els llocs de les carreteres als afores de les ciutats on els afectats de la pesta podien comerciar. Són molt freqüents al Regne Unit fins al segle XVIII. A vegades contenien un petit pou on es dipositaven els diners per a desinfectar-los. Aquest ou va evolucionar en les creus de vinagre, que contenien vinagre com a desinfectant. A Alemanya s'utilitzaven per a commemorar els fossars i cementiris on s'enterraven els morts de la pesta i són presents a algunes esglésies com la de Trittenheim.

No les hem de confondre amb les Buttercross, una tipologia de creu coberta, monumentalitzada, amb teulada (porxades, sostre pla, tabernacle...) i que s'ubicaven a dins dels mercats de productes làctics durant l'època medieval (d'aquí el nom, ja que s'hi acostumava a vendre la mantega). Aquests productes s'exhibien als graons de la creu. El sostre permetia aixoplugar-los perquè no es fessin malbé.

Allà on el senyor atorgava el dret a celebrar un mercat, se n'erigia una.

Creus d'Hosanna: Es troben a alguns cementiris francesos i es daten des del segle XII al XVI. Hosanna significa, en hebreu, l'entrada de Jesús a Jerusalem i representen la victòria de Crist sobre la mort. Es veneraven durant el Diumenge de Rams i la fi de la Quaresma.

Creus de cementiri: Es tracta de columnes de fins a 10 cm, coronades amb una creu i s'hi situaven a sobre de les fosses i dels ossaris. S'assemblen molt a les nostres creus de terme. Molt nombroses a Aquitània, Charentes, Dordonya, la Bretanya francesa i Normandia.

Llanternes dels morts: Si bé no són creus, val la pena citar-les. Es tracta de pilars amb forats on s'encenien espelmes. Es creu que la seva funció era la d'il·luminar les cerimònies que es celebraven als cementiris o avisar als pelegrins que viatjaven de nit de que allà hi havia un cementiri (lloc perillós perquè es relacionava amb els fantasmes). Representen la immortalitat venerada pels benedictins. Freqüents a Irlanda, França i Regne Unit.

Perron: Columna de pedra rematada amb u orbe (peça esfèrica amb una creu). Es construïren a les Bones Ciutats de Bèlgica, és a dir, les que podien tenir muralla. Representaven la llibertat cívica i urbana, la capacitat de crear lleis pròpies i d'administrar-hi justícia. Són l'equivalent als Rollos castellans.

Creus monumentalitzades i Calvaris bretons com a creus de camí anomenades "pedres de parlar" perquè la gent parlava i organitzava cites a sota o com a escultures dels recintes parroquials (enclos paroissiaux). Als calvaris se'ls anomena "llibres de pedra" a causa de la quantitat de narració Bíblica i de personatges que contenen (Passió i Crucifixió, personatges bíblics, sants locals, imatges del folclore bretó o fins i tot dimonis. Alguns contenen més de 200 figures i un parell de pisos). Es fan amb pedra de Kersaton, una pedra de la zona, molt fàcil de tallar i moldejar. Gairebé totes daten dels segles VV al XVII, com a reacció a la Conrarreforma. Sovint, s'erigien després de superar un brot pesta. 

Astillas irlandesas. Semblen esteles. 

La tradició medieval de les danses macabres i danses dels morts a la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement

 

LA DANSA MACABRA

                                                               Michael Wolgenut, segle XV                                                                                

Al codificar-se el tema macabre, les representacions van desenvolupar-se a tots els contexts i celebracions, essent la Dansa de la Mort la preferida i la que es va estendre ràpidament per tota Europa.

La Dansa macabra és una representació al·legòrica medieval en la que la Mort, representada com un esquelet, guia als vius de totes les classes socials i a través d'un ball, cap a la mort.

La dansa és símbol d'alegria i de felicitat i un focus de divertiment i distracció vers les penúries del segle. La religió es divideix entre aquells clergues que creuen que les danses exacerben l'esperit i condueixen a l'èsser humà a la luxúria i el llibertinatge i d'altres que l'incorporen al culte, a les grans celebracions religioses relacionades amb els solsticis i els equinoccis i sumant-hi les tradicions cèltiques, gaèliques i anglosaxones o fins i tot la recomanen com a medicina espiritual perquè totes les coses creades per Déu es mouen en perfecta harmonia i respon a una necessitat de ser ajudats en la penitència i de divertir-se en vida mentre sigui possible, com un últim ball de consol o de comiat.

Les dansades sempre coincidien amb períodes de greus crisis demogràfiques.

Conté una intenció religiosa que ensenya als fidels cristians que tots els plaers de la terra són caducs i, a la vegada, els adverteix que cal estar preparat per a morir cristianament. Es tracta d'un advertiment satíric de que la mort li arriba a tothom, sobretot per als estaments de poder ( "els rics són més suculents") i un consol per als pobres, que podien trobar en la mort una certa igualtat social. No importen els diners, la bellesa o l'edat: la mort s'emporta a tothom. La Mort se'n riu dels homes i de la seva classe social. És un fet universal.

ELS SEUS ORÍGENS

Fins a aquest moment, cap historiador ha pogut confirmar d'on prové aquesta dansa, però existeixen diferents hipòtesis:

- Els esquelets dansaires del budisme i d'Orient. Fray Juan de Montecorvino (12447-1328) va ser evangelitzador a Beijing i es conserven escrits on testimonia que va veure danses amb esquelets que tenien com a finalitat provocar comportaments més honestos en els observadors i fer-los perdre la por a la mort.

Emile Male (1862-1954) creia que van ser els missioners franciscans d'orient els qui la van introduir al teatre catòlic dels misteris. El tema de la universalitat de la mort dels balls orientals encaixava perfectament als sermons de dominics i franciscans, que solien criticar l'ostentació i el materialisme dels rics i que van acabar plasmant-se a les seves representacions.

- La llegenda dels tres vius i els tres morts. Es tracta d'un tema molt recurrent al món medieval europeu. Narra com tres homes rics i dels alts estaments socials que, tornant d'una caçera, passen per un cementiri on es troben amb tres cadàvers que els parlen i els avisen que "Èrem el que sou, el que som és el que sereu". La dansa podria haver sigut inspirada per aquest episodi.

- La voluntat popular de trobar un antídot moral (o un consol) a la por de la mort provocada per la Pesta i a la fatalitat.

- Les reminiscències del culte hel·lenístic i romà associats a les Moires o el déu Thanatos o fins i tot amb les Larves. També es veuen esquelets que ballen als sarcòfags romans tardans i pintures de Cumas i Pompeia

- L'associació amb el Ball de Sant Vito o mania del ball, grups de malalts que s'unien per a fer pelegrinatge fins als llocs associats a Sant Vito.

- Les llegendes de la Nit dels morts germàniques (1 de Novembre), molt populars durant el segle XII, que expliquem com la Mort s'apareix al cementiri i amb la música del seu violí crida als altres morts a sortir de les seves tombes i ballar amb ell fins que canti el gall, moment en el qual tornen tots sota terra, fins a l'any següent. A l'edat mitjana la Mort, però s'apareix a tots, vius i morts i guia als vius cap a la tomba.

ORIGEN DEL NOM:

Es diu que la primera dansa es va fer a París, al Convent dels Innocents o Chorea Maccabeorum (els set germans Macabeus). Macabra pot ser una evolució de l'adjectiu macabeu. De tota manera, es creu que prové de la paraula àrab maqbar, que significa cementiri.

LES DANSADES DE LA DANSA DE LA MORT

La dansa és símbol d'alegria i de felicitat i un focus de divertiment i distracció vers les penúries del segle. La religió es divideix entre aquells clergues que creuen que les danses exacerben l'esperit i porten a l'ésser humà a deixar-se portar per la luxúria i el llibertinatge i els que l'incorporen al culte, a les grans celebracions religioses relacionades amb els solsticis i els equinoccis i sumant-hi les tradicions cèltiques, gaèliques i anglosaxones o fins i tot la recomanen com a medicina espiritual perquè "Totes les coses creades per Déu es mouen en perfecta harmonia" i respon a una necessitat d'ajuda en la penitència i de divertir-se en vida mentre sigui possible, com un últim ball de consol o de comiat.

Les danses més populars durant l'edat mitjana van ser les que es ballaven en rotllana, com la Corea, i els balls en línia centreeuropeus, que són les que veiem a les representacions plàstiques de la Dansa de la Mort.

Les dansades sempre coincidien amb períodes de greus crisis demogràfiques.

Van començar ballant-se als cors de les esglésies i en processons, però amb el temps van acabar desenvolupant-se davant de les mateixes esglésies, a les vigílies dels festius i sempre de nit. Finalment, van acabar ballant-se als cementiris. Es relacionaven amb el Cicle de la Passió de Crist (Setmana Santa).

Es creu que eren les animacions amb les quals els predicadors explicaven els seus sermons. Al Llibre Vermell de Montserrat, on es recullen totes les danses que es coneixien, es cita el Ad Mortem Festinamus, i és la més antiga que es coneix. A la mateixa plaça de Montserrat, se'n va ballar una amb els pelegrins. 

Es ballaven en grup, amb homes disfressats d'esquelets que tocaven i saltaven al ritme dels tabals i altres instruments, com encara podem observar a la de Verges.

A Catalunya hi va haver molta tradició de la celebració de les Danses de la Mort a l'edat mitjana. Tot i que només hi sobreviu la de Verges, també s'hi celebraven a la Bisbal de l'Empordà, Ripoll, Beget, Sant Feliu de Pallerols, les Planes d'Hortoles, Cadaqués, Perpinyà i Rupià. Gairebé totes van desaparèixer a principis del segle XX o al començament de la Guerra Civil.

Ballar amb la mort era una ironia sobre la fatalitat de la mort, que s'ha d'assumir amb felicitat.

La dansa teatralitzada va ser la precursora i es va adaptar a les altres formes artístiques.

LITERATURA

És un tema recurrent a la literatura del segle XIV i apareix esmentat en diferents manuscrits com el Llibre Vermell de Montserrat.

El text més antic que es conserva és Les Veis de la Mort, del segle XII, de Helinand de Froidmond, que va ser molt llegit pels cistercencs, franciscans i dominicans.

Del segle XIII-XIV és el poema Vado Mori (Moriré o Em preparo per a morir). Està escrit en llatí però és francès. El desenvolupament és similar al de les altres expressions de la Dansa macabra: un diàleg en què diferents personatges expressen la seva por a la mort. Es creu que aquest poema va ser la inspiració per a les representacions plàstiques de les danses franceses.

Del segle XIV-XV també és The Dance of the Death de John Lydgate.

Al segle XV (1425) es publicà The Desert of Religion, un poema anglès antic que succeeix en  el símbol del bosc com a lloc per a desenvolupar una batalla espiritual amb l'ànima i on s'inclouen alguns versos del Vado Mori. En aquest text s'incorpora per primer cop un gravat sobre el tema.

La Dança General de la muerte és un text de 600 versos en els quals la Mort dialoga amb 33 personatges vius de diferents estaments, conservat al Monestir de l'Escorial de Madrid.

S'ha d'aclarir que la Dansa de la Mort en la literatura és un subgènere teatral, generalment el destinat a la litúrgia que s'escenificava en forma de diàleg entre els vius i la Mort. Per aquest motiu és més adient anomenar-la Dansa de la Mort.

L'Art de l'impremta oferirà un nou esquema de representació de la dansa de morts: combinaran text i imatges i mostraran a 2 vius i una mort a cada pàgina, ja que era impossible plasmar la rotllana sencera en el format de pàgina. Aquests llibres van ser molt populars a Europa central i del Nord, on hi existia una gran tradició llibretera i del gravat i molta demanda. En un principi, s'imprimien com a llibres de bloc, és a dir, la imatge i el text es feien en una mateixa tauleta de fusta.

El 1538, Holbein recupera el tema de la Dansa de la Mort amb tot un seguit de xilografies i gravats en fusta destinats a la contemplació i meditació i aglutinats en forma d'alfabet d'inicials. La Dansa s'obre amb el Cicle d'Adam i Eva, la successió de morts i vius per parelles i finalitza amb el Judici Final.

Amb l'arribada de la impremta de Gutemberg es va agilitzar el procés.

La impremta de taula de fusta i la de pàgina independent van permetre que els predicadors oferissin folletons als fidels durant els sermons, les anomenades Bíblies dels pobres, que contenien imatges per a tots aquells que no sabien llegir. Servien per a instruir i eren utilitzats com a objectes de devoció a les cases i moltes vegades se'ls cosien a les robes com a protecció per a la Pesta. També va permetre la publicació en massa dels Ars Morendi.

ESCULTURA

Són poquíssims els exemples escultòrics que es van crear o que ens han arribat de les danses, tot i que sabem que era un tema molt normal als llocs d'àmbit funerari com els claustres, els cementiris o les Sales Capitulars dels monestirs i convents.

A Catalunya en tenim dos exemples: el Capitell de Girona i el de Santa Maria del Mar de Barcelona

A Girona ens trobem amb un capitell poligonal en el qual 10 personatges s'agafen de la mà i formen una rotllana que l'envolta (s'adequa a la forma). La mort, que també balla, conserva la pell, però apareix amb la roba esquinçada i els ulls buits.

ART MURAL

Durant els segles XIV i XV era normal que es representés aquest tema en les pintures murals al fresc de les esglésies europees, generalment en llocs d'enterrament. S'ubicaven als cementiris, claustres, sales capitulares i vans interiors dels temples.

Es creu que la primera representació plàstica de la Dansa va ser la del Cementiri dels Innocents de París, del 1424. Estava ubicada sota una arcada oberta, molt a prop de l'ossari, seguint un mur. Va ser encarregada pel Duc de Berry per a honorar la mort del seu nebot, el Duc d'Orleans, el mateix any. Avui en dia no es conserva, però la coneixem a través d'uns gravats que Guyot Marchant en va fer d'aquest fresc i que va permetre la seva difusió per tota Europa.

Les reproduccions ens ensenyen tot un seguit d'homes i cap dona en processó i acompanyats d'esquelets. La cua està jerarquitzada amb relació a la classe social i es llegeix el seu rang a sota de cadascú.

A Europa, les pintures més famoses comprenen territoris com el Regne Unit, Alemanya, Suïssa, Itàlia i l'Europa de l'Est. Es creu que n'hi havia moltes més, però no s'han conservat.

La chaise-Dieu, França

Totendanz, 1459, Berlín

Kermaria

Lübeck

Basilea, copia de 1860

Museu d'Art d'Estònia

Sant Nicolau, Tallin  (Bernt Notke)

Hrastovlje a Eslovènia

Noneaber de Dinamarca

Beram, Croàcia

Malmo, Suècia

Clusone, Itàlia

Pinzolo, Itàlia

Morella, Castelló, Espanya.

També evoluciona:

Els tres vius i els tres morts ---> Dansa macabra ---> esquelets justiciers que ajuden o castiguen a qui ho necessita (sols o amb exèrcits) ---> dimonis al llit del difunt amb la representació de l'àngel de la guàrdia ---> Transi tomb o doble especular.

ICONOGRAFIA

Morts:

Esquelets amb ossos nus o amb mortalles o carn que se'n desprèn.

Són tots iguals

A vegades, cada esquelet guia a un viu o ballen intercalant-se

Toquen instruments musicals: tabal, arpa trompetes o caramelles, que solien ser els que s'utilitzaven a les dansades.

Estan contents i ballen.

Arrosseguen als vius a la dansa, com si els convidessin a ballar

Vius:

Amb vestimentes i objectes que expressen el seu rang social

Ordenats de manera jeràrquica amb relació al seu estatus social.

Poden mostrar rigor morti

Gestualitats variades: rebuig i resistència, por, acceptació o fins i tot semblen intentar seduir als morts. Alguns ballen amb alegrement perquè la dansa representa el trànsit cap al cel.

Jerarquia:

Papa -Emperador -Cardenal -Rei -clero -duc -conestable i governs -cavaller -soldat -regidor i governs municipals, com l'alcalde -pregoner -doctor -burgès -els enamorats -músic  farmacèutic- astròleg- bruixa- artesà- camperol- peregrí- jueu- pagà- musulmà- bufó- boig - babau -nen (perquè moren sense haver pecat. És una constant).

El número de vius no té límit, cada artista en representa els que necessita. 

Dansa:

En línia o en rotllana

Tots s'agafen de les mans, alternant vius i morts.

A vegades al voltant de la tomba.

Text: 

S'acompanyen de versos rimats en llatí que es col·loquen dins de filactèries. Contenen sentències morals que simulen un diàleg entre el viu amb el mort. A sota de l'escena o als costats de cada personatge. 

La seva funció era orientar i consolar als qui ho llegien, però a vegades eren demolidors.

Existeix una versió de La Dansa de les Dones (que en les mixtes tenen escassa presència). La primera també ens arriba gràcies a Guyot Marchant. En aquesta, 36 dones de París i de diverses edats són cridades a unir-se a la dansa a través dels esquelets. Apareixen reines, meretrius, donzelles, núvies, monges, dones embarassades, les casades, les velles...

Diferències entre les danses d'homes i les de dones.

Homes	Dones
Apareixen més homes rics que pobres	Apareixen més dones pobres que riques
Per ordre jeràrquic	Per ordre jeràrquic
Pocs joves	Moltes dones joves
Exhibeixen les seves professions	Se les fa recordar els vicis de la classe social i de l'edat amb un to sensual
Lamentacions per les pèrdues materials i de poder	Lamentacions per la pèrdua de la bellesa

ALTRES GÈNERES:

Se'n conserven 4 tapissos a França i algun mosaic.

PERVIVÈNCIA:

Durant el Barroc, s'amplien els objectes simbòlics i es dramatitza encara més. És el segle de les Vanitats, de Brueghel el Vell o Hans Baldung

Es recuperà amb el Romanticisme: La Danse macabre de Baudelaire o la Totentanz de Listz

Charles-Camille Saint-Saëns creà la seva Danse macabre el 1874.

El segle XX la incorpora al cinema amb Squelette joyeux dels germans Lumière, la Totentanz de Fritz Lang o Silly Simphony de Walt Disney o El setè segell d'Ingmar Bergman a l'escena final.

La fi del segle XX i el XXI incorporen el macabre a la música y los videojocs. En Assassin's Creed Unity apareix el cementiri de París. Delain, un grup de metal holandès, l'omple del so de les guitarres elèctriques en Danse Macabre, Within Temptation a The Dance de 1998 canta "someone is dancing on my grave" i Siniestro Total és un altre història de ultratomba.

BIBLIOGRAFIA:

BOIXAREU, Rosa Maria, Les Danses de la Mort. Imaginari popular, pedagogia religiosa, Ars Brevis, 2009.   

DUARTE GARCÍA, I, Representación de la muerte en la Edad Media y el Renacimiento, Silex Ediciones, Universidad de Chile, Chile, 2013.

GONZÁLEZ ZYMLA, H, La danza macabra en España. Orígenes y desarrollo de una iconografía, Universitat de València, 1995.

GONZÁLEZ ZYMLA,H, La iconogrfía de lo macabro en Europa y sus posibles orígenes clásicos y occidentales, Revista digital de iconografía medieval, 11, 2019.

LACARRA DUCAY, M.C, Arte y vida cotidiana en la época medieval, Institución Fernando el Católico, 2008. 

LÁZARO ROMERO, Irene, Muerte y cambios de mentalidad en la Europa del siglo XIV, Revista Eviterna n.3, UNED, 2018. 

MÁRQUEZ D'ACOSTA, Inés María, La Danza Macabra: la representación iconográfica medieval. Un estudio de la espiritualidad medieval, Arqueotimes. 

MASSIP, Francesc, La mort en dansa: anàlisi de les comparses de la mort en el context europeu, Revista d’Etnologia de Catalunya, 17, XI-2000, pp. 127-8.

PAREDES MARTÍN, La convivencia de los vivos y los muertos: origen y desarrollo, Ed. Alfar, 2014. 

PÈREZ GRAS, María Laura, Las danzas de la muerte, Gramma, vol. 11.