Orfebreria gòtica

Entenem com a orfebreria medieval el treball artístic sobre peces, utensilis o objectes realitzats amb metalls preciosos. Són els treballs de la plata, de l'or (tot i que gairebé totes les peces conservades són de plata blanca daurada imitant l'or) i, excepcionalment, del llautó.

Aquestes arts de l'objecte van tenir una gran importància arreu d'Europa durant els segles XIV i XV per dos motius. El primer és el desig de luxe que va incentivar la inversió dels sobirans en aconseguir objectes únics per a la seva cort i per donar a les esglèsies i el consum de la nova classe social burgesa que busca formes més refinades per a distingir-se. El segon és una nova idea religiosa que associava la preciositat o bellesa de la matèria al valor espiritual que hi residia dins de l'objecte. És a dir, quant més ric i bell és un objecte, més apropa a Déu a qui el contempla. 

En aquestes obres, l'artista expressa la seva sensibilitat, la seva habilitat tècnica i, per conclusió, també la seva idea de Déu. 

Les tècniques utilitzades en l'orfebreria medieval són semblants a les de la forja en general: la fossa en una peça, la soldadura, el clavetejat damunt de fusta, peces ajuntades per sistemes de pestanyes o per penetració d'unes dins d'altres.

Les característiques bàsiques de l'orfebreria gòtica són: 

- major grau de perfecció en l'acabament de les figures representades i en els seus adorns.

- manté una relació molt estreta amb els models arquitectònics, com les imitacions de les arqueries gòtiques enmarcant escenes o com a motiu ornamental.

- les peces es rematen amb cresteria o motius decoratius vegetals repetits en sèrie que coronen les superfícies més altes o els sostres de les peces.

- tendència a l'excés decoratiu i a la repetició de fulles de parra i, més endavant de roure i de la flor de lis.

- gust pel color, que s'aconsegueix mitjançant pedres precioses engastades (generalment granats i vidres de colors) i esmalts. 

D'entre la producció, destaquen diferents objectes, segons la seva vinculació religiosa o laica.

D'entre els exemples de caire religiós destaquen:

- Les arquetes i relicaris: es tracta de caixes tapades destinades a guardar objectes petits i, generalment, de valor, com joies, llibres d'oracions. Es fan molt populars durant l'Edat Mitjana degut al gran comerç de relíquies provinents de Terra Santa i dels sants màrtirs de Roma. Acostumen a tenir una tapa plana o a dues vessants. Es fabriquen en marfil, metalls nobles, coure daurat i esmaltat o bé amb fustes nobles amb aplicacions metàl,liques o folrades de llàmina de metall. Es decoren amb relleus i pintures relacionades amb la vida del sant o personatge que es relacioni amb les relíquies (relicaris parlants), o amb incrustacions. 

A vegades, adquirien forma de creu (veracreu) per contenir relíquies de la Santa Creu, com és el cas de la Veracreu de Vilabertran o d'arquitectures en miniatura.

Els exemples més significatius de relicaris gòtics són el Relicari per a la corona d'espines de Crist de la Saint Chapelle de París, el Relicari de Saint Denis i el dels Sants Corporals de Bòlsena (Orvieto) amb una imitació de la façana del Duomo. 

- Les creus processionals, com la de la Catedral de Girona. Ja existien durant el romànic, però al gòtic s'estil·litzen amb complicacions als braços de la creu, moltes vegades adoptant la forma de la flor de lis. Es tracta de creus destinades a ser transportades pel cruciferari a les processons religioses (Chorpus, Setmana Santa...) i que, mentre no complien aquesta funció, es deixaven a sobre dels altars. 

Estan formades per dues parts: un pal o asta i la creu, unides entre sí per una magolla finament decorada. A la cara davantera de la creu s'acostuma a representar a Crist, mentre que a la posterior, un sant o la Verge. A cada extrem dels braços, es representaven els tetramorfs. 

És molt interessant la creu d'Ulldecona. 

- Les estatuetes de sants i santes i verges per portar a sobre, per l'oració personal, per demanar-li protecció o com a donacions votives als temples. 

- Els plats almoïners de les catedrals i esglèsies (on es depositen les almoïnes).

- Els objectes litúrgics cristians de la missa i de l'altar com ostensoris (per exposar l'hòstia als fidels), copons (recipient amb forma de copa gran on es guarda i distribueix l'hòstia sagrada o eucaristia), càlix pediculat com el del Bisbe Galzeran, les patenes (plat petit on es posa l'hòstia durant la missa) o els encensers i els portapaus (llàmines de metall a forma de retaule que els fidels es passaven els uns als altres per desitjar-se pau en acabar la missa. Alguns fidels el besen)

Els mateixos altars o antipendia i retrotabula (parts frontals i del darrere de l'altar i costats) com els de Klosterneuburg o San Giaccomo de Pistoia. 

- Retaules de plata, com el del Santuari de Sales (Osca)  i el de la Catedral de Girona amb el seu baldaquí argentat.

D'entre els objectes de caire laic (cortesà i burgès), encara que menys nombrosos degut a que es podien fondre per renovar-los segons les modes de cada segle, trobem: 

- Els trons d'argent, com el plegable del Rei Martí l'Humà de la Catedral de Barcelona, que avui en dia s'utilitza com a peana per a la custòdia del temple.

- Les corones i ceptres dels monarques, com els dels Reis Catòlics a la Capella Reial de Granada.

- Les arquetes/joiers. 

- Les enquadernacions de llibres.

- La joieria cortesana, on també s'incloüen embelliments per la roba i objectes de taula (culleres, gerres, plats i safates, més destinats als banquets i a la voluntat de demostrar riquesa que a l'ús quotidià), com llegim als inventaris reals de Joan II. 

Les obres no es signen i els orfebres o argenters, en la seva majoria, són desconeguts, ja que no se solia conservar el contracte d'encàrrec ni el de lliurament per part dels propietaris. Tampoc se'n conserven tractats de tècniques d'aquest període, com sí succeeix durant els segles del Renaixement. Una excepció és el Tratado sobre las diversas artes del segle XII, o el Lligues de l'offici i l' Ensag d'or, ambdues del segle XV. 

CURIOSITAT: En les peces platejades amb figuració humana, els rostres solien pintar-se de color carn. 

FONTS:

- A.A.V.V, Arts de l'Objecte. L'Art Gòtic català, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2008.

- ALCOLEA, Santiago, "Los Argenters" de Barcelona, Barcelona, 1955. 

- DALMASES BALAÑÁ, Núria, Orfebreria catalana medieval: Barcelona 1300-1500 (Aproximació d'estudis), IEC, Monografies de la secció Històrico-Arqueològica Volum I, Barcelona, 1992.