Iconografia medieval: els nens "embolicats" ("niños fajados").

Per què els nens de les representacions medievals semblen estar ficats en un capoll blanc?

L'embolcallament dels nens acabats de néixer va ser un costum molt estès durant l'edat mitjana, però ve de lluny. Se sap que els egipcis ja embolcallaven als seus nens i que van transmetre aquesta pràctica a les civilitzacions de l'Àsia antiga i d'aquí als etruscs, grecs, romans i alta i baixa edat mitjana fins a deixar de practicar-se definitivament, al segle XVIII, per raons mèdiques. Fins i tot entre les tribus del Nord d'Amèrica era comú trobar indicis d'embolcallament!

En què consisteix?

"Immediatament després de néixer, el petit ha de ser embolicat en pètals de rosa triturades barrejades amb sal fina. Els membres del bebè han de ser acomodats correctament perquè tinguin la forma correcta. Això només ho sap fer una bona infermera. Igual que la cera, els nens són tous i fàcilment emmotllables. Per aquesta raó ha de saber que la bellesa o lletjor d'un bebè es deu, en gran manera a la perícia de les infermeres".

– Aldobrandino de Siena, Règim per al cos (1254).

Tot just néixer, es posava una boleta de plom al melic del petit i se'l cobria fortament amb faixes o venes, amb els braços flexionats sobre el pit i les cames completament estirades. El cap també quedava embolcallat perquè no es pogués moure. El procés d'embenatge durava, de mitjana, una hora i s'havia de repetir cada dia per a rentar els excrements del nadó i fer-li massatges.

Per què ho feien?

La finalitat de ficar als nens en aquesta mena de "capolls" que els immobilitzaven per complet era, en primer lloc, per a assegurar una correcta postura del nadó durant els seus primers mesos de vida i evitar, així, les deformitats en l'esquena i les cames (així, si el nen creixia "deformat" no era perquè fos fruit del pecat o fill del dimoni, sinó per haver-li fet un embenat defectuós).També creien que, d'aquesta manera, se'ls protegia del mal que es poguessin fer a ells mateixos, s'evitaven lesions a les articulacions i no passaven fred.

"Totes les parts del cos d'un nounat són molt delicades i flexibles, per tant, és necessari embolicar-lo completament, perquè tots els òrgans romanguin en el seu lloc"

– Bartolomé en anglès, El sisè llibre (1492).

Però, en realitat, aquesta pràctica estava més enfocada al benefici dels cuidadors que a la salut del petit: en estrènyer el cor, els nens entraven en un estat letàrgic que provocava absència del plor. És important aclarir que durant aquesta època -sobretot al segle XII- els nadons molt ploraners eren entesos com a éssers posseïts pel dimoni i se'ls abandonava o se'ls matava, és a dir, feien el possible per fer que el nen no plorés. A més, aquesta massa de teixits i la falta de moviment dels petits permetia a les cuidadores desentendre's d'ells i penjar-los d'un clau (sí, els penjaven del sostre!), deixar-los al terre o sobre qualsevol superfície sense que hi hagués perill que caiguessin o que poguessin prendre mal.

Les causes de l'alta mortalitat infantil de l'edat mitjana, que rondava el 50% dels naixements, estaven totes relacionades amb aquests motius: el 85% dels nens morien per febres, per això se'ls protegia del fred amb les venes i no se'ls treia de casa. L'infanticidi era una gran llosa dins de les famílies medievals (nens ploraners, nens deformes, parts de bessons, que es creia que eren fruit de l'adulteri de la mare, nens no desitjats, nens que no es podien mantenir...). La resta, morien per asfíxia al menjar o al llit, ja que els petits dormien als llits amb els pares i a vegades s'ofegaven per ser apretats contra els cossos dels adults. És per això que es van haver de crear mesures com el reconeixement dels nadons com a éssers dotats d'ànima. Aquesta idea va desenvolupar el bateig en el moment just del naixement (per assegurar-se que si morien, les seves ànimes no anirien all llimbs sinó al cel) i la creació d'hospicis d'acollida per a nens abandonats que reduïssin les taxes d'infanticidi, generalment regentats per les ordes mendicants que s'establiren a les ciutats.

Fins quan se'ls mantenia enfaixats? La immobilització dels braços durava quatre mesos. La resta del cos es mantenia embenat fins a l'any de vida. Després de l'embolcallament se'ls mantenia nus o els vestien amb túniques com les dels adults.

Ara veiem-ho en imatges:

Nens embenats del jaciment etrusc de San Casciano

Nens embenats (1-Gràcia, 2-Itàlia, segle XV, 3-Anglaterra, segle XVI)
FONT: https://www.lacasamundo.com/2011/09/el-panal-su-historia-parte-ii-y-ultima.html