SOBRE LES AUS MITOLÒGIQUES:
"La formació i consolidació de tan poderosa mitologia a través del temps no respon del tot a la necessitat tradicional d'embaucar la condició humana amb una enlluernadora i atemorida història fictícia, sinó que juga un evident paper explicatiu, normatiu i, sobretot, d'utilitat. Els mites, per sobreviure, no han de ser certs ni necessàriament contenir elements de debò. Hi ha, i romandran amb nosaltres perquè, a més d'atractius, resulten útils. Són, alhora, importants perquè tendeixen a convertir en realitat allò que prediquen, independentment que, igual que la religió, el mite representa una dimensió permanent de l'espiritualitat humana."Les Aus mitològiques són representacions de criatures que pertanyen als imaginaris religiosos o teològics de diferents cultures durant la història de la Humanitat. Normalment, tenen poders sobrenaturals i són properes a les virtuts i defectes dels Déus de totes les religions o del món místic o espiritual de les cultures on aparegueren. És a dir, són AL·LEGORIES o "éssers" que tenen una representació que transmet una idea amagada, un símbol. És a dir, encarnen aspectes universals de la Naturalesa humana.
A més, acostumen a tenir característiques físiques i ambientals molt properes amb les aus conegudes de cada època històrica o de cada regió on es desenvolupa una cultura o es viuen les religions.
Totes les imatges mitològiques incorporen diferents aspectes:
- MIRUM: la meravella
- TREMENDUM: temor i respecte
- FASCINANS: encanteri captivador o misteri
- MAJESTAS: grandiositat i poder
- ENERGICUM: vitalitat.
Si bé, algunes autores com Mircea Elíade creuen que el simbolisme mitològic o l'al·legoria també contenen una dimensió hierofànica (recerca del sobrenatural), les aus no reals no podrien ser objectes a través dels quals es manifesta un Deu o la seva sacralitat, perquè no són materials i només exemplifiquen virtuts o defectes dels Deus. Així que RECORDEU: existeix una gran diferència entre la HIEROFANIA i la TEOFANIA i la hierofania pot i no pot estar lligada a l'al·legoria:
- HIEROFANIA: Acte de manifestació del que és sagrat en éssers o objectes: animals, vegetals, pedres o d'ús quotidià com anells o espases.
- TEOFANIA: És la manifestació del mateix Déu, les seves aparicions literals.
Coneixem i documentem aus mitològiques en multitud de cultures, entre d'altres:
- el voltor Jatayy, de la cultura hindú, Garuda de la cultura vèdica (pels cervesers, és el logo de la cervesa Singha!), el Bar Yokani de la cultura talmúdica (tradició jueva), Anzu, molt important en les cultures sumèriques i accàdiques i que comparteix arrels amb Simung Homa de la regió mesopotàmica, Toki, de la cultura nipona, Anqa, personatge de les llegendes àrabs o, el griu grec i l'Au Fènix de les cultures grecoromanes.
EL FALCÓ ORIOL:
El Falcó Oriol és una au al·legòrica que apareix per primer cop al recull de contes sànscrits anomenat Calila e Dimma, del segle I a.C. Els contes són protagonitzats per animals i tenen una voluntat clarament didàctica amb relació a tot allò que esdevé en la vida quotidiana, a manera d'exemplum. El text fou traduït pel l'Alfons X al segle XIII i es va anomenar Elena y María. Al Capítol III, se'n fa referència a aquesta au en el context d'un debat on aquests dos personatges debaten sobre si és millor amant un cavaller o un Rei.
En aquest conte, el Falcó Oriol representa la figura del Rei d'una cort d'aus (recordem que tots els protagonistes, el món que es narra, és un món on els animals parlen com humans i que aquesta era una pràctica molt usual durant l'edat mitjana). És a dir, el Rei Alfons X està personificat en el Falcó Oriol i la resta de les aus són la seva cort.
Va ser un mot molt utilitzat durant els segles XII i XIII i que desapareix de les fonts literàries durant el segle XIV.
Però quin és el seu origen?
En el cas castellà, l'au i el mot oriol apareixen arreu dels territoris de la Corona Catalana-Aragonesa com a sinònim de vermellós o, en altres casos, de daurat (perquè ve del mot llatí aureus o daurat o ataronjat). La població alacantina d'Oriola, per exemple, significa "muntanya vermellosa".
El bestiari europeu es basa en el Phisiologus. Aquest tractat és un compendi d'origen grec on es mostren múltiples il·lustracions d'animals, criatures fantàstiques, vegetals i pedres que s'acompanyen de la seva descripció física, moralitzant i simbòlica en la cultura greca. Fou traduït al llatí al segle IV. I d'aquí a les llengües vulgars, configurant-se com a punt de referència per a tots els bestiaris dels territoris cristians d'Europa del segle XII.
A causa de les influències de les cultures que hi van ser presents a la Corona durant les èpoques anteriors, es creu que el Falcó Oriol pot ser una adequació local d'altres aus fantàstiques que ja es coneixien a la Península, com el guiu o l'Au Fènix, ja definits al Phisiologus. Fins i tot amb l'erodi, una au que apareix als textos religiosos cristians i que Sant Tomàs d'Aquino va equiparar al guiu i que Agnesi ja havia identificat com l'al·legoria de l'home just que venç a la supèrbia a través de la Contemplació religiosa. És a dir, pot ser el nom que aquí es va donar, en català i castellà, a totes les aus de característiques similars i lligades a la renaixença que provenien d'altres mites i cultures.
Se'n dedueix, així, per assimilació cultural, que l'au era un guardià de l'espiritualitat, un custodi dels tresors del Rei (i de l'or, per això podria rebre el nom d'oriol) com el guiu. I, com l'Au Fènix, va passar a fer referència a la Resurrecció de Crist durant el Cristianisme.
Finalment, va ser rellevat per l'Au Fènix, símbol a la Plena edat mitjana del poder, l'excel·lència social i de la riquesa (de nou, l'or). Es tracta d'un ocell d'orígen egipci que arriva per herència de la cultura grega i romana. És una au que moria i tornava a renéixer de les seves cendres, convertint-se en un símbol de risilència i de regeneració, tot lligat amb les crescudes del riu Nil.
A l'Edat mitjana, es van reutilitzar els símbols més populars de la cultura romana, com el Fènix i es van incorporar a la simbologia cristiana.
Però quina au era el Falcó Oriol?
Els homes de l'edad mitjana no van ser bons observadors de la Naturalesa, no els interessava gaire el realisme. No li feien gaire cas en la pintura de paisatge ni la integraven gaire definida a les seves composicions artístiques de cap gènere. Tampoc eren exhaustius en les descripcions físiques que ens han arribat des dels Bestiaris, les Enciclopèdies del Renaixement del segle XIII o des de la la literatura patrística. De fet, els animals descrits en aquests llibres es basaven en d'altres de temps anteriors i que, molt sovint, pertanyien a un món imaginari. Així que és difícil saber-ho...
No s'ha arribat a identificar amb cap espècie coneguda, tot i que hi ha molts indicis que el nostre referent iconogràfic hagi pogut ser el trencalòs (en castellà quebrantahuesos, un voltor que té el seu hàbitat a les nostres terres, tot i que avui en dia està en procés de recuperació de població i del seu territori natural). Els observadors medievals van associar el plumatge vermellós i daurat d'aquesta gran au amb la majestuositat i elegància del Fènix.
Curiosament, el trencalòs i l'Au Fènix tenen plomes allargades i/o aixecades al clatell.
 |
| Au Fènix del Bestiari de Sant Petersburg (s.XIII) |
Representacions artístiques medievals del Falcó Oriol:
A l'Església de Santiago de Breixa (Galícia), trobem un capitell amb dues aus i una inscripció on es llegeix FALCON ORIOL, datada del segle XII.
A Santa Fe de Conques (França), potser per la influència dels pelegrins del Camí de Santiago, apareix una representació de dos trencalossos, inspirats en el capitell de Breixa.
FONTS I BIBLIO:
BARRARL RIVADULLA, María; SÁNCHEZ SÁNCHEZ, Xose M; La pluma y el cincel. Animales reales y fantásticos en la Galicia medieval
GUADALAJARA SALMERÓN, Sergio; La historia del falcón oriol y del ave fénix en la literatura castellana
REIG-FERRER, Abilio; El ornitónomo Falcón Oriol desvelado.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada