La tradició medieval de les danses macabres i danses dels morts a la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement
LA DANSA MACABRA
Michael Wolgenut, segle XV
Al codificar-se el tema macabre, les representacions van desenvolupar-se a tots els contexts i celebracions, essent la Dansa de la Mort la preferida i la que es va estendre ràpidament per tota Europa.
La Dansa macabra és una representació al·legòrica medieval en la que la Mort, representada com un esquelet, guia als vius de totes les classes socials i a través d'un ball, cap a la mort.
La dansa és símbol d'alegria i de felicitat i un focus de divertiment i distracció vers les penúries del segle. La religió es divideix entre aquells clergues que creuen que les danses exacerben l'esperit i condueixen a l'èsser humà a la luxúria i el llibertinatge i d'altres que l'incorporen al culte, a les grans celebracions religioses relacionades amb els solsticis i els equinoccis i sumant-hi les tradicions cèltiques, gaèliques i anglosaxones o fins i tot la recomanen com a medicina espiritual perquè totes les coses creades per Déu es mouen en perfecta harmonia i respon a una necessitat de ser ajudats en la penitència i de divertir-se en vida mentre sigui possible, com un últim ball de consol o de comiat.
Les dansades sempre coincidien amb períodes de greus crisis demogràfiques.
Conté una intenció religiosa que ensenya als fidels cristians que tots els plaers de la terra són caducs i, a la vegada, els adverteix que cal estar preparat per a morir cristianament. Es tracta d'un advertiment satíric de que la mort li arriba a tothom, sobretot per als estaments de poder ( "els rics són més suculents") i un consol per als pobres, que podien trobar en la mort una certa igualtat social. No importen els diners, la bellesa o l'edat: la mort s'emporta a tothom. La Mort se'n riu dels homes i de la seva classe social. És un fet universal.
ELS SEUS ORÍGENS
Fins a aquest moment, cap historiador ha pogut confirmar d'on prové aquesta dansa, però existeixen diferents hipòtesis:
- Els esquelets dansaires del budisme i d'Orient. Fray Juan de Montecorvino (12447-1328) va ser evangelitzador a Beijing i es conserven escrits on testimonia que va veure danses amb esquelets que tenien com a finalitat provocar comportaments més honestos en els observadors i fer-los perdre la por a la mort.
Emile Male (1862-1954) creia que van ser els missioners franciscans d'orient els qui la van introduir al teatre catòlic dels misteris. El tema de la universalitat de la mort dels balls orientals encaixava perfectament als sermons de dominics i franciscans, que solien criticar l'ostentació i el materialisme dels rics i que van acabar plasmant-se a les seves representacions.
- La llegenda dels tres vius i els tres morts. Es tracta d'un tema molt recurrent al món medieval europeu. Narra com tres homes rics i dels alts estaments socials que, tornant d'una caçera, passen per un cementiri on es troben amb tres cadàvers que els parlen i els avisen que "Èrem el que sou, el que som és el que sereu". La dansa podria haver sigut inspirada per aquest episodi.
- La voluntat popular de trobar un antídot moral (o un consol) a la por de la mort provocada per la Pesta i a la fatalitat.
- Les reminiscències del culte hel·lenístic i romà associats a les Moires o el déu Thanatos o fins i tot amb les Larves. També es veuen esquelets que ballen als sarcòfags romans tardans i pintures de Cumas i Pompeia
- L'associació amb el Ball de Sant Vito o mania del ball, grups de malalts que s'unien per a fer pelegrinatge fins als llocs associats a Sant Vito.
- Les llegendes de la Nit dels morts germàniques (1 de Novembre), molt populars durant el segle XII, que expliquem com la Mort s'apareix al cementiri i amb la música del seu violí crida als altres morts a sortir de les seves tombes i ballar amb ell fins que canti el gall, moment en el qual tornen tots sota terra, fins a l'any següent. A l'edat mitjana la Mort, però s'apareix a tots, vius i morts i guia als vius cap a la tomba.
ORIGEN DEL NOM:
Es diu que la primera dansa es va fer a París, al Convent dels Innocents o Chorea Maccabeorum (els set germans Macabeus). Macabra pot ser una evolució de l'adjectiu macabeu. De tota manera, es creu que prové de la paraula àrab maqbar, que significa cementiri.
LES DANSADES DE LA DANSA DE LA MORT
La dansa és símbol d'alegria i de felicitat i un focus de divertiment i distracció vers les penúries del segle. La religió es divideix entre aquells clergues que creuen que les danses exacerben l'esperit i porten a l'ésser humà a deixar-se portar per la luxúria i el llibertinatge i els que l'incorporen al culte, a les grans celebracions religioses relacionades amb els solsticis i els equinoccis i sumant-hi les tradicions cèltiques, gaèliques i anglosaxones o fins i tot la recomanen com a medicina espiritual perquè "Totes les coses creades per Déu es mouen en perfecta harmonia" i respon a una necessitat d'ajuda en la penitència i de divertir-se en vida mentre sigui possible, com un últim ball de consol o de comiat.
Les danses més populars durant l'edat mitjana van ser les que es ballaven en rotllana, com la Corea, i els balls en línia centreeuropeus, que són les que veiem a les representacions plàstiques de la Dansa de la Mort.
Les dansades sempre coincidien amb períodes de greus crisis demogràfiques.
Van començar ballant-se als cors de les esglésies i en processons, però amb el temps van acabar desenvolupant-se davant de les mateixes esglésies, a les vigílies dels festius i sempre de nit. Finalment, van acabar ballant-se als cementiris. Es relacionaven amb el Cicle de la Passió de Crist (Setmana Santa).
Es creu que eren les animacions amb les quals els predicadors explicaven els seus sermons. Al Llibre Vermell de Montserrat, on es recullen totes les danses que es coneixien, es cita el Ad Mortem Festinamus, i és la més antiga que es coneix. A la mateixa plaça de Montserrat, se'n va ballar una amb els pelegrins.
Es ballaven en grup, amb homes disfressats d'esquelets que tocaven i saltaven al ritme dels tabals i altres instruments, com encara podem observar a la de Verges.
A Catalunya hi va haver molta tradició de la celebració de les Danses de la Mort a l'edat mitjana. Tot i que només hi sobreviu la de Verges, també s'hi celebraven a la Bisbal de l'Empordà, Ripoll, Beget, Sant Feliu de Pallerols, les Planes d'Hortoles, Cadaqués, Perpinyà i Rupià. Gairebé totes van desaparèixer a principis del segle XX o al començament de la Guerra Civil.
Ballar amb la mort era una ironia sobre la fatalitat de la mort, que s'ha d'assumir amb felicitat.
La dansa teatralitzada va ser la precursora i es va adaptar a les altres formes artístiques.
LITERATURA
És un tema recurrent a la literatura del segle XIV i apareix esmentat en diferents manuscrits com el Llibre Vermell de Montserrat.
El text més antic que es conserva és Les Veis de la Mort, del segle XII, de Helinand de Froidmond, que va ser molt llegit pels cistercencs, franciscans i dominicans.
Del segle XIII-XIV és el poema Vado Mori (Moriré o Em preparo per a morir). Està escrit en llatí però és francès. El desenvolupament és similar al de les altres expressions de la Dansa macabra: un diàleg en què diferents personatges expressen la seva por a la mort. Es creu que aquest poema va ser la inspiració per a les representacions plàstiques de les danses franceses.
Del segle XIV-XV també és The Dance of the Death de John Lydgate.
Al segle XV (1425) es publicà The Desert of Religion, un poema anglès antic que succeeix en el símbol del bosc com a lloc per a desenvolupar una batalla espiritual amb l'ànima i on s'inclouen alguns versos del Vado Mori. En aquest text s'incorpora per primer cop un gravat sobre el tema.
La Dança General de la muerte és un text de 600 versos en els quals la Mort dialoga amb 33 personatges vius de diferents estaments, conservat al Monestir de l'Escorial de Madrid.
S'ha d'aclarir que la Dansa de la Mort en la literatura és un subgènere teatral, generalment el destinat a la litúrgia que s'escenificava en forma de diàleg entre els vius i la Mort. Per aquest motiu és més adient anomenar-la Dansa de la Mort.
L'Art de l'impremta oferirà un nou esquema de representació de la dansa de morts: combinaran text i imatges i mostraran a 2 vius i una mort a cada pàgina, ja que era impossible plasmar la rotllana sencera en el format de pàgina. Aquests llibres van ser molt populars a Europa central i del Nord, on hi existia una gran tradició llibretera i del gravat i molta demanda. En un principi, s'imprimien com a llibres de bloc, és a dir, la imatge i el text es feien en una mateixa tauleta de fusta.
El 1538, Holbein recupera el tema de la Dansa de la Mort amb tot un seguit de xilografies i gravats en fusta destinats a la contemplació i meditació i aglutinats en forma d'alfabet d'inicials. La Dansa s'obre amb el Cicle d'Adam i Eva, la successió de morts i vius per parelles i finalitza amb el Judici Final.
Amb l'arribada de la impremta de Gutemberg es va agilitzar el procés.
La impremta de taula de fusta i la de pàgina independent van permetre que els predicadors oferissin folletons als fidels durant els sermons, les anomenades Bíblies dels pobres, que contenien imatges per a tots aquells que no sabien llegir. Servien per a instruir i eren utilitzats com a objectes de devoció a les cases i moltes vegades se'ls cosien a les robes com a protecció per a la Pesta. També va permetre la publicació en massa dels Ars Morendi.
ESCULTURA
Són poquíssims els exemples escultòrics que es van crear o que ens han arribat de les danses, tot i que sabem que era un tema molt normal als llocs d'àmbit funerari com els claustres, els cementiris o les Sales Capitulars dels monestirs i convents.
A Catalunya en tenim dos exemples: el Capitell de Girona i el de Santa Maria del Mar de Barcelona
A Girona ens trobem amb un capitell poligonal en el qual 10 personatges s'agafen de la mà i formen una rotllana que l'envolta (s'adequa a la forma). La mort, que també balla, conserva la pell, però apareix amb la roba esquinçada i els ulls buits.
ART MURAL
Durant els segles XIV i XV era normal que es representés aquest tema en les pintures murals al fresc de les esglésies europees, generalment en llocs d'enterrament. S'ubicaven als cementiris, claustres, sales capitulares i vans interiors dels temples.
Es creu que la primera representació plàstica de la Dansa va ser la del Cementiri dels Innocents de París, del 1424. Estava ubicada sota una arcada oberta, molt a prop de l'ossari, seguint un mur. Va ser encarregada pel Duc de Berry per a honorar la mort del seu nebot, el Duc d'Orleans, el mateix any. Avui en dia no es conserva, però la coneixem a través d'uns gravats que Guyot Marchant en va fer d'aquest fresc i que va permetre la seva difusió per tota Europa.
Les reproduccions ens ensenyen tot un seguit d'homes i cap dona en processó i acompanyats d'esquelets. La cua està jerarquitzada amb relació a la classe social i es llegeix el seu rang a sota de cadascú.
A Europa, les pintures més famoses comprenen territoris com el Regne Unit, Alemanya, Suïssa, Itàlia i l'Europa de l'Est. Es creu que n'hi havia moltes més, però no s'han conservat.
Totendanz, 1459, Berlín
Hrastovlje a Eslovènia
Noneaber de Dinamarca
Beram, Croàcia
Malmo, Suècia
Pinzolo, Itàlia
També evoluciona:
Els tres vius i els tres morts ---> Dansa macabra ---> esquelets justiciers que ajuden o castiguen a qui ho necessita (sols o amb exèrcits) ---> dimonis al llit del difunt amb la representació de l'àngel de la guàrdia ---> Transi tomb o doble especular.
ICONOGRAFIA
Morts:
Esquelets amb ossos nus o amb mortalles o carn que se'n desprèn.
Són tots iguals
A vegades, cada esquelet guia a un viu o ballen intercalant-se
Toquen instruments musicals: tabal, arpa trompetes o caramelles, que solien ser els que s'utilitzaven a les dansades.
Estan contents i ballen.
Arrosseguen als vius a la dansa, com si els convidessin a ballar
Vius:
Amb vestimentes i objectes que expressen el seu rang social
Ordenats de manera jeràrquica amb relació al seu estatus social.
Poden mostrar rigor morti
Gestualitats variades: rebuig i resistència, por, acceptació o fins i tot semblen intentar seduir als morts. Alguns ballen amb alegrement perquè la dansa representa el trànsit cap al cel.
Jerarquia:
Papa -Emperador -Cardenal -Rei -clero -duc -conestable i governs -cavaller -soldat -regidor i governs municipals, com l'alcalde -pregoner -doctor -burgès -els enamorats -músic farmacèutic- astròleg- bruixa- artesà- camperol- peregrí- jueu- pagà- musulmà- bufó- boig - babau -nen (perquè moren sense haver pecat. És una constant).
El número de vius no té límit, cada artista en representa els que necessita.
Dansa:
En línia o en rotllana
Tots s'agafen de les mans, alternant vius i morts.
A vegades al voltant de la tomba.
Text:
S'acompanyen de versos rimats en llatí que es col·loquen dins de filactèries. Contenen sentències morals que simulen un diàleg entre el viu amb el mort. A sota de l'escena o als costats de cada personatge.
La seva funció era orientar i consolar als qui ho llegien, però a vegades eren demolidors.
Existeix una versió de La Dansa de les Dones (que en les mixtes tenen escassa presència). La primera també ens arriba gràcies a Guyot Marchant. En aquesta, 36 dones de París i de diverses edats són cridades a unir-se a la dansa a través dels esquelets. Apareixen reines, meretrius, donzelles, núvies, monges, dones embarassades, les casades, les velles...
Diferències entre les danses d'homes i les de dones.
|
Homes |
Dones |
|
Apareixen més homes rics que pobres |
Apareixen més dones pobres que riques |
|
Per ordre jeràrquic |
Per ordre jeràrquic |
|
Pocs joves |
Moltes dones joves |
|
Exhibeixen les seves professions |
Se les fa recordar els vicis de la classe social i de l'edat amb un to sensual |
|
Lamentacions per les pèrdues materials i de poder |
Lamentacions per la pèrdua de la bellesa |
ALTRES GÈNERES:
Se'n conserven 4 tapissos a França i algun mosaic.
PERVIVÈNCIA:
Durant el Barroc, s'amplien els objectes simbòlics i es dramatitza encara més. És el segle de les Vanitats, de Brueghel el Vell o Hans Baldung
Charles-Camille Saint-Saëns creà la seva Danse macabre el 1874.
El segle XX la incorpora al cinema amb Squelette joyeux dels germans Lumière, la Totentanz de Fritz Lang o Silly Simphony de Walt Disney o El setè segell d'Ingmar Bergman a l'escena final.
La fi del segle XX i el XXI incorporen el macabre a la música y los videojocs. En Assassin's Creed Unity apareix el cementiri de París. Delain, un grup de metal holandès, l'omple del so de les guitarres elèctriques en Danse Macabre, Within Temptation a The Dance de 1998 canta "someone is dancing on my grave" i Siniestro Total és un altre història de ultratomba.
BIBLIOGRAFIA:
BOIXAREU, Rosa Maria, Les Danses de la Mort. Imaginari popular, pedagogia religiosa, Ars Brevis, 2009.
DUARTE GARCÍA, I, Representación de la muerte en la Edad Media y el Renacimiento, Silex Ediciones, Universidad de Chile, Chile, 2013.
GONZÁLEZ ZYMLA, H, La danza macabra en España. Orígenes y desarrollo de una iconografía, Universitat de València, 1995.
GONZÁLEZ ZYMLA,H, La iconogrfía de lo macabro en Europa y sus posibles orígenes clásicos y occidentales, Revista digital de iconografía medieval, 11, 2019.
LACARRA DUCAY, M.C, Arte y vida cotidiana en la época medieval, Institución Fernando el Católico, 2008.
LÁZARO ROMERO, Irene, Muerte y cambios de mentalidad en la Europa del siglo XIV, Revista Eviterna n.3, UNED, 2018.
MÁRQUEZ D'ACOSTA, Inés María, La Danza Macabra: la representación iconográfica medieval. Un estudio de la espiritualidad medieval, Arqueotimes.
MASSIP, Francesc, La mort en dansa: anàlisi de les comparses de la
mort en el context europeu,
Revista d’Etnologia de Catalunya, 17, XI-2000, pp. 127-8.
PAREDES MARTÍN, La convivencia de los vivos y los muertos: origen y desarrollo, Ed. Alfar, 2014.
PÈREZ GRAS, María Laura, Las danzas de la muerte, Gramma, vol. 11.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada