Crisi del segle XIV: El trionf de la Mort de Buonamico Buffalmaco a Pisa.

Il trionfo della morte, Buonamico Buffalmaco, Camposanto di Pisa, 1341.

Podeu veure'l més gran, aquí

Amb aquesta pintura mural, ens endinsem en l'època obscura de la Baixa Edat Mitjana: la crisi del segle XIV. 

Després del desenvolupament econòmic del segle XIII, tota una sèrie de CALAMITATS van sacsejar  Europa i es van posar en dubte els valors que fins ara s'arrossegaven, com el pes de l'Església, els mals usos que patien els camperols, la marginació dels pobres urbans, les lluites entre monarques i noblesa, la poca representació dels homes lliures en la política, l'abús i recerca desmesurada de poder... 

Les collites van ser menys abundoses a causa de l'esgotament dels camps. El sòl agrari estava sobreexplotat per culpa de la gran demanda de productes pels pobladors de les ciutats i perquè els camperols no podien deixar-les descansar perquè això implicava no obtenir benefici del seu treball (recordem que optaven només a una part mínima de les seves collites, la resta se la quedava el Rei, Senyor feudal o l'Església. És a dir, com més collites produïen en un any, més benefici pels camperols -i pels Senyors). Aquesta minva en les collites va tenir com a conseqüència una greu una crisi alimentària, coneguda com la "crisi del blat del 1315" i un període de fam generalitzat. És l'època del cultiu del lli i de la vid, productes exportables que donaven un mínim de benefici. 

La Pesta va reduir la població europea fins a un terç. Va arribar a Itàlia des de l'Àsia per via marítima i des d'aquí es va expandir a tota Europa a través del comerç. A més, es van viure recidives d'aquesta malaltia cada 15 o vint anys. El dràstic descens de la població provocà que el camp es quedés molt despoblat i molt poca gent pogués cultivar les terres. 

La mortalitat, però, no només creixia per la manca d'aliment o per malaltia. El segle XIV va estar marcat per nombroses guerres i revoltes molt dramàtiques per a la població. Les guerres entre territoris, motivades per les lluites entre els monarques, duraven molts anys i causaven moltes baixes humanes. El gran exemple és la Guerra dels Cent Anys entre França i Anglaterra que va provocar la Guerra de les dues roses a Anglaterra. Però també van donar-se conflictes entre la Corona d'Aragó i els Regnes italians o entre Alemanya i els Estats italians, entre els nobles i les monarquies. És també l'època del Cisma d'Occident, durant el qual el Papat, molt corromput, s'enfronta a França perquè aquesta volia rebaixar els impostos eclesiàstics i tenir un Papa francès. Els francesos van nomenar a Climent V i aquest estableix la seva residència a Avinyó, dividint la Cristianitat en dos fronts: Avinyó i Roma amb Martí V. 

Degut a tot això, els camps i el Mediterrani es tornen llocs hostils a causa del bandidatge i de la pirateria. Aquesta inseguretat porta a molts camperols a abandonar el camp i a refugiar-se a la ciutat sense tenir res (ni estalvis ni ofici). Molts d'ells moriran per la pesta, altres acabaran en la mendicitat i la resta participarà en revoltes o emmalaltiran amb les noves epidèmies urbanes com la lepra, foc de Sant Anton... 

En l'àmbit urbà, es creen tensions entre els mercaders i els gremis i entre els membres dels mateixos gremis, que porten a la població a viure revoltes i a fer les primeres vagues. Cal recordar que la minva dràstica de població repercuteix també en la minva de demanda dels productes que ells fabricaven o importaven i que, a poc a poc, ells també s'empobriren i hagueren de relaxar les normes dels gremis per poder sortir d'aquesta crisi. Com que la mà d'obra era escassa, els sous van tendir a pujar. Els manufacturers es desplacen al camp per tal de buscar mà d'obra més barata (perquè no poden fer front al sous alts quan gairebé no venen productes) i competeixen amb els gremis urbans, trencant el monopoli.

Els nobles, a conseqüència d'aquesta minva poblacional (mortalitat i abandonament del camp i de la riba), s'empobreixen per la manca de treballadors especialitzats barats i d'activitats impostables. Per resoldre-ho, es crea l'arrendament, un nou tipus de contracte feudal que permet augmentar periòdicament el preu del lloguer de les terres en funció de com es redueixin els seus guanys. 

L'arrendament, el clima d'inseguretat i la creixent pobresa del camp, van portar també als camperols a les revoltes. A Flandes, el 1323, el sector agrari es van negar a pagar els impostos al Rei i a la noblesa. Van resistir cinc anys, però finalment, el Rei els va reprimir amb l'exèrcit. El 1358, a França, les jacqueries porten a la població a revoltes camperoles molt violentes. El 1381, el rei d'Anglaterra suprimeix la gleva del camperol (règim de semi esclavitud) i els nobles, negant-se a prescindir dels seus guanys, es revolten contra tots i someten als camperols amb les armes. Aquestes revoltes solien ser molt violentes i molt curtes, arribant a ser descrites com "furors". La majoria de les vegades, no portaven a cap triomf. 

"Ciertamente nunca se vio entre cristianos ni sarracenos, semejante locura como lo de estos malvados (…). Quemaron y abatieron en todo Beauvaisis y los alrededores de Corbie, Amiens y Montdier, más de sesenta buenas casas y castillos (…). De esta forma semejante se condujeron las gentes entre París y Soissons y entre Soissons y Hen, en Vermedois y por toda la tierra de Couci. En ésta y en los obispados de Laon, Soissons y Noyon, fueron destruidos más de cien castillos y casas de caballeros y escuderos y mataron a todos los que encontraron en ellos (…). Pero Dios, con su misericordia, puso remedio a esto (…) los gentiles hombres de Beauvaisis, Corbesis (…) comenzaron a matar y destrozar a estas gentes sin piedad, y a ahorcarlos por multitudes en los arboles…."

A les Cròniques de J. Foissar

Tot aquest clima agitat va fer evolucionar la idea de la Fi del Món anunciat a l'Apocalipsi i la població es va començar a obsessionar amb la idea de la mort. Comencen a veure's flagel.lacions religioses. A l'Edat Mitjana es creia que les catàstrofes eren càstigs divins, per això es va fer habitual que els religiosos organitzessin processons de persones que es flagel·laven amb la intenció d'aplacar la ira de Déu i aconseguir el perdó col.lectiu dels pecats. Van ser molt populars al segle XIV, durant la Pesta Negra. Fins i tot Vicens Ferrer en va organitzar una perquè va somiar que arribava l'Anticrist i, amb ell, s'acabaria el món. 

Per això trobem aquesta temàtica catastròfica i la mort de forma tan insistent a l'Art d'aquest període: Pesta, Triomf de la Mort, Danses macabres, moltíssimes escenes de batalles i revoltes camperoles amb molta sang i morts, a retaules i miniatures i Cròniques... i el "feisme" (tendència artística de representar el dimoni a través d'imatges del bestiari).

EL TRIONF DE LA MORT de Buonamico Buffalmaco.

És la primera d'una sèrie de tres pintures murals al fresc del Camposanto de Pisa. Es tracta d'una pintura de mort a un cementiri. 

Veiem la influència de la pintura de Giotto (gòtic itàlic del Tecento). 

Observem tres parts diferenciades pel que fa a temàtica: 

La part esquerra ens mostra la trobada entre els vius i els morts. Dames i cavallers es dirigeixen a una cacera (amb gossos i falcons) i es troben a la mort, representada com a tres cadàvers que estan a sobre de tres tombes obertes. Tots reaccionen. Elles observen i semblen meditar i ells s'apropen als cadàvers per veure'ls i es tapen el nas perquè fan pudor. 

La part central parla de la igualtat de tots davant de la mort. Eclesiàstics, nobles, pobres, camperols... tots se la troben. Es desenvolupa una batalla entre àngels i dimonis per aconseguir el domini de les ànimes dels morts. Les ànimes es representen com nens que són devorats pels dimonis (aquesta representació també es veu al Romànic i a la representació del Judici Final). 

A la part inferior es representa la vida despreocupada dels joves, que festegen despreocupats, al marge de tot el patiment que els envolta. 

Es tracta d'una temàtica molt repetida durant aquest segle. Un paral·lel és el Triomf de la Mort de Brueghel el Vell (escola flamenca). O el Triomf de la Mort del Palau Abatellis de Palermo, del s. XV.