El nom de catifa ve de la paraula alcatifa, d'orígen àrab.
Alfombra també ve de l’àrab, en aquest cas d’alfambra.
La península ibèrica, tot i no ser un dels llocs amb una climatologia favorable per a l'ús de catifes, va ser el primer lloc d'Europa on se'n van teixir perquè disposava d'una tradició musulmana autòctona en el teixit de la llana i perquè aquí se'n produïa suficient llana per a abastir-ne els tallers.
Les catifes perses arriben a Espanya a través de l'Al-Àndalus. Les primeres dades que en tenim de les importacions són les anomenades Al-khumka o esteres. N'observem exemples a alguna pintura del segle XII. Es posaven als altars i a les estances privades del Rei. També es van utilitzar amb finalitat funerària. Les mesquites es cobrien amb catifes egípcies i de Síria. La majoria van ser teixides amb pèl de camell.
Però ja al segle X es fabricaven catifes de nus en aquest territori que les imitaven. Ens ho explica Ibn Hawqal a l' Opus Geographicum, del 978:
"(...) fuere de Oriente las alfombras anudadas (busut mahfur) se producen en el Al-Andalus en el distrito de Murcia, en la misma ciudad de Murcia, en Tantala (Chinchilla) o al-Tantalyya -en árabe- y en Ash (Elche), y eran alfombras similares a las mejores y más caras alfombras de la producción armenia..."
Altres nuclis de fabricació medievals i de principis del Renaixement van ser Cuenca, Alcaraz (potser el centre més important) i Madrid. Els musulmans també van obrir tallers d'imitació de les catifes orientals a Venècia.
En un principi, les catifes decoraven i acomodaven palaus i mesquites de les ciutats islàmiques peninsulars. En alguns casos, decoraven el terre dels presbiteris de les esglésies cristianes. S'utilitzaven també com a cobriments de taules i parets, perquè encara creien que es tractava d'objectes massa valuosos per trepitjar-los. Finalment, van acabar cobrint el terra de les residències cristianes. Només accedien a elles els més rics. Eren tan cares i donaven tant de prestigi social a qui les posseïa que durant el final del gòtic i principis del Renaixement, la gent es retratava amb elles. Les famílies que no s'ho podien permetre utilitzaven estores vegetals a les seves residències.
També van ser molt usades com a regals diplomàtics dels islàmics peninsulars. En aquest cas, es triaven les teixides amb seda al Tiraz (taller on es feien les catifes) perquè eren més riques.
Generalment, es confeccionaven amb telar vertical amb ordit de llana d'ovella, pèl de cabra o de camell o cotó. La trama o cordons transversals van ser de llana fins al segle XVI, quan van ser substituïts pel jute. Una de les diferències que hi ha entre la catifa i el tapís és que el tapís se solia teixir en pla amb telar horitzontal.
Respecte als nusos emprats en la confecció, se'n destaquen tres tipus:
 |
FONT: visitandomadrid.wordpress.com
|
El nus persa és la tècnica de nuar catifes usada a tota la meitat oriental de l'Iran, tot el Turkmenistan, Afganistan, Pakistan i Índia.
El nus turc és usat en les zones més occidentals de l’Iran, tot el Caucas, Turquia països del Magrib i els centres europeus on es copiaven les catifes orientals.
El nus espanyol envolta un únic fil de l'ordit per davant, creuant els dos extrems per darrere i traient-los a la superfície per cada costat. En una fila es nuen els fils imparells i els parells es nuen a la següent. Això provoca la sensació que es teixeix fent un ziga-zaga.
Els tints dels fils provenen gairebé sempre de les plantes i dels animals. Del safrà i de la gualda, s'extreu el groc. El vermell s'extreu de la ganza i de la rubia. De l'orchilla, surten els violetes. El marró ve del zumaque. L'alum s'usa com a mordent del color al fil. De Gènova es portaven els tons de carmesí i negre. De Venècia, l'escarlata. Des de Florència arribava l'alum.
Amb el creixement de la demanda, els treballadors tintorers van formar els seus propis gremis arreu, sobretot a partir del segle XII (Barcelona, València, Mallorca...). També es van associar al voltant de confraries. Aquest ofici va gaudir de molta reputació social i els oficiants van acabar sent molt rics. Per aquesta raó, els gremis van estar molt regulats pels governadors i molts van rebre privilegis dels reis (com a Barcelona, on van rebre Privilegis de Joan I).
En trobem de diferents tipus a la Península i a Europa durant l'Edat Mitjana:
Les musulmanes (turques, perses, armènies) són les que s'importaven des de l'Al-Àndalus o a través dels Croats que tornaven d'Orient.
Les mudèjars van ser molt populars després de la Reconquesta. Les acostumaven a adquirir clients cristians i jueus (amb elles cobrien les sinagogues). La catifa de sinagoga d'aquí més antiga que es conserva està al Museu d'Art Islàmic de Berlin i se l'anomena "Catifa Sinagoga del segle XIV".
Les catifes heràldiques o de l'Almirall s'inspiren en la decoració de les catifes perses (files d'octògons o hexàgons, rombes escalonats, estrelles...) però intercalen els escuts heràldics de la família que l'encarrega entre la decoració. També incorporen motius no islàmics com figures humanes o animalons. En surten moltes dels tallers d'Alcaraz. Llegim al testament de Doña Juana de Mendoza del 1431: "Mando más dos alfombras grandes de las armas de mi señor el almirante (don Alonso Enríquez), e mías , para delante del altar mayor; más cuatro alfombras pequeñas para dos altares"
Les Holbein tenen molt color (vermell, verd, blanc i groc) i decoració amb quadres grans (no com les heràldiques). Aquests quadres creen octògons i llaceries. Poden envoltar-se amb un marc amb formes geomètriques o inscripcions cúfiques.
Les catifes funeràries o catifes de dol s'utilitzaren per engalanar les capelles funeràries dels personatges importants de l'Edat Mitjana. Es disposaven sobre el taüt, abans que aquest s'enterrés. Solen imitar el brocat i incorporen motius com les làurees funeràries (corones) o el símbol de la mort format per una calavera i les tíbies.
BIBLIOGRAFIA:
BARTOLOMÉ, A. y PARTEARROYO, C., Alfombras, Las artes decorativas en España, t. II Ars Hispaniae, XLV, 1999
CASTRO M. De, Real Monasterio de Santa Clara de Palencia. II Apéndice documental. Palencia, 1983, p. 22.
CORRADO MALTESE, Las técnicas artísticas. Ediciones Cátedra, Madrid, 1990.
KÜHNEL, E: Las artes musulmanes de España en la Exposición Múnich. Museum 1911, vol I, p. 420.
PARTEARROYO LACABA, Cristina, Alfombras españolas.
https://oa.upm.es/34122/1/1944_holbein.pdf
