El procés de creació d'un quadern o llibre era molt senzill. Les pàgines es cosien i s'enganxaven a tabletes de fusta -les tapes- que es recobrien de pell. A vegades es posaven frontisses per assegurar-se'n que es pogués obrir i mantenir obert.
La primera pàgina, normalment, era una pàgina de catifa. Aquest nom prové del costum de dibuixar motius similars al de les catifes.
Com que aquests quaderns no tenien índex temàtics, les primeres pàgines contenien il.luminacions senzilles que fèien referència al tema central del text que contenien.
vers-recte. Els llibres no es contaven com ara, sino per folis complerts. El vers és el full de l'esquerra i el recte el de la dreta. orla o dibuixos vegetals dels marges del full Capitular: tots els texts comencen amb una inicial gran en la que apareixen persones o escenes. bas de page o part baixa del full on es pinten escenes referents al text. miniatura: dibuix al que fa referència el text. rúbrica: Paraula o secció de text que s'ha escrit amb tinta vermella per resaltar-ho.
Altres parts:
- correccions: en ser revisada la pàgina, si l'error es podia corregir, es fèia directament sobre l'error. Quan s'havien deixat una paraula per copiar per error es dibuixava una maneta on correspon de la pàgina i una altre al mage amb la paraula no copiada.
El fet de que les universitats multipliquessin la demanda de llibres amb els que els professors poguessin ensenyar i, per altre part, de manuals que els estudiants poguessin seguir durant els cursos, va fer sorgir un nou gremi dintre de les ciutats: els llibreters. Els llibreters s'encarregarien de la còpia dels llibres demandats pels ciutadans i per l'ensenyança, ofici abans control.lat pels monjos dels monasteris.
El llibre canvia de format i es fa més petit per abaratir-ho. Així, apareix el quadern, més lleuger i transportable. Una obra completa es formava per diversos quaderns, a la manera que avui coneixem com els fascicles que composen una enciclopèdia.
El fet de canviar la forma del llibre va comportar també una transició en la cal.ligafria: es passa de la lletra carolingia a l'ús de la lletra gòtica per compactar els textos i fer-los encabir en la nova proporció del full.
Els fulls no eren de paper com avui en dia, sino que es confeccionaven amb pell de cabrit o d'ovella prensats i brunyits amb molta cura. Aquest tipus de full es coneix com a vitela.
En el cas de les plomes, eren usades les de cigne i la de l'oca. Pels treballs més fins, usaven les de corv.
Les tintes amb què escribien consistien en una barreja de pigment i ou, cera de les orelles, o sucre. Els pigments, com en el cas de la pintura, provenien de les plantes, minerals i dels insectes.
Tinta negra -carbó
blanc- cal, cendres d'ossos d'ocells i plom
blau- azurita, coopera y lapislászuli (era molt car)
verd- malaquita
groc- safrà
vermell - mini, bermelló i la púrpura.
or- llàmines d'or i pols d'or.
Imatge: procés de creació d'una ploma d'escriptura del copista
"Digo, pues, que los años de la fructífera Encarnación del Hijo de Dios hayan llegado al número 1348, cuando en la egregia ciudad de Florencia, nobilísima entre todas las de Italia, apareció la mortífera peste, nacida años antes en los países orientales, que, fuera por la influencia de los cuerpos celestes o porque nuestras iniquidades nos acarreaban la justa ira de Dios para enmienda nuestra, se extendió de un lugar a otro y llegó en poco tiempo a Europa. De nada valieron las humanas previsiones y los esfuerzos en la limpieza de la ciudad por los encargados de ello, ni tampoco que se prohibiera la entrada a los enfermos que llegaban de fuera ni los buenos consejos para el cuidado de la salud, como ineficaces fueron las humildes rogativas, las procesiones y otras prácticas devotas. Casi al principio de la primavera del citado año, la mortífera peste hizo su aparición de una forma que yo llamaría prodigiosa, y no como lo hiciera en Oriente, donde una simple hemorragia en la nariz era indicio de muerte inevitable. Al iniciarse la enfermedad, lo mismo al varón que a la hembra, formábaseles hinchazones en la ingle o en los sobacos, alcanzando algunas el tamaño de una manzana o de un huevo. Poco después, los temibles bubones se manifestaban también en otras partes del cuerpo, al mismo tiempo que aparecían manchas negras o lívidas en brazos, muslos y aún en otros lugares del cuerpo, en unos grandes y escasas y en otros abundantes y pequeñas. Y lo mismo que el bubón había sido y era indicio de muerte, lo eran también estas manchas.
Ni consejo de médico, ni virtud de medicina era eficaces para curar la enfermedad; de modo que, o por no permitirlo la índole de mal o por la ignorancia de los curanderos -de los cuales, sin contar los médicos inteligentes, había considerable número, tanto en hombres como mujeres sin noción alguna de medicina-, no conocieran de qué se trataba y, por consiguiente, no lo estudiaron debidamente, no solo eran pocos los que sanaban sino que casi todos, al tercer día de aparecer la nefastas manchas, fallecían, a veces sin fiebre ni otros síntomas. Y fue mayor la intensidad de esta peste, por cuanto se contagiaba con rapidez, de enfermos a sanos, cual se extiende el fuego a las casas inmediatas a él. Más adelante aún, no solo el frecuentar a los enfermos trasmitía a los sanos la enfermedad u ocasión de común muerte, sino que incluso el tocar las ropas u otros objetos que aquellos hubiesen tocado, o de que se hubiesen servido, era motivo de contagio. Sorprendente es lo que os voy a contar ahora, que si los ojos de muchos y los míos no lo hubieran visto, apenas me atrevería a creerlo ni a escribirlo; tan grande era la fuerza contagiosa de esta peste, que solo pasaba de hombre a hombre, sino que llegaba aún a los animales, tan ajenos a la especie humana.
Como he dicho ya, yo mismo fui testigo con mis propios ojos, entre otras ocasiones, un día en que, tras haber sido arrojados a la vía pública los andrajos de un hombre muerto a consecuencia de la peste, se acercaron a ellos dos cerdos que los husmearon y luego los desgarraron con los dientes, y a las pocas horas cayeron muertos entre horribles contorsiones (...)
Ante el considerable número de cadáveres, no bastando la tierra sacra para enterrarlos, y mayormente queriendo dar a cada uno lugar propio, según en la antigüedad era costumbre, como los cementerios de las iglesias estaban llenos, abrían grandes fosas donde se enterraban a centenares los que iban trayendo, y los ponían en ellas a la manera que se colocan las mercancías en las naves, en hileras; después echaban tierra por encima hasta llenar la fosa."
G. BOCCACCIO, El Decamerón, Madrid, 1984, Jornada primera (introducción), pp. 11-12 y 16.
Aquest era el procediment tradicional per començar i fer un torneig medieval.
Us imagineu aquest combat i tota la seva parafernàlia a la Barcelona medieval? Mirant el mapa de la ciutat medieval que utilitzem: quin carrer creieu que seria idoni per fer aquestes celebracions? Teniu en compte que ha de ser suficientment ample i allargat i ha de tenir suficients accesos pel públic i els cavalls
Solució: El Passeig del Born (Carrer ample darrera de la catedral de Santa Maria del Mar)
Va a ser al segle XIX quan els musicòlegs es van interessar per la música medieval i van investigar-la. Fins aleshores, era gairebé desconeguda i oblidada.
Durant l'Edat Mitjana es desenvolupen tres fronts musicals: la música lligada a la religió (sobretot a les institucions eclesiàstiques com monestirs), la relacionada amb la cort o música cortesana i la música popular dels trovadors i joglars. Tot i saber d'aquests tres grups de creacions, gairebé només conservem només literatura musical del grup de música religiosa.
Destaquen tres grans corrents o gèneres:
La monodia o cant gregorià és el gènere més antic. És exclusiu de la música religiosa.
El cant gregorià és el cant oficial de l'Esglèsia, adonant-se de la capacitat d'impressió que genera la música entre els fidels.
S'anomena gregorià perquè va ser el Papa Sant Gregori Magne qui el va oficialitzar a l'esglèsia.
Només té una melodia que segueixen moltes veus.
Es canta en llatí.
Es tracta d'una pregària cantada.
Es canta a capella (sense acompanyament musical)
Només és cantat per homes.
La música profana dels trovadors és també monòdica i vocal. Té caràcter aristocràtic i es canta en la llengua romanç i no en llatí. Són composicions de temàtica amorosa, gestes, heroicitats, polítiques, satíriques... És molt semblant al cant gregorià, tot i que el cant trovadoresc s'acompanya del so d'un instrument i segueix un compàs molt definit.
Detaquen el rondeau (que alterna cobles i tornada), el virelai i la ballade (tornada alternant cada tres estrofes).
La seva expressió és més lliure i poc a poc desenvolupen noves técniques d'allargament de les notes que els aproparan a la polifonia.
En el cas dels joglars, grups d'artistes itinerants dedicats a "entretenir" amb acrobàcies i cançons i molt seguits per l'esglèsia, parlem de música popular. Alguns d'ells, els goliards, eren clergues que havien penjat l'hàbit i que cantaven en llatí. Acompanyaven els seus espectacles amb instruments musicals i eren més atrevits amb les temàtiques (dones, vi, excessos monàstics...).
La polifonia és la música escrita per a diferents veus. És la música de la Baixa Edat Mitjana, tant en l'àmbit costersà com religiós. Combina sons i melodies diferents i simultànies. Es distingeixen dos periodes: l'Ars Antiqua (s.XII-XIII) i l'Ars Nova (S.XIV-XV). De la primera cal mencionar l'Escola de Notre-Dame i en Leonín (el primer compositor de polifona). De la segona fase, Philippe de Vitry y Guillaume de Machaut. Podia contenir recitació o ser instrumental.
A Itàlia, durant el Trecento, sorgiren nous gèneres polifònics com el madrigal, la caccia y la ballata (balada) i es conserven textos musicats com el Codex Squarcialupi i el Codex Rossi.
La finalitat de la música religiosa era la d'alabar a Déu. La aristocràtica i la profana era moralitzadora i plaent.
És també en aquesta època quan es va desenvolupar la notació musical a mans del clergue Beoci. .
Els instruments més tocats van ser l'arpa, les flautes, el llaüt, l'orgue, el rabec, el saltiri, la viola de roda, cornamusa, el sababutx (trombó arcaic), xeremies, tambor, pandereta i altres percussions.
Aquí en podeu veure un bon assostiment.
D'entre la literatura musical conservada, és interessant destacat el LLibre Vermell de Montserrat i Carmina Burana.
El LLibre Vermell de Montserrat és una còpia de textos literaris del segle XIV-XV de caràcter religiós. Hi destaca el text del Cançoner Montserratí, consistent en 10 cants dedicats a la Verge que cantaven els peregrins que hi acudien. Dedicades als peregrins, també s'hi van incorporar les danses recomenades per a entretenir-se durant la seva estada, com les marianes, que es ballaven en cercle i agafats de la ma i es consideren l'antecedent de la sardana. També la Dansa de la mort més antiga que es conserva en documents.
Carmina Burana és una col.lecció de cants del segle XII-XIII unificada en un còdex, que es conserva a Baviera. Significa "cants (carima) de Bura (burana, de Baviera). Les lletres estan escrites en llatí, alemany i una petita part en francés.Es tracta de poesia goliarda. Conté cants religiosos, satírics, amatoris, potoris (referents al vi)... Inspirat en aquest còdex, va srgir el Cançoner de Ripoll, del segle XII, en llatí.
VÍDEOS:
CANT GREGORIÀ:
RESUM VISUAL DE LA MÚSICA MEDIEVAL:
Punt de reflexió:
La música medieval, sigui de caràcter religiós o popular, és una de les tantes mostres artístiques i creatives que marquen l'Edat Mitjana i hi hem de recurrir a ella per comprendre aquest moment històric.
- Per què creieu que la música pertany al món de l'art? (música com a medi per conèixer la bellesa)
- Quin fet impulsa a Gregori Magne a oficialitzar el cant dins de l'esglèsia? Quin poder té la música en la nostra memòria? I en el nostre esperit? Fes un experiment: escolta aquest vídeo i intenta cantar-ho tot seguit. Segur que pots imitar-ho perquè recordes més o menys com fa la melodia. Què creus que era més fàcil pels fidels: recordar les oracions o memoritzar-les cantant-les? I què és més divertit? Recitar o cantar? Creus que és una manera de fer que els fidels millorin la seva concepció de la missa? o de l'estudi?* o de Deu?
* sant Felip Neri, ja d'època barroca, crèia en el cant com a manera d'exaltar la pietat entre els fidels i ho va posar en pràctica a les esglèsies de la seva congregació filipina a Roma. Fins i tot connectà la Biblioteca dels filipins amb les sales de cant de l'esglèsia perquè els monjos estudiessin escoltant els cants dels oficiants.
El Mil.lenarisme és una doctrina de l'esglèsia cristiana que afirma que Crist tornarà de nou a la Terra per regnar durant mil anys junt als sants màrtirs que van morir per defensar la seva paraula i tots aquells que mai han adorat a Satà i li han sigut fidels. Crist -el Bé- lluitarà contra l"la Bèstia" o "fals profeta" i acabarà amb el diable -el Mal-.
Després de la victoria esdevindrà el Judici Final en el qual les ànimes dels morts seran jutjades i podran anar al cel o a l'infern segons "les seves accions".
Aquesta doctrina es basa en l'Apocal.lipsis de Sant Joan.
El Mil.lenarisme es va extendir durant el segle XII per tota Europa a través de les sectes militants cristianes que més tard forçarien les creuades. Entre elles destaquen els ostes de Dulcino i els taborites.
Podem dir que la societat, influenciada per aquestes creences, sentia una intensa por a la fi del món. D'aquesta manera, tot el que hi succeïa es prenia com a una manifestació de l'adveniment d'aquesta fi. Les catàstrofes naturals en són un exemple del càstig diví. Entre d'elles, la pesta negra, que va ser considerada com a un càstig diví.
Sant Vicenç Ferrer va impulsar la flagel.lació com a acte de redemció de l'ira de Deéu sobre els humana. Després de la Pesta, les ciutats van assimilar les processons de frares flagel.ladors com a positius i un privilegi que els allunyava de les eipèmies i així es repetiren durant el segle XIV a Espanya, Sud de França i Itàlia.
Punt de reflexió:
- Existeixen avui en dia aquestes creences? Quins grups les defensen? Sabeu si l'esglèsia defensa encara aquesta idea? Què en penseu?
- Quines pelis recordes que parlin d'quest fet? Com mostra Hollywood aquesta fi del món? Creus que de la meteixa manera que a l'Edat Mitja?
FONT: Henri FOCILLON, El año mil, Madrid, 1966 (1ª ed.L´an mil, Paris, 1952)
