LA PINTURA GÒTICA (Part I)

El desenvolupament de les ciutats i de la vida urbana, el naixement i desenvolupament de la burgesia i els canvis religiosos i les noves reflexions espirituals, repercuteixen directament en la producció pictòrica de l'època gòtica.

Depenent dels suports, ens trobem amb exemples de pintura sobre taula, il.uminació de llibres i pintura mural (tot i que minva la seva producció). Podem dir que durant el gòtic no es fa gaire pintura al fresc perquè ara hi ha més finestrals i poques parets, però aquest fet no es dona a Itàlia, on se segueixen construint temples de planta basilical. Giotto és un dels grans pintors murals del Teccento italià i un dels grans investigadors del naturalisme i de la perspectiva en la pintura global europea. Destaca la seva intervenció a la Capella Scrovegni.

La pintura sobre taula és el suport més utilitzat al segle XV. Engloba retaules, taules de devoció, frontals d'altar, la pintura al temple sobre taula i la pintura a l'oli.
Aquest tipus de suport permet mobilitat. Les obres poden canviar de lloc, es poden muntar i desmuntar i poden decorar les cases, palaus i les capelles dels burgesos. També les seus gremials i les osseres i capelles de les confraries. O els oradors dels convents. La pintura gòtica deixa de ser patrimoni de l'Esglèsia i es difon arreu de les ciutats. Aquest canvi permet ampliar les temàtiques que s'ampliaran no només als nous temes religiosos (sants, vida de la Verge, àngels...) sino que també abraçarà les temàtiques profanes (mitològiques, urbanes, camperols, batalles, cinegètica, amor cortés, la peste del segle XIV...) tan pròpies de la vida privada de la burgesia. L'art ja no és només un mitjà per alfabetitzar en l'evangeli ni un medi per incentivar l'oració com les icones. L'Art és ara devocional i plaent.

La tècnica de la pintura a l'oli arriba des del Nord d'Europa. Es tracta de l'evolució del temple: enlloc d'aglutinar els pigments amb ou o cola, es passa a fer amb oli de llinosa. Aquesta nova textura permet a l'artista ser més detallista i rigorós amb el pinzell i expressar amb més fluidesa i agilitat a través de les pinzellades.
Aquests nous suports i condicions que generen demanda privada de pintura faran que sorgeixi un nou concepte: el retrat del comitent a les creacions pictòriques que encarrega i sufraga. El comitent apareix voluntàriament a les pintures religioses per restar-hi fina a l'eternitat com a acte de devoció religiosa. El retrat individual no apareixerá fins el segle XIV. Veiem un dels primers exemples a la Taula de Joan el Bo o el Matrimonio Arnolfini de Jan van Eyck.
És també molt important la humanització de la pintura. Les figuracions adquireixen gestos més humans (que trenquen la rigidesa romànica del gest) i semblen expressar vida i sentiments:
" El gótico abre un capítulo nuevo en la Historia del Arte: el paso de la Edad Media al Renacimiento y el comienzo de la pintura profana. Mientras que la ideología del hombre medieval se centraba en el más allá, el artista gótico se inspira en la vida misma y encuentra una nueva verdad. El descubrimiento del nuevo mundo de los sentidos da lugar a una concepción de la realidad más placentera y marcadamente afectiva."
STUCKALE, Robert, Gótico, Taschen, p.6

Aquest naturalisme va ser molt difòs pels artistes italians del segle XIII. Les figures i les representacions perden la rigidesa i l'esquematisme romànics. Les figures incorporen l'emoció als seus rostres i a les seves postures.
Apareix tímidament el paisatge i es mostren detalls com flors o aus, tot i que les perspectives són una mica pobres, encara (Verge de l'hort tancat). Les figures però, es representen en ambients reals, com paisatges o dins arquitectures (o enmarcats amb aquestes). S'intueix la llunimositat i l'explosió del color degut a un incipient rafinament tècnic. Aquesta llum irreal adquireix un sentit simbòlic (llum com a Deu, com a més enllà). Els drapejats, degur a aquesta recerca de realisme, adquireixen moviment a l'abandonar la forma recta. Passen de ser rígids, llargs i estrets a ondular-se. El mateix succeeix en les cabelleres i els rínxols. Les figures es mostren ara altes, primes i adquireixen la forma de S. El volum s'aconsegueix a través del dibuix i el modelat, tot i que la pintura és encara molt plana (no té gaire tercera dimensió).
D'entre els colors es distingeixen les gammes ternàries (colors terciaris) que s'aconsegueixen barrejant un color primari amb un de secundari per arribar a tonalitats vermelles, violetes, ataronjades blaus verdosos... i el punt de fuga de la composició sempre se situa al centre.
La pintura adquireix caràcter narratiu. Molts historiadors de l'Art comparen la lectura d'un retaule amb la lectura d'un còmic. Una pintura diu moltes coses, com si es tractés d'un relat.
Aquesta huanització ve donada per la nova espiritualitat promulgada per Sant Francesc d'Asís.


CONCEPTES:
pintura al temple: els pigments molts es disolen en aigua i es "templen" amb ou o cola d'os d'animal (entre els aglutinants més utilitzats) fins que es fan densos, opacs, mates i duradors.

Art gòtic: diferents estils i evolució a diferents països

L'art Gòtic

View more presentations from ramonagusba.

Els diferents tipus d'arcs que ens podem trobar:

Tot i que l'Arc més usat durant el període gòtic és l'Arc apuntat, és molt interessant reconéixer, sobretot en els edificis civils, els diferents tipus d'arcs que s'empraren en les construccions medievals. Aquí en teniu un llistat:

Art gòtic català com a variant del Gòtic Europeu

L'Art gòtic va desenvolupar-se a la Corona d'Aragó durant els segles XIV i XV, sobretot a Catalunya i en l'arquitectura, amb unes particularitats pròpies que l'allunyaven del gòtic que es va crear en altres països del Nord d'Europa. 

Si bé a la resta del continent es buscava la verticalitat, el luxe i la llum com a idealització de la Jerusalem Celestial que era com s'entenia la Catedral, l'arquitectura Gòtica catalano-aragonesa va declinar-se per fer del gòtic auster i diàfan el seu símbol de poder. 

La raó d'aquestes diferències en la concepció del gòtic a Catalunya s'expliquen amb la metereologia i amb la nova idea de religiositat de les ordres mendicants que reclamaven temples on els fidels i els oficiants es poguéssin relacionar d'una manera més directe i humil.

Analitzem les seves característiques més importants: 

L'arquitectura d'aquests segles (la religiosa i la civil) busca la creació de grans espais on regnin l'harmonia i la proporció. 

Es busca el predomini de l'horotzontalitat vers la verticalitat, fent escassejar els suports verticals. 

Les catedrals acostumen a ser més llargues que les dels altres territoris. Exteriorment, es percebeixen com a edificis horitzontals mentre que per dins, la sensació és d'altura.

La distribució de l'espai interior és més pràctica i es busca que la visibilitat entre el fidel i l'oficiant sigui completa durant la missa, eliminant així totes les separacions visuals possibles.

La diferència d'altura entre la nau central i les laterals és mínima. És per això que l'ús de l'arcbotant és escàs als temples, tot i que s'utilitzen contraforts massissos per contrarrestar les forzes de les naus. 

Aquesta configuració provoca que el claristori es redueixi en dimensions. Aquests contraforts no són excessivament visibles des de l'exterior.

La nau central acostuma a ser molt més ample i, a vegades, cada tram de volta forma un quadrat perfecte per evitar multiplicar els suports que l'aguanten i crear així un espai més diàfan.

Prol.liferen les capelles, en aquest cas a les parets de les naus laterals. Es tracta de capelles de petites dimensions que solen encaixar-se als espais vuits entre els contraforts.

El transsepte tendeix a desaparéixer. Podem parlar així del predomini de les plantes de saló amb una única nau (com a la Catedral de Girona) o de 3 naus, que acostuma a ser la tipologia més comuna.

Els pilars que sostenen les voltes són més estrets que a les esglèsies europees i generalment, no apareixen decorats, seguint aquesta tendència austera. És a dir, ens trobem amb interiors poc decorats. Les decoracions més importants es troben als arcs o a les claus de les bóvedes de creueria.

Les torres de la façana solen ser poligonals i no de base quadrada. I tant el sostre de les torres com el de l'edifici es configuren amb terrasses planes. 

Les façanes apareixen dividides en 3 trams marcats pels contraforts i en 2 pisos dividits per la línea d'imposta: entrada al primer i al segon, la rossassa (no acostuma a crear-se la galeria d'escultura ni a rematar-se amb gablets)

El clima i la metereologia són importants quan estudiem aquests edificis. A Catalunya no plou tant com a altres païssos. És per això que es pot prescindir de les taulades a dues vessants, tot i que l'ús de la gàrgola com a mètode de canalització de l'aigua és també molt estès i parteixen directament del sostre. En el cas del gòtic pirinenc o rural, sí s'utilitza el sostre a dues aigües degut al nivell de precipitacions del seu clima. En aquest cas, les esglèsies-catedrals són més petites i més obscures.

També gaudim de dies més llargs que als païssos del Nord i també d'estacions més tènues i de llargues jornades de sol. Pot donar la sensació de que les catedrals mediterrànies siguin més obscures. No és el cas. Les finestres es fan més esbeltes i petites i els edificis s'il.luminen amb menys número de vitralls que en les altres variants de regionals del gòtic. També aquí es tendeix a fer les rossasses més petites. No és necessari crear-ne més ni ampliar-les perquè la nostra climatologia ens ofereix la llum natural que cal perquè aquestes obertures il.luminin de forma satisfactòria els temples (i edificis civils o palaus).

Exemples: 

SANTA MARIA DEL MAR: És el model perfecte de l'arquitectura gòtica mediterrània. 

CATEDRAL DE GIRONA: Amb una nau única i molt ample, la més ample del món. Es tracta d'un edifici de transició del romànic al gòtic

CATEDRAL DE BARCELONA: 

CATEDRAL DE MANRESA:

SANTES CREUS I POBLET.

CATEDRAL DE MALLORCA: És una de les poques que utilitzen els arcbotants. 

Els retaules com a mètode publicitari: creació.

Què és un retaule?

La paraula retaule ve del llatí retro-tabula que vol dir taula de darrere, és a dir, taula que es posava darrere l’altar. Les primeres escultures i pintures ornamentals de les esglésies van servir, doncs, per a ressaltar l’altar com el lloc més sagrat del temple cristià.

El retaule serveix, a la vegada, per mostrar al poble la fe cristiana, mitjançant l’art. A partir del segle XIV els retaules deixen de ser petits mobles i es converteixen en construccions arquitectòniques, que cobreixen tot l’absis, un punt de llum i de color en què l’impacte visual és molt important: el retaule esdevé una pàgina d’un llibre fet amb imatges, comprensibles per a tot tipus de gent, fins i tot la que no sap llegir.

El retaule sol estar format de diferents parts, on hi ha relleus, pintures i escultures: cossos o pisos -divisions horitzontals superposades- , carrers -divisions verticals-, banc o predel.la,. Al barroc la iconografia més freqüent és la representació de la vida i passió de Crist, l’Eucaristia, les escenes marianes i les vides i llegendes dels sants.

Procés d’elaboració d’un retaule

El procés d’elaboració d’un retaule és molt complex i no sols hi participa una persona, sinó que la feina de tot un taller artesanal hi és bàsica. El primer pas consisteix en fer una traça o disseny, que pot està inspirada en un gravat. El material més freqüent al barroc és la fusta, que podia esser de diversos tipus d’arbre: pi, roure, noguer, castanyer, ametller, etc., segons la fusta que es tenia a mà, la seva duresa i el seu cost. Amb la fusta més forta es fabrica l’estructura i amb la més tova la decoració.
A la feina hi participen també els escultors, que fan les talles , els policromadors, que pinten les escultures i el retaule, els emmetxadors, que munten l’estructura i els tallistes que fan els relleus.
Una vegada feta la feina de l’escultor i del tallista, es munten totes les peces, juntament amb l’estructura, al lloc definitiu i es procedeix a preparar tota la fusta per a pintar i daurar el retaule. Primer es fa una preparació, de més o menys consistència, a base de guix-cola (cola de conill). Una vegada posada, es poleix per a pintar i daurar damunt. Els colors són fets a base de tremp d’ou o de cola. Per daurar es posava una capa de bol d’armènia i després es daurava amb or fi a l’aigua (posat amb cola de peix). Finalment es fa el brunyit amb pedra d’àgata, per treure la lluentor.

Una curiositat arqueològica: un vaixell medieval a la Barceloneta

"Hallan un barco medieval hundido en Barcelona

Las obras de construcción del aparcamiento subterráneo de un edificio de viviendas que se están haciendo en el barrio de la Barceloneta, una zona que en la Edad Media fue mar, han dejado al aire libre un barco que según los arqueólogos que supervisan este yacimiento se hundió en el siglo XIII o XIV.

Los restos de la nave están a unos siete metros por debajo del nivel del mar, junto al Baluart del Migdia punto en el que se ha encontrado boca abajo el casco de madera de un barco que naufragó o se hundió frente a lo que entonces eran las costas de la capital catalana.

De manera inusual, el fragmento de la parte central de la nave está boca abajo. "Igual fue un golpe de mar, se hundió por viejo o quizá una mala colocación de la carga lo hizo volcar, aunque eso es más difícil porque eran barcos muy anchos", apunta Mikel Solerón, arqueólogo de la empresa Códex, que ha realizado la operación bajo la supervisión del Servicio de Arqueología del Museo de Historia de la Ciudad.

El servicio de Arqueología de Barcelona, ha explicado que se trata del primer barco hundido que se encuentra en el puerto de Barcelona, aunque en este caso en una zona que había sido ganado al mar.

Los especialistas sitúa la procedencia de este barco en alguna ciudad atlántica, podría ser de procedencia vasca, el casco está construido con el sistema conocida como el "tingladillo", habitual tanto en Portugal como en el litoral escandinavo. Todavía no se ha podido determinar exactamente su origen, ni el momento de su llegada a Barcelona, un dato que se intentará conocer por medio del Carbono 14.

No obstante, el hundimiento de la nave, del que se conserva un casco de unos seis metros de largo y tres de ancho, se produjo en una fecha previa a la construcción del primer espigón de la ciudad, en el siglo XV.

Junto al barco se han encontrado en estas excavaciones otros elementos, como una ancla entera y también aperos de los maestros de hacha que se encargaban de la construcción de la nave. Todos los elementos que están apareciendo en el entorno de la Barceloneta, permiten releer la historia de la ciudad. Y poner de manifiesto la relación de la Barcelona no solo con el mediterraneo, también con el Atlántico."

Font: https://www.publico.es/culturas/hallan-barcelona-barco-hundido-siglo.html

La moneda: un nou edifici gremial, La Seca de Barcelona

Com escriu en Josep Maria Espinàs, "qualsevol particular o entitat podia dur a la Seca or o plata en barra o monedes, i la fàbrica li ho tornava en moneda corrent, i li cobrava una comissió per les despeses de lliga i encuny. No totes les monedes, però, sortien de la fàbrica amb el mateix pes... Per això els barcelonins tenien la feinada de pesar les monedes d'una en una i en totes les cases – no cal dir a les botigues – hi havia unes balancetes amb el corresponent joc de pesos".

.

La paraula seca prové del mot àrab sekka, el significat del qual seria "el lloc on es fabriquen monedes".

.

La fàbrica de monedes de Barcelona, va néixer al Juny de 1441 gràcies a un privilegi otrorgat per Alfons el Magnànim a la Ciutat. En aquest privilegi, s'especificava quins tipus de monedes s'hi podien fabricar: "florins, ducats, escuts, lluïssos i treintens" (monedes amb valor vigent dintre de la ciutat i dintre del port, degut a les seves transaccions amb altres regions mediterrànies)

.

La podem trobar encara al Barri de la Ribera, al Carrer Flassaders, número 40, molt a prop del Museu Picasso, tot i que no conserva cap estructura de la seva aparença medieval.

.

Recuperació del patrimoni històric de la ciutat: A través d'aquest retall de diari podreu obrir un debat sobre la necessitat de la Ciutat de mantenir els seus indrets històrics.

Exemples de regulacions gremials sobre la producció:

LES ORDENANCES GREMIALS DELS ADOBERS I SABATERS.

- És prohibit treure pells de les basses i estendre-les al sol els diumenges (...)
- És obligat repartir-se equitativament les pells que vénen de València, de Xipre, etc.
- És prohibit vendre sabates d'estiu si abans no les han vist els prohoms de l'ofici.
- Les sabates de dona i de nen han de portar doble orla.
- És vedat d'obrir una botiga a qui no hagi passat quatre anys al taller d'un mestre, no s'hagi examinat i aprovat i no hagi pagat 30 sous al gremi i 100 sous si és estranger.
- Els cuirs s'han d'assecar en barres i s'han d'ensenyar als venedors del gremi abans de vendre'ls. Les infraccions seran castigades amb multes de 5 a 20 sous i amb la crema d'una de cada dotze pells a la plaça pública
- La venda s'ha de fer a les botigues pròpies, no en portals foscos on no es pugi veure la qualitat de la pell i dels productes.
- Les pells del moltó o d'ovella no s'han d'adobar per menys de dos sous i mig la dotzena; les de be, per menys de 8 sous la dotzena, i les de vaca, per menys de 50 sous el feix.
Riu, M: La vida a l'Edat Mitjana.

Exemples de Carrers gremials i d'oficis artesanals de la Ciutat Medieval de Barcelona: producció i comerç

A les ciutats gòtiques, els oficis, menestrals i gremis solien arreplegar-se tots junts en certs carrers o zones (en el cas del cas dels Hortolans, a la zona agrària i al temple on estava la capella de la seva cofraria). Veiem-ne alguns d'exemples:

Carrer dels Abaixadors: S’hi establiren i tingueren la casa gremial els abaixadors, els que abaixaven els draps (igualaven el pèl dels draps de llana amb unes tisores molt grans), un cop es van separar dels artesans de llana.

Carrer dels Agullers: Hi treballaven els menestrals fabricants d’agulles i utensilis per a la pesca.
Carrer Apotecaris: Eren els encarregats de fer fàrmacs, drogues, tints i perfums. Formaven part del gremi junt als especiers. En aquest carrer estava, al segle XIV, l'Apoteca i obrador del Senyor Francesc Ses Canes.  

Carrer de l'Arc de Sant Silvestre: S'anomena així per l'existència d'una capelleta dedicada al sant, que hi va restar fins el segle XIX, i per una volta (arc) que hi havia a l’entrada del carrer, enderrocada el 1850. El carrer data del segle XIII. En el mateix carrer tingueren la seva seu els gremis dels droguers, perxers i galoners.
Carrer dels Assaonadors: Hi treballaven els menestrals assaonadors de pells o cuirs, fins poc després de 1836. Tingueren una representació en el Consell Municipal de la Ciutat que va establir el rei Jaume I. Al número 41, es veu una imatge del seu patró Sant Joan Baptista i una pinta amb la que raspaven les pells.
Carrer dels Blanquers: Trèien els pèls i la llana de les pells amb un raspall fins a deixar-les "blanques". També hi formen part els Aluders, que fan l'aluda o pells de xai adobades amb alum de roca fins deixar-les molt fines i blanques, i la camusa, una pell d'isard (i a vegades de gos) adobada amb oli d'oliva, de molta qualitat. Amb ambdues manufactures es confeccionaven guants (a mans dels guanters) i es fèien enquadernacions i folres de llibres (a mans dels Albadiners). S'ubiquen al voltant del Rec degut a la seva necessitat de que l'aigua s'emportès l'aigua bruta que resultava d'aquest procés. Al Carrer Blanqueria, els assaonadors adobaven les seves pells. 

Carrer dels Boters: Hi treballava el gremi dels fabricants de botes, principalment de vi. Hi ha boters de fusta grossa (per a posar-hi vi) i boters de fusta prima (per a posar-hi licor).
Carrer Brocanters: Es realitzaven els brocats de luxe o teles de seda entrecusides amb fils brillants que formen dibuixos de flors o geomètrics.

Carrer dels Candelers: Nom popular molt antic, record dels gremis dels candelers de sèu i dels candelers de cera. Aquest gremi està datat des de 1372.
Carrer dels Canvis vells: Els canvistes pertanyien al gremi dels mercaders, però era en aquest carrer on exercien llur professió. De les taules baixes que utilitzaven per fer les gestions va néixer la paraula banc. Si les autoritats se n'assabentaven que que un d'ells havia comès estafa, li trencaven la taula ("bancarrota") per tal que no pogués exercir més en aquell carrer.
Carrer dels Canvis Nous: Aquí exercien els canvistes que s'havien quedat sense taula i no es consideraven socialment honrats.
Carrer dels Carders: Eren els fabricants de les cardes per treballar la llana. El gremi estava a l'edifici gòtic del número 47.
Carrer de les caputxes: S'hi confeccionaven les caputxes, abrics amb tall de capa.

Carrer dels Corders: Hi treballaven els fabricants o venedors de cordes que antigament hi eren instal·lats. Fabricaven corders de cànem per a vaixells i de viola, amb budells d’animals, especialment de moltons. Eren també els encarregats de fer les cordes de la forca. La forca es convertí en una gran font d'ingressos poc legal d'aquest gremi. Es crèia que rebien diners a canvi de crear cordes de poca qualitat per a reus especials, doncs una llei permetia que aquells condemnats a qui se'ls trenqués la corda a la forca salvarien la vida. Van arribar a ser tan rics que van sufragar una part de la construcció del Convent dels Àngels del Raval.

Carrer de Corretger: Feien corretges, cints i cinyells. Anaven de la ma amb els guanters. Van ser gremi des de 1424.

Carrer dels Cotoners: Els cotoners es constituïren en gremi l’any 1433, però hi estan representats des del 1257. Batien, venien i filaven el cotó, i teixien el lli per obtenir el fustany per a fer folres, matalassos, etc.
Carrer Dagueria: Dins de les muralles romanes, és l'antic lloc dels fabricants de dagues (espasetes).

Carrer d'Escudellers: Terrissaires, aprofitant les argiles groguenques d’un turó aprofitat ja pels romans a la que donaven forma amb el torn. Anaven associats amb els ollers i gerrers, però el 1528 es van separar.

Carrer d'Escudellers Blancs: Aquest carrer porta el nom del gremi dels terrissaires blancs, és a dir que treballaven la terrissa fina.

Carrer d'Espaseria: Ocupat pel gremi d’espasers. A la banda de mar del carrer Argenteria es van situar els forjadors d’espases, llances i dagues.
Carrer dels Esparters: El carrer dels treballadors de l'espart. 

Carrer de Flassaders: Hi eren antigament establerts els menestrals fabricants i teixidors de mantes. Són gremi des de 1331.
Carrer de la Freneria: Hi treballaven i tenien seu els freners. Fèien paraments militars per a cavalls.

Carrer d'en Giralt el Pellisser: En un llibre de comptes del Gremi dels Sabaters, de l’any 1487, s’esmenta una almoina de Guerau Pellisser relacionada amb la confraria de Sant Marc. El tal Guerau, o Giralt, Pellisser, devia ser, doncs, un pelleter de nom i de fets, és a dir pells de luxe.
Carrer Hort dels Velluters: Els velluters eren els fabricants de vellut, damasquins, tapisseries... En aquest carrer molts d'ells tenien hortets i se'ls ha dedicat el nom. Temps després, el carrer va acollir el gremi dels Fanalers.
Carrer Llibreteria: És un d'aquests carrers on es van instal.lar molts gremis i oficis: llibreters (pergaminers i copiadors de llibres i enquadernadors), calceters, especiers i apotecaris. Els llibreters es dedicaven a fer llibretes o "llibres sense lletres" destinades a ser escrites (copiant altres llibres o anotant pensaments)
Carrer de Mariners: Homenatge als homes de mar. En aquest carrer existí un hostal per a mariners en trànsit. També anomenats barquers. No hi treballaven, però s'arreplegaven aquí quan eren a terra. 

Carrer de Mercaders: En el segle XIII els personatges més destacats del comerç barceloní hi van establir la seva residència.
Carrer dels Mirallers: S'hi establiren els fabricants de miralls.
Carrer dels Molers: Al segle XIV s'hi establiren els obradors dels menestrals que creaven moles per moldre i moles d'esmolar amb la pedra de Montjuïc. Al segle XV, ja s'hi contava una vintena. S'explica en unes rajoles informatives.
Carrer Obradors: És el carrer dels terrissaires: olles de fang, rajoles, maons, gerres... era el lloc on treballaven. 

Carrer Ollers: Eren els encarregats de fer cassoles. S'associaren amb els terrissaires (gerrers, rajolers i ollers, sota la protecció de San Hipòlit). Els escudellers se'n separaren.
Carrer de Portadors: S'hi agrupaven els Mestres d'aixa o constructors de vaixells de fusta i de portadors o atuells de fusta destinats al transport del vi sobre cavall..

Carrer de Sant Antoni dels Sombrerers: Per una capelleta que hi havia en el carrer mantinguda pel gremi dels barreters. Està al costat del Carrer dels Sombrerers.

Carrer de Sant Pere més Alt: Al núm. 4 hi ha un edifici amb façana ornada, es la casa del gremi dels Velers, és a dir els teixidors de veles i vels. S’uniren el 1834 amb els velluters, és a dir els que feien velluts.

Carrer dels Sombrerers: En el segle XVIII s’hi van instal·lar els síndics del gremi dels barreters, és a dir fabricants de barrets i gorres de llana, seda, fil o estam. Treballaven amb agulla, d’aqui el nom inicial de barreters d’agulla. Fou considerat com una de les set arts de la seda. Al Carrer Sant Antoni dels Sombrers tenien la seva capella. Són gremi des del 1545.
Carrer de Tapineria: S'hi confeccionaven els tapins, sabates femenines de suro folrat de cuir molt de moda en aquells anys. Els portaven les dones casades. Si voleu veure'ls, podeu visitar el HUB Museu del Disseny de Barcelona, on s'exposa una petita col.lecció d'aquest tipus de sabates de suro. 
Carrer Tiradors: Aquí estenien els seus draps de llana els paraires i tintorers.
Carrer del Vidre: Es diu així perquè antigament hi havia un forn de vidre en un obrador famós a la ciutat.
Carrer de la Vidreria: S'hi van establir els vidrers del segle XIII, agrupats al voltant de la confraria de Sant Benardí de Siena. En un principi, junt als esparters, però es van separar al 1595 i es van adscriure la Cofraria de Sant Miquel

Carrer dels Vigatans: Si bé no s'hi fabricaven ni es venien vigues en aquest carrer, sí que s'hi relaciona amb elles perquè hi havia un hostal on s'allotjaven els mercaders de vigues i s'hi fèien tractes comercials. 
Plaça dels Traginers: Junt amb els confrares mulaters i llogaters de mules, els bastaixos de capçana (que portaven la càrrega a sobre del cap) i els de ribera i carreters, movien les mercaderies de la ciutat (gremi dels transportistes). La seva seu gremial va ser enderrocada al construir-se la Via Laietana. El seu patró és Sant Antoni Abat i, avui en dia, protagonitzen encara la festa dels Tres Tombs a la ciutat.
Volta de Tamborets: És el lloc on s'ubicaven els tamborilers, carpinters de les drassanes del Born de Jaume I (no a les Drassanes reials).

Altres carrers importants van ser els dels Curtidors, Velers, la Plaça de Sant Felip Neri (segones seus dels Sabaters i dels Calderers), Portadors, Formatgers... Els revenedors van ubicar la seva seu a la placeta de davant de la portalada del Pi. Aquest gremi es va crear al segle XV i van instalar-s'hi aquí al segle XVIII. El seu patró era Sant Miquel, com podem veure encara al nínxol. 

Un cas especial és del Carrer dels Argenters: L'antic carrer de l'Argenteria era molt llarg i ple de comerços. Això li donava molta animació i per controlar precisament que aquesta animació no es convertís en desordre, l'any 1318 el Consell de Cent havia prohibit que s'hi venguessin "lances, darts, espases i coltells", indicant que el lloc per vendre armes es trobaria just en el carrer immediat, el carrer de l'Espaseria, just davant del mar. Es tracta d'uns dels carrers medievals més amples de Barcelona, potser degut a la riquesa que generava. Es diu que va ser el primer de Barcelona en tenir voreres, degut al trànsit constant dels carros dels burgesos i de persones.

Existien oficis i gremis que no podien exercir-se dins de les ciutats per motius de saubritat o d'espai. El gremi dels Tintorers de cotó va ser regulat i expulsat del centre per aquesta raó, a través d'un decret del 1255. Les Basses de Sant Pere, situades al costat del Rec Comtal, acumulaven l'aigua que feien funcionar els molins fariners de la ciutat. En aquest carrer, al número 4, troben un edifici gòtic conservat. 

El comerç urbà es divideix entre el majorista (a l’engròs) especialitzat amb el tràfic exterior (mercaders) i el minorista (a la menuda) dedicat a la venda directa al públic (botiguers, revenedors i adroguers). Els comerciants també s’agrupaven en gremis. Aquests van sorgir com a tal a partir del segle XIII, encara que podem trobar els seus antecedents en les confraries a partir del segle XII, protegides per l’església. A la Plaça del Pi es troba la seu del gremi dels Revenedors (els que venen mercaderies que no han fabricat). La seu és moderna, però el gremi i la confraria daten del segle XV, tot i que ja van participar com a associació al Consell de Cent al segle XIII. A la Plaça de la Llana es  fèia el mercat de la llana. I també estaven els obradors dels oficis relacionats amb aquesta. Altres places especialitzades en la venta del productes a la menuda foren la Plaça de l'Oli, Ases, Moles, Olles, Panses o la del Blat. Al Carrer Formatgers es venien els làctics processats dels productors de fora de Barcelona. Al Carrer de les Semoleres es fabricava i es venia la sèmola des de 1611. 

S'ha de fer un esment especial als llocs on es contractaven serveis especialitzats. Al Carrer de la Flor del Lliri va existir un hostal des de 1444 que es va considerar un dels més respectuosos de la ciutat. En ell s'hi allotjaven les dones que feien de dides (dones que es dedicaven a amamantar nens amb la seva llet materna) i les persones riques s'hi apropaven a l'hostal a contractar-les.  

BIBLIOGRAFIA: 

BALAGUER, Víctor, Las calles de Barcelona: origen de sus nombres, de sus recuerdos, de sus tradiciones y leyendas, Salvador Manero Editor, Barcelona, 1865. 

CUBELES, Albert, CAZENEUVE, Xavier, La presència dels gremis en la trama urbana barcelonina

Si voleu ampliar els vostres coneixements sobre els gremis a d'altres ciutats o comparar-los, us recomamo el blog valencià IMATGIES, val la pena fer-li una ullada!  

Plànol de Barcelona a finals de l'Edat Mitjana

Exercici de la Barcelona Gòtica: exemple de ciutat medieval