Les Confraries medievals de Barcelona i el seu llegat patrimonial i artístic

A l'Edat Mitjana, els artesans eren anomenats ministeralis (menestrals) i s'agrupaven en corporacions d'oficis que ja al segle XIV van conformar-se en gremis. Cada gremi tenia la seva confraria.

Les confraries medievals eren comunitats o associacions d'origen ciutadà que sorgiren al segle XIII i que agrupaven a persones sota el patronatge d'un personatge religiós (un sant). Tenia com a finalitat oferir ajuda espiritual, funerària i assistencial als confrares. 

Representen un primer intent de solidaritat entre els membres que comparteixen una mateixa àmbit professional: donen assistència als malalts, ajudes a les vídues i ofereixen un lloc d'enterrament cristià i digne als seus membres, generalment a les esglésies on duen a terme el seu culte i des d'on oraven per les seves ànimes. Algunes confraries, com la dels pescadors de Barcelona, també donaven jubilacions als seus confrares.

S'hi accedia de forma voluntària a canvi d'una quota i acceptaven a dones i a menors d'edat. 

És a dir, els gremis regulaven les activitats de producció, venda i aprenentatge d'un ofici i les confraries assumien els aspectes d'ajuda benèfica dels integrants dels gremis que s'hi adherissin.

Les confraries més importants de Barcelona eren tres: 

- els Esteves, que agrupaven els oficis relacionats amb l'armament de persones i cavalls, sota la protecció de Sant Esteve: 

• albarders - guarnicions de càrrega
• arnesers - guarnicions de tir de cavalls i armadures
• basters - guarnicions per animals de tir
• brodadors - brodats
• broquerers - escuts
• buidadors - fosa de canons i armes
• cevellers - cascs per protegir "cervells"
• covallers - collarets per bèsties de tir
• freners - brides per cavalls (peces metàl.liques en forma de H que es posen a la boca dels cavalls)
• courers - peces de cuir
• mandreters - mandrets o guants de ferro
• llancers - llances
• sellers - selles de muntar
• pintors
• guardamassilers - cuirs pintats i repujats

Tots els oficiants se situaven a la mateixa zona, al voltant del Carrer de la Freneria (darrere de l'absis de la Catedral de Barcelona). Posseïen una capella a la mateixa Catedral on es reunien, amb el privilegi de que aquesta tenia una porta tancada amb clau que la comunicava a l'exterior, al carrer on treballaven. Dins d'aquesta capella també s'ubicava la seva ossera (lloc d'enterrament per als confrares). El seu escut, visible des de l'exterior de l'absis, està format per un fre i una sella, que eren els símbols dels oficis més importants de la confraria. També es mostra la imatge de 3 pedres (cercles) formant un triangle que representa el martiri de Sant Esteve, que va ser mort per lapidació. 

Avui en dia, la capella està dedicada a Santa Clara i santa Catalina, però encara s'hi poden veure un quadre dedicat a Galceran el Pilós i el seu segrest i un altre que fa referència al Martiri de Sant Esteve. 

Escuts dels Esteves (Confraria de Sant Esteve dels freners) a l'exterior de la Catedral

Oficis que arreplega la confraria

 - els Elois, que aplegava els oficis relacionats amb el foc, sota el patronatge de Sant Eloi:

• Argenters - treballadors de la plata i metalls fins
• Ballesters - ballestes
• Calderers - activitats de caldereria
• Canoners - canons
• Guarders d'espases - espases
• Llanterners -llanternes
• Cuirasers - cuirasses de combat
• Daguers - dagues i punyals (armes curtes)
• Ferrers - forja
• Ferrovellers - treballs amb ferros vells (reutilització i reparació)
• flasquers - "frascos" i pots de metall
• Menescals - veterinaris (posen les ferradures)
• Manyàs de Regomir - serrallers (claus, serradures)
• Mestres d'obra negra i tall - llauners
• Pedrenyalers - escopetes curtes
• Llimadors de llimes - llimes
• Rellotgers - maquinària de rellotges

Els Elois (Confraria de Sant Eloy dels Argenters) tenien el seu lloc de culte a una capella de l'Església de la Mercè (argenters) i la resta a l'església de Nostra Senyora del Carme de Barcelona.

Podeu veure el Retaule de San Eloy dels Argenters, conservada al MNAC, aquí

- els Julians, que aplegava als confrares relacionats amb la merceria, teles i la seva venda:

• Bossers -bosses 
• capellers -barrets
• cinters - cintes
• corders - cordons i cordes fines
• corretgers - corretges
• naipers - cartes de jugar
• mercers - artilugis de merceria
• rosariers -rosaris
• pinters - pintes i peinetes
• ulleraires - ulleres
• guanters -guants
• perxers - perxes

Els julians (Confraria de Sant Julià dels Mercers) tenien el seu lloc de culte a l'antic convent de Sant Agustí del barri de la Ribera, on també posseïen una capella. Allà també s'hi reunia la confraria dels treballadors de la pell (curtidors, assaonadors...) 

D'altres confraries i gremis també van posseïr capelles i osseres a d'altres esglésies de Barcelona, com Santa Maria del Mar (pescadors, aplegant bastaixos, capsers, calafats, mestres d'aixa...), Sant Onofre (cabellaires, caixers o hortolans), Santa Maria del Pi (Tenders revenedors, teulers i rajolers), Sant Pere de Puelles (Hortolans i tintorers) o els framenors (bastaixos del rei, barquers, velers). 

Per norma general, aquestes capelles es decoraven amb retaules, talles en fusta o escultures en pedra  (molts d'ells no conservats a causa d'incendis, desamortitzacions, espoli o enderrocaments) relacionades amb el sant o la santa patrona i la seva vida. Com més capelles i més osseres hi havia a la ciutat, més encàrrecs artístics s'hi realitzaven. Com més poder econòmic adquiria una ciutat, més activitat artística s'hi desenvolupava. Podem afirmar que les confraries van ser molt importants en el desenvolupament de les mútues socials i de les arts plàstiques. 

BIBLIOGRAFIA

* DARNA, Leticia, Emblemas de gremios y cofradías en la ciudad de Barcelona

* FONT: Milá, Ernesto, Guía de la Barcelona mágica. 
* GONZÁLEZ ARCE, Damián, Las Cofradías del mar en la Corona de Aragón

* TELLO HERNÁNDEZ, Esther, Aportación al estudio de las cofradías medievales...

* VILA I MARTIN, Mari Carmen, PUIG I CLOSA, Antoni, Gremis i làpides al claustre de la Catedral de Barcelona.

VOCABULARI: 

- Ossera: Lloc on es conserven ossos humans. 

- lapidació: Forma de donar mort o martiri a força de donar pedrades fins acabar amb la vida d'una persona. 

Els remences i els Mals Usos dels senyors.

La noblesa feudal catalana va controlar amb molta severitat a la població i va crear un conjunt de lleis que més tard, en la crisis de l'Edat Mitjana, serien considerades mals usos. La submissió del pagès a la terra que treballava, feia que hagués de pagar una redempció o remença en cas de voler abandonar-la. Els pagesos afectats per aquesta servitud es coneixen com a remences.
Aquests, es recullen en la seva majoria, als Usatges de Barcelona. 

Els sis mal usos són:

1) Remença: pagament que efectuava el pagès per tal de desfer-se del pacte personal que el mantenia adscrit a un mas, depenent del senyor.
2)Remença personal: Obligació del serv de la gleva de pagar al senyor si ell, dona o fills abandonaven casa seva o se'n traslladaven a una altre.

3) Eixorquia: dret del senyor a quedar-se amb 1/3 dels béns del pagès sense fills. És a dir, el senyor castigava a aquells que no tinguéssin fills.

4) Intestia: pena imposada als descendents del pagès que mor sense testament, generalment basada en la confiscació de la tercera part del seu patrimoni.

5) Cugucia: pena imposada al pagès si la seva dona era culpable d’adulteri. En aquest cas, el marit i el senyor s'havien de repartir els béns de la dona. Si l'adulteri era consentit, el senyor s'apropiava de la totalitat dels béns.

6) Àrsia: Penalització al pagès el qual havia sofert un incendi. Obligació del pagès a qui se li cremés la casa o el camp de conreu o allò relacionat amb la seva activitat productiva, de donar al senyor la tercera part del que li quedés després de l'incendi, com a càstig per malmetre les possessions del senyor.

7) Ferma d’espoli forçada: preu que havia de pagar el pagès al senyor si volia casar-se, en forma de repartiment del dot que aportava la dona al matrimoni.
A més, els servs estaven obligats a fer ús de la farga, el molí, el forn i a treballar les terres o transportar el blat del senyor durant algun període de l'any (a part de fer la seva feina).

Aquests mals usos són el que van provocar la Guerra dels remences (1460-1486).

FONT: 

GIRALT I RAVENTÓS, Emili; SALRACH I MARÈS, Josep M. Història agrària dels Països Catalans. Volum 2. Univ. Autònoma de Barcelona, 2004.

WIKIPEDIA

El cavall medieval i la seva incorporació a les representacions artístiques

Els cavalls a l'Edat Mitjana eren més petits que els que coneixem avui en dia i les races eren també diferents (eren més útils que estètics). Per poder estudiar-los, els historiadors recorren a les troballes arqueològiques i als testimonis gràfics i pictòrics, com llibres, cantars, il.luminacions de textos, pintures, tapissos, vitralls, escultures...

Els cavalls van significar un avenç social molt important i també una nova forma de jerarquització. Els cavalls, degut al seu cost de manteniment, estaven reservats a les classes altes. Era habitual que aristòcrates i noblesa en posseïssin dos o tres, mentre que la resta de població no en tenia o havia d'utilitzar mules o bous. 

Cuidar dels cavalls implicava haver de disposar d'espai destinat a la seva protecció i repòs, d'espai d'emmagatzematge pel farratge del que s'alimenten i de recursos humans que permetessin el funcionament de tot plegat. Normalment, els Reis i els nobles anomenaven a un conestable com a encarregat suprem de les cavalleries. Ell triava i organitzava als criadors, menescals (cuidadors i domadors), escuders, ferrers encarregats de tenir cura de les muntures i ferradures, als serfs dels estables (neteja dels estables, repartiment diari de l'aigua i del farratge...), metges o hipàtrids (veterinaris que curaven als animals amb la mateixa medicina amb la que es curava als homes i també amb paraules màgiques). Els conestables també assumien la responsabilitat de pactar les justes i carreres amb altres conestables. 

El cavall era un dels suports dels cavallers, que els portaven a les batalles com a transport i també com a arma. Gràcies a la influència àrab rebuda de les Croades i de la Reconquesta, els cavallers van adoptar importants novetats dins del món equí, tant en l'àmbit de l'equipament de la muntura, com en la seva cura i doma: 

- utilització dels estreps (d'influència xinesa però ja coneguda pels àrabs) que permeten un millor domini de l'animal i la subjecció del cavaller al seu cavall mentre batalla per evitar caigudes i la mort. 

- incorporació del mos que actua com a fre per al cavall. 

- millores tècniques en les ferradures, que si bé no eren desconegudes, ara es comencen a usar massivament. 

- desenvolupament de les selles de muntar que afavoreixen una millor subjecció del genet al cavall.

- la menescalia o maneres noves de cuidar els cavalls (la ciència veterinària medieval). 

Gràcies a tots aquests avenços, els cavalls van ser l'eix central del desenvolupament social i econòmic medieval. Estaven relacionats directament amb la guerra (cavalls destrers), amb la caça (cavalls palafreners o cavalls de sella), amb el transport de persones, correus reials... (mentre que el transport de mercaderies a les fires es feia amb carretes tirades per rucs i mules), l'agricultura, per fer girar la roda dels molins. I en l'oci social perquè eren els elements centrals de les justes, carreres i torneigs. 

Els cavalls destinats a la guerra, anaven equipats amb la testera (casc del cavall, per protegir-lo de ferides al cap) i la lloriga (armadura móbil) decorades amb l'escut de la casa que representaven. Els cavalls destinats a l'oci, transport i caça es vestien amb la gualdrapa, una manta llarga que protegeix i adorna al cavall, també decorada amb brodats rics i bells i l'escut del cavaller que el munta o de la casa a qui pertany i que demostrava el poder i prestigi de qui posseïa l'animal. És a dir, l'equipament dels cavalls va convertir-se en suport artístic i publicitari de les famílies i noblesa. 

Les representacions artístiques del món equí durant l'Edat Mitjana són molt variades. En trobem exemples  en escenes de guerra, vida quotidiana, amor cortès i religioses:

- la literatura cavalleresca, en la que el cavall esdevé un complement ideal i exaltat dels guerrers. Trobem l'exemple de Babieca, el cavall de El Cid, Curial e Güelfa, Tirant lo Blanc, el cicle artúric...

- la idealització dels cavalls blancs i dels unicorns, amb connotacions i simbologia religiosa, en les llegendes, cantars de trobadors, tapissos de caça...

- les representacions dels Quatre Genets de l'Apocalipsi

- als capitells de les esglésies i monestirs, com a símbols d'esforç i lleialtat, però a vegades també com a símbol de l'excés de virilitat associant-lo al dimoni.

- a les representacions de Sant Jordi o Sant Martí de Tours, que van ser sants de moda durant aquests segles. També a la dels Reis Mags.

- Celebració dels Tres Tombs, on els cavalls i les mules tenen moltíssima importància.

- als menelogis de les portalades de les esglésies, relacionats amb les feines del camp.

- Cròniques de les guerres 

- A les representacions morals de l'episodi del Cavall de Troia.

- A algunes tombes de nobles del Nord, tot i que el retrat eqüestre no és gaire habitual durant aquest període. El Genet de Bamberg (Alemanya) i les Arche Scagliere (Itàlia) en són els dos exemples més il.lustratius.

CURIOSITATS:

Les dones havien de cavalcar de costat -no com ho fan els homes- perquè es considerava "indecorós"

Menescal fent una sagnia a un cavall

Batalla del Puig, Marçal de Sas. S'observa un cavall destrer 

Representació dels Reis Mags