Acostumen a trobar-se a sobre de turons elevats, per tal de tenir domini visual sobre les terres que l'envolten (el feu) i per preveure un possible atac enemic. Podien ser ampliables a mesura que s'anessin necessitant més annexos. Cada fase constructiva podia incorporar un nou cercle de muralles. Així, en l'època dels finals de l'Edat Mitjana, trobem turons completament enmurallats.
Els primers castells que es van construir corresponen a la tipologia de castell de mota i pati. Es tracta de construccions en fusta i que es defenien amb palisades. La mota és el recinte habitat pel senyor i la seva família i corresponia a la part més elevada. El pati era el lloc on els pobladors es protegien en temps de guerra. Tot estava protegit per la rasa.
Aquests van evolucionar en castells de pedra. Aquests castells s'enmurallen. La part superior de la muralla, on vivia el senyor, és el recinte sobirà. La inferior, el recinte jussà. Les muralles tenen l'adarb o camí de ronda per on transiten els soldats i almenes de vigilància. A cada tram, es construeixen torres (de planta quadrada o rodona). Aquestes contenen estances i magatzems. Tot estava rematat amb merlets. Destaca la torre de guaita o talaia, la més alta.
La porta caladissa era l'única entrada al castell. Estava protegida per una rasa de fusta enfortida amb barres de ferro. Davant d'ella, el pont llevadís, que s'obria o es tancava fent funcionar un sistema de torns i politges, salvava el fossar. En aquest fossar solien acacabar les aigües negres (pixums i excrements) dels habitants del castell. Per protegir la porta s'hi construïa la barbacana (una espècie d'avantporta monumntal de pedra.
A l'interior es troba la Plaça o Pati d'armes, rodejat d'arcades (sembla un claustre en els castells més tardans) des d'on sobre les estances i instal.lacions del castell: estable, armeria, cuina, magatzems, la Sala dels Cavallers (o menjadors), els forns... el pou amb la seva cisterna (tot i que normalment era subterrània) i la capella (si en tenia). Les masmorres o presons subterrànies podien estar a sota d'aquest pati.
La Torre de l'Homenatge és la part dentral del castell i el lloc de residència del senyor. Acostuma a ser més alta que les altres torres de la muralla i pot arribar als 40 metres. És la part més segura del castell perquè en cas de guerra és aquí on es refugia el senyor, per això també hi havia magatzems amb els queviures més preuats i els destinats a la seva supervivència.
Es diu torre de l'homenatge perquè és aquí on el senyor rep als servents que li juren el seu ajut.
A la Corona catalano-aragonesa, els castells es difonen des del segle IX, amb la Reconquesta musulmana. Se'n conten més de 3000 al Principat. Molts d'ells no són de nova construcció sino que corresponen a castells musulmans cristianitzats, com Les Sudes de Lleida o de Tortosa.
A partir del segle XI es construeixen a les vores de les fronteres, que acostumaven a ser rius des dels que es partia per conquerir terres als musulmans i altres senyors.
Dels castells romànics n'hi ha de diferents tipus: els castells roquers, construits a sobre o entre les roques; els castells de costa, com els de Begur, Tossa o Collioure i els castells d'alcàsser, que és la residència fortificada i urbana dins d'una ciutat.
Els castells gòtics també es diferencien per les seves formes. Trobem castells fortificats (Mequinesa, Xàtiva, Alaró, Cornellà, Capdepera, etc.), els remodelats del romànic o evolucionats (Montsoriu), els castells tipus palau (Vullpellac, La Bisbal, Calonge, Peratallada, el Papiol, Vilassar), els que van ser edificats per ordres militars (Peñíscola, Perpinyà, Amposta, Ulldecona...) i els de la Conquesta a terres llunyanes, com a Sicília, Sardegna, Nàpols (CastelNuovo) o Gràcia (Livàdica, Cetines). El pas al gòtic va significar la recerca de seguretat i luxe. Es van instal.lar grans xemeneies, tapissos, s'obren més finestres per deixar entrar la llum, es pavimenten els patis amb ceràmica, s'engrandeixen les cuines per a sorprendre als convidats o es decoren ricament les sales. Mallorca va ser molt productiva durant ambdós períodes.
La Bisbal
La tipologia més tardana és la del castell-palau, com el Palau Reial Major de Barcelona (e¡o el de València o Mallorca), al volant d'un pati urbà. Al segle XVI, els senyors comencen a preferir les mansions palatines i abandonen les velles fortificacions. I se'n van desentendre durant segles. És per això que tants exemples ens han arribat mig enrunats.
Als segles XV-XV apareix la tipologia de castell perpendicular (amb el sostre a dues aigües).
Els castells catalans no van ser tan espectaculars com els europeus. No adquireixen les mateixes dimensions ni assumeixen amb tant de preciosisme la decoració gòtica (que queda resumida en alguna finestra, alguna escala monumental o decoracions movibles). A Catalunya, es desenvolupà el gòtic mediterrani, amb una tendència més horitzntal i menys pretenció que el d'altres regions. A més, l'herència romànica va estar arraigada durant més temps. Els historiadors exceptuen d'aquesta tendència mediterrània el Castell de Cardona i el de Bellver de Mallorca.
La Bisbal
La tipologia més tardana és la del castell-palau, com el Palau Reial Major de Barcelona (e¡o el de València o Mallorca), al volant d'un pati urbà. Al segle XVI, els senyors comencen a preferir les mansions palatines i abandonen les velles fortificacions. I se'n van desentendre durant segles. És per això que tants exemples ens han arribat mig enrunats.
Als segles XV-XV apareix la tipologia de castell perpendicular (amb el sostre a dues aigües).
Els castells catalans no van ser tan espectaculars com els europeus. No adquireixen les mateixes dimensions ni assumeixen amb tant de preciosisme la decoració gòtica (que queda resumida en alguna finestra, alguna escala monumental o decoracions movibles). A Catalunya, es desenvolupà el gòtic mediterrani, amb una tendència més horitzntal i menys pretenció que el d'altres regions. A més, l'herència romànica va estar arraigada durant més temps. Els historiadors exceptuen d'aquesta tendència mediterrània el Castell de Cardona i el de Bellver de Mallorca.
