En créixer les ciutats, aquestes s'omplen irremeiablement de masses de pobladors desheretats que necessiten un Déu pobre com ells que sigui pietós i els atengui. És aquest el canvi espiritual urbà que va propiciar el sorgiment de les ordres mendicants urbanes.
Les ordres mendicants són grups de religiosos que emeten els vots ordinaris del cristianisme (obediència i castedat) i a més, el vot de la pobresa, és a dir, que per sobreviure com a grup religiós i com a persones depenen de la caritat i també l'exerceixen. Es tracta d'ordres que renuncien a les propietats i als béns materials per a dedicar-se de ple a la vocació de la cura i guia espiritual dels més vulnerables.
La seva funció social i religiosa és la de predicar l'evangeli i servir als pobres i als necessitats.
Ja no viuen als monestirs, aïllats, com els monjos regulars, sinó a les ciutats o als ravals que les envolten. Al Raval de Barcelona, per exemple, s'hi van congregar moltíssimes ordres mendicants. Serveixen a Déu des de la mateixa societat, per això es desenvolupen i creen convents als nuclis urbans. Els seus priors (no abats) són elegits pels mateixos membres i per un temps limitat per aïllar-se de l'abús de poder. Tampoc generen una economia pròpia: prediquen a canvi d'almoines.
Van tenir un gran recolzament de la burgesia, que els ajudaven econòmicament per redimir el sentiment de culpa que creixia entre aquesta ma per ser els generadors les desigualtats econòmiques en les quals aquestes mateixes ordres insistien.
Al segle XIII, dominics i franciscans van congregar-se per combatre el catarisme. El catarisme és una nova expressió religiosa vinculada a aquesta renovació de l'espiritualitat gòtica i urbana que es va centralitzar al Migdia francès i a Itàlia. Els càtars neguen la veracitat de l'Antic Testament i la jerarquia eclesiàstica com a únic camí per arribar a la divinitat/espiritualitat, que creuen innecessari i un engany, ja que l'única manera d'arribar a Déu per a ells és la recerca d'ell en l'interior de les persones. En realitat, aquesta nova religiositat neix om a reacció al terror provocat i heretat del romànic en què s'assumia que només el càstig de Déu i la submissió a ell (religió de la por) era l'única via possible per a salvar les ànimes humanes.
Per acabar amb aquests nous moviments herètics (heretges) la mateixa Església va crear moviments de reforma per restar força a les noves religiositats que la fèien trontollar. Va emprendre campanyes militars a França (Croades) i va permetre que franciscans i dominics humanitzessin la religió i prediquessin l'evangeli per evitar la propagació dels càtars per Europa.
Innocenci III, des de Roma, otorga als franciscans el dret de predicació amb l'Ordo Fratum Minorum, el 1210. El 1215, se'l dona també als dominics a través de l'Ordo Predicatorum perquè evangelitzin als càtars.
L'Ordre dels frares Menors o franciscans va ser fundat per San Francesco di Assissi el 1209 a Itàlia. Vivien en la més extrema pobresa i la seva funció més important era la predicació i l'assistència al pobre, especialment la sanitària, essent presents a molts hospitals catalans. Molts d'ells s'especialitzaven en Medicina a les universitats. Reclamaven una nova espiritualitat més humana i un amor harmònic amb la naturalesa (avui en dia, se'ls anomena "frares hippies"). Posseïen la seva pròpia Regla (Regla Senzilla) que acataven tots els seus membres. En la seva primera ordre s'englobaven els frares menors conventuals i els caputxins. La segona ordre era la de les monges, en aquest cas les clarisses (les dones sempre pertanyen a les segones ordres). La tercera era la dels franciscans seglars o d'aquells que no han fet el vot de castedat, però volen seguir l'evangeli. Portaven hàbit marró amb un cordó com a cinturó.
 |
Vida de Sant Francesc per Gozzoli
|
Els dominics van ser fundats per Santo Domingo de Guzmán als voltants de 1200 i ràpidament van assumir el protagonisme en l'evangelització dels càtars durant la croada albigense (càtars). Es tracta d'una congregació de frares amb vocació contemplativa i dirigida cap a l'estudi de la Teologia, destacant en aquest àmbit les figures de Santo Tomás de Aquino o Albert Magne. Se'ls va confiar a ells la gestió de la Santa Inquisició. La seva funció principal va ser, i encara és, l'educació, la fundació d'escoles per a pobres i la direcció d'universitats. El seu hàbit consisteix en un hàbit blanc que es cobria amb una capa negra.
 |
| Pala d'altar de Sant Vicenç Ferrer de Colantonio a San Pietro Martire de Nàpols |
Els carmelites, amb hàbit marró i capa blanca i seguidors de la Verge del Mont Carmel, van ser fundats a Palestina per Sant Bartomeu, amb vocació eremita. Es dedicaven a l'educació, predicació als santuaris i a l'assistència als pobres.
Els agustins o "frares del sac" venien de la Toscana i es dedicaven a l'educació, a l'apostolat i a fer de missioners. Són seguidors de Sant Agustí d'Hipona i de la Regla de Sant Agustí. Vesteixen hàbit negre.
Franciscans, dominics, carmelites i agustins van ser reconeguts com a ordres mendicants per Roma al Concili de Lió de 1274.
D'entre els grups menys nombrosos destaquen els mercedaris, fundats per Pere Nolasc, prenent l'advocació de la Verge de la Mercè. La seva missió era la d'alliberar a cristians presos a terres musulmanes. Per aconseguir-ho, demanaven almoines per pagar els seus rescats o s'oferien ells mateixos per intercanviar-se amb ells, com també feien els trinitaris. Els servites, o servents de Santa Maria dels Dolors, venien de Florència i la seva funció era l'acolliment i l'assistència de pobres i peregrins.
Els mínims segueixen a l'eremita San Francesco di Paola (Calàbria, Itàlia) i predicaven l'abstinència de carn i l'austeritat absoluta.
 |
| Desembarcament dels captius amb Pere Nolasc, a l'Església de la Mercè de Barcelona |
BIBLIOGRAFIA:
AGUELO MAS, JORDI; HUERTAS ARROYO, JOSEFA; PUIG VERDAGUER, FERRAN, L'arquitectura de les ordres mendicants. Les fundacions dels segles XIII-XV, Revista l'Art Gòtic a Catalunya
