dijous, 30 d’abril del 2020

Crisi del segle XIV: El trionf de la Mort de Buonamico Buffalmaco a Pisa.


Il trionfo della morte, Buonamico Buffalmaco, Camposanto di Pisa, 1341.

Podeu veure'l més gran, aquí

Amb aquesta pintura mural, ens endinsem en l'època obscura de la Baixa Edat Mitjana: la crisi del segle XIV

Després del desenvolupament econòmic del segle XIII, tota una sèrie de CALAMITATS van sacsejar  Europa i es van posar en dubte els valors que fins ara s'arrossegaven, com el pes de l'Església, els mals usos que patien els camperols, la marginació dels pobres urbans, les lluites entre monarques i noblesa, la poca representació dels homes lliures en la política, l'abús i recerca desmesurada de poder... 

Les collites van ser menys abundoses a causa de l'esgotament dels camps. El sòl agrari estava sobreexplotat per culpa de la gran demanda de productes pels pobladors de les ciutats i perquè els camperols no podien deixar-les descansar perquè això implicava no obtenir benefici del seu treball (recordem que optaven només a una part mínima de les seves collites, la resta se la quedava el Rei, Senyor feudal o l'Església. És a dir, com més collites produïen en un any, més benefici pels camperols -i pels Senyors). Aquesta minva en les collites va tenir com a conseqüència una greu una crisi alimentària, coneguda com la "crisi del blat del 1315" i un període de fam generalitzat. És l'època del cultiu del lli i de la vid, productes exportables que donaven un mínim de benefici. 

La Pesta va reduir la població europea fins a un terç. Va arribar a Itàlia des de l'Àsia per via marítima i des d'aquí es va expandir a tota Europa a través del comerç. A més, es van viure recidives d'aquesta malaltia cada 15 o vint anys. El dràstic descens de la població provocà que el camp es quedés molt despoblat i molt poca gent pogués cultivar les terres. 

La mortalitat, però, no només creixia per la manca d'aliment o per malaltia. El segle XIV va estar marcat per nombroses guerres i revoltes molt dramàtiques per a la població. Les guerres entre territoris, motivades per les lluites entre els monarques, duraven molts anys i causaven moltes baixes humanes. El gran exemple és la Guerra dels Cent Anys entre França i Anglaterra que va provocar la Guerra de les dues roses a Anglaterra. Però també van donar-se conflictes entre la Corona d'Aragó i els Regnes italians o entre Alemanya i els Estats italians, entre els nobles i les monarquies. És també l'època del Cisma d'Occident, durant el qual el Papat, molt corromput, s'enfronta a França perquè aquesta volia rebaixar els impostos eclesiàstics i tenir un Papa francès. Els francesos van nomenar a Climent V i aquest estableix la seva residència a Avinyó, dividint la Cristianitat en dos fronts: Avinyó i Roma amb Martí V. 

Degut a tot això, els camps i el Mediterrani es tornen llocs hostils a causa del bandidatge i de la pirateria. Aquesta inseguretat porta a molts camperols a abandonar el camp i a refugiar-se a la ciutat sense tenir res (ni estalvis ni ofici). Molts d'ells moriran per la pesta, altres acabaran en la mendicitat i la resta participarà en revoltes o emmalaltiran amb les noves epidèmies urbanes com la lepra, foc de Sant Anton... 

En l'àmbit urbà, es creen tensions entre els mercaders i els gremis i entre els membres dels mateixos gremis, que porten a la població a viure revoltes i a fer les primeres vagues. Cal recordar que la minva dràstica de població repercuteix també en la minva de demanda dels productes que ells fabricaven o importaven i que, a poc a poc, ells també s'empobriren i hagueren de relaxar les normes dels gremis per poder sortir d'aquesta crisi. Com que la mà d'obra era escassa, els sous van tendir a pujar. Els manufacturers es desplacen al camp per tal de buscar mà d'obra més barata (perquè no poden fer front al sous alts quan gairebé no venen productes) i competeixen amb els gremis urbans, trencant el monopoli.

Els nobles, a conseqüència d'aquesta minva poblacional (mortalitat i abandonament del camp i de la riba), s'empobreixen per la manca de treballadors especialitzats barats i d'activitats impostables. Per resoldre-ho, es crea l'arrendament, un nou tipus de contracte feudal que permet augmentar periòdicament el preu del lloguer de les terres en funció de com es redueixin els seus guanys. 

L'arrendament, el clima d'inseguretat i la creixent pobresa del camp, van portar també als camperols a les revoltes. A Flandes, el 1323, el sector agrari es van negar a pagar els impostos al Rei i a la noblesa. Van resistir cinc anys, però finalment, el Rei els va reprimir amb l'exèrcit. El 1358, a França, les jacqueries porten a la població a revoltes camperoles molt violentes. El 1381, el rei d'Anglaterra suprimeix la gleva del camperol (règim de semi esclavitud) i els nobles, negant-se a prescindir dels seus guanys, es revolten contra tots i someten als camperols amb les armes. Aquestes revoltes solien ser molt violentes i molt curtes, arribant a ser descrites com "furors". La majoria de les vegades, no portaven a cap triomf. 

"Ciertamente nunca se vio entre cristianos ni sarracenos, semejante locura como lo de estos malvados (…). Quemaron y abatieron en todo Beauvaisis y los alrededores de Corbie, Amiens y Montdier, más de sesenta buenas casas y castillos (…). De esta forma semejante se condujeron las gentes entre París y Soissons y entre Soissons y Hen, en Vermedois y por toda la tierra de Couci. En ésta y en los obispados de Laon, Soissons y Noyon, fueron destruidos más de cien castillos y casas de caballeros y escuderos y mataron a todos los que encontraron en ellos (…). Pero Dios, con su misericordia, puso remedio a esto (…) los gentiles hombres de Beauvaisis, Corbesis (…) comenzaron a matar y destrozar a estas gentes sin piedad, y a ahorcarlos por multitudes en los arboles…."

A les Cròniques de J. Foissar

Tot aquest clima agitat va fer evolucionar la idea de la Fi del Món anunciat a l'Apocalipsi i la població es va començar a obsessionar amb la idea de la mort. Comencen a veure's flagel.lacions religioses. A l'Edat Mitjana es creia que les catàstrofes eren càstigs divins, per això es va fer habitual que els religiosos organitzessin processons de persones que es flagel·laven amb la intenció d'aplacar la ira de Déu i aconseguir el perdó col.lectiu dels pecats. Van ser molt populars al segle XIV, durant la Pesta Negra. Fins i tot Vicens Ferrer en va organitzar una perquè va somiar que arribava l'Anticrist i, amb ell, s'acabaria el món. 

Per això trobem aquesta temàtica catastròfica i la mort de forma tan insistent a l'Art d'aquest període: Pesta, Triomf de la Mort, Danses macabres, moltíssimes escenes de batalles i revoltes camperoles amb molta sang i morts, a retaules i miniatures i Cròniques... i el "feisme" (tendència artística de representar el dimoni a través d'imatges del bestiari).

EL TRIONF DE LA MORT de Buonamico Buffalmaco.

És la primera d'una sèrie de tres pintures murals al fresc del Camposanto de Pisa. Es tracta d'una pintura de mort a un cementiri. 

Veiem la influència de la pintura de Giotto (gòtic itàlic del Tecento). 

Observem tres parts diferenciades pel que fa a temàtica: 

La part esquerra ens mostra la trobada entre els vius i els morts. Dames i cavallers es dirigeixen a una cacera (amb gossos i falcons) i es troben a la mort, representada com a tres cadàvers que estan a sobre de tres tombes obertes. Tots reaccionen. Elles observen i semblen meditar i ells s'apropen als cadàvers per veure'ls i es tapen el nas perquè fan pudor. 

La part central parla de la igualtat de tots davant de la mort. Eclesiàstics, nobles, pobres, camperols... tots se la troben. Es desenvolupa una batalla entre àngels i dimonis per aconseguir el domini de les ànimes dels morts. Les ànimes es representen com nens que són devorats pels dimonis (aquesta representació també es veu al Romànic i a la representació del Judici Final). 

A la part inferior es representa la vida despreocupada dels joves, que festegen despreocupats, al marge de tot el patiment que els envolta. 

Es tracta d'una temàtica molt repetida durant aquest segle. Un paral·lel és el Triomf de la Mort de Brueghel el Vell (escola flamenca). O el Triomf de la Mort del Palau Abatellis de Palermo, del s. XV.



dissabte, 25 d’abril del 2020

Il.luminació artificial durant l'Alta i la Baixa Edat Mitjana



L'Edat Mitjana va ser una època obscura de carrers molt poc il.luminats. Els edificis, per il.luminar-se, depenien de la llum natural que hi penetrava durant el dia a través de les finestres i, quan es feia de nit, recorrien -o no - a l'ús de la il.luminació artificial generada pel foc.

Les espelmes: 

Al segle XIII van sorgir una sèrie de problemes amb el comerç d'oli de llamparetes a Europa i la població va haver de recorrer a l'ús d'espelmes.
Aquestes les feien els artesans candelabrers (candelers) amb el greix de les cuines. A Anglaterra les feien els smeremongere o venedors de greix, que també eren els que fabricaven les salses, vinagres, sabó i formatges.
El greix que utilitzaven era de vaca, bou o d'ovella. La gran dificultat era que, quan es crema el sèu, es crea una gran flama que provoca molt de fum i, a més, feien una olor insuportable. Van acabar prohibint-se els tallers de fabricació a dins de les ciutats.
Les espelmes de cera no feien aquesta olor repugnant, però eren més cares i el seu ús era gairebé exclusiu per a burgesos, noblesa i l'església.
Els gremis a França i Anglaterra es formen al segle XIII. La Tallow Chandlers Company a London, el 1330. El 1415 el sèu es va fer servir en l'enllumenat públic d'aquesta ciutat. Els artesans de la cera i del sèu treballaven separats i tenien un tipus de client molt diferent. 
El primer motlle per espelmes es va trobar a París al segle XV.
La invenció de les espelmes de cera va fer desenvolupar notablement el coneixement i rendiment de l'apicultura a terres castellanes i catalano-aragoneses. 
Les espelmes o bujies i les espelmes de jonc es fabricaven per immersió repetida en sèu líquid o cera, esperant l'enduriment entre capa i capa, per engrandir el seu perímetre. Molts artesans les feien a domicili amb el greix que les cases anaven recopilant. O bé les venien als seus obradors. Les metxes es feien amb espart o cotó.

Il.luminació a les cases privades:  

Les cases privades s'il.luminaven amb espelmes, candeles de jonc (espelma molt barata feta amb un tall de jonc amb diverses capes de greix o sèu)  i llums d'oli. Aquests eren recipients en forma de cullerot, on es posava l'oli i la metxa i que comptaven amb una nansa o bé una vareta que permetia transportar-los o penjar-los. Funcionaven amb oli de linosa o cànem, de fruits secs, oli d'oliva o sèu. Eren molt perillosos perquè l'oli podia vessar. 



Les llanternes (fanalets) s'utilitzen molt durant el segle XIII. També permetien mobilitat i en estar el foc contingut al receptacle tancat, eren més segurs i ajudaren a reduir els incendis a les ciutats i al camp. Però gairebé no il.luminaven perquè es protegien amb vidres gruixuts i opacs.
La tea (antorxa) era el tipus d'il.luminació més emprat durant el tràfic urbà nocturn. Eren perilloses. A vegades també es penjaven a les parets exteriors de les cases. Per apagar-les, s'havien de sufocar en líquid. Aquest líquid es contenia en uns forats que observem a algunes de les parets de les cases, com les argolles on es subjectaven enceses.
Les llars eren el punt més important per a la il.luminació de tots els habitatges (rics i pobres) durant l'Edat Mitjana. 
En el cas dels carrers, que romanien a la penombra durant la nit, els mestres d'aixa il.luminaven el camí als vianants a través de la foscor a canvi d'una moneda. 

Il.luminació artificial a les esglésies: 

Durant el Romànic: 

L'ús d'espelmes va revivificar la creació dels canelobres domèstics i rituals.
A les esglésies, fins al segle XI, les espelmes les aguantaven els clergues, agrupats al voltant de l'altar, durant la missa. Aquest costum va derivar en la col.locació d'aquests ciris rituals a sobre de l'altar, generalment per parells, un a cada banda. La primera representació d'aquest nou ús la trobem a un mosaic de San Clemente de Roma.
En aquest segle es van començar a utilitzar més artefactes destinats a il.luminar els temples, com els canelobres en forma d'aranya que pengen dels baldaquins, les llums d'oli arreu dels temples (i també el ritual a sobre de l'altar) i els llums de sostre en forma de corona (Hildesheim i Aquisgrà), de doble creu (San Marco de Venècia) o d'arbre (Duomo di Milano) a sobre del cor i del transsepte. També empraven els gabatae, una espècie de plats metàl.lics amb emblemes que tenien 3 lampadetes a la seva vora.

Durant el gòtic: 

Durant el període gòtic, gairebé s'abandona l'ús dels llums (làmpades) de corona romànics. Es substitueixen per canelobres de ferro forjat amb una base de trípode i 2 o 3 cercles concèntrics mòbils amb punxes per clavar-hi les espelmes. Solien ser petitons, més o menys de 30 cm, portàtils i llisos. Alguns exemples imiten els pètals corvats de la flor de lliri, semblants als florons de l'Art Gòtic que flanquejaven els altars. La característica comuna de tots aquests canelobres era la base de tres potes i que tots estan equipats amb un platet per recollir la cera que s'hi punxa.

Els jueus seguiren usant les menorà o canelobres de 7 espelmes o les hannukiya, de 7 llums d'oli. 

Llampares gòtiques dels palaus: 

Existeixen altres varietats en els àmbits privats. Els llums de sostre, com els que es conserven al Museu de les Arts Decoratives de París, adquireixen dues formes:
  • imitació d'una petita arquitectura de la qual surten 6 braços on es punxen les espelmes i, a la part de sobre, una àliga.
  • Canya llisa i tornejada, eixamplada a la part baixa, amb 6 braços i una Verge coronada amb l'argolla amb la qual s'enganxa al sostre.
    ---> Es pot veure molt bé al “Matrimonio Arnolfini” de Van Eyck.
Retrato de Giovanni Arnolfini y su esposa - Wikipedia, la ...

També existí un tipus de llàntia o fanalet que imitava els temples gòtics o l'arquitectura gòtica (a vegades protegida amb vidres colorats). O els aplics de paret que es penjaven a cada costat de la xemeneia.
Era costum penjar fanalets o llànties a les portes externes de les mansions.

Materials: 

Respecte als materials, els canelobres de la noblesa es feien amb metalls molt nobles (or i plata), els dels burgesos amb semi nobles (coure, bronze, ferro ben treballat) i el poble s'havia de conformar amb canelobres de materials pobres o utilitzar els estris heretats dels segles anteriors o dependre de la llum solar o el de la llar.

1- Canelobres sobre trípode:


2.- llums de sostre: 


3.- llums i fanalets que imiten arquitectures gòtiques: 



FONTS: 

TELESCO, Patricia, Exploring Candle Magik: Candle Spells, Charms, Rituals and Divinations, Career Pcess, 2001. 
POUNDS, J.G Norman, Vida cotidiana, la historia de la culura material, Cítica, 1992.
GERMINANS GERMINANIS: de la web Infocatolica.com: http://www.infocatolica.com/blog/germinans.php/1109020214-capitulo-31-los-accesorios-de
IMATGES: lamparasescala.com


dijous, 23 d’abril del 2020

CARTES DE POBLAMENT A CATALUNYA I CARTES DE FRANQUESA


Les Cartes de poblament (també Carta Pobla) són documents medievals expedits durant la Reconquesta, a través dels quals els reis cristians, senyors laics i eclesiàstics, atorguen privilegis a pobladors i possibles pobladors de les seves terres amb la finalitat d'atraure'ls, de repoblar zones d'interés econòmic o estratègic o bé per arrelar la població existent, evitant que marxin a altres nuclis amb més privilegis. Pretenen frenar la despoblació o engrandir poblacions ja existents. 

Es pretenia reforçar fronteres i ocupar les zones que havien estat en mans dels musulmans expulsats i que estaven gairebé buides i reforçar, així, l'economia real en repoblar-les.

Amb elles, s'establien les relacions entre els repobladors i els senyors de la terra (segons el règim senyorial) i es fixaven les condicions jurídiques de l'ocupació: es creaven censos, es regulaven els mals usos, es delimitaven els monopolis senyorials, s'especificava la quantitat de terra que li tocava a cada poblador i s'estipulava l'obligació de residir-hi per optar a la propietat de la terra assignada. 

Fins ben entrat el segle XX, van funcionar com a títols de possessió immobiliària dels nous pobladors o dels que ja hi residien. 

Existeixen cartes de poblament de dos tipus: 

El primer tipus és el que regula els establiments poblacionals de caràcter agrari-col.lectiu: tinença, explotació i disposició de les terres. Són molt habituals al Penedès i la Segarra, 

El segon grup és el de les cartes de poblament vinculades a les cartes de franquesa. Aquestes últimes són un altre tipus de document que amplien el corpus de privilegis dels pobladors o nous pobladors afegint-hi exempcions d'ordre fiscal i garanties polítiques i judicials. Representen els primers estatuts jurídics urbans. 

La primera carta es va donar a Cardona, al segle X. I van anar augmentant en nombre a mesura que avançava la Reconquesta i es despoblaven ciutats o es creaven nous nuclis i vilanoves, sobretot a la Catalunya Nova, fins al 1250. A Barcelona va arribar el 1025. La de Tortosa data del 1140, Tarragona l'obtingué el 1149 i la de LLeida és del 1150.

La carta de poblament i de franquesa de Mallorca, del 1230, atorgada per Jaume I després de l'expulsió dels musulmans, és un exemple únic dels nous privilegis i exempcions que es van donar als pobladors i nous pobladors de l'illa. Té un caràcter molt reformista per l'època, incloent-hi aquestes regulacions: 

- els boscos, pastures, aigües terrestres i marítimes són bens públics i es permet la pesca, caça, recol.lecció de llenya i de productes forestals de forma lliure i gratuïta. Excepte a les zones d'aigües estancades, que pertanyen al rei.
-  els pobladors poden transmetre les seves propietats, excepte a l'Església i a cavallers (amb aquesta regulació la monarquia intentava recuperar el seu poder). 
- s'eliminen els impostos de successió de la pagesia i part dels mals usos. 
- s'estableix que el rei és el cap de la justícia, que vindrà administrada pels jutges (els batlles s'encarregaran de la part civil i criminal i els veguers s'encarregaran de la justícia criminal), assessorats per prohoms. 
- la justícia passa a ser gratuïta (encara que la pagesia pobra tingui problemes per accedir-hi) i passarà a celebrar-se a llocs públics. Ningú que hi formi part podrà cobrar taxes. 
- s'aboleixen les ordalies o proves bàrbares per decretar la innocència o la culpabilitat de les persones. És a dir, es prohibeixen les tècniques d'escaldar amb aigua bullent o torturar el cos dels possibles criminals amb aigua freda per saber el veredicte de Déu
- es decreta la inviolabilitat dels domicilis propis.
- l'adulteri ja no és considera objecte de persecució per part de la justícia, exceptuant els casos vinculats a la violència.
- les amenaces amb espasa o ganivet passen a penalitzar-se amb una multa i no amb l'amputació d'una mà, que només es durà a terme si no es pot pagar la multa. 
- les agressions verbals ja no tenen responsabilitat penal.
- es protegeix el comerç de tràfic marítim amb la Corona i el de a l'engròs a l'illa amb l'eliminació de les taxes de circulació: lleuda, peatge, portatge, mesuratge i ribatge.
- en el comerç a la menuda, es persegueixen les mesures falses, la cisa (sobretot en el pes del pa) i l'especulació.

* Es tracta de regulacions destinades als pobladors cristians. Els jueus tenien una regulació diferent i els musulmans no en tenien, es van quedar sense drets. 

CURIOSITAT: LES FRANQUESES DEL VALLÈS

Hem de diferenciar els "privilegis" de les cartes de poblament i de franquesa. 

Un privilegi és un tràmit legislatiu de la Corona d'Aragó, que dona un tractament de benefici, en aquest cas a una població concreta, respecte a les lleis comunes de la resta. No intenta atraure o fidelitzar pobladors, sinó beneficiar-los i beneficiar-se per algun fet o singularitat. 

Es creu que aquest poble del Vallès oriental va rebre una carta de franquesa en mans de Berenguer Ramon I, el 1025, a través del qual s'incorporaren aquestes mesures a la vila: lliure possessió de propietats i de béns mobles i l' exempció de tota jurisdicció que no fos la del príncep.
Es va atorgar després que Guisia de LLuçà, durant un viatge i embarassada, trenqués aigües en passar per Corró d'Avall. Els veïns de la Sagrera la van atendre voluntàriament a les seves masies en el moment del naixement de Guillem d'Osona i en el postpart. La Corona va agraïr la seva hospitalitat amb aquest privilegi en forma de carta, encara que el que realment intentaven era poblar i fidelitzar  aquesta zona perquè la Carta de poblament de Llobregat estava fent que molts pobladors marxessin cap aquella zona i es despoblés aquesta. 
Al principi, el territori de la carta incloïa Samalús, Granollers, Palou, L'Ametlla del Vallès, La Garriga, La Roca del Vallès, Santa Agnès de Malayanes i Martorelles, però amb el temps, alguns s'hi van anar desvinculant . 
El 1384, Pere el Cerimoniós dona el títol (privilegi) de "Carrer de Barcelona" a la vila. Aquest títol implica obtenir un privilegi de "carretatge", fent que es considerés "veïna" o "poble de contribució" d'una ciutat: assimilava els seus privilegis i franqueses i podia circular-s'hi lliurement. En aquest cas, de Barcelona. A canvi, el poble havia de participar activament en la defensa de la ciutat. El carretatge es dona com a una necessitat de les ciutats creixents de posseir centres rurals a les seva rodalia per abastir-se de recursos i d'homes que la poguessin defensar en cas de guerra. També s'asseguraven territoris on poder expandir-se. 

Les poblacions que van rebre aquest títol des de Barcelona van ser: Montornès, La Garriga, Igualada, Vilamajor, Les Franqueses, Moià, Santpedor, Tona, Granollers, Vilanova i la Geltrú, Cubelles, Mataró, Caldes de Montbui, Cambrils, Badalona, Lliçà d'Amunt i l'Ametlla del Vallès. Totes elles mostren els emblemes de la ciutat comtal als seus escuts.   

Fonts: 

Cuadrada, Coral, El sagramental i les Franqueses del Vallès i el Maresme a l'Edat Mitjana de la XXXIII Assemblea Comarcal d'estudiosos, 1987
Ferrer i Mallol, M.Teresa, El carretatge de Barcelona. Una associació de municipis a la baixa edat mitjana, Llibre de Tona, Tona, 2001. 


dimecres, 22 d’abril del 2020

Ciutats i pobles de nova creació: Bastides (Vilanoves)



Quan parlem de pobles grans/ciutats medievals, entenem que totes segueixen el mateix patró: tancament, compactació i emmurallament.

Però com sorgeixen?

El pas de la població agrícola dispersa a la concentració de pobladors a la ciutat es dona a causa de tres factors:
  • Feudalisme: per protegir militarment l'economia, els béns, la petita indústria i a la població que també és font de riquesa per al senyor.
  • Seus episcopals: la població s'agrupa al voltant d'esglésies, seus o monestirs per obtenir aquesta protecció o estar més a prop dels serveis (molins, fargues...) que són propietats d'aquestes.
  • El comerç: fires, ports, mercats, centres industrials, centres miners, universitats...

Quins elements contenen aquestes noves ciutats?

Totes posseeixen una muralla de protecció i contenció que s'explota econòmicament a través de l'obligació de pagar aranzels d'entrada i sortida de mercaderies o persones. A mesura que les ciutats creixen, les muralles s'amplien creant fases d'emmurallament en cercles concèntrics. Als afores, extramurs, es desenvolupen ravals al voltant dels convents de les ordres mendicants i/o hospitals.

El mercat o nucli comercial (amb infraestructures com les places porticades) i l'Església són els altres punts neuràlgics i que defineixen cada nucli urbà.

La resta de la ciutat són els habitatges arreplegats en illes extenses i allargades que creen carrerons estrets i poc il.luminats. La “parcel.la gòtica” és el tipus més comú de repartiment del terra urbà i acostuma a tenir una dimensió petita, de 3 a 5 metres de façana.

I quins tipus de ciutats/pobles es desenvolupen a Europa?

En primer lloc, les ciutats de creixement orgànic. Es tracta d'antigues ciutats-colònies romanes o petites viles, com Barcelona o Londres, que creixen de forma regular i s'expandeixen tot adaptant-se al terreny.

En segon lloc, les ciutats de nova creació o de nova planta. Algunes es creen a les vies comercials, utilitzant el carrer principal con a seu del mercat (ciutats suïsses o Zahningen). Altres adopten un urbanisme semblant al de les polis romanes, seguint el patró ortogonal del Cardus i Decumanus i, per assimilació, la forma de creu cristiana (Alemanya).

Una tipologia molt popular a França i a la Corona catalano-aragonesa, sobretot durant els segles XI, XII i XIII, va ser la ciutat bastida o Vilanova. També se les anomena Vilafranca o Pobla.

Totes les vilanoves tenen un seguit de característiques comunes:

Van ser creades de nou i amb població nova. En el cas que es construïssin sobre un antic poblament, el nou nucli absorbiria a aquests pobladors (Ex: Vilanova del Sarral).

Poden tenir una planificació molt o poc regular. Les més planificades, com la Vila Constantina, al Baix Camp, mostren carrers ortogonals (que formen angles rectes amb les seves interseccions). Les poc planificades, acostumen a tenir un o dos carrers que poden coincidir amb camins principals (Exemple, Vilanova del Camí) o carrers lliures, com veiem a les bastides occitanes.

Les parcel.les que es donen als pobladors solen tenir totes les mateixes dimensions.

Totes van ser creades per iniciativa de comtes, reis de la Corona, eclesiàstics poderosos o laics militars.

Reben cartes de poblament o cartes de franquesa que afavorien al senyor i responien a la voluntat d'aquest de fortificar una frontera, crear un mercat i cobrar impostos, redirigir la població cap a un punt estratègic, repoblar els feus després de guerres o epidèmies, evitar la migració dels pobladors... El poblador rep la protecció de la muralla en època de gran bandidatge i inseguretat.

Poden tenir un castell molt a prop, és a dir, no es dona per finalitzat el procés encastellament romànic. Aquestes són les anomenades vilanoves castrals: Verdú (Alt Urgell), Santa Pau de la Garrotxa. Les monàstiques es desenvolupen als voltants d'una església o d'un monestir i viuen el pas de ser Sagrera a ser Vilanova, com Sant Feliu de Pallarols. Les de nucli difós es creen com a mercat o tenen a prop un mercat, una font termal o algun altre element.

Poden tenir plaça o no tenir-ne. Si en tenen, s'hi celebra el mercat. Pot ser central, estar fora del nucli o simplement, no tenir-ne.

I com es reparteixen per Catalunya?

Arreu de la Catalunya Nova, trobem vilanoves a Tarragona, la Segarra, la Conca de Barberà, Les Garrigues, Montsià... i són molt abundants. En canvi, a la zona de la Catalunya Vella, els testimonis són més escassos: sis a Besalú, sis a Girona, set a Vic, set a la Cerdanya, una al Pallars Sobirà.



Des de Catalunya s'estan portant a terme moltes investigacions i documentacions amb la finalitat de donar a conèixer la importància d'aquestes ciutats noves o engrandides durant l'Edat Mitjana i revalorar-ne la seva evolució i la seva explotació turística.

Un dels grans estudiosos d'aquesta tendència en l'urbanisme medieval català és Jordi Bolòs i Masclans, que el 2004 va publicar, a través de l'IEC, el seu estudi “Els orígens medievals del paisatge català: l'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la Història de Catalunya”, text que hem utilitzat per intruduir el tema ( Capítol 10 "Pobles planificats i vilanoves") i que recomanem que follejeu per saber-ne més, veure imatges i consultar el mapa de vilanoves de Catalunya.

Un altre text molt interessant que podeu consultar és "Les vilanoves segrianenques" del Fabià Corretgé Blasi. 


CONCEPTES: 

Encastellament: Procés de concentració de la població al costat d'un castell com a intent de feudalització o de concentració obligatòria de la gent, del segle XI. Comporta l'abandonament de les residències disperses per les terres del senyor i la construcció d'un nou poble/ciutat en un indret encimbellat (elevat) que s'emmuralla. No són viles sinó viles castrals. A Itàlia, aquests nuclis solen anomenar-se Rocca

Sagrera: Espai que envolta les esglésies i que es considerava espai físic sagrat. També es pot dir cellera. 

dimarts, 21 d’abril del 2020

CARTOGRAFIA PORTOLANA



“mira sovent
bruíxola, vent
compàs e carta,
d'esculls t'aparta,
de naufragar
e d'encallar”

Jaume Roig, Espill (12756-12761), 1460




Què són els portolans i les Cartes Portolanes?

Els portolans són llibres de mapes utilitzats en la navegació medieval per la Mediterrània que consisteixen en llistats sistemàtics de ports, distàncies en línia recta entre ports i direccions, accidents geogràfics de referència, perills de navegació, condicions i fondàries dels ports, fonts d'aigua dolça... per guiar les naus que navegaven en cabotatge.
Apareixen al segle XIII a l'art ligur-toscà (Gènova-Pisa). 

Com evolucionen?

Donen lloc a les Cartes Portolanes o mapes de ports, però no són ben bé el mateix, tot i que s'utilitza la mateixa paraula per referir-se a diferents conceptes com els d'Atles, Mapamundi en taules i circulars i els mateixos portolans.

Els Atles són pergamins enquadernats en forma de llibre de gran format on, a cada pàgina, es mostra un sector geogràfic. Podien contenir mapamundi. A vegades, mostren poca coherència d'escala. Fins al s.XV eren de producció veneciana. El més antic és el de Petrus Vesconte, de 1313.

Els Mapamundi en taules són pergamins encolats sobre taules de fusta que es despleguen sobre una taula. Són mapes del món, les seves regions i els pobles que les habiten. Els més antics, els preromànics i romànics, no tenen coherència d'escala (no interessa) i corresponen a la varietat de mapamundi en OT, de T dins de la O o Terrarum Orbis. La O és la terra coneguda, de forma circular i envoltada de mar i la T correspon a la tripartició del món conegut: Europa, Àsia i Àfrica, en forma de creu. Es tracta de mapes amb una forta vinculació teològica. Els que els segueixen sí intenten crear una escala més o menys verídica. L'únic que es conserva és l'Atles Català, de producció mallorquina. Aquest format es va deixar d'utilitzar el segle XV.

Els Mapamundi circulars es feien sobre pergamí de vedella. Només es conserven el del Taller de Cresques (de manera parcial), del segle XIV i el Mapamundi CatalàEstense de 1450.

Endinsem-nos:

Les Cartes Portolanes utilitzen la tècnica de la Baixa Edat Mitjana d'elaboració de mapes nàutics d'àmbit regional, basada en la localització dels ports sobre una línia de costa descrita amb realisme, exagerant els accidents geogràfics. És a dir, són mapes nàutics usats per localitzar els ports de mar i conèixer els corrents i les fondàries d'aquests.

Es tracta de mapes “estètics” perquè es creaven com si fossin objectes de luxe i la finalitat estètica sembla més acurada que la geogràfica enafegir-s'hi dibuixos i elements decoratius d'importància geològica o religiosa. Estaven destinades a la navegació i a la gestió comercial de ports i navegants.

N'hi ha de dos tipus: les nàutiques que abasten el Mediterrani i el Mar Roig i les nàutico-geogràfiques, amb mar i terra, com les de producció catalana.

Es representaven sobre pergamins d'ovella rectangulars. La més antiga que es coneix és la CartaPisana, del segle XIII.

Es diferencien dels mapes geogràfics per la teranyina de línies negres, vermelles i verdes que assenyalen les 32 direccions que pot mostrar la brúixola i que servien perquè els mariners poguessin decidir si navegaven en aquella direcció. 

Una ordre del segle XIV, emesa per la Corona d'Aragó, obligava cada nau a portar dues cartes portolanes.

Els grans centres de producció es centraven a Gènova, Itàlia, Corona d'Aragó (Mallorca i Barcelona), Portugal (afegint-hi les línies de l'equador i els tròpics) i les zones àrabs (XIII-XV).

Substituiran a totes les formes anteriors a partir del segle XVI.

Per què no se'n conserven gaires?

Degut a la seva base orgànica (pergamí) són objectes molt sensibles de trencar-se pel desgast de l'ús. La salinitat dels ambients marins, vaixells i de les biblioteques de les llotges també ha degradat la matèria orgànica dels mapes i els seus pigments. Molts vaixells s'enfonsaven amb els seus documents o eren saquejats pels pirates. En descobrir-se Amèrica, van ser arraconats a favor de la nova nàutica moderna.

Com arriben a Barcelona i qui les va crear?

Van arribar molt de ressa a les ciutats litorals on es copiaven. A Barcelona se'n venien de molt luxoses, encarregades per la monarquia i la noblesa de la ciutat. També les adquirien els mercaders enriquits. 

Angelino Dulceti els copiava i creava des de Mallorca, que en aquella època era plena de genovesos. Ell agafà la tradició del mapamundi híbrid venecià (barreja de carta portolana i els models ptolemaics) i va crear els mapamundis portolans monumentals: afegeix la portolana d'escala comuna, molt detallada i amb moltíssima toponímia, informació geogràfica i cultural, i deixant espais on incloure coses a posteriori. Al ser grans i decoratius, s'exponien. Eren molts cars i no tothom s'ho podia permetre.

Hi destaca la figura de l'artista jueu Cresques com a proveïdor de la Corona, tot i que treballava des de Mallorca, representant a l'Escola Mallorquina de Portolans. El 1391, va tenir problemes a les Illes a causa de la seva religió i va traslladar-se a Barcelona protegit pel rei, adquirint el nom de Jaume Ribes al convertir-se al cristianisme. Un cop a Barcelona, es va convertir en el creador de mapamundi més famós del món. Els seus mapamundis incloïen un elevat nombre de figures, naus, galeres, peixos, banderes, miniatures de ciutats, castells i arbres. Eren molt detallats i complets i fins i tot es dauraven. Al morir, la producció de portolans torna a Mallorca.

El Mestre Beccari, genovès d'orígen, també va treballar a Barcelona. Ell va corregir els problemes d'escala dels mapamundis, que sempre era una mica inferior perquè es calculava amb “les sostes" del compàs.

Al segle XIV es tradueix la toponímia al català, com a l'Atles català de 1375 (Avui a la Biblioteca de París).

També van fer-se cartes portolanes sense decorar per vendre-les més barates i portolans amb banderes, ciutats dibuixades i miniatures de coses típiques. 

Què signifiquen els portolans en la cultura del mar?

En primer lloc, són mapes per orientar-se amb la brúixola. Els mariners de l'Edat Mitjana acostumaven a viatjar amb la caixa de mariner on hi guardaven els estris de navegació d'aquella època: el compàs, la brúixola, les ampolletes de navegació (rellotges de sorra o ampolleta amb corredissa) i els seus portolans. En estar basats en l'escriptura, els portolans requerien un mínim d'alfabetització i de comprensió lectora, és a dir, van aconseguir que els mariners adquirissin cultura. També és una de les primeres mostres de "còpia fidedigna de la realitat" doncs els mapes tenien rigor i eren empírics. I, sobretot, signifiquen moviment de gent i mercaderies vers altres llocs llunyans. Són símbols de transport, comerç, contactes culturals  i cosmopolitisme dels ports més importants de les ciutats del Mediterrani. 

UNA CURIOSITAT: Hi apareixen les primeres roses del vents!

PER SABER-NE MÉS: 

https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000071/00000041.pdf

"La cartografia medieval i Barcelona. L'adquisició d'un fragment de Guillem Soler", MUHBA, LLIBRET DE SALA, 19, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Ajuntament de Barcelona. 

I ja que fem referència al MUHBA, vegem-ne una de les seves cartes portolanes! 




CAPÍTOL IV: CREUS MONUMENTALS, DEL PEDRÓ AL COMUNIDOR.

  Com entenien els ciutadans medievals les tempestes? Eren fenòmens meteorològics provocats per les bruixes . A l'edat mitjana, es cul...