Els vaixells medievals i els ports.

El vaixell medieval es classifica segons la seva funció i varia de nom dins d'aquests grups segons les mides o si porten veles, rems o ambdós:

Les galeres són vaixells de guerra, defensa, pirateria i transport de mercaderies valuoses. Poden ser de vela o de rems o ambdós. Solen ser lleugers i ràpids, petits i de poc calat.

Les naus eren arrodonides i soportaven molta càrrega. Només funcionaven a vela. Estaven destinades al comerç. Són de gran port i porten poca tripulació.

Les barques o vaixells auxiliars estaven destinats al cabotatge, el transport fluvial, la pesca, la defensa i el transport de mercaderies al port. Es tracta de les barques sense pals, les que s'empren per transportar mercaderies en les descàrregues de les grans embarcacions, com a medi de moviment intern dins del port o bé, com a petites embarcacions de mariners, pescador i transportistes marins i/o fluvials. També les gòndoles que transportaven vi a la ruta Tarragona-Barcelona.




També el leny, les corces, les tarides, sageties, xalandra, xabec...
Trobem les galiotes, la camussa, les naus, , bergatins, uixer, caraveles...


Batalla naval del s XIV


Fusta de Linschoten


Retaule de la Trinitat Museu Perpinyà


Batalla de La Rochelle entre francesos i castellans


Carraca portuguesa a una decoració a Nagasaki


Coca com a exvot al retaule de Sant Esteve de Granollers (MNAC)


Coca del Liber natura de Thomas van Bellenghem


Coca de Mataró (model)


Atles català


Nau veneciana


Galiota catalana de la icona de Sant Joan Crisòstom


Flota d'Eduard I de les "Cròniques d'Anglaterra"


Marco Polo sortint de Venècia


Biga de Teruel amb una nau atacada per dues galeres


Nau amb castell a la popa


Retaule del monestir de Casba (Osca)


Ricard II trobant-se amb els camperols rebels.


Santa Eulàlia i Santa Madrona de Sixena


flota d'urques


San Brandino en un currach

Detall de la Verge del Canceller Rollin amb vaixells fluvials.

Els Ports:


Com podem veure a les representacions, els ports no eren espais com els que avui estem acostumats a veure. Es tractava de bahies que no constaven amb infraestructures sòlides que obligaven als vaixells a varar a la ribera, on la fondària no els fes atrapar-se a la sorra del mar. Les naus més grans ho fèien a certa distància del port i les seves mercaderies havien de ser descarregades i portades al port utilitzant la figura dels macips de ribera o bastaixos (el que avui en dia coneixem com a mossos de descàrrega) i les petites barques com els llaguts o les llenyes.

Dins de la Corona, només dos ports tenien molls de pedra: Mallorca i Alacant. Barcelona i València, en canvi, usaven molls de fusta que resultaven molt cars de mantenir.

A més dels molls, els ports sumaven altres edificis: magatzems per les mercaderies, hostals on feien nits tant mercaders com tripulacions, tabernes on recuperar-se, bordells... Alguns, també, incorporaven la figura del far, com és el cas del Port de Gènova.

Les formes de pagament: monedes, crèdits i lletres de canvi

El desenvolupament del comerç durant l'època de prosperitat medieval va fer necessària la creació i encunyació d'una sèrie de monedes fortes que puguessin competir amb la dels altres indrets on es realitzaven els intercanvis.

.

Aquests intercanvis es realitzaven amb tres tipus de monedes: billó (plata i coure), plata i or.

.

Fins el segle XIII els mercaders de la península empraven el morabatí o moneda d'or musulmana, però el desenvolupament del comerç va estimular la creació de les monedes de plata, com el croat de Pere el Gran, el morabatí blanc d'Alfons X, el real de Pere I. A la Corona d'Aragó s'usava la moneda d'or anomenada florí aragonès.

*La Ciència que estudia la història de les monedes és la Numismàtica. Les monedes són objectes que poden ser englobats dintre del món artístic degut a les seves inscripcions i imatges, i solen ser una gran font documental per a la història i per la datació i contextualització d'altres obres artístiques.

.

El desenvolupament del comerç també va estimular la creació dels sistemes de crèdit. La modalitat més antiga fou el prèstec hipotecari, un contracta que obligava al prestatari (aquell que renia els diners) a oferir al prestamista (aquell que dona els diners) una garantia de mercaderies o béns inmobles, de quantitat i valor superiors als diners deixats. És el que es coneix com a mutu i va ser molt utilitzat pels jueus, que donaven aquests prèstecs amb interessos molt alts. L'Esglèsia va condemnar aquest abús, que va ser denominat usura i va establir l'interés al 25 % de la quantitat prestada (de cada 100 morabatins deixats, el receptor n'havia de tornar 125).

.

Per solventar aquests excès de benefici, es van idear dos nous tipus de préstecs econòmics:

.

- El canvi marítim: Era un préstec que s'havia de retornar en una ciutat diferent i en moneda també diferent a aquella en la que es va concertar. L'interés o guany venia donat en aquest canvi de moneda. El seu contracte, va generar un estil de document propi dintre de la confederació catalanoaragonesa: la lletra de canvi, que es va generalitzar a Barcelona a partir de 1380.

.

"En el nombre de Dios, el 18 de Diciembre de 1399, pagaréis por esta primera letra "de uso" a Brunacio di Guido... CCCCLXXII libras X céntimos de Barcelona, las cuales 472 libras 10 céntimos valederas 900 escudos a 10 céntimos de 6 denarios por escudo me han sido pagadas aquí por Ricardo degli Alberti. Pagadlas en buena y debida forma y ponedlas en mi cuenta. Que Dios os guarde.

.

G.Barbieri. Salut de Brujas"

.
- Censals i violaris: Usats per als intercanvis no comercials sinó personals. Amb els Censals el prestamista o censalista (el que dona) donava una quantitat de diners al prestatari o censatari (el que rep), a canvi d'una renda o pensió anual que el censatari havia de pagar mentre no tornés el capital. Aquesta pensió era en si mateix el benefici de la transacció o la usura, però l'esglèsia el va tolerar. El cas dels Violaris consisteix en un préstec com el censal, però que s'extingia amb la mort del censalista (el que dona els diners), cosa que fèia que l'interés fos molt superior. Els violaris van ser molt utilitzats per organismes públics (ajuntament, Generalitat, monarquia) per obtenir diner.

.
Aquest auge del préstec va enriquir als banquers o canvistes, que van fundar importants banques privades i van generar un nou objecte artístic: els llibres de canvis. Aquests eren grans llibres on es recollien les dades dels canvis d'aquests banquers o prestamistes privats, recoberts per grabats en pell. Aquests llibres són molt apreciats dintre de la Història de l'Art tant per les dades que contenen, com per ser un dels primers suports per les tècniques artístiques sobre pell. Avui en dia se'n conserven molts d'ells, provinents de la Ciutat de Barcelona i València.

.

Comparació de la Barchino amb altre ciutat medieval: València.

-Quines diferències hi trobes? I semblances?

-Què és la moreria?

-Com és el traçat urbà de la ciutat gòtica?

El per què de l'austeritat de l'arquitectura gòtica catalana: l'ordre del Císter

"Aleshores, l'abat i els seus germans, no oblidant-se de la seva promesa, determinaten unànimement ordenar i guardar en aquell lloc la Regla de Sant Benet (...). I com que ni en la regla ni en la vida de Sant Benet trobaven que el sant legislador hagués posseït església o altars, oblacions o sepultures, o delmes d'altres, forns o molins, o granges o esclaus, ni tampoc que haguéssin enterrat allí als morts, a excepció de la seva germana, per això renunciaren a totes aquelles coses."

Exordium Cisterciensis cenobii

El nou destí de la cultura: les universitats

El desenvolupament econòmic i urbè dels segles XII i XIII, accelerà l'interès per la instrucció: s'obren nous centres d'ensenyança, es cutiven noves formes de pensament i creix considerablement el número d'estudiants. El desenvolupament de la universitat representa l'abandó dels antics scriptoria romànics.

La voluntat de crear una nova cultura era simplement adequar-la a la nova realitat burgesa que reclamava formar-hi part en el progrés social.

Les escoles urbanes:

Gairebé sempre es corresponien amb les antigues escoles de les catedrals. Els monjos exercien de professors, tot i que a mitjans del segle XII apareix la figura del mestre com a professional.

Les matèries d'estudi eren encara el trivium (gramàtica, retòrica, dialèctica) i el cuadrivium (aritmètica, geometria, Astronomia i música) , ensenyats en llatí. Degut a la mancança de llibres, les lliçons es basaven, principalment, en dictats del mestre.

Les escoles urbanes més importants es localitzen a París, Oxford i Colònia. I l'evolució d'aquestes, ens portarà a la idea arcaica del que avui entenem com a universitat.

Les universitats:

De la mateixa manera que els artesans urbans es van agrupar en gremis, els estudiants van agrupar-se en "universitas" junt als professors.

Aquestes tenien caràcter religiós, tot i que no tots els que les componien ho eren. Però a tots els estudiants se'ls consideraven com a clèrigs i depenien de la jurisdicció de Roma.

Eren internacionals, i tant mestres com alumnes arribaven de totes parts per tal d'estudiar una activitat. Estaven sota la protecció de reis o bisbes i els estudiants s'agrupaven al voltant dels Col.legis Majors i tenien les seves pròpies lleis dins de la institució.

S'agrupaven en quatre facultats: Art (incloent-n'hi les Matemàtiques i la Geometria), Dret, Medicina i Teologia.

No es necessitaven estudis previs per accedir-hi, només es requeria saber llatí per tal de poder seguir les lliçons, que es realitzaven en aquesta llengua per ser la llengua vehicle arreu dels territoris cristians. El mètode de treball era l'Escolàstica, basada en la Biblia, Plató, Aristòtil (filòsofs grecs de l'Antiguitat clàssica) i els àrabs.

El mètode escolàstic es realitzava seguint les següents fases d'estudi:

1.- lectura comentada d'un text (lectio)

2.- plantejament d'un problema a partir de la lectura d'un text (questio)

3.- discussió d'aquest problema (discutio)

4.- conclussions possibles sobre el tema (determinatio)

Avenços en la cultura i canvis de nentalitat : 

Molts pensadors s'interessen en centrar el coneixement en la raó en tot allò relatiu a la comprensió de Déu i del món. S'abandona poc a poc el providencialisme que obliga a creure que tot prové de Déu i així s'ha d'acceptar. La universitat i la societat gòtica entenen que si la societat i el món estan canviant; l'èsser humà no pot restar estàtic a aquest canvi.

Així es dona un primer intent d'humanisme (com ja vam veure en la pintura i escultura gòtica, que desenvolupen una nova cultura del sentiment): l'home comença a ser la mesura del món i l'ha d'entendre per poder-hi viure i avançar. Les persones són la realitat i el motor d'aquesta, substituïnt amb aquesta revolució humana la mesura de Déu que ja no ha de castigar ni intimidar als seus fidels ni castigar-los per ser-ho.

Estudiosos i reformadors de l'esperit medieval: 

Les universitats van ser liderades per les ordres mendicants.
Els dominics van ser molt actius en l'estudia de la Teologia i de la Filosofia. Destaquem San Albert Magne i Santo Tomàs d'Aquino, ambdós molt actius a París.
Els franciscans, amb la seva vocació caritativa i educativa, van ser molt actius en els temes relacionats amb la Medicina (són els grans creadors i regents d'hospitals i escoles bàsiques). Cal mencionar a Roger Bacon, Scotto i Ockham.

Sobre les universitats:

"Gaudireu de llibertat total en l'ensenyança. En quant a l'alimentació, esteu segurs que no hi ha aquí risc de passar fam; no oblideu , també, l'amabilitat de la població... els teòlegs... els logistes intueixen en el coneixement d'Aristòtil , els gramàtics... els músics... els juristes ensenyen el dret de Justinià i, amb ells, els metges descobreixen l'obra de Galè... què més podeu desitjar?"

Cartulari de la universitat de París, provinent d'un discurs formulat a la universitat de Toulouse, el 1229.

Dèia Abelardo, de la Sorbona (París) en relació a la distinció entre la fe i la ciència a les universitats: 

"Els meus estudiants reclamen raons humanes i filosòfiques; més que afirmacions categòriques necessiten explicacions intel·ligibles; afirmen que és inútil parlar si les paraules no són comprensibles i que ningú pot creure el que abans no ha pogut comprendre"

Els hospitals: els serveis als malalts

Dentista medieval
.

Els cristians han d'exercir la caritat, i l'hospital els proporciona l'oportunitat de fer-ho. A mesura que creixen les ciutats, més volum de població es posa malalta i és necessari equipar-les amb infraestuctures que funcionin com alberg de malalts, de peregrins, llocs de guariment i aïllament dels malalts d'epidèmies i de tots aquells que no tenen lloc a la societat, com ancians, orfes, malalts mentals... Aquests hospitals es concentren al voltant dels monestirs o convents urbans i gairebé sempre estan regentats per monjos franciscans. Van ser creats pels mateixos monjos (exemple, Ordre dels antonians), per burgesos que exercien la caritat, alguns reis i fins i tot els gremis. 

L'hospital no és, segons els dictàmens cristians, un lloc assistencial per als malalts, sinó un lloc de refugi pels desvalguts: 

"(...) en aquell són contínuament acullits, rebuts, sostinguts e alimentats en gran nombre, hòmens e dones pobres, afollats, costrets, orats, nafrats e havente d'altres misèries". 

- Ordinacions de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona, 1947.

Els burgesos tenien els seus propis metges personals, gairebé tots d'origen àrab o jueu, molt més avançats en medicina.

El pas de l'hospici o alberg de refugi de peregrins o de pobres al concepte d'hospital arcaic es dona al segle XIII quan proliferen les construccions sanitàries per tota Europa i s'hi comença a desenvolupar la medicina a través de la figura de la universitat.

Les malalties més greus durant aquest període són gairebé totes epidèmiques i d'alt contagi per culpa de la important connexió marítima per tot el mediterrani, a les condicions higièniques que en què es vivia a les ciutats i a l'alimentació deficitària dels pobres. Distingim el Mal de Nàpols o sífilis, còlera, el Foc de Sant Antoni (infecció produïda per un fong del sègol), la Pesta Blanca (tuberculosi), paludisme, verola, tifus (contagiat pels polls) o ràbia (produïda per mossegades d'animals portadors). Moltes vegades, els hospitals s'especialitzaven en una sola malaltia, com és el cas dels que s'ocupaven de la tuberculosi o la lepra per evitar els contagis contenint a tots els malalts en un mateix edifici. D'aquesta manera, podem subdividir-los en hospitals comuns i hospitals especialitzats (hospicis, leproseries, manicomis o orfanats).

En un primer moment, els hospitals eren cases petites que a poc a poc van anar creixent amb estances.

S'hi distingeixen quatre models constructius:

-cases particulars creades especialment per aquest fi o bé reaprofitades que constaven de dependències o habitacions on instal.lar-hi els llits dels pacients. Podien ser per homes, dones o mixtes, però sense mai barrejar dos sexes en una mateixa estança.

.

.

-cases grans que disposaven de més estances. Solien ser mixtes, tot i que tampoc es barrejaven sexes. Hi havia altres dependències com refrectoris, salons, botiques...

.

-hospitals de planta basilical, amb els llits arrenglerats a les naus laterals i la capella a l'absis, que estava a un nivell superior al dels malalts. Disposaven de més estances annexes, com les botiques, els horts, patis, magatzems...

.
-grans complexos hospitalaris de planta quadrangular i grans naus que funcionen com a dormitoris múltiples. Tenen un pati central i molts terrenys adjacents on solen situar-se l'església i el cementiri. A vegades el pati s'identifica amb un claustre.

.

Sala de l'Hospital de santes Creus de Barcelona, amb arcs de diafragma apuntats i espais molt amplis /Botica d'un complex hospitalari.

.
Quin tipus de medicina s'hi exercia?

Cures donades als malalts

La cirurgia era destinada a les classes benestants i es basava en manuals religiosos i fantàstics. Acostumaven a usar amulets i es recolzaven en teories de "sobrants", és a dir, per curar al pacient, es basaven en amputacions o sagnies -tècnica mèdica que consistia en dessagnar al pacient recolzant-se en la idea que l'excés de sang fa emmalaltir-se. Les sagnies es realitzaven amb incisions o sangoneres que s'aplicaven sobre la pell. També utilitzaven emplastres i oracions al sant protector de cada malaltia. 

La convalescència era vigilada pels monjos, que no tenien gaires coneixements científics. Facilitaven llits, descans, menjar i higiene als pacients com a cura. Moltes de les malalties mortals d'aquella època eren els refredats o les grips i aquestes es guarien amb descans. Però el descans  era innecessari per altres malalties que encara es desconeixien.

L'herboristeria era la base terapèutica per molts dels mals. S'usava tant per particulars com pels hospitals.
.
Principis científics:

Taula dels 4 humors
.

Les malalties es classificaven a través de dues teories: el càstig de Déu i la teoria dels "4 humors". Aquests humors eren els líquids o fluids corporals que, en el seu excés, emmalaltien a les persones i per això s'havien de drenar: sang, flema (mocs), bilis groga i bilis negra. Cadascun d'aquests humors es relacionava amb uns símptomes que servien als metges per detectar aquests excessos.

Un exemple sobre l'escàs nivell científic de la medicina medieval, relatat per Löbel:

"El got d'orina es va convertir en el signe distintiu del metge... L'orina continguda en un got simbolitzava: en la seva capa superior, el cap; en la següent, el pit; en la tercera, el ventre; en la quarta, l'aparell genito-urinari. Si quan era agitada amb les mans, l'escuma baixava a la segona regió del líquid i només molt lentament tornava cap amunt, significava que els òrgans del pit eren el focus de l'enfermetat, però si pujava amb velocitat era que l'enfermetat es limitava al cap."

Amb el desenvolupament de les universitats especialitzades en Medicina, es comença a desenvolupar el pensament científic d'investigació i experimentació i a poc a poc es van trobant cures més o menys eficients per a cada mal que progressivament van arraconant la Teoria dels Humors de Galè a favor de la higiene, la localització del focus d'infecció, les cures medicinals i una millora eficaç en l'alimentació.

Els scriptorium: el lloc de treball dels copistes i il.luminadors de llibres

1 2

3 4

.

5