CIUTAT MEDIEVAL: URBANISME

Elements que condicionaren l’urbanisme a l’Edat Mitjana

1. La construcció de muralles era una característica de les ciutats medievals i consumia la major part de les seves possibilitats econòmiques. Aquestes muralles delimitaven l’espai urbà i obligaven a augmentar fins a límits excessius les densitats de població. Durant la Baixa Edat mitjana, la majoria de les ciutats catalanes, com arreu de l’Occident europeu, van anar eixamplant llurs perímetres emmurallats.

2. El segon element urbanístic important era l’espai ocupat per les comunitats marginals, concretament els Calls. Quasi totes les ciutats catalanes medievals importants tenien un call, les possibilitats urbanístiques del qual sempre eren inferiors a les necessitats d’espai de la comunitat que allotjava.

3. Les vies urbanes (carrers i places) es traçaven generalment sense tenir en compte cap pla d’urbanisme. La majoria dels carrers i places van anar estrenyent-se. L’augment de l’alçada de les cases i la construcció de balcons, de sortints i de pisos cavalcant sobre el carrer van convertir els carrers gairebé en túnels. Els carrers no eren solament llocs de pas, sinó que es feien servir per emmagatzemar mercaderies, per instal.lar-hi els taulells de les botigues o perquè s’hi estiguessin animals domèstics.

4. Les ordenances municipals insistien molt en els serveis urbans, com per exemple la neteja dels carrers. S’insistia en que aquesta era una responsabilitat dels veïns. El principal problema dels serveis urbans era el proveïment suficient d’aigua. Els metges de l’època van arribar a la conclusió que un dels elements que propagava la pesta era l’aigua en males condicions.

5. Un altre element que condicionà les estructures urbanes foren les obres d’interès artesanal o industrial. Un exemple seria la portada d’aigües no pel consum domèstic, sinó per l’ús industrial, moure els molins hidràulics per exemple. Les drassanes també foren construccions industrials de gran importància.

6- 6. A causa de la gran mobilitat dels monarques, moltes ciutats tenien un Palau Reial. Les ciutats caps de bisbat, a més dels edificis propis del govern municipal hi tenien els de l’administració episcopal, entre aquests el Palau del bisbe.

7. Un altre element urbanístic important de les ciutats medievals eren les construccions socials. En primer lloc, els cementiris. Aquests com que eren un dels pocs espais verds i oberts de la ciutat, també eren utilitzats com a llocs de mercats o reunió de veïns. També es van construir espaiosos hospitals de pobres. El pas de les petites esglésies romàniques als grans temples gòtics fou un autèntic terratrèmol urbanístic. A partir del segle XV, aparegueren els Estudis Generals o Universitats. 

8. Els palaus privats foren el darrer element important que condicionà l’urbanisme medieval català. A partir, sobretot del segle XV, els grans mercaders i patricis van construir els palaus que encara avui podem admirar al carrer Montcada de Barcelona.

Adaptació de J.F.CABESTANY FORT, L’urbanisme català a la Baixa Edat Mitjana. Quaderns d’Història Econòmica de Catalunya, XX (Barcelona, 1979), pp-33-40.

PORTALS DE PEDRA GÒTICS

Gairebé tots els edificis gòtics, tant els religiosos com els civils, van incorporar portals de pedra de diferents tipologies: 

1.- Des dels segles XIV i XV fins al XVII s'utilitza el portal de punt rodó o de mig punt amb dovelles de pedra calcària molt marcades. Poden tenir l'intradós perfilat amb un lleuger rebaix. A la dovella central s'acostumà a inscriure la data de creació durant el segle XVI. Apareixen als interiors dels temples, portes principals de l'arquitectura civil i, a vegades, a la façana de les esglésies. En el cas de les cases, les famílies que s'ho podien permetre incloïen una finestra coronella (geminada o trilobulada), conopial, rectangular amb motllures o un ull de bou... feta amb pedra de Montjuïc. La majoria d'aquests portals s'han mantingut tot i que la forma de gairebé tots ha canviat. Tant la porta com la finestra solen aparèixer descentrats als edificis civils. 

Finestra coronella del Carrer Santa Esperança de Granollers
Parròquia d'Alella

2.- Portades del segle XVI amb un frontó dins d'un arc de mig punt, a sobre d'una porta adintellada. 

3.- Arcs de mig punt amb acanaladures que dibuixen un arc conopial a la part central de la més exterior.

Alella

4.- Arc conopial confeccionat amb feixos de motllures gòtiques a la part baixa

Portal del claustre de la cartoixa de Tiana

5.- Obertura arquitravada amb brancals decorats amb capitells vegetals o de monstres (oposant-se, és a dir, un monstre a un costat i un de vegetal a l'altre, en un intent de confrontació del bé i del mal). Les arquivoltes dibuixen un arc apuntat quan s'ajunten a la part superior, dins del qual es forma un frontó semicircular. Tot el conjunt es decora amb fulles de card, formes vegetals i un floró. A sobre de la part apuntada de l'arc, sobre el floró, se sol col.locar una crucifixió. 

Aquesta tipologia apareix als finals del segle XIV-XV a Poblet, al Palau del Rei Martí i a mans de l'arquitecte Arnau Bargués. Quan aquest va treballar a la Catedral de Barcelona, va utilitzar una fórmula similar a les portes de Santa Eulàlia i de Santa Llúcia, ja al segle XV i també a altres parts del monestir de Poblet. D'aquí passarà a les rodalies de Barcelona durant el gòtic tardà (XV-XVI), especialment als palaus i esglésies del Vallès Oriental i del Maresme. Al Vallès Oriental podem observar-la a Sant Julià de Palou (Granollers).

Sant Julià de Palou
Sant Genís de Vilassar

BIBLIOGRAFIA i IL.LUSTRACIONS: 

GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim; L'art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI), UB Departament d'Història de l'Art, Mataró, 2011. 

---> Us animeu a buscar-les? 

EL CAMP: HABITATGES RURALS MEDIEVALS

La població que no vivia a les ciutats, ho feia a les viles i a cases aïllades del camp (manos o masies). Com que ja hem estudiat l'evolució de les viles i de les tipologies d'habitatges que es van construir en elles, ens endinsarem en el món de les masies medievals. 

Sabem que en aquesta època, la proporció d'habitants que vivien al camp era molt més elevada que la gent que vivia a les ciutats o nuclis urbans. I que les masies van ser, junt amb la creació de monestirs, les maneres utilitzades per a repoblar les terres buides després de la Reconquesta.

MASIA o MAS

És una casa de camp, relativament aïllada d'algun centre poblacional emmurallat, que posseeix terres de conreu i, ocasionalment, explotacions avícoles o ramaderes. Mas ve del mot mansu, que significa habitatge. Designa la casa i les terres que l'envolten.

Els orígens de les masies es remunten a les finques agrícoles o viles romanes. En aquestes domus (així es diuen les cases senyorials romanes) agrícoles hi havia la pars dominica (àrea residencia) i la pars  massaricia que es subdividia en la Pars rustica (o dels treballadors) i la pars fructuaria o zona on s'elaboraven els productes (vi, oli, pa... ).

L'únic requisit que es requeria per a crear-ne un assentament era estar a prop d'un punt d'aigua (riu, llac, pou, font...).   

1) CASES DE LLAURADOR I CABANES. 

Les primeres cases de camp es construïen amb estructures de troncs molt semblants a les cabanes. Es cobrien amb paret de tàpia o pedra i s'arrebossaven. Acostumaven a ser d'una única habitació. En aquesta es desenvolupava tota l'activitat familiar al voltant del foc que s'obria al mig de l'estança. Aquest foc tenia les funcions de cuina i d'escalfar tant a persones com als animals que es guardaven a dins. Els sostres eren de fusta llista o de palla. En aquestes cases anomenades de "llaurador", s'anava només a menjar i a dormir. 

A partir del segle XI, les famílies es redueixen perquè els fills moren o marxen a treballar a altres terres i es desenvolupa una necessitat d'intimitat entre els que es queden que deriva en la compartimentació de l'espai en dues estances separades per baranes, fustes o cortines: l'alvcova o habitació per a dormir i la foganha o resta de l'espai on encara es manté el foc al centre. Aquesta compartimentació es donarà primer a les causes dels llauradors amb més capacitat econòmica i a poc a poc s'anirà estenent per la resta de pagesos. 

2) MASIES HORITZONTALS

Les masies del segle XI o masos horitzontals es trobaven amagades entre els boscos i a les zones muntanyoses i, moltes vegades, apareixen adossades a les roques, esplugues o a les balmes amb la intenció d'obtenir protecció durant les batalles de la Reconquesta i els saquejos de l'exèrcit islàmic. Les roques aporten recer i fonaments segurs. Es tracta de construccions rectangulars amb murs molt amples. Els sostres d'aquestes edificacions es fan amb lloses planes i a un vessant. No s'observen gaires llocs tancats per als animals perquè aquests pastaven lliures. Només s'acostumava a tancar una vaca o un porc. Les gallines dormien al corral. En trobem exemples d'aquest tipus de masies a Osona, el Berguedà, el Bages i l'Alt Empordà. 

Es comença autilitzar el règim d'aprisió, base jurídica que fa propietari d'una terra erma a qui la conreua durant cert número d'anys. 

Mas del Puig de la Balma (Mura)

3) EL MAS VERTICAL

El segle XII és el segle del feudalisme i de la remença. També és el segle del Segon Romànic que aporta certs avenços constructius, com la utilització de carreus (pedres d'una mida limitada i ben tallades). 

La població del camp comença a baixar a les valls per a conrear blat perquè ja s'han expulsat els musulmans. L'augment de terres de conreu -i de terres més fèrtils- provoca un augment de producció de cereals i es necessiten estructures addicionals que ajudin a processar-los i conservar-los: l'era i el forn. Es desenvolupa un canvi en el patró alimentari de la gent del camp i, de rebot, també en el de les ciutats. A més, s'incrementa la ramaderia a les masies perquè les famílies creixen i hi ha més necessitat de carn, llet i ous. Els animals es guardaran separats de la residència privada.  

Molts camperols es fan masos a les explotacions agrícoles que els musulmans van haver d'abandonar i les fortifiquen amb torres. Aquests camperols es desentenen dels senyors feudals i es fan aloers, és a dir, senyors dels seus propis masos després de vèncer l'aprisió. 

Durant el segle XIII, la població segueix en augment i això comporta que es necessitin més aliments que s'aconsegueixen mitjançant un ús més extensiu dels conreus i de la ramaderia que provoca una gran desforestació dels boscos dels voltants dels masos per a poder encabir-la.  

4) MASIES DE DOS COSSOS I DE DOS PISOS

A) Masia gòtica

El segle XIV viurà l'esgotament de la terra i la minva agrícola. Parlem del segle de les calamitats: sequeres severes, inundacions i, sobretot, guerres, revoltes populars i la Pesta negra. Així i tot, a causa de la gran dependència alimentària i de matèries primeres que les ciutats tenien del camp, s'asseguren els camins per a fer-los molt segurs i que hi arribin les mercaderies. Es concedeixen favors especials a certes terres per assegurar que la demanda de les ciutats sigui resolta (per exemple, formar part dels carrers de Barcelona i no haver-ne de pagar impostos duaners). 

És el segle del gòtic i de la seva arquitectura, que també arribarà a les masies i propiciarà la construcció d'espais amples i alts al camp. L'accés a la calç i a l'argamassa permet pujar parets més lleugeres i altes i crear interiors més diàfans i il.luminats. També es deixen d'utilitzar les lloses planes als sostres i es substitueixen per la teula àrab. 

Es reconstrueixen les masies dels segles anteriors i s'abandonen definitivament les muntanyes. 

B) Masia renaixentista del segle XV

Durant el segle XV encara es viuen calamitats de tota mena: recidives de la pesta (brots cada certs anys), terratrèmols (especialment el de 1428), la fallida de l'agricultura i l'esclat de la Guerra de Remences. A causa de a la gran mortalitat al camp, els pagesos que queden vius es traslladen als masos abandonats per defunció que tenen millors terres que els seus i es creen classes socials entre els que marxen i augmenten la seva producció i rendes -i canvien de tipus de contracte amb el senyor feudal- i els que es queden als seus antics masos -menys productius-. Aquests masos abandonats es coneixen com a masos rònecs i solen explotar-los els masos veïns. 

És el segle del Renaixement europeu i, si bé aquest estil artístic no va assolir-se del tot a Catalunya, sí que ho va fer la filosofia renaixentista, més individualista i humanista (posar a l'ésser humà al centre de la vida). La veiem reflectida en la invenció del menjador o sala de les noves masies, que passa a ser un símbol de la riquesa de la família. També apareixen  dormitoris, el forn, la pastera, el rebost... La tipologia és de dos cossos i dos pisos, que ja s'havia començat a veure al segle XIV i que en aquest segle es consolida arreu. Així i tot, encara varia la situació del graner. 

A la sala, encara no centrada en la planta, les famílies exposaven el seu tinell i la seva vaixella més fina com a símbol de la seva riquesa. 

Apareix una nova estança: la cuina. Ja se'n feien als monestirs. Es van copiar als castells, després als habitatges de les ciutats, les viles i les masies de llauradors rics, fins arribar a les masies i masos i cases dels pobres. Consisteix en un foc col.locat en un extrem de la casa i que està acompanyat d'un conducte per al fum que el transporta cap a fora de la casa. El foc, llavors, deixa d'estar per fi al mig de l'estança i les cases perden el color negre característic de les parets interiors. 

Les façanes encara no segueixen cap mena de simetria i s'accedeix a l'interior a través d'una única porta.

5) MASIES DE TRES COSSOS I DE TRES PISOS

El segle XVI consisteix en un període de recuperació els mals dels dos segles anteriors. Millora la producció dels conreus i ja no es comercialitza l'excedent d'aquests, sinó que passa a convertir-se en un conreu de mercat i tot el que es conrea es ven. Les masies competeixen entre elles i s'especialitzen en diferents productes (ja no es produeixen molts productes agrícoles, el mas s'especialitza en un producte, per exemple, el vi d'Alella, les avellanes de Tarragona, l'oli de les Borges Blanques...). 

Amb la fi a la Guerra de Remences, els pagesos s'alliberen de la gleva mitjançant el pagament d'un alliberament o rescat al senyor. No tots els pagesos poden assolir aquest pagament, ni encara fent ús dels préstecs a dues vides. S'agreuja la situació dels pagesos més pobres que no se'n poden alliberar a causa de l'endeutament pel préstec de l'alliberament, mentre que els pagesos rics comencen a acumular més masos rònecs per les defuncions de la Pesta. Aquest fet exagera encara més la diferència de classes al camp. 

Es desenvolupa el nou contracte de l'emfiteusi: Es cedeix el domini útil (o dret d'ús) d'un mas o terra a llarg termini a canvi d'un pagament anual anomenat cànon o cens.  

Així i tot, el camp no està exempt de perills i els pagesos hauran de defensar-se durant aquest segle del bandidatge del camp (mercenaris) i de la costa (turcs). 

Les masies passaran a adoptar la tipologia de tres cossos i tres pisos. El pis del mig, nou, s'omplirà d'espais no necessaris per al desenvolupament de les tasques típiques del camp. En aquest pis es troba la sala simbòlica i centrada -que ja complia aquesta funció al segle XV-, en aquest cas sobre la porta principal i potser amb una finestra més luxosa (coronella o conopial) per a demostrar el grau de riquesa de la família o del cap de família. 

La necessitat de protegir-se dels bandolers els portarà a construir torretes a cada angle de la construcció, a la part superior i moltes vegades exemptes i repartides per la finca, a manera d'annexos. 

A la planta baixa es desenvolupa i monumentalitza la porta principal, que dona directament a un rebedor i a una escala que puja al pis noble. Es deixa un espai on poder guardar el carro. La cuina es situa a la dreta i els espais dels animals grans (cavalls, bous, ovelles) a l'esquerra. El portal, ara simètric, pot ser de punt rodó adovellat -com vam veure i definir als portals urbans- amb l'epigrafia de la data de fundació i de creus destinades a protegir la casa de les bruixes, lladres i tempestes, definir la religió i el número d'integrants...

A vegades, s'incorporen estances destinades al comerç (cellers, estables...).

Moltes masies de dos cossos van ser reformades durant aquest segle per encabir-hi la sala centrada. 

Es tracta del període del gòtic tardà. 

6) MASIES AMB GOLFES DEL SEGLE XVII

La Guerra dels Segadors i la Pesta bubònica són les protagonistes del segle XVII. 

Les masies es desenvolupen durant aquest segle: apareixen les primeres xemeneies al camp, s'enllosen les cuines, les parets exteriors ja no es troben maques i s'opta per a arrebossar-les i pintar-les. 

La llei de l'hereu farà que molts fills que es queden sense herència ni propietat, hagin de marxar a treballar a altres llocs. Aquest segle inaugura els conceptes de mossos i minyones amb aquests desheretats del camp. També dels masovers (paguen un lloguer al senyor del mas per les terres que els cedeix per a conrear i per la caseta on viuen. El sou pot ser una part de la collita)

Les golfes, finalment, serviran per a emmagatzemar-hi els estris i les collites. 

Masia vertical

Masia de dos cossos i dos pisos

Cal Trabal. 
Masia de tres cossos i tres pisos.

CURIOSITATS DE LES MASIES CATALANES: 

Sabeu què és un festejador? Les masies medievals també en tenien! 

CASA FORTA

Es tracta de masos fortificats amb sistemes defensius com murs, muralles. Aquestes mesures es prenien per a protegir la propietat i als seus integrants de les guerres i també del bandidatge.  En aquestes cases vivien els cavallers i la baixa noblesa. No hi vivien ni hi treballen pagesos com a les masies. 

En acabar el romànic moltes d'aquestes cases fortes es van abandonar i van acabar essent masies fortificades als voltants del segle XVII. La Història de l'Art no acostuma a considerar-los castells, tot i així sí se'ls anomena castells en algunes toponímies.

Estan formades per una torre romànica, de murs molt gruixuts i de planta quadrada i de més d'un pis que es situa al mig d'un recinte o pati petit tancat o emmurallat. Amb el temps, s'aniran sumant cossos o ales a les torres fins a convertir-se en un mas agrícola, com es veu a les cases senyorials rurals de la Toscana.

Exemples: Casa de la Vall d'Andorra, Casa Forta de Suvinyà, Casa Forta de Bellpuig, Mas Vinyoles de Centelles, Torre de Picalquers a Esplugues i més, aquí. 

BIBLIOGRAFIA: 

AAVV, La Masia catalana; evolució, arquitectura i evolució, Brau Edicions, 2005.

AYATS J., BOADA M., BORBONET A., CUBELES A., GINARD A., MALUQUER J., PUIGVERT J.M., RAMIS A., ROMA J., SOLÀ M. 2010. La vida a pagès. El món perdut de les masies i les possessions de Catalunya i les Balears. L'estudi de la masia catalana. RBA Libros- La Magrana. Barcelona.

CAMPS I ARBOIX, JOAQUIM DE. La masia catalana. Barcelona: Aedos, 1976 (3ª edició).

SERRA CLOTA, ASSUMPTA; Evolució de la construcció de la masia a Catalunya relacionada amb els moments històrics (XI.-XX), Dossiers Agraris, núm 21, pp. 11-23.

IDEM: Masia i família pagesa a Catalunya entre el segle XVI i començament del XX, Catalan Historical Review, 9.   

ESCALES GÒTIQUES DE PALAUS, HOSPITALS I TEMPLES GÒTICS

 

Palau de la Generalitat a València

Palau de la Generalitat de Catalunya a Barcelona

Escala de cargol de la Torre del Micalet de València

Escala del sostre del Duomo di Milano

Casa Padellàs, Museu d'Història de la ciutat

Casa de la Ciutat de Tortosa

Escala del cor de Santa Maria de Morella 

Scala del Bovolo a Venècia

Escala del Palacio de Vivero de Valladolid

Escala de Notre Dame de Rouen

Antic Hospital de LLeida

TIPOLOGIES D'HABITATGES A LES CIUTATS I VILES ENTRE ELS SEGLES XIII-XVI.

Quins tipus d'habitatges o FOCS eren els més comuns a les ciutats i pobles i viles catalanes i com podem identificar els edificis que han sobreviscut o les parts que s'han salvat de les remodelacions històriques (privades, urbanisme, terratrèmols, desamortitzacions, guerres...)?

Durant l'època gòtica a Catalunya, distingim diferents tipologies de residències privades:

- CASES NOBLES O PATRÍCIES. 

Palau Baltà, Vilafranca.
A la barana de la tribuna es veuen plafons calats com els que s'utilitzen a les decoracions de les escales. 

Durant el segle XVI es viu un gran procés d'urbanització de les ciutats i de les viles rurals per part de la noblesa que es construeix palaus. 

Recordem que les cases patrícies de Barcelona dels segles XI-XII, per exemple, es construïren adossades a la muralla romànica , en els trams entre dues torres i absorbint-ne una, com a poc, a l'edifici. La plana noble d'aquestes cases se sol situar al camí de ronda de la muralla. Hi construïen estructures permanents a sobre, que moltes vegades sortien de la muralla o en penjaven. Són exemples la Casa de l'Ardiaca o el Palau del Carrer del Bisbe. 

En trobem de diferents tipologies gòtiques:  

1. Amb pati obert, sigui al davant de la porta principal, al costat o darrere. 
2. Cases de quatre blocs i de 3-4 pisos que s'articulen al voltant d'un pati central. Una escala noble relaciona la planta baixa amb el primer pis que es mostra com a galeria d'arcs que lliga tots els espais. A vegades, incorpora una torre baixa (evolució de les cases romàniques adossades a les muralles)
3. Cases en un sol bloc o casa "de cós", amb planta rectangular i paral.lela o perpendicular al traçat del carrer. Solen tenir 2-3 plantes i mostren una finestra coronella al Pis noble (primer pis) i/o ulls de bou. Responen a la parcel.lació gòtica de la ciutat, tot i que moltes vegades s'engrandien a mesura que els propietaris anaven comprant les parcel.les del voltant que convertien en annexos relacionats, eixides (patis), corrals o jardins.

Totes elles tenen en comú la tipologia de façana de rectangle apaïsat subdividit entre el mur de pedra picada vertical i el fil inclinat de la teulada. Els pisos es poden llegir com a registres horitzontals i sempre es poden observar una o un seguit de finestres coronelles al pis noble (per ressaltar-ne el poder de qui hi vivia). La porta es monumentalitza amb un arc de mig punt adovellat  ("portal de punt rodó"). Domina el ple sobre el buit i s'obren poques obertures. Tampoc acostumen a ser simètriques i les decoracions escultòriques -poques- solen situar-se a les portes o finestres. També trobem aquest tipus de façana a totes les ciutats catalanes i del Mediterrani amb les que Barcelona tenia contacte: Carrer Lledó i Carrer Montcada de Barcelona, la Casa Julià de Perpinyà, el Palau Real de Vilafranca del Penedès, Casal de l'Almirall i d'en Bou de València, Palazzo Abatellis de Palermo, Palazzo Belluomo de Siracusa... 

Les escales dels patis (els patis mallorquins es diuen clastra) poden tenir la barana de mur. Les baranes de les escales més riques -i també moltes de les esglésies i claustres del gòtic- es decoren amb plafons calats o traceria gòtica que forma dibuixos geomètrics. En el segle XVI, les escales segueixen al pati, però incorporen un segon tram a l'interior d'una crugia de la casa, com al Palau Centelles. Les baranes de metall que veiem a tantes escales, són posteriors (XVII-XVIII o posteriors). 

Trobem escales nobles molt treballades al Carrer de l'Almudaina de Palma i Ca n'Oleo, a Cal Moliner, al Palau Dalmases de Barcelona, al Palau Abatellis. Però també a d'altres edificis civils i religiosos.  

A més, les cases gòtiques contenien altres tipus d'escales entre els seus murs. Les de pedra acarada als edificis nobles i religiosos i als exteriors dels edificis com a escalinates. A vegades s'encaixonen entre murs. Les escales de caragol van començar a utilitzar-se durant el Romànic, però perduren durant el gòtic perquè ocupen poc, obren sortides a qualsevol punt, s'il.luminen amb facilitat i són fàcils de fer. Consten d'un nucli de pedra laborada que se centra dins d'un tub de parets circulars que s'emplena de graons triangulars o lúnules que ascendeixen. Aquests graons es fan amb esquadres que roten sobre el nucli i cobreixen la circumferència  al superposar-se. També les trobem a tota mena d'edificis civils o religiosos. 

La concepció del pati canvia cada cert temps durant el gòtic. Al segle XIV són llocs íntims, petits, molts d'ell a cel obert. Durant aquest segle les escales són rectes o en escaire i amb arrambladors esculturats i plafons calats. Al segle XV, les escales es monumentalitzen i els patis es fan més grans. S'accedeix al pati a través d'un portó de mig punt adovellat i d'un vestíbul enteixinat de fusta. A les portes dels despatxos de la planta baixa, es col·loquen talles i escuts heràldics. Es poden veure finestres amb arcs conopials, finestres coronelles, ulls de bou i finestres bocellades.  

Les cases patrícies o senyorials medievals es mantenen gòtiques fins al Barroc, només alterades per algun afegit renaixentista en la decoració. És durant el Barroc quan es comencen a remodelar, enderrocar o destruir.  

- CASES SIMPLES (les més nombroses). 

En trobem alguna amb pati, com la de la Pia Almoina de Banyoles. També les casetes d'una sola habitació i algunes cases de mercaders amb estances especialitzades per al seu ofici. El gruix de cases dels pobles i ciutats està representat per les cases d'artesans, molt senzilles i mitgeres, que copien la forma i la disposició de les tavernes romanes. Es tracta de cases d'una sola crugia, però que podia créixer en paral.lel si s'adquiria la parcel.la del costat. A vegades, l'eixida o el corral de darrere feien que la seva planta fos en angle recte.  Solien ser perpendiculars al carrer. 

Se'n construïren moltíssimes entre el segle XIII-XIV.

Es tracta d'habitatges petits, freds (estaven en carrers estrets i, encara que tenien finestres -poques- aquestes no asseguraven la correcta ventilació ni una il.luminació suficient a causa de la localització-. 

Com es fan amb materials pobres, gairebé no s'han conservat perquè ha calgut substituir-les per altres de millor qualitat. Però sabem on estaven si atenem a la o  les parcel.les que ocupaven. Les que tenien escultures o elements artístics (com arcs conopials o finestres coronelles) es poden datar. Gairebé tota la resta de construccions, les de maçoneries senzilles o tàpies de fusta, s'han perdut, com en el cas de Montblanc. 

S'anomenen cases d'artesans perquè és l'habitatge on vivien i treballaven els artesans i les seves famílies i potser un aprenent. Són la tipologia d'habitatge medieval més abundant d'Europa. 

La planta baixa era la planta del treball i s'hi localitzava el taller, la botiga i el lloc d'emmagatzematge de matèries primeres. La primera planta era l'habitatge privat: on es cuinava i on es dormia. Gairebé no tenien mobles ni decoració i solien ser contínues, es passava d'una estança a l'altre -tenien una o dues estances-, no hi havia passadissos. 

Les golfes obertes -si la casa en tenia- eren el lloc per a guardar coses. Tot es comunicava mitjançant una escala interior. La casa es rematava amb una teulada inclinada de teula àrab. 

Un petit pati -si es tenia- permetia crear un pou negre on enterrar els pixums, gaudir d'un pou, cultivar un petit hort o criar un animal. 

Les façanes no eren gaire amples i les cases acostumaven a tenir entre 10-15 metres de profunditat. Moltes d'elles incorporaven una porxada de lliure circulació a la planta baixa que s'avançava al vial i se sumava als dels veïns fins a formar carrers completament porticats. Podem afirmar que aquest tipus de casa tenia una relació molt directe amb el carrer. 

Cal Dorda, Vilafranca del Penedès. 

Algunes d'elles s'embellien amb portals de punt rodó adovellats  i alguna finestra coronella. També trobem portals amb llindar (la porta quadrada) a vegades tallat i alguna finestra amb arc conopial amb motllures o sense. Aquesta tipologia sol associar-se a les cases del segle XVI i al gòtic tardà. Les finestres també poden ser quarterades en aquest segle. Les quarterades són típiques del Renaixement i l'observem en les edificacions híbrides. Al Carrer Còdols de Breda se'n veuen alguns exemples. 

No hi ha gairebé cap exemple de casa gótica que s'hagi conservat intacte o completa, excepte la Casa de l'Almoina d'Inca. 

En cap cas, les finestres ni els portals es justifiquen simètricament a la façana. 

Recordeu, els edificis que mostren arcs conopials -amb motllures o no-, solen datar-se al segle XVI i, fins i tot, al XVII. Quan parlem d'aquests segles -especialment del segle XVI- ens referim al gòtic tardà. I recordeu que l'Art gòtic va allargar-se a les nostres terres fins al segle XVII (la Catedral de Tortosa data d'aquest segle) i el Renaixement va ser més anecdòtic que protagonista en l'Art de la Corona (amb excepcions). Les finestres coronelles solen ser del segle XIV-XV. Generalment, si trobem una d'aquestes finestres en un edifici, parlem d'un edifici que va ser gòtic o va incorporar la finestra durant el gòtic, però és anterior i ha estat remodelat. Tot i que, a vegades, aquests motius artístics s'han traspassat d'edificis gòtics a d'altres més actuals per embellir les façanes o per salvar-los (recordeu també la Teoria del Reaprofitament constructiu). Cal esmentar, també, que tot i que els colors de la trama urbana del gòtic eren els grisos de les pedres i els marrons de les teules, existia el costum barceloní de cobrir els edificis amb una pàtina ataronjada de morter de calç i òxid de ferro. 

--->>> EL REPTE que us plantegem: Seríeu capaços i capaces de reconèixer els edificis civils gòtics que van ser residències o que encara ho són però després de moltes reformes? Sabríeu distingir una escala gòtica d'una del segle XVII o Barroca o Neogòtica? I si ens envieu fotografies de les vostres troballes i les comentem?  Seria molt xulo!!!

VOCABULARI: 

finestra coronella: Finestra bífora, trífora... o finestra geminada (les que es divideixen amb columnetes)

Arc conopial: Arc apuntat amb un vèrtex cap amunt al centre. 

crugia: espai comprès entre dos murs de càrrega o dos pòrtics. Cadascuna de les paets en què es divideix un edifici. També se'n diu cos ("casa de cos" seria "casa d'una crugia")

ull de bou: finestreta circular

parcel.la: superfície delimitada de terreny sobre el que es construeix. 

clastra: pati central i empedrat d'una "possessió" o casa senyorial. 

lúnula: graó amb forma de lluna

teula àrab: teula corba, encara la utilitzem!

finestra quarterada: finestra quadrada que es divideix en 2 quadradets petits a la part de sobre i un de gran a la resta o bé 2 quadrats petits a la part d'amunt i 2 rectangles a la resta. Les divisions es fan amb pedra motllurada

Arc escarzer i arc carpanell

BIBLIOGRAFIA

GARRIGA, JOAQUIM; L'arquitectura i les arts a Catalunya a l'època del Renaixement, IEC, Catalan Historical Review núm.9 pp147-167

GRAUPERA, JOAQUIM; Art gòtic al Baix Maresme (s XII a s XVI), Dept Història de l'Art , UB, 2004. 

enciclopèdia.cat (articles sobre tipologies d'habitatges gòtics)

ARQUITECTURA. DIFERÈNCIES ENTRE EL GÓTIC MEDITERRANI O CATALÀ I L'INTERNACIONAL:

 

LA IMPORTÀNCIA DE LA LLUM DURANT EL GÒTIC: TEORIA DE LLUM COM A DEU DE DIONÍS L'AEROPAGITA I REPRESENTACIÓ DE LA LLUM EN L'ART.

 

"La luz es el más noble de los fenómenos naturales. Principio creativo de todas las cosas. Orden y valor."

SIMON, OTTO VON: "La Catedral gótica", Alianza Forma, Madrid, 1982, pp. 25.

 

La llum, en la tradició cristiana, és un símbol de Déu, ja que representa la seva omnipresència i omnipotència: 

La llum no es pot tocar, només es pot percebre i sentir, com es fa amb Déu. Tampoc té forma. La llum és el que fa realitat les coses que veiem. És a dir, la llum dona veracitat al món i posa a l'ésser humà en contacte amb l'espiritualitat i amb l'ascensió al món sagrat i místic. 

Aquesta idea prové de la tradició egípcia (per exemple, Ra era el deu egipci de la llum), però va ser recuperada per la Teologia mística del Pseudo Dionís Aeropagita, que es creu que va ser un monjo sirià del segle VI. Està escrita en grec i va ser molt copiada als scriptoria de l'edat mitjana. El que a nosaltres ens ha arribat és una còpia de l'Abat Hilduin (any 835) de la scriptoria de Sant Dionís de París, on va acabar el Pseudo. Aquesta Teologia està molt inspirada en Mite de la Caverna de Plató 

En aquesta obra s'exposa que: 

- Déu és concebut com a llum pura i encegadora que es projecta com un raig i que va perdent intensitat a mesura que descendeix fins a nosaltres. Aquesta llum és l'única cosa que podem percebre de Déu. La llum és Déu i bellesa divina.

- Existeix una jerarquització de categories en aquest descens de la llum: Àngels ---> Sants ---> Papa -->  bisbes ---> sacerdots ---> poble ---> animals ---> plantes. 

-  Podem arribar a Déu a través de la mística, mai a través de la intel·ligència. Per això a l'oració cristiana del "Credo" s'insisteix en la idea de lumen de lumine ("llum de llum)

- El color és llum i és bellesa. Cada color significa una qualitat humana o divina. 

El segle XII, l'Abat benedictí Suger va creure convenient traspassar tota aquesta teoria de la llum neoplatònica a l'arquitectura. El Romànic produïa edificis pesats amb poques obertures i no permetia experimentar amb la llum. Però com que l'Església de St. Denis de París era molt vella i calia reformar-la, va decidir que aquesta restauració (del 1135 al 1144) incorporés certs recursos destinats a il.luminar els temples que esdevindrien els primers passos del protogòtic: 

- Introducció de l'Arc Ogival nascut a Borgogna i de la Volta de Creueria, que ja es coneixia des de l'Art carolingi i del normand. La idea era fer pujar els edificis per tal d'aproximar-se o connectar el temple amb la divinitat i omplir-lo d'esplendor i inspiració. És a dir, es passa de la foscor i de la por romànica a la claredat i a l'expressió de l'emoció gòtica. 

- La mateixa Catedral és concebuda com a la "imatge visible d'un Déu invisible". El temple s'entén com el cel, com a Morada Celestial o la Jerusalem Celestial, tal com es diu a  l'Apocalipsi. El temple és el paral.lel a la metàfora de l'Escala de Jacob (us ho explico en un proper post!)

"La catedral era un símbolo ambivalente de Cristo, La Jerusalén Celestial y el universo. La magnificencia de ellas juzgábase adecuada a su función como ofrenda de los fieles y morada celestial de Cristo y de la Virgen. A través de la catedral el hombre entendía lo invisible y lo infinito y lo divino se hacía inminente. El maestro constructor procuraba idear un marco que estimulase los pensamientos y sentimientos del devoto de tal manera que este pudiera realizar el acto más importante de su vida: la comunión de su alma con Dios. ". 

ELSEN, A,. Los propósitos del arte, Aguilar, Madrid, 1969, pg. 74-75.  

A partir d'aquí es desenvolupen altres idees relacionades amb els objectes de culte. Com es representa la llum als objectes artístics? 

- El luxe es relaciona amb Déu. Com més bellesa hi ha al voltant, més a prop s'està de Déu. Aquesta idea afavoreix l'Art, ja que la burgesia la interpreta adquirint objectes religiosos de luxe o de semiluxe per gaudir de la devoció religiosa privada. Bernat de Claravall reaccionarà contra aquest abús i eliminarà el luxe que considera com a element corrompidor de la moral cristiana i també la distracció decorativa dins de l'Ordre del Císter. 

- La llum atorga veracitat als objectes representats. Així es començaran a desplegar tècniques artístiques destinades a representar-la: ombres pictòriques i escultòriques, clar-obscur, drapejat de les robes, representació de finestres i d'il·luminacions a les pintures... 

- Idea del mur translúcid amb vitralls que inspiren al fidel en el seu procés d'ascensió i la rosassa  expressada com a turbina solar.

- Introducció d'objectes litúrgics i profans lluents (amb punts de llum natural o artificial, daurats o molt acolorits) i acolorits: vitralls, pa d'or per daurar objectes (que, a més, saciaven la voluntat de demostrar el poder econòmic de la Catedral o del donant o de la família burgesa), daurat de coure (més barat), plata, llampares, mosaics, esmalts, pedres precioses i semi precioses en les decoracions dels objectes... També orfebreria, aixovars, vidres, robes amb fil d'or i pedres enfilades i de colors vistosos, com el vermellós o el púrpura, armadures, garlandes de cavalls... 

Com diu Georges Duby: 

"Dios es la luz. La luz perpetua. Irradiación del Dios luz extendido sobre las criaturas en que se juntan la materia y el espíritu; es la idea que está en el corazón de la estética de San Denís, a poder reducir tanto como fuera posible en un santuario, el lugar del muro, a hacer los muros porosos, translúcidos. A sacar todo el partido de la bóveda de crucería (...). Los rayos luminosos se introducen ampliamente y el Abad Suger quiere que sean triunfales, adornados con todas las rutilancias de las gemas. Gloria de la vidriera."

DUBY, G., La época de las catedrales, Cátedra, Madrid, 1997. 

Recordeu que aquesta filosofia de la llum també arriba a la cultura cristiana a través de la filosofia islàmica perquè durant el segle XIII es van traduir les obres d'aquesta cultura al llatí. Especialment, a través d'Al-Kindí i la fàlsafa i les seves interpretacions d'Aristòtil. . 

LA RELACIÓ ENTRE BARCELONA, ELS PEREGRINS I EL PEREGRINATGE DEL CAMÍ DE SANT JAUME-SANTIAGO