Bestiaris III: Els animals a la cultura islàmica i jueva i la seva influència als bestiaris cristianitzats.

A - ELS ANIMALS A L'ISLAM

Si ens referim al reculls de textos relatius als animals de la cultura islàmica, no s'ha de parlar de Bestiaris com a tal, sinó com a "llibres il·lustrats sobre animals".

Aquests llibres són abundants durant la baixa edat mitjana i, molts d'ells, reben la tradició del mètode d'Aristòtil, que ja coneixien i que van traduir a l'àrab (recordeu que els cristians van accedir als llibres d'animals d'Aristòtil després de la traducció del text en àrab al llatí). També de Ibn Bajitsu, autor de Els usos dels animals del segle VIII. 

L'Alcorà, el seu text sagrat, és ric en aparicions d'animals. Trobem cavalls i ases, la camella dels tamudeus, la fragilitat de la teranyina, la figura dels porcs com a la resurrecció dels impius, el llop que devorà a Josep, el peix de Jonàs, l'elefant, les formigues, els gossos o les Aus de Déu. 

D'entre els animals fabulosos, se'n parla del Buraq, que és un cavall alat i el bicorn d'Alexandre el Magne. 

La tradició de la literatura animalística del món àrab es desenvolupa en diferents tendències: la humanista, el gènere de la mirabilia i els hadits. 

Els Germans de la Puresa, una secta ortodoxa de la Sunna (presents a l'Al-Àndalus), creen una Enciclopèdia molt popular al Sud de la Península que defineix la relació de l'home amb la Naturalesa, fent esment en el cas artístic. És interessant l'aportació sobre la idea de perfecció que, segons aquesta tradició, prové de l'harmonia. Aquest concepte també s'aplica en la seva visió del Regne Animal i vegetal i va influir en les decoracions vegetals pròpies de l'atauric. Creuen que els animals i les plantes són imitacions de les idees que romanen al cel (que prové de la Teoria Neoplatònica). 

"Els membres de les imatges i les seves articulacions són de diferents figures i mides, però quan es relacionen proporcionalment, la forma que en resulta és correcta, veraç i admissible".

1- Els llibres d'animals de caràcter humanista són molt prolífics durant els segles XIII-XIV i deriven dl concepte de la paideia grega o instrucció en les arts liberals que en el món romà adquiriria el nom de humanitas. Els àrabs van adoptar aquesta praxis com a model científic per a desenvolupar la seva cultura i estimular una educació que estigués preparada per assolir el coneixement de Déu. 

Els texts segueixen l'estructura na't wa-manafì: 

- descripció del caràcter dels animals

- esmenten les seves aplicacions mèdiques

- inclouen una fina il·lustració del que es descriu i un text explicatiu.

- es parla de Déu, però no s'adjunta cap text religiós

- no es fa de l'animal un símbol del comportament humà. 

- són relats breus i molt ordenats. 

En un sentit més ampli, aquesta tradició no vol donar lliçons de com comportar-se. La seva voluntat correspon més a la investigació de com hauria de ser la societat tot observant la Naturalesa i aprenent-ne d'ella. 

L'home (equiparat al Rei) és concebut com l'animal que està a la cúspide de la jerarquia, per això ha d'imposar l'ordre i seran els savis els que hauran de mostrar als altres homes i als animals com poden fer-ho. 

Aquesta tendència literària sorgeix de les mayalis, tertúlies filosòfiques obertes al públic que dirigien les elits islàmiques. Aquestes reunions eren actes on les elits es juntaven per a beure i gaudir dels plaers de la vida, tal i com fèien els grecs als symposion. D'aquestes converses sorgeix un gènere poètic àrab, jamriyya. L'obra Llibre dels animals o Ktab al-hayawàn de l'Al-Yahiz (segle XII) es configura com a una còpia transcrita d'una d'aquestes reunions. És molt curiós com, per a entendre els animals, s'incorporen les veus tant dels erudits, com dels pescadors que estan en contacte directe amb els peixos. 

Ijwan Al-Safà escriuria La disputa entre els animals i l'home i Ibn Backtishu, al segle XII.

Ell rep la influència d'Aristotil i crea una narració on els animals discuteixen amb l'home sobre la superioritat d'aquest sobre ells. L'home guanya aquest debat amb la idea de la resurrecció i a l'entrada al Paradís de Déu. Els animals, finalment, li donen la raó. Hi apareixen tota mena d'animals amb descripcions zoològiques minucioses. A més, són agrupades en 7 espècies que corresponen ala cicles dels 7 profetes: Adan (peixos), Noé (aus rapinyaires), Abraham (feres), Moisés (aus), Jesús (insectes), Mahoma (animals domèstics amb Mahoma com abella reina) i Qa'im (que és Mahoma resucitat). 

Aquest recull va inspirar a Turmeda al segle XV a La disputa de l'ase, però ell fa guanyar a l'home amb la sentència de que Crist es va reencarnar en home i no en animal. Va ser tan important aquest gènere de la disputa entre homes i animals que el van seguir Pico della Mirandola, Erasme de Rotterdam o La Montaige al Renaixement. 

2- El gènere mirabilia va ser molt popular també a l'Islam asiàtic. Es tracta d'una mena de llibres o relats de viatges en els quals els viatgers descriuen les coses meravelloses que veuen durant la seva estança a altres llocs. Els textos descriuen els animals estranys que es troben i que, sovint, estan relacionats a les constel·lacions i s'hi mostren llocs geogràfics singulars.

Meravelles de les coses creades i aspectes miraculosos de les coses existents de Zakariyya al-Qazwini (que és del segle XIII ens arriba a través d'una còpia del segle XIV) i Mirabilia Indiae de Ibn Zohr, són exemples d'aquest gènere. 

3- Els hadits són relats que pertanyen a la Sunna. Són curts i fàcils de memoritzar. Consten de 2 parts: l'isnad, on els narradors donen veracitat a allò que narren i el matn, que és el text anecdòtic.

Se'n fa referència als animals reals en ells. Per exemple, entre d'altres el cavall, el camell, l'escorpí, el gall, el llangardaix o la serp. En un d'ells ens trobem amb la idea de que cada persona resucitarà en vida amb la forma de l'animal corresponent a l'estat del seu esperit quan va morir. 

En relació amb els animals fabulosos, aquests van ser incorporats a la cultura Occidental i es van assimilar com a propis ràpidament, testimoniant-se així la fluïdesa de les fronteres culturals i religioses al Mediterrani i la capacitat de l'Art d'aglutinar-les i de transmetre-les arreu. Aquests textos i animals arriben a la Península a través del Sud islàmic i des d'aquí s'hi expandeixen gràcies a les traduccions de Pedro Alonso, un jueu aragonès del segle XII. Es creu que els bestiaris romànics provenen dels bestiaris orientals i musulmans. El món islàmic aporta, per exemple: 

-drac alat és símbol de poder, saviesa i protecció

- el Simurgh és un animal d'origen persa. El seu equivalent és el Fènix, símbol d'exotisme, regeneració i connexió amb el diví. 

-els jinns són genis o follets.

-Els guius els van importar al seu folklore a través del contacte comercial amb altres cultures asiàtiques. Són el símbol de la vigilància.

- el buraq o cavall alat.

El segle XIV, Kamal al-Damiri, escriu El gran llibre de la vida dels animals i els califes començaren a engrandir el seus zoo privats amb plantes i animals de tota mena. 

B- ELS ANIMALS AL MÓN JUEU: 

Els jueus basen la simbologia dels animals, de forma restringida, a aquells que apareixen a la Torah i al Tanaj i al Zohar. La seva mitologia només accepta els animals que formen part de les narracions sagrades jueves, tradicions jueves, contes i llegendes de la seva religió. És a dir, no van estar gaire influenciats pels Bestiaris europeus encara que els coneixien per contacte directe. 

1- Tanaj dona les pautes per al comportament que ha de tenir una persona correcta. 

Hi trobem  mencionats tot un seguit d'animals reals: a les tribus del desert, la identificació de l'àliga com a Nabucodonosor, el colom com a signe de la pau (sí, és un símbol mundial d'origen jueu!). La balena que es va empassar a Jonàs, el cérvol com a representació de la persona estimada i el lleó de Judà, els gos, la serp del Paradís o l'ase com a símbol d'humilitat que compartim amb ells. 

D'entre els animals fabulosos, creuen en els gegants o anaceus, en el monstre marí anomenat Leviatà, el Tanin (un cocodril) i en les quimeres perquè apareixen a l'Antic Testament. 

2- A l'edat mitjana es van escriure molts haggadot o hagadá. Es tracta de narracions en hebreu que provenen dels debats entre erudits o textos dels mateixos rabins (com el Talmud). Adquireixen la forma de contes, llegendes, paràboles o relats i narren diferents aspectes de la Història del poble jueu o de l'Astronomia i la Naturalesa. La seva finalitat és culturitzar i, a més, donar esperança als jueus durant les èpoques de persecucions medievals. S'expressen amb cert tipus de fantasia i acostumen a ser divertits. Incorporen el folklore dels llocs on han residit o comerciat en el seu fil argumental. 

La seva composició inclou: 

-idea o narració, seguida d'una explicació didàctica per a fer entendre al lector les lliçons ètiques exposades i algun exemple d'utilitat en la vida diària. 

- il·lustracions dels episodis èpics del poble hebreu per a aconseguir fer que "allò sagrat es torni personal". Cal recordar que els jueus no tenen el costum de representar a Déu en les seves imatges. Els animals apareixen com a personatges secundaris (anyell pasqual o serp) o als marges (drolêrie) d'aquestes il·lustracions, a vegades sent molt expressius i folkloristes. 

Els Hagadá van inspirar a molts miniaturistes islàmics i cristians (recordeu que vivien junts a les mateixes ciutats i tenen estructures que s'assemblen a les dels Bestiaris). 

Són representatius el Midash Jonás (Jonàs empassat per la balena) o les explicacions del Gènesis de Moshé Hadarshan, del segle XI. També el Hagadá dels ocellets del segle XIV o el Hagadá de Barcelona (mès exemples aquí i aquí). 

3- Els seus estudis zoològics van ser més pràctics que imaginatius i tenien com a finalitat la divulgació dels sabers en Veterinària, dels coneixements recollits als manuals de caça, l'agricultura, la medicina o dels llibres de viatges. 

Així i tot, Yehudah ha-Cohen (de la cort de Frederic II) va escriure Midrash ha-Hockmah o Ensenyament de la Ciència. Shem Tov Ibn Falaquera (jueu català) investiga el coneixement de la Veritat a través de la Profecia i de la Ciència a De'ot ha-pilosofim o Teoria dels Filòsofs, seguint el mètode aristotèlic. Gerson von Schlomoh estudiarà la Història Natural a Sha'ar ha-Shamayin. Tots aquests exemples són del segle XIII. 

El Museu Sefardí de Toledo va crear una exposició molt interessant el 2015 a la Sinagoga del Tránsito de la ciutat (Bestiarios medievales. Fieras entre judíos y cristianos) en la que es proposaven tot un seguit d'il·luminacions d'animals de llibres jueus i cristians per tal d'aclarir-ne els significats simbòlics per a cadascú. L'exposició partia de la idea que gairebé totes les imatges del món medieval provenen del Physiologus i que aquest va ser escrit per un grec que es va convertir al cristianisme i que va utilitzar el seu llibre com a manual de prèdica cristiana per als gentils, però no per als jueus, tot creant una complilació d'animals-símbols la finalitat dels quals era ridiculitzar-los. De fet, gairebé tots els Bestiaris medievals tenen un component antisemític. Aquesta condició antisemítica la veiem clarament als Bestiaris anglesos dels segles XI-XIII, fins que els hebreus van ser expulsats d'Anglaterra el 1290. En aquests Bestiaris es mostra la mantícora amb cap de jueu i devorant cristians, per exemple. 

L'exposició insisteix en la resignificació que els jueus van fer d'aquests símbols antisemites i en posar en evidència alguns símbols compartits, com el centaure i la sirena.

* Les fotografies les hem estret d'aquí (lasimagenesqueyoveo.com) i agraïm el prèstec!

Altre animal dels Bestiaris que compartia aquesta ridiculització dels jueus va ser el Judensau. 

Poc a poc, els Bestiaris van perdent aquesta funció ridiculitzadora i es van ressintonitzant amb la Naturalesa i l'amor cortés. 

BIBLIOGRAFIA: 

CALVO CAPILLA, Susana; Ciencia y Adab en el Islam. Los espacios palatinos del saber, Anales de la Historia del Arte, vol.23

CASTILLO CASTILLO, Concepción, GARCÍA GONZÁLEZ, Jesús Maria; Animales en las fuentes árabes y referencias en las fuentes griegas, UAG, 2008

RUIZ, Carmen; El bestiario humanista árabe. Un género fronterizo, UAM

RIBAGORDA, CALASANZ, Aurora; Los animales en los textos sagrados del Islam, Espacio, tiempo y forma: Historia Medieval, Serie III, num, 12, Madrid 1999

GUTTMAN, Joseph; Hebrew Manuscript Painting, Londres: Chatto y Windus, 1979.

ROTH, Cecil; Jewish Art: An Illustrated History, Tel Aviv: Massadah Press, 1961

Antecedents dels Bestiaris Medievals, part I: llibres sobre animals de l'època clàssica o literatura de "meravelles zoològiques" (Grècia i Roma).

Els primers escrits sobre els animals ens arriben de l'Antiguitat. La cultura grega i romana va tenir interès en l'observació de la Naturalesa i en deixar constància de la seva existència. Diferents autors van crear literatura on s'exploraven els diferents aspectes de les diferents formes de vida que els envoltava, per a deixar-hi constància: 

Indica de Ctesias del Cnido, segle IV aC: 

És un dels primers escrits grecs que fan referència als animals. Ctesias va ser militar i mèdic i viatjà per molts indrets com a metge de campanya, com l'Índia o Pèrsia. En aquest relat, a manera de quadern de viatge, enumera els costums, la geografia, la fauna i la flora indis que va conèixer-hi, però sense ordre ni voluntat científica, a mode de relat i deixant-se portar una mica per la imaginació o pel folklore d'aquestes terres. Incorpora "animals" com els cinocèfals (amb cap de gos), la mantícora (cos de lleó, cua d'escorpí i rostre humà) i els monòpodes (éssers amb un sol peu).  

Història dels animals (Historia animalium) d'Aristòtil, segle IV aC: 

És un dels primers textos de zoologia. Es va escriure en grec antic. Es tracta d'una compilació de 9 llibres i un dècim que es considera apòcrif, d'entre els que destaquen De les parts dels animals, Del caminar dels animals, Del moviment dels animals i De la reproducció dels animals (on s'inclou la reproducció humana). 

Les seves fonts són els escrits mèdics hipocràtics, la informació aportada pels oficis relacionats amb els animals (caçadors, pescadors, falconers, apicultors...) i dades pròpies que aconseguia de les seves disseccions als animals. És a dir, Aristòtil crea un mètode científic amb el qual dotar de validesa i rigor el seu estudi. 

Aquests textos no ens arriben des de la publicació original, sinó traduït del grec a l'àrab pels islàmics i de l'àrab al llatí durant l'edat mitjana. 

L'obra és una vastíssima descripció de diferents races d'animals en la que es reconeix la moral d'aquests, equiparant el seu status en la societat humana a la de l'esclau. L'animal deriva a objecte de coneixement perquè entendre'l s'equipara a entendre a l'ésser huma (entenent l'ésser humà com a un altre animal). Així, Aristòtil ja proposava la idea que s'ha d'entendre el món com a una creació divina: "a totes les coses de la Naturalesa hi ha quelcom de meravellós". 

S'hi realitza una primera classificació zoològica. Els animals s'agrupen en dos grans grups: Einamia o animals amb sang (vertebrats) i Anaima o animals sense sang (invertebrats). 

Naturalis Historia de Plini Secundus (Plini el Vell), segle I:

Plini va crear un grapat de volums (en total, 37) que abraça diferents àmbits de la Naturalesa com els astres, éssers humans, metalls, animals, plantes, pedres i medicina natural que va esdevenir la primera Enciclopèdia del món antic . Es basa en l'obra d'Aristòtil i en els textos del Rei Juda de Mauritània. El seu estudi no aporta gaire rigor científic. Incorpora el gust vers el fantàstic o meravellós que es va convertir en una tendència, dins de la literatura de la zoologia, que es va desenvolupar després d'Aristòtil:

- atribueix vicis i virtuts als animals que són propis dels éssers humans. Per exemple, associa la perdiu a la luxúria, el paó a la supèrbia i l'oca a la precaució. 

- defineix les enemistats entre les diferents espècies i entre els membres d'una mateixa espècie. 

- inclou el concepte de "saviesa màgica" dels animals, és a dir, la capacitat d'aquests de predir els fenòmens meteorològics o d'entendre de plantes amb efectes meravellosos.

Història dels animals (De natura animalium) de Claudio Eliano, segle III aC:

Obra formada per 27 volums. Aquest autor copia i reversiona llegendes d'altres èpoques i cultures. Escriu en un moment històric en què es van posar molt de moda els relats d'animals a través dels quals els homes havien d'extreure'n lliçons sobre els seus vicis o virtuts i el gust o la curiositat dirigida cap a  tot allò fabulós. Aquest estil va tornar a estar de moda durant l'edat mitjana. 

No es té contacte directe amb els animals que s'hi descriuen. 

Les Aus (Aves) d'Aristòfanes, segle IV aC: 

Aristòfanes utilitza el gènere de la comèdia en aquest text. Es narra com uns ciutadans d'Atenes, fastiguejats pels abusos que viuen a la ciutat, decideixen anar-se'n a viure als camps dels voltants. Allà comparteixen l'espai amb les aus i formen amb elles una ciutat al cel. Aquesta ubicació els permetria estar en contacte amb els Déus i, fins i tot, convertir-se en un d'ells. Els déus no s'ho prenen gaire bé i sabotegen els seus intents i tot acaba configurant-se com un gran desastre. 

Es citen diferents tipus d'aus reals. 

De la industria de los animales de Plutarco, segle I: 

També  Bruta animalia ratione uti, De sollertia animalium, De esu carnium.

Segueix en la línia fantàstica de Plini. És el més didàctic de tots. 

Polyhistor y De miribilibus mundi de Julio Solino, segle III: 

Descriu el món conegut en aquella època (Itàlia, Roma, Europa, Nord d'Àfrica, Àsia central i l'Índia). 

Descriu un seguit d'aus reals o fictícies d'arreu del món, al mode de Plini, amb aquella fascinació per les coses estranyes o meravelloses. 

Va ser molt important en l'època medieval i va influenciar molt a Isidoro de Sevilla. 

És el referent més important dels Bestiaris del segle XII. 

Les Faules d'Isop, segle IV a través de la compilació de Demetrio de Falero: 

Les faules són relats breus on els protagonistes són animals o plantes que parlen amb certa ironia. Com diu la Viquipèdia, són "narracions inventades de fets meravellosos que tenen una conclusió moral". 

Pels que ara som profes, va ser una lectura obligatòria a l'Institut. 

Les Metamorfosis d'Ovidi, segle VIII: 

Es descriuen els canvis físics que adopten els Déus grecs i romans per a aconseguir els seus propòsits. Es considera un dels llibres de mitologia més importants de la Història i va ser un best seller durant l'edat mitjana i el Reinaixement i una font documental per als artistes de totes les èpoques. 

De nou, era una lectura obligatòria pels que vam fer la Secundària de LLetres. 

RECORDEU: 

Entenem el llibre com a fulles de paper, pergamí o vitel·la unides per un dels costats i protegides amb tapes, és a dir, enquadernades. Els grecs encara no enquadernaven, sinó que enrotllaven els pergamins (rotllos). Van ser els romans els que van començar a aglutinar els folis amb cola o fils, creant els primers llibres o còdex, tot i que els rotllos es van seguir utilitzant fins a l'edat mitjana. Podem dir que el còdex és el primer format de llibre enquadernat que va ser escrit a ma i amb pàgines. El llibre com a tal, es desenvolupa amb l'arrivada de la impremta.   

No us sembla meravellós que els llibres de fa tants de segles tinguin encara ús al segle XXI? Que hagin aconseguit aquesta universalitat i atemporalitat? 

Us animo a llegir els clàssics! No fallen mai! 

Comparacions curioses d'altres èpoques: ANA PERENNA versus la SIRENA islandesa del logo de la NORDUR SALT.

 

Deesses romanes (Ana Perenna) i una sirena nòrdica d'un producte comercial islandés. 

Parangonem? 

Què en sabeu de cadascuna d'elles? Com expliqueu aquesta similitud en el gest? Tenen alguna cosa més en comú que la posada en escena? 

CURIOSITATS: Aus mitològiques. El cas del Fènix i del Falcó Oriol (made in Spain)

 

SOBRE LES AUS MITOLÒGIQUES: 

"La formació i consolidació de tan poderosa mitologia a través del temps no respon del tot a la necessitat tradicional d'embaucar la condició humana amb una enlluernadora i atemorida història fictícia, sinó que juga un evident paper explicatiu, normatiu i, sobretot, d'utilitat. Els mites, per sobreviure, no han de ser certs ni necessàriament contenir elements de debò. Hi ha, i romandran amb nosaltres perquè, a més d'atractius, resulten útils. Són, alhora, importants perquè tendeixen a convertir en realitat allò que prediquen, independentment que, igual que la religió, el mite representa una dimensió permanent de l'espiritualitat humana."

Les Aus mitològiques  són representacions de criatures que pertanyen als imaginaris religiosos o teològics de diferents cultures durant la història de la Humanitat. Normalment, tenen poders sobrenaturals i són properes a les virtuts i defectes  dels Déus de totes les religions o del món místic o espiritual de les cultures on aparegueren. És a dir, són AL·LEGORIES o "éssers" que tenen una representació que transmet una idea amagada, un símbol. És a dir, encarnen aspectes universals de la Naturalesa humana. 

A més, acostumen a tenir característiques físiques i ambientals molt properes amb les aus conegudes de cada època històrica o de cada regió on es desenvolupa una cultura o es viuen les religions. 

Totes les imatges mitològiques incorporen diferents aspectes: 

- MIRUM: la meravella

- TREMENDUM: temor i respecte

- FASCINANS: encanteri captivador o misteri

- MAJESTAS: grandiositat i poder

- ENERGICUM: vitalitat. 

Si bé, algunes autores com Mircea Elíade creuen que el simbolisme mitològic o l'al·legoria també contenen una dimensió hierofànica (recerca del sobrenatural), les aus no reals no podrien ser objectes a través dels quals es manifesta un Deu o la seva sacralitat, perquè no són materials i només exemplifiquen virtuts o defectes dels Deus. Així que RECORDEU: existeix una gran diferència entre la HIEROFANIA i la TEOFANIA i la hierofania pot i no pot estar lligada a l'al·legoria: 

- HIEROFANIA: Acte de manifestació del que és sagrat en éssers o objectes: animals, vegetals, pedres o d'ús quotidià com anells o espases.

- TEOFANIA: És la manifestació del mateix Déu, les seves aparicions literals.

Coneixem i documentem aus mitològiques en multitud de cultures, entre d'altres: 

- el voltor Jatayy, de la cultura hindú, Garuda de la cultura vèdica (pels cervesers, és el logo de la cervesa Singha!), el Bar Yokani de la cultura talmúdica (tradició jueva), Anzu, molt important en les cultures sumèriques i accàdiques i que comparteix arrels amb Simung Homa de la regió mesopotàmica, Toki, de la cultura nipona, Anqa, personatge de les llegendes àrabs o, el griu grec i l'Au Fènix de les cultures grecoromanes.  

EL FALCÓ ORIOL: 

El Falcó Oriol és una au al·legòrica que apareix per primer cop al recull de contes sànscrits anomenat Calila e Dimma, del segle I a.C. Els contes són protagonitzats per animals i tenen una voluntat clarament didàctica amb relació a tot allò que esdevé en la vida quotidiana, a manera d'exemplum. El text fou traduït pel l'Alfons X al segle XIII i es va anomenar Elena y María. Al Capítol III, se'n fa referència a aquesta au en el context d'un debat on aquests dos personatges debaten sobre si és millor amant un cavaller o un Rei. 
En aquest conte, el Falcó Oriol representa la figura del Rei d'una cort d'aus (recordem que tots els protagonistes, el món que es narra, és un món on els animals parlen com humans i que aquesta era una pràctica molt usual durant l'edat mitjana). És a dir, el Rei Alfons X està personificat en el Falcó Oriol i la resta de les aus són la seva cort. 

Va ser un mot molt utilitzat durant els segles XII i XIII i que desapareix de les fonts literàries durant el segle XIV. 

Però quin és el seu origen?  

En el cas castellà, l'au i el mot oriol apareixen arreu dels territoris de la Corona Catalana-Aragonesa com a sinònim de vermellós o, en altres casos, de daurat (perquè ve del mot llatí aureus o daurat o ataronjat). La població alacantina d'Oriola, per exemple, significa "muntanya vermellosa". 

El bestiari europeu es basa en el Phisiologus. Aquest tractat és un compendi d'origen grec on es mostren múltiples il·lustracions d'animals, criatures fantàstiques, vegetals i pedres que s'acompanyen de la seva descripció física, moralitzant i simbòlica en la cultura greca. Fou traduït al llatí al segle IV. I d'aquí a les llengües vulgars, configurant-se com a punt de referència per a tots els bestiaris dels territoris cristians d'Europa del segle XII.

A causa de les influències de les cultures que hi van ser presents a la Corona durant les èpoques anteriors, es creu que el Falcó Oriol pot ser una adequació local d'altres aus fantàstiques que ja es coneixien a la Península, com el guiu o l'Au Fènix, ja definits al Phisiologus. Fins i tot amb l'erodi, una au que apareix als textos religiosos cristians i que Sant Tomàs d'Aquino va equiparar al guiu i que Agnesi ja havia identificat com l'al·legoria de l'home just que venç a la supèrbia a través de la Contemplació religiosa. És a dir, pot ser el nom que aquí es va donar, en català i castellà, a totes les aus de característiques similars i lligades a la renaixença que provenien d'altres mites i cultures. 

Se'n dedueix, així, per assimilació cultural, que l'au era un guardià de l'espiritualitat, un custodi dels tresors del Rei (i de l'or, per això podria rebre el nom d'oriol) com el guiu. I, com l'Au Fènix, va passar a fer referència a la Resurrecció de Crist durant el Cristianisme. 

Finalment, va ser rellevat per l'Au Fènix, símbol a la Plena edat mitjana del poder, l'excel·lència social i de la riquesa (de nou, l'or). Es tracta d'un ocell d'orígen egipci que arriva per herència de la cultura grega i romana. És una au que moria i tornava a renéixer de les seves cendres, convertint-se en un símbol de risilència i de regeneració, tot lligat amb les crescudes del riu Nil.  

A l'Edat mitjana, es van reutilitzar els símbols més populars de la cultura romana, com el Fènix i es van incorporar a la simbologia cristiana.    

Però quina au era el Falcó Oriol?

Els homes de l'edad mitjana no van ser bons observadors de la Naturalesa, no els interessava gaire el realisme. No li feien gaire cas en la pintura de paisatge ni la integraven gaire definida a les seves composicions artístiques de cap gènere. Tampoc eren exhaustius en les descripcions físiques que ens han arribat des dels Bestiaris, les Enciclopèdies del Renaixement del segle XIII o des de la la literatura patrística. De fet, els animals descrits en aquests llibres es basaven en d'altres de temps anteriors i que, molt sovint, pertanyien a un món imaginari. Així que és difícil saber-ho... 

No s'ha arribat a identificar amb cap espècie coneguda, tot i que hi ha molts indicis que el nostre referent iconogràfic hagi pogut ser el trencalòs (en castellà quebrantahuesos, un voltor que té el seu hàbitat a les nostres terres, tot i que avui en dia està en procés de recuperació de població i del seu territori natural). Els observadors medievals van associar el plumatge vermellós i daurat d'aquesta gran au amb la majestuositat i elegància del Fènix. 

Curiosament, el trencalòs i l'Au Fènix tenen plomes allargades i/o aixecades al clatell. 

Au Fènix del Bestiari de Sant Petersburg (s.XIII)

Representacions artístiques medievals del Falcó Oriol: 

A l'Església de Santiago de Breixa (Galícia), trobem un capitell amb dues aus i una inscripció on es llegeix FALCON ORIOL, datada del segle XII. 

A Santa Fe de Conques (França), potser per la influència dels pelegrins del Camí de Santiago, apareix una representació de dos trencalossos, inspirats en el capitell de Breixa.

FONTS I BIBLIO: 

BARRARL RIVADULLA, María; SÁNCHEZ SÁNCHEZ, Xose M; La pluma y el cincel. Animales reales y fantásticos en la Galicia medieval

GUADALAJARA SALMERÓN, Sergio; La historia del falcón oriol y del ave fénix en la literatura castellana

REIG-FERRER, Abilio; El ornitónomo Falcón Oriol desvelado.

  

Recursos per a entendre l'Edat Mitjana a Europa: un Wordpress fascinant.

 

Existeixen blogs i webs al·lucinants que parlen sobre l'Edad Mitjana, oi? 

Avui us proposo una web en francés molt original en la que es comparen situacions actuals amb situacions del passat, especialment de la "Moyen Âge". Us fascinaran!  

Així descriuen ells mateixos el seu modus operandi: 

 "Dans les voix du Moyen Âge, nous entendons souvent les échos de notre temps. Ce sont ces bruits que nous proposons de vous faire partager sur ce site. Sans prétention ni position d’autorité, proposant des opinions qui n’engageront que nous, nous mettrons en rapport les temps d’hier et d’aujourd’hui, pour vous faire part de nos réflexions, de nos idées, de nos combats aussi. Il ne s’agit en aucun cas d’apporter, dans une posture surplombante, des réponses à des questions et à des problèmes contemporains. Tout au plus, en rapprochant des moments et des situations, nous souhaiterions rappeler que derrière les tremblements de terre du présent jouent toujours les lents mouvements des plaques tectoniques de l’histoire.".*

* Des de "Qui sommes-nous" de la mateixa web. 

Us animeu a aprendre més cosetes, a comparar èpoques històriques i artístiques, a suggerir i a llegir una micona en francés? 

Feu click aquí, xafardejeu i guardeu-la a la vostra llista de FAVORITS! 

----> ACTUEL MOYEN ÂGE wordpress !!!!