PORTALS DE PEDRA GÒTICS

Gairebé tots els edificis gòtics, tant els religiosos com els civils, van incorporar portals de pedra de diferents tipologies: 

1.- Des dels segles XIV i XV fins al XVII s'utilitza el portal de punt rodó o de mig punt amb dovelles de pedra calcària molt marcades. Poden tenir l'intradós perfilat amb un lleuger rebaix. A la dovella central s'acostumà a inscriure la data de creació durant el segle XVI. Apareixen als interiors dels temples, portes principals de l'arquitectura civil i, a vegades, a la façana de les esglésies. En el cas de les cases, les famílies que s'ho podien permetre incloïen una finestra coronella (geminada o trilobulada), conopial, rectangular amb motllures o un ull de bou... feta amb pedra de Montjuïc. La majoria d'aquests portals s'han mantingut tot i que la forma de gairebé tots ha canviat. Tant la porta com la finestra solen aparèixer descentrats als edificis civils. 

Finestra coronella del Carrer Santa Esperança de Granollers
Parròquia d'Alella

2.- Portades del segle XVI amb un frontó dins d'un arc de mig punt, a sobre d'una porta adintellada. 

3.- Arcs de mig punt amb acanaladures que dibuixen un arc conopial a la part central de la més exterior.

Alella

4.- Arc conopial confeccionat amb feixos de motllures gòtiques a la part baixa

Portal del claustre de la cartoixa de Tiana

5.- Obertura arquitravada amb brancals decorats amb capitells vegetals o de monstres (oposant-se, és a dir, un monstre a un costat i un de vegetal a l'altre, en un intent de confrontació del bé i del mal). Les arquivoltes dibuixen un arc apuntat quan s'ajunten a la part superior, dins del qual es forma un frontó semicircular. Tot el conjunt es decora amb fulles de card, formes vegetals i un floró. A sobre de la part apuntada de l'arc, sobre el floró, se sol col.locar una crucifixió. 

Aquesta tipologia apareix als finals del segle XIV-XV a Poblet, al Palau del Rei Martí i a mans de l'arquitecte Arnau Bargués. Quan aquest va treballar a la Catedral de Barcelona, va utilitzar una fórmula similar a les portes de Santa Eulàlia i de Santa Llúcia, ja al segle XV i també a altres parts del monestir de Poblet. D'aquí passarà a les rodalies de Barcelona durant el gòtic tardà (XV-XVI), especialment als palaus i esglésies del Vallès Oriental i del Maresme. Al Vallès Oriental podem observar-la a Sant Julià de Palou (Granollers).

Sant Julià de Palou
Sant Genís de Vilassar

BIBLIOGRAFIA i IL.LUSTRACIONS: 

GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim; L'art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI), UB Departament d'Història de l'Art, Mataró, 2011. 

---> Us animeu a buscar-les? 

EL CAMP: HABITATGES RURALS MEDIEVALS

La població que no vivia a les ciutats, ho feia a les viles i a cases aïllades del camp (manos o masies). Com que ja hem estudiat l'evolució de les viles i de les tipologies d'habitatges que es van construir en elles, ens endinsarem en el món de les masies medievals. 

Sabem que en aquesta època, la proporció d'habitants que vivien al camp era molt més elevada que la gent que vivia a les ciutats o nuclis urbans. I que les masies van ser, junt amb la creació de monestirs, les maneres utilitzades per a repoblar les terres buides després de la Reconquesta.

MASIA o MAS

És una casa de camp, relativament aïllada d'algun centre poblacional emmurallat, que posseeix terres de conreu i, ocasionalment, explotacions avícoles o ramaderes. Mas ve del mot mansu, que significa habitatge. Designa la casa i les terres que l'envolten.

Els orígens de les masies es remunten a les finques agrícoles o viles romanes. En aquestes domus (així es diuen les cases senyorials romanes) agrícoles hi havia la pars dominica (àrea residencia) i la pars  massaricia que es subdividia en la Pars rustica (o dels treballadors) i la pars fructuaria o zona on s'elaboraven els productes (vi, oli, pa... ).

L'únic requisit que es requeria per a crear-ne un assentament era estar a prop d'un punt d'aigua (riu, llac, pou, font...).   

1) CASES DE LLAURADOR I CABANES. 

Les primeres cases de camp es construïen amb estructures de troncs molt semblants a les cabanes. Es cobrien amb paret de tàpia o pedra i s'arrebossaven. Acostumaven a ser d'una única habitació. En aquesta es desenvolupava tota l'activitat familiar al voltant del foc que s'obria al mig de l'estança. Aquest foc tenia les funcions de cuina i d'escalfar tant a persones com als animals que es guardaven a dins. Els sostres eren de fusta llista o de palla. En aquestes cases anomenades de "llaurador", s'anava només a menjar i a dormir. 

A partir del segle XI, les famílies es redueixen perquè els fills moren o marxen a treballar a altres terres i es desenvolupa una necessitat d'intimitat entre els que es queden que deriva en la compartimentació de l'espai en dues estances separades per baranes, fustes o cortines: l'alvcova o habitació per a dormir i la foganha o resta de l'espai on encara es manté el foc al centre. Aquesta compartimentació es donarà primer a les causes dels llauradors amb més capacitat econòmica i a poc a poc s'anirà estenent per la resta de pagesos. 

2) MASIES HORITZONTALS

Les masies del segle XI o masos horitzontals es trobaven amagades entre els boscos i a les zones muntanyoses i, moltes vegades, apareixen adossades a les roques, esplugues o a les balmes amb la intenció d'obtenir protecció durant les batalles de la Reconquesta i els saquejos de l'exèrcit islàmic. Les roques aporten recer i fonaments segurs. Es tracta de construccions rectangulars amb murs molt amples. Els sostres d'aquestes edificacions es fan amb lloses planes i a un vessant. No s'observen gaires llocs tancats per als animals perquè aquests pastaven lliures. Només s'acostumava a tancar una vaca o un porc. Les gallines dormien al corral. En trobem exemples d'aquest tipus de masies a Osona, el Berguedà, el Bages i l'Alt Empordà. 

Es comença autilitzar el règim d'aprisió, base jurídica que fa propietari d'una terra erma a qui la conreua durant cert número d'anys. 

Mas del Puig de la Balma (Mura)

3) EL MAS VERTICAL

El segle XII és el segle del feudalisme i de la remença. També és el segle del Segon Romànic que aporta certs avenços constructius, com la utilització de carreus (pedres d'una mida limitada i ben tallades). 

La població del camp comença a baixar a les valls per a conrear blat perquè ja s'han expulsat els musulmans. L'augment de terres de conreu -i de terres més fèrtils- provoca un augment de producció de cereals i es necessiten estructures addicionals que ajudin a processar-los i conservar-los: l'era i el forn. Es desenvolupa un canvi en el patró alimentari de la gent del camp i, de rebot, també en el de les ciutats. A més, s'incrementa la ramaderia a les masies perquè les famílies creixen i hi ha més necessitat de carn, llet i ous. Els animals es guardaran separats de la residència privada.  

Molts camperols es fan masos a les explotacions agrícoles que els musulmans van haver d'abandonar i les fortifiquen amb torres. Aquests camperols es desentenen dels senyors feudals i es fan aloers, és a dir, senyors dels seus propis masos després de vèncer l'aprisió. 

Durant el segle XIII, la població segueix en augment i això comporta que es necessitin més aliments que s'aconsegueixen mitjançant un ús més extensiu dels conreus i de la ramaderia que provoca una gran desforestació dels boscos dels voltants dels masos per a poder encabir-la.  

4) MASIES DE DOS COSSOS I DE DOS PISOS

A) Masia gòtica

El segle XIV viurà l'esgotament de la terra i la minva agrícola. Parlem del segle de les calamitats: sequeres severes, inundacions i, sobretot, guerres, revoltes populars i la Pesta negra. Així i tot, a causa de la gran dependència alimentària i de matèries primeres que les ciutats tenien del camp, s'asseguren els camins per a fer-los molt segurs i que hi arribin les mercaderies. Es concedeixen favors especials a certes terres per assegurar que la demanda de les ciutats sigui resolta (per exemple, formar part dels carrers de Barcelona i no haver-ne de pagar impostos duaners). 

És el segle del gòtic i de la seva arquitectura, que també arribarà a les masies i propiciarà la construcció d'espais amples i alts al camp. L'accés a la calç i a l'argamassa permet pujar parets més lleugeres i altes i crear interiors més diàfans i il.luminats. També es deixen d'utilitzar les lloses planes als sostres i es substitueixen per la teula àrab. 

Es reconstrueixen les masies dels segles anteriors i s'abandonen definitivament les muntanyes. 

B) Masia renaixentista del segle XV

Durant el segle XV encara es viuen calamitats de tota mena: recidives de la pesta (brots cada certs anys), terratrèmols (especialment el de 1428), la fallida de l'agricultura i l'esclat de la Guerra de Remences. A causa de a la gran mortalitat al camp, els pagesos que queden vius es traslladen als masos abandonats per defunció que tenen millors terres que els seus i es creen classes socials entre els que marxen i augmenten la seva producció i rendes -i canvien de tipus de contracte amb el senyor feudal- i els que es queden als seus antics masos -menys productius-. Aquests masos abandonats es coneixen com a masos rònecs i solen explotar-los els masos veïns. 

És el segle del Renaixement europeu i, si bé aquest estil artístic no va assolir-se del tot a Catalunya, sí que ho va fer la filosofia renaixentista, més individualista i humanista (posar a l'ésser humà al centre de la vida). La veiem reflectida en la invenció del menjador o sala de les noves masies, que passa a ser un símbol de la riquesa de la família. També apareixen  dormitoris, el forn, la pastera, el rebost... La tipologia és de dos cossos i dos pisos, que ja s'havia començat a veure al segle XIV i que en aquest segle es consolida arreu. Així i tot, encara varia la situació del graner. 

A la sala, encara no centrada en la planta, les famílies exposaven el seu tinell i la seva vaixella més fina com a símbol de la seva riquesa. 

Apareix una nova estança: la cuina. Ja se'n feien als monestirs. Es van copiar als castells, després als habitatges de les ciutats, les viles i les masies de llauradors rics, fins arribar a les masies i masos i cases dels pobres. Consisteix en un foc col.locat en un extrem de la casa i que està acompanyat d'un conducte per al fum que el transporta cap a fora de la casa. El foc, llavors, deixa d'estar per fi al mig de l'estança i les cases perden el color negre característic de les parets interiors. 

Les façanes encara no segueixen cap mena de simetria i s'accedeix a l'interior a través d'una única porta.

5) MASIES DE TRES COSSOS I DE TRES PISOS

El segle XVI consisteix en un període de recuperació els mals dels dos segles anteriors. Millora la producció dels conreus i ja no es comercialitza l'excedent d'aquests, sinó que passa a convertir-se en un conreu de mercat i tot el que es conrea es ven. Les masies competeixen entre elles i s'especialitzen en diferents productes (ja no es produeixen molts productes agrícoles, el mas s'especialitza en un producte, per exemple, el vi d'Alella, les avellanes de Tarragona, l'oli de les Borges Blanques...). 

Amb la fi a la Guerra de Remences, els pagesos s'alliberen de la gleva mitjançant el pagament d'un alliberament o rescat al senyor. No tots els pagesos poden assolir aquest pagament, ni encara fent ús dels préstecs a dues vides. S'agreuja la situació dels pagesos més pobres que no se'n poden alliberar a causa de l'endeutament pel préstec de l'alliberament, mentre que els pagesos rics comencen a acumular més masos rònecs per les defuncions de la Pesta. Aquest fet exagera encara més la diferència de classes al camp. 

Es desenvolupa el nou contracte de l'emfiteusi: Es cedeix el domini útil (o dret d'ús) d'un mas o terra a llarg termini a canvi d'un pagament anual anomenat cànon o cens.  

Així i tot, el camp no està exempt de perills i els pagesos hauran de defensar-se durant aquest segle del bandidatge del camp (mercenaris) i de la costa (turcs). 

Les masies passaran a adoptar la tipologia de tres cossos i tres pisos. El pis del mig, nou, s'omplirà d'espais no necessaris per al desenvolupament de les tasques típiques del camp. En aquest pis es troba la sala simbòlica i centrada -que ja complia aquesta funció al segle XV-, en aquest cas sobre la porta principal i potser amb una finestra més luxosa (coronella o conopial) per a demostrar el grau de riquesa de la família o del cap de família. 

La necessitat de protegir-se dels bandolers els portarà a construir torretes a cada angle de la construcció, a la part superior i moltes vegades exemptes i repartides per la finca, a manera d'annexos. 

A la planta baixa es desenvolupa i monumentalitza la porta principal, que dona directament a un rebedor i a una escala que puja al pis noble. Es deixa un espai on poder guardar el carro. La cuina es situa a la dreta i els espais dels animals grans (cavalls, bous, ovelles) a l'esquerra. El portal, ara simètric, pot ser de punt rodó adovellat -com vam veure i definir als portals urbans- amb l'epigrafia de la data de fundació i de creus destinades a protegir la casa de les bruixes, lladres i tempestes, definir la religió i el número d'integrants...

A vegades, s'incorporen estances destinades al comerç (cellers, estables...).

Moltes masies de dos cossos van ser reformades durant aquest segle per encabir-hi la sala centrada. 

Es tracta del període del gòtic tardà. 

6) MASIES AMB GOLFES DEL SEGLE XVII

La Guerra dels Segadors i la Pesta bubònica són les protagonistes del segle XVII. 

Les masies es desenvolupen durant aquest segle: apareixen les primeres xemeneies al camp, s'enllosen les cuines, les parets exteriors ja no es troben maques i s'opta per a arrebossar-les i pintar-les. 

La llei de l'hereu farà que molts fills que es queden sense herència ni propietat, hagin de marxar a treballar a altres llocs. Aquest segle inaugura els conceptes de mossos i minyones amb aquests desheretats del camp. També dels masovers (paguen un lloguer al senyor del mas per les terres que els cedeix per a conrear i per la caseta on viuen. El sou pot ser una part de la collita)

Les golfes, finalment, serviran per a emmagatzemar-hi els estris i les collites. 

Masia vertical

Masia de dos cossos i dos pisos

Cal Trabal. 
Masia de tres cossos i tres pisos.

CURIOSITATS DE LES MASIES CATALANES: 

Sabeu què és un festejador? Les masies medievals també en tenien! 

CASA FORTA

Es tracta de masos fortificats amb sistemes defensius com murs, muralles. Aquestes mesures es prenien per a protegir la propietat i als seus integrants de les guerres i també del bandidatge.  En aquestes cases vivien els cavallers i la baixa noblesa. No hi vivien ni hi treballen pagesos com a les masies. 

En acabar el romànic moltes d'aquestes cases fortes es van abandonar i van acabar essent masies fortificades als voltants del segle XVII. La Història de l'Art no acostuma a considerar-los castells, tot i així sí se'ls anomena castells en algunes toponímies.

Estan formades per una torre romànica, de murs molt gruixuts i de planta quadrada i de més d'un pis que es situa al mig d'un recinte o pati petit tancat o emmurallat. Amb el temps, s'aniran sumant cossos o ales a les torres fins a convertir-se en un mas agrícola, com es veu a les cases senyorials rurals de la Toscana.

Exemples: Casa de la Vall d'Andorra, Casa Forta de Suvinyà, Casa Forta de Bellpuig, Mas Vinyoles de Centelles, Torre de Picalquers a Esplugues i més, aquí. 

BIBLIOGRAFIA: 

AAVV, La Masia catalana; evolució, arquitectura i evolució, Brau Edicions, 2005.

AYATS J., BOADA M., BORBONET A., CUBELES A., GINARD A., MALUQUER J., PUIGVERT J.M., RAMIS A., ROMA J., SOLÀ M. 2010. La vida a pagès. El món perdut de les masies i les possessions de Catalunya i les Balears. L'estudi de la masia catalana. RBA Libros- La Magrana. Barcelona.

CAMPS I ARBOIX, JOAQUIM DE. La masia catalana. Barcelona: Aedos, 1976 (3ª edició).

SERRA CLOTA, ASSUMPTA; Evolució de la construcció de la masia a Catalunya relacionada amb els moments històrics (XI.-XX), Dossiers Agraris, núm 21, pp. 11-23.

IDEM: Masia i família pagesa a Catalunya entre el segle XVI i començament del XX, Catalan Historical Review, 9.   

ESCALES GÒTIQUES DE PALAUS, HOSPITALS I TEMPLES GÒTICS

 

Palau de la Generalitat a València

Palau de la Generalitat de Catalunya a Barcelona

Escala de cargol de la Torre del Micalet de València

Escala del sostre del Duomo di Milano

Casa Padellàs, Museu d'Història de la ciutat

Casa de la Ciutat de Tortosa

Escala del cor de Santa Maria de Morella 

Scala del Bovolo a Venècia

Escala del Palacio de Vivero de Valladolid

Escala de Notre Dame de Rouen

Antic Hospital de LLeida

TIPOLOGIES D'HABITATGES A LES CIUTATS I VILES ENTRE ELS SEGLES XIII-XVI.

Quins tipus d'habitatges o FOCS eren els més comuns a les ciutats i pobles i viles catalanes i com podem identificar els edificis que han sobreviscut o les parts que s'han salvat de les remodelacions històriques (privades, urbanisme, terratrèmols, desamortitzacions, guerres...)?

Durant l'època gòtica a Catalunya, distingim diferents tipologies de residències privades:

- CASES NOBLES O PATRÍCIES. 

Palau Baltà, Vilafranca.
A la barana de la tribuna es veuen plafons calats com els que s'utilitzen a les decoracions de les escales. 

Durant el segle XVI es viu un gran procés d'urbanització de les ciutats i de les viles rurals per part de la noblesa que es construeix palaus. 

Recordem que les cases patrícies de Barcelona dels segles XI-XII, per exemple, es construïren adossades a la muralla romànica , en els trams entre dues torres i absorbint-ne una, com a poc, a l'edifici. La plana noble d'aquestes cases se sol situar al camí de ronda de la muralla. Hi construïen estructures permanents a sobre, que moltes vegades sortien de la muralla o en penjaven. Són exemples la Casa de l'Ardiaca o el Palau del Carrer del Bisbe. 

En trobem de diferents tipologies gòtiques:  

1. Amb pati obert, sigui al davant de la porta principal, al costat o darrere. 
2. Cases de quatre blocs i de 3-4 pisos que s'articulen al voltant d'un pati central. Una escala noble relaciona la planta baixa amb el primer pis que es mostra com a galeria d'arcs que lliga tots els espais. A vegades, incorpora una torre baixa (evolució de les cases romàniques adossades a les muralles)
3. Cases en un sol bloc o casa "de cós", amb planta rectangular i paral.lela o perpendicular al traçat del carrer. Solen tenir 2-3 plantes i mostren una finestra coronella al Pis noble (primer pis) i/o ulls de bou. Responen a la parcel.lació gòtica de la ciutat, tot i que moltes vegades s'engrandien a mesura que els propietaris anaven comprant les parcel.les del voltant que convertien en annexos relacionats, eixides (patis), corrals o jardins.

Totes elles tenen en comú la tipologia de façana de rectangle apaïsat subdividit entre el mur de pedra picada vertical i el fil inclinat de la teulada. Els pisos es poden llegir com a registres horitzontals i sempre es poden observar una o un seguit de finestres coronelles al pis noble (per ressaltar-ne el poder de qui hi vivia). La porta es monumentalitza amb un arc de mig punt adovellat  ("portal de punt rodó"). Domina el ple sobre el buit i s'obren poques obertures. Tampoc acostumen a ser simètriques i les decoracions escultòriques -poques- solen situar-se a les portes o finestres. També trobem aquest tipus de façana a totes les ciutats catalanes i del Mediterrani amb les que Barcelona tenia contacte: Carrer Lledó i Carrer Montcada de Barcelona, la Casa Julià de Perpinyà, el Palau Real de Vilafranca del Penedès, Casal de l'Almirall i d'en Bou de València, Palazzo Abatellis de Palermo, Palazzo Belluomo de Siracusa... 

Les escales dels patis (els patis mallorquins es diuen clastra) poden tenir la barana de mur. Les baranes de les escales més riques -i també moltes de les esglésies i claustres del gòtic- es decoren amb plafons calats o traceria gòtica que forma dibuixos geomètrics. En el segle XVI, les escales segueixen al pati, però incorporen un segon tram a l'interior d'una crugia de la casa, com al Palau Centelles. Les baranes de metall que veiem a tantes escales, són posteriors (XVII-XVIII o posteriors). 

Trobem escales nobles molt treballades al Carrer de l'Almudaina de Palma i Ca n'Oleo, a Cal Moliner, al Palau Dalmases de Barcelona, al Palau Abatellis. Però també a d'altres edificis civils i religiosos.  

A més, les cases gòtiques contenien altres tipus d'escales entre els seus murs. Les de pedra acarada als edificis nobles i religiosos i als exteriors dels edificis com a escalinates. A vegades s'encaixonen entre murs. Les escales de caragol van començar a utilitzar-se durant el Romànic, però perduren durant el gòtic perquè ocupen poc, obren sortides a qualsevol punt, s'il.luminen amb facilitat i són fàcils de fer. Consten d'un nucli de pedra laborada que se centra dins d'un tub de parets circulars que s'emplena de graons triangulars o lúnules que ascendeixen. Aquests graons es fan amb esquadres que roten sobre el nucli i cobreixen la circumferència  al superposar-se. També les trobem a tota mena d'edificis civils o religiosos. 

La concepció del pati canvia cada cert temps durant el gòtic. Al segle XIV són llocs íntims, petits, molts d'ell a cel obert. Durant aquest segle les escales són rectes o en escaire i amb arrambladors esculturats i plafons calats. Al segle XV, les escales es monumentalitzen i els patis es fan més grans. S'accedeix al pati a través d'un portó de mig punt adovellat i d'un vestíbul enteixinat de fusta. A les portes dels despatxos de la planta baixa, es col·loquen talles i escuts heràldics. Es poden veure finestres amb arcs conopials, finestres coronelles, ulls de bou i finestres bocellades.  

Les cases patrícies o senyorials medievals es mantenen gòtiques fins al Barroc, només alterades per algun afegit renaixentista en la decoració. És durant el Barroc quan es comencen a remodelar, enderrocar o destruir.  

- CASES SIMPLES (les més nombroses). 

En trobem alguna amb pati, com la de la Pia Almoina de Banyoles. També les casetes d'una sola habitació i algunes cases de mercaders amb estances especialitzades per al seu ofici. El gruix de cases dels pobles i ciutats està representat per les cases d'artesans, molt senzilles i mitgeres, que copien la forma i la disposició de les tavernes romanes. Es tracta de cases d'una sola crugia, però que podia créixer en paral.lel si s'adquiria la parcel.la del costat. A vegades, l'eixida o el corral de darrere feien que la seva planta fos en angle recte.  Solien ser perpendiculars al carrer. 

Se'n construïren moltíssimes entre el segle XIII-XIV.

Es tracta d'habitatges petits, freds (estaven en carrers estrets i, encara que tenien finestres -poques- aquestes no asseguraven la correcta ventilació ni una il.luminació suficient a causa de la localització-. 

Com es fan amb materials pobres, gairebé no s'han conservat perquè ha calgut substituir-les per altres de millor qualitat. Però sabem on estaven si atenem a la o  les parcel.les que ocupaven. Les que tenien escultures o elements artístics (com arcs conopials o finestres coronelles) es poden datar. Gairebé tota la resta de construccions, les de maçoneries senzilles o tàpies de fusta, s'han perdut, com en el cas de Montblanc. 

S'anomenen cases d'artesans perquè és l'habitatge on vivien i treballaven els artesans i les seves famílies i potser un aprenent. Són la tipologia d'habitatge medieval més abundant d'Europa. 

La planta baixa era la planta del treball i s'hi localitzava el taller, la botiga i el lloc d'emmagatzematge de matèries primeres. La primera planta era l'habitatge privat: on es cuinava i on es dormia. Gairebé no tenien mobles ni decoració i solien ser contínues, es passava d'una estança a l'altre -tenien una o dues estances-, no hi havia passadissos. 

Les golfes obertes -si la casa en tenia- eren el lloc per a guardar coses. Tot es comunicava mitjançant una escala interior. La casa es rematava amb una teulada inclinada de teula àrab. 

Un petit pati -si es tenia- permetia crear un pou negre on enterrar els pixums, gaudir d'un pou, cultivar un petit hort o criar un animal. 

Les façanes no eren gaire amples i les cases acostumaven a tenir entre 10-15 metres de profunditat. Moltes d'elles incorporaven una porxada de lliure circulació a la planta baixa que s'avançava al vial i se sumava als dels veïns fins a formar carrers completament porticats. Podem afirmar que aquest tipus de casa tenia una relació molt directe amb el carrer. 

Cal Dorda, Vilafranca del Penedès. 

Algunes d'elles s'embellien amb portals de punt rodó adovellats  i alguna finestra coronella. També trobem portals amb llindar (la porta quadrada) a vegades tallat i alguna finestra amb arc conopial amb motllures o sense. Aquesta tipologia sol associar-se a les cases del segle XVI i al gòtic tardà. Les finestres també poden ser quarterades en aquest segle. Les quarterades són típiques del Renaixement i l'observem en les edificacions híbrides. Al Carrer Còdols de Breda se'n veuen alguns exemples. 

No hi ha gairebé cap exemple de casa gótica que s'hagi conservat intacte o completa, excepte la Casa de l'Almoina d'Inca. 

En cap cas, les finestres ni els portals es justifiquen simètricament a la façana. 

Recordeu, els edificis que mostren arcs conopials -amb motllures o no-, solen datar-se al segle XVI i, fins i tot, al XVII. Quan parlem d'aquests segles -especialment del segle XVI- ens referim al gòtic tardà. I recordeu que l'Art gòtic va allargar-se a les nostres terres fins al segle XVII (la Catedral de Tortosa data d'aquest segle) i el Renaixement va ser més anecdòtic que protagonista en l'Art de la Corona (amb excepcions). Les finestres coronelles solen ser del segle XIV-XV. Generalment, si trobem una d'aquestes finestres en un edifici, parlem d'un edifici que va ser gòtic o va incorporar la finestra durant el gòtic, però és anterior i ha estat remodelat. Tot i que, a vegades, aquests motius artístics s'han traspassat d'edificis gòtics a d'altres més actuals per embellir les façanes o per salvar-los (recordeu també la Teoria del Reaprofitament constructiu). Cal esmentar, també, que tot i que els colors de la trama urbana del gòtic eren els grisos de les pedres i els marrons de les teules, existia el costum barceloní de cobrir els edificis amb una pàtina ataronjada de morter de calç i òxid de ferro. 

--->>> EL REPTE que us plantegem: Seríeu capaços i capaces de reconèixer els edificis civils gòtics que van ser residències o que encara ho són però després de moltes reformes? Sabríeu distingir una escala gòtica d'una del segle XVII o Barroca o Neogòtica? I si ens envieu fotografies de les vostres troballes i les comentem?  Seria molt xulo!!!

VOCABULARI: 

finestra coronella: Finestra bífora, trífora... o finestra geminada (les que es divideixen amb columnetes)

Arc conopial: Arc apuntat amb un vèrtex cap amunt al centre. 

crugia: espai comprès entre dos murs de càrrega o dos pòrtics. Cadascuna de les paets en què es divideix un edifici. També se'n diu cos ("casa de cos" seria "casa d'una crugia")

ull de bou: finestreta circular

parcel.la: superfície delimitada de terreny sobre el que es construeix. 

clastra: pati central i empedrat d'una "possessió" o casa senyorial. 

lúnula: graó amb forma de lluna

teula àrab: teula corba, encara la utilitzem!

finestra quarterada: finestra quadrada que es divideix en 2 quadradets petits a la part de sobre i un de gran a la resta o bé 2 quadrats petits a la part d'amunt i 2 rectangles a la resta. Les divisions es fan amb pedra motllurada

Arc escarzer i arc carpanell

BIBLIOGRAFIA

GARRIGA, JOAQUIM; L'arquitectura i les arts a Catalunya a l'època del Renaixement, IEC, Catalan Historical Review núm.9 pp147-167

GRAUPERA, JOAQUIM; Art gòtic al Baix Maresme (s XII a s XVI), Dept Història de l'Art , UB, 2004. 

enciclopèdia.cat (articles sobre tipologies d'habitatges gòtics)

Ordres mendicants (Part II): diferència entre monjos monacals i frares conventuals i els convents de Barcelona

MONJOS	FRARES
Viuen al monestir: lloc aïllat	Convents urbans: monestirs de ciutat
Estan arrelats a un lloc	Es mouen constantment, van allà on calgui
Tenen vestits especials per fer missa	Sempre porten el mateix hàbit (túnica)
Viuen de la subsistència del monestir	Viuen de la caritat
Mengen el que produeixen	Mengen el mateix que mengen els pobres
Són propietaris	Són mendicants i no tenen possessions
Vida monacal	Vida mendicant
Cobren impostos i delmes	Prediquen i viuen d'almoines
Tenen un cap vitalici	Priors rellevats cada cert temps
Cap triat pel bisbe/rei	Prior triat pels propis membres
Distinció de classes a la congregació	Tots els integrants tenen el mateix status
Tendència a l'opulència	Austeritat
El fidel s'apropa a ells	Ells s'apropen al fidel
Cultura monacal (contemplatius)	Cultura urbana (actius: predicació, escoles, universitats)
Regla de Sant Benet	Regla de Sant Agustí i les seves pròpies
Sedentaris	Itinerància entre convents
Treballen dins del monestir	Treballen fora
Monestir com a conjunt d'edificis	Convent utilitari i humil
No neguen l'opulència de la Santa Seu	Neguen l'opulència als temples i als rituals
Benedictins, cistercecs, trapanesos, cartoixos, jerònims...	Ordres mendicants: franciscans, dominics, carmelites, agustins i ordres menors

És molt important tenir clara la definició de convent: comunitat religiosa amb un número superior a 12 membres. El convent, en sí mateix, són els integrants, no els edificis on viuen. En realitat, les cases dels frares conventuals són petits monestirs urbans, molt austers, adequats a les seves necessitats espirituals (seu de la congregació, edifici pastoral, església, lloc on s'imparteix docència i es dona hospitalitat i serveis funeraris i, a vegades, un claustre). Se situen als barris perifèrics (finalment integrats dins les muralles) perquè és allà on es massificava la gent pobre i on s'obrien els hospitals (els generals com Santes Creus o els especialitzats com els llatzerets o els dels antonians dedicats al "foc de Sant Antoni", per tal d'aïllar als malalts en cas d'epidèmia i per considerar-se llocs més sans i ser més barats) i altres infraestructures socials com orfenats, manicomis o hospicis.

La distribució de les residències conventuals correspon a les necessitats bàsiques d'habitatge dels frares. Com que tenen tendència itinerant, molts d'ells no creen edificis, sinó que s'adapten a aquells que els cedeixen o que poden llogar o comprar amb les almoines i donacions. Es divideixen entre sales comunes i funcionals, botica i cel·les. A vegades, depenent de l'espai, s'incorporen biblioteca i horts.

Els seus temples segueixen una tipologia comuna: les esglésies de predicació. Aquestes esglèsies són llocs amples, amb nau única, ambients únics i una acústica perfecta. Gairebé totes tenen púlpit (balconet elevat des d'on el frare fa la predicació i que li permet ser escoltat i ser vist per tothom) i confessionaris (obligatoris després del Concili de Trento de 1515). Solen ser de dimensions humils però amb gran capacitat de fidels. Tenien capelles als laterals (ritus de famílies privades, tombes monumentals de personatges urbans que volen enterrar-se ad sanctus o al costat de les relíquies dels sants, gremis i confraries), absis poligonals i façanes senzilles que s'obren al carrer. 

A Barcelona, trobem moltíssims exemples: el convent del Carme, el de Sant Francesc (litoral), Santa Caterina (avui és el mercat), Sant Agustí (enderrocat per fer la Ciutadella), el convent de Santa Clara, el de la Mercè, Sant Llàtzer (una leproseria o llatzeret), el convent dels Àngels (al costat del MACBA), Sant Daniel, el de les magdalenes (que recollien dones perdudes), el de Jerusalem... només al Raval s'hi van acumular més de 20.

Panorama de Barcelona des del mar al segle XVI. Dibuix d'Anthonis van den Wijngaerde.
S'hi poden apreciar les dues catedrals de la ciutat (Catedral i Santa Maria del Mar) i el bosc de torres-campanars dels convents i parròquies de la ciutat, especialment el convent de Sant Francesc obrint-se cap a la platja a l'esquerra i el de Santa Caterina a la dreta.

FER A FER-HO GRAN,  CLIQUEU AQUÍ

Ordres mendicants (Part I)

En créixer les ciutats, aquestes s'omplen irremeiablement de masses de pobladors desheretats que necessiten un Déu pobre com ells que sigui pietós i els atengui. És aquest el canvi espiritual urbà que va propiciar el sorgiment de les ordres mendicants urbanes. 

Les ordres mendicants són grups de religiosos que emeten els vots ordinaris del cristianisme (obediència i castedat) i a més, el vot de la pobresa, és a dir, que per sobreviure com a grup religiós i com a persones depenen de la caritat i també l'exerceixen. Es tracta d'ordres que renuncien a les propietats i als béns materials per a dedicar-se de ple a la vocació de la cura i guia espiritual dels més vulnerables. 

La seva funció social i religiosa és la de predicar l'evangeli i servir als pobres i als necessitats. 

Ja no viuen als monestirs, aïllats, com els monjos regulars, sinó a les ciutats o als ravals que les envolten. Al Raval de Barcelona, per exemple, s'hi van congregar moltíssimes ordres mendicants. Serveixen a Déu des de la mateixa societat, per això es desenvolupen i creen convents als nuclis urbans. Els seus priors (no abats) són elegits pels mateixos membres i per un temps limitat per aïllar-se de l'abús de poder. Tampoc generen una economia pròpia: prediquen a canvi d'almoines.

Van tenir un gran recolzament de la burgesia, que els ajudaven econòmicament per redimir el sentiment de culpa que creixia entre aquesta ma per ser els generadors les desigualtats econòmiques en les quals aquestes mateixes ordres insistien.  

Al segle XIII, dominics i franciscans van congregar-se per combatre el catarisme. El catarisme és una nova expressió religiosa vinculada a aquesta renovació de l'espiritualitat gòtica i urbana que es va centralitzar al Migdia francès i a Itàlia. Els càtars neguen la veracitat de l'Antic Testament i la jerarquia eclesiàstica com a únic camí per arribar a la divinitat/espiritualitat, que creuen innecessari i un engany, ja que l'única manera d'arribar a Déu per a ells és la recerca d'ell en l'interior de les persones. En realitat, aquesta nova religiositat neix om a reacció al terror provocat i heretat del romànic en què s'assumia que només el càstig de Déu i la submissió a ell (religió de la por) era l'única via possible per a salvar les ànimes humanes. 

Per acabar amb aquests nous moviments herètics (heretges) la mateixa Església va crear moviments de reforma per restar força a les noves religiositats que la fèien trontollar. Va emprendre campanyes militars a França (Croades) i va permetre que franciscans i dominics humanitzessin la religió i prediquessin l'evangeli per evitar la propagació dels càtars per Europa. 

Innocenci III, des de Roma, otorga als franciscans el dret de predicació amb l'Ordo Fratum Minorum, el 1210. El 1215, se'l dona també als dominics a través de l'Ordo Predicatorum perquè evangelitzin als càtars. 

L'Ordre dels frares Menors o franciscans va ser fundat per San Francesco di Assissi el 1209 a Itàlia. Vivien en la més extrema pobresa i la seva funció més important era la predicació i l'assistència al pobre, especialment la sanitària, essent presents a molts hospitals catalans. Molts d'ells s'especialitzaven en Medicina a les universitats. Reclamaven una nova espiritualitat més humana i un amor harmònic amb la naturalesa (avui en dia, se'ls anomena "frares hippies"). Posseïen la seva pròpia Regla (Regla Senzilla) que acataven tots els seus membres. En la seva primera ordre s'englobaven els frares menors conventuals i els caputxins. La segona ordre era la de les monges, en aquest cas les clarisses (les dones sempre pertanyen a les segones ordres). La tercera era la dels franciscans seglars o d'aquells que no han fet el vot de castedat, però volen seguir l'evangeli.  Portaven hàbit marró amb un cordó com a cinturó.

Vida de Sant Francesc per Gozzoli

Els dominics van ser fundats per Santo Domingo de Guzmán als voltants de 1200 i ràpidament van assumir el protagonisme en l'evangelització dels càtars durant la croada albigense (càtars). Es tracta d'una congregació de frares amb vocació contemplativa i dirigida cap a l'estudi de la Teologia, destacant en aquest àmbit les figures de Santo Tomás de Aquino o Albert Magne. Se'ls va confiar a ells la gestió de la Santa Inquisició. La seva funció principal va ser, i encara és, l'educació, la fundació d'escoles per a pobres i la direcció d'universitats. El seu hàbit consisteix en un hàbit blanc que es cobria amb una capa negra. 

Pala d'altar de Sant Vicenç Ferrer de Colantonio a San Pietro Martire de Nàpols 

Els carmelites, amb hàbit marró i capa blanca i seguidors de la Verge del Mont Carmel, van ser fundats a Palestina per Sant Bartomeu, amb vocació eremita. Es dedicaven a l'educació, predicació als santuaris i a l'assistència als pobres. 

Els agustins o "frares del sac" venien de la Toscana i es dedicaven a l'educació, a l'apostolat i a fer de missioners. Són seguidors de Sant Agustí d'Hipona i de la Regla de Sant Agustí. Vesteixen hàbit negre. 

Franciscans, dominics, carmelites i agustins van ser reconeguts com a ordres mendicants per Roma al Concili de Lió de 1274. 

D'entre els grups menys nombrosos destaquen els mercedaris, fundats per Pere Nolasc, prenent l'advocació de la Verge de la Mercè. La seva missió era la d'alliberar a cristians presos a terres musulmanes. Per aconseguir-ho, demanaven almoines per pagar els seus rescats o s'oferien ells mateixos per intercanviar-se amb ells, com també feien els trinitaris. Els servites, o servents de Santa Maria dels Dolors, venien de Florència i la seva funció era l'acolliment i l'assistència de pobres i peregrins. 

Els mínims segueixen a l'eremita San Francesco di Paola (Calàbria, Itàlia) i predicaven l'abstinència de carn i l'austeritat absoluta.

Desembarcament dels captius amb Pere Nolasc, a l'Església de la Mercè de Barcelona

BIBLIOGRAFIA:

AGUELO MAS, JORDI; HUERTAS ARROYO, JOSEFA; PUIG VERDAGUER, FERRAN, L'arquitectura de les ordres mendicants. Les fundacions dels segles XIII-XV, Revista l'Art Gòtic a Catalunya

Les remodelacions medievals: construir sobre ja construït

És aquest un fet molt usual durant tota l'Edat Mitja fins arribar al segle XIX, sigui per mancança d'espai edificable, sigui per entendre el solar edificat com a lloc sagrat, sigui pel reaprofitament de les pedres en temps en el que era realment difícil transportar-les.

Un clar exemple és la Catedral de Barcelona, que va viure tres processos constructius identificats amb tres edificis:

1. La primera és la basílica paleocristiana del segle IV. Es va descobrir fa 50 anys quan es feien unes reformes a la Catedral actual. Se sap que va ser malmesa per una ràtzia d'Al-Mansur a la ciutat. Es conserven els ciments al subterrani del Museu d'història de la Ciutat de Barcelona.
2. La segona és la romànica. La va manar construir Ramon Berenguer I damunt de l'anterior .
3. La tercera i definitiva va ser la gòtica, dels segles XIII-XV, manada construir per Jaume II a Bernat Pelegrí. Es va anar enderrocant l'anterior a mesura que s'anava aixecant la nova. Tot i així, aquesta és més gran i sòlida que l'anterior. El claustre data també del segle XV i també substitueix a l'antic claustre romànic. 

Estableix una línea del temps on inserir una cronologia dels estils artístics medievals. Incorpora-hi també els relacionats amb l'Antiguitat i aquells de l'Edat Moderna.  

Marques de picapedrer

"Las marques de picapedrer són signes lapidaris que pertanyen a la categoria de signatures personals dels canters, aparelladors i Mestres d'Obra, que en molts casos servien per assenyalar el treball realitzat per cadascú, per així determinar el salari corresponent".

Viollet le Duc 

"Els signes lapidaris són marques personals de cada canter referents al seu nom (amb forma d'inicial o monograma), a les seves creences o devocions (un objecte simbòlic o alegòric), al seu estat social o professió passada o present (un signe d'esclavitud o un útil) o a l'època en què es va labrar l'obra (un signe astrològic, etc.)"

Juan Luís Puente López

Les marques o signatures de picapedrer són inscripcions fetes sobre les pedres dels murs que identifiquen qui les ha fet. Solen ser inscripcions en forma d'inicials del nom del canter, insígnies personals o imatges relacionades amb la família de qui les ha fet. A vegades poden ser també animals o qualsevol imatge que representi el pseudònim del fabricant. Poc sovint apareix el nom complet de l'autor acompanyat de l'expressió llatina "me fecit" (em va fer).

També hi deixaven inscripcions els Mestres d'obres i els promotors de les obres. Fins i tot els restauradors quan hi intervenien després d'un terratrèmol, desastre natural o guerra. 

En algunes pedres també s'hi observen inscripcions que fan referència a la seva col.locació al mur per facilitar-ne la construcció.

Les formes d'aquestes marques són molt variades i imaginatives: creus, lletres, números, figures geomètriques, eines de treball, objectes religiosos, símbols d'Alquímia, instruments musicals, animals o vegetals.

Es deixen de realitzar a partir del segle XVII. 

La ciència que les estudia és la gliptografia. És una ciència jove, ja que fins al segle XX no se li va fer gaire cas a aquestes inscripcions. 

Els picapedrers van ser un gremi molt actiu durant la Baixa Edat Mitjana i treballaren a moltes edificacions urbanes i extraurbanes, tant per a la noblesa, la cort, la burgesia o els edificis d'ús comú com hospitals o llatzerets. Cada marca s'associava a un artesà, mestre o cap de colla del gremi. 

El gremi de picapedrers de Barcelona és el gremi més antic documentat a la ciutat. 

Ildefons Falcones: La Catedral del Mar

"“.... en lo más alto va colocada un piedra que se llama piedra clave. Una vez la hayamos colocado, iremos subiendo nervios de esos arcos hasta que se junten con la piedra de clave. Por eso necesitamos esos andamios tan altos.y entonces, esa Virgen a la que tanto queréis tendrá más luz. Ya  no estará a oscuras como ahora,  ya no estará encerrada entre muros gordos y bajos, sino altos y delgados, esbeltos con columnas y ábsides que llegarán hasta el cielo-…"

piedra clave: dovella central d'un arc, en aquest cas, de la confluència d'arcs d'una cúpula

nervios: arcs de la cúpula

Què creus que vol explicar Ildefons Falcones amb aquest petit text extret de La Catedral del Mar? El pas de quin estil a altre estil?

Les parts d'un castell

El per què de l'austeritat de l'arquitectura gòtica catalana: l'ordre del Císter

"Aleshores, l'abat i els seus germans, no oblidant-se de la seva promesa, determinaten unànimement ordenar i guardar en aquell lloc la Regla de Sant Benet (...). I com que ni en la regla ni en la vida de Sant Benet trobaven que el sant legislador hagués posseït església o altars, oblacions o sepultures, o delmes d'altres, forns o molins, o granges o esclaus, ni tampoc que haguéssin enterrat allí als morts, a excepció de la seva germana, per això renunciaren a totes aquelles coses."

Exordium Cisterciensis cenobii

Els hospitals: els serveis als malalts

Dentista medieval
.

Els cristians han d'exercir la caritat, i l'hospital els proporciona l'oportunitat de fer-ho. A mesura que creixen les ciutats, més volum de població es posa malalta i és necessari equipar-les amb infraestuctures que funcionin com alberg de malalts, de peregrins, llocs de guariment i aïllament dels malalts d'epidèmies i de tots aquells que no tenen lloc a la societat, com ancians, orfes, malalts mentals... Aquests hospitals es concentren al voltant dels monestirs o convents urbans i gairebé sempre estan regentats per monjos franciscans. Van ser creats pels mateixos monjos (exemple, Ordre dels antonians), per burgesos que exercien la caritat, alguns reis i fins i tot els gremis. 

L'hospital no és, segons els dictàmens cristians, un lloc assistencial per als malalts, sinó un lloc de refugi pels desvalguts: 

"(...) en aquell són contínuament acullits, rebuts, sostinguts e alimentats en gran nombre, hòmens e dones pobres, afollats, costrets, orats, nafrats e havente d'altres misèries". 

- Ordinacions de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona, 1947.

Els burgesos tenien els seus propis metges personals, gairebé tots d'origen àrab o jueu, molt més avançats en medicina.

El pas de l'hospici o alberg de refugi de peregrins o de pobres al concepte d'hospital arcaic es dona al segle XIII quan proliferen les construccions sanitàries per tota Europa i s'hi comença a desenvolupar la medicina a través de la figura de la universitat.

Les malalties més greus durant aquest període són gairebé totes epidèmiques i d'alt contagi per culpa de la important connexió marítima per tot el mediterrani, a les condicions higièniques que en què es vivia a les ciutats i a l'alimentació deficitària dels pobres. Distingim el Mal de Nàpols o sífilis, còlera, el Foc de Sant Antoni (infecció produïda per un fong del sègol), la Pesta Blanca (tuberculosi), paludisme, verola, tifus (contagiat pels polls) o ràbia (produïda per mossegades d'animals portadors). Moltes vegades, els hospitals s'especialitzaven en una sola malaltia, com és el cas dels que s'ocupaven de la tuberculosi o la lepra per evitar els contagis contenint a tots els malalts en un mateix edifici. D'aquesta manera, podem subdividir-los en hospitals comuns i hospitals especialitzats (hospicis, leproseries, manicomis o orfanats).

En un primer moment, els hospitals eren cases petites que a poc a poc van anar creixent amb estances.

S'hi distingeixen quatre models constructius:

-cases particulars creades especialment per aquest fi o bé reaprofitades que constaven de dependències o habitacions on instal.lar-hi els llits dels pacients. Podien ser per homes, dones o mixtes, però sense mai barrejar dos sexes en una mateixa estança.

.

.

-cases grans que disposaven de més estances. Solien ser mixtes, tot i que tampoc es barrejaven sexes. Hi havia altres dependències com refrectoris, salons, botiques...

.

-hospitals de planta basilical, amb els llits arrenglerats a les naus laterals i la capella a l'absis, que estava a un nivell superior al dels malalts. Disposaven de més estances annexes, com les botiques, els horts, patis, magatzems...

.
-grans complexos hospitalaris de planta quadrangular i grans naus que funcionen com a dormitoris múltiples. Tenen un pati central i molts terrenys adjacents on solen situar-se l'església i el cementiri. A vegades el pati s'identifica amb un claustre.

.

Sala de l'Hospital de santes Creus de Barcelona, amb arcs de diafragma apuntats i espais molt amplis /Botica d'un complex hospitalari.

.
Quin tipus de medicina s'hi exercia?

Cures donades als malalts

La cirurgia era destinada a les classes benestants i es basava en manuals religiosos i fantàstics. Acostumaven a usar amulets i es recolzaven en teories de "sobrants", és a dir, per curar al pacient, es basaven en amputacions o sagnies -tècnica mèdica que consistia en dessagnar al pacient recolzant-se en la idea que l'excés de sang fa emmalaltir-se. Les sagnies es realitzaven amb incisions o sangoneres que s'aplicaven sobre la pell. També utilitzaven emplastres i oracions al sant protector de cada malaltia. 

La convalescència era vigilada pels monjos, que no tenien gaires coneixements científics. Facilitaven llits, descans, menjar i higiene als pacients com a cura. Moltes de les malalties mortals d'aquella època eren els refredats o les grips i aquestes es guarien amb descans. Però el descans  era innecessari per altres malalties que encara es desconeixien.

L'herboristeria era la base terapèutica per molts dels mals. S'usava tant per particulars com pels hospitals.
.
Principis científics:

Taula dels 4 humors
.

Les malalties es classificaven a través de dues teories: el càstig de Déu i la teoria dels "4 humors". Aquests humors eren els líquids o fluids corporals que, en el seu excés, emmalaltien a les persones i per això s'havien de drenar: sang, flema (mocs), bilis groga i bilis negra. Cadascun d'aquests humors es relacionava amb uns símptomes que servien als metges per detectar aquests excessos.

Un exemple sobre l'escàs nivell científic de la medicina medieval, relatat per Löbel:

"El got d'orina es va convertir en el signe distintiu del metge... L'orina continguda en un got simbolitzava: en la seva capa superior, el cap; en la següent, el pit; en la tercera, el ventre; en la quarta, l'aparell genito-urinari. Si quan era agitada amb les mans, l'escuma baixava a la segona regió del líquid i només molt lentament tornava cap amunt, significava que els òrgans del pit eren el focus de l'enfermetat, però si pujava amb velocitat era que l'enfermetat es limitava al cap."

Amb el desenvolupament de les universitats especialitzades en Medicina, es comença a desenvolupar el pensament científic d'investigació i experimentació i a poc a poc es van trobant cures més o menys eficients per a cada mal que progressivament van arraconant la Teoria dels Humors de Galè a favor de la higiene, la localització del focus d'infecció, les cures medicinals i una millora eficaç en l'alimentació.