CIUTAT MEDIEVAL: URBANISME

Elements que condicionaren l’urbanisme a l’Edat Mitjana

1. La construcció de muralles era una característica de les ciutats medievals i consumia la major part de les seves possibilitats econòmiques. Aquestes muralles delimitaven l’espai urbà i obligaven a augmentar fins a límits excessius les densitats de població. Durant la Baixa Edat mitjana, la majoria de les ciutats catalanes, com arreu de l’Occident europeu, van anar eixamplant llurs perímetres emmurallats.

2. El segon element urbanístic important era l’espai ocupat per les comunitats marginals, concretament els Calls. Quasi totes les ciutats catalanes medievals importants tenien un call, les possibilitats urbanístiques del qual sempre eren inferiors a les necessitats d’espai de la comunitat que allotjava.

3. Les vies urbanes (carrers i places) es traçaven generalment sense tenir en compte cap pla d’urbanisme. La majoria dels carrers i places van anar estrenyent-se. L’augment de l’alçada de les cases i la construcció de balcons, de sortints i de pisos cavalcant sobre el carrer van convertir els carrers gairebé en túnels. Els carrers no eren solament llocs de pas, sinó que es feien servir per emmagatzemar mercaderies, per instal.lar-hi els taulells de les botigues o perquè s’hi estiguessin animals domèstics.

4. Les ordenances municipals insistien molt en els serveis urbans, com per exemple la neteja dels carrers. S’insistia en que aquesta era una responsabilitat dels veïns. El principal problema dels serveis urbans era el proveïment suficient d’aigua. Els metges de l’època van arribar a la conclusió que un dels elements que propagava la pesta era l’aigua en males condicions.

5. Un altre element que condicionà les estructures urbanes foren les obres d’interès artesanal o industrial. Un exemple seria la portada d’aigües no pel consum domèstic, sinó per l’ús industrial, moure els molins hidràulics per exemple. Les drassanes també foren construccions industrials de gran importància.

6- 6. A causa de la gran mobilitat dels monarques, moltes ciutats tenien un Palau Reial. Les ciutats caps de bisbat, a més dels edificis propis del govern municipal hi tenien els de l’administració episcopal, entre aquests el Palau del bisbe.

7. Un altre element urbanístic important de les ciutats medievals eren les construccions socials. En primer lloc, els cementiris. Aquests com que eren un dels pocs espais verds i oberts de la ciutat, també eren utilitzats com a llocs de mercats o reunió de veïns. També es van construir espaiosos hospitals de pobres. El pas de les petites esglésies romàniques als grans temples gòtics fou un autèntic terratrèmol urbanístic. A partir del segle XV, aparegueren els Estudis Generals o Universitats. 

8. Els palaus privats foren el darrer element important que condicionà l’urbanisme medieval català. A partir, sobretot del segle XV, els grans mercaders i patricis van construir els palaus que encara avui podem admirar al carrer Montcada de Barcelona.

Adaptació de J.F.CABESTANY FORT, L’urbanisme català a la Baixa Edat Mitjana. Quaderns d’Història Econòmica de Catalunya, XX (Barcelona, 1979), pp-33-40.

ESCALES GÒTIQUES DE PALAUS, HOSPITALS I TEMPLES GÒTICS

 

Palau de la Generalitat a València

Palau de la Generalitat de Catalunya a Barcelona

Escala de cargol de la Torre del Micalet de València

Escala del sostre del Duomo di Milano

Casa Padellàs, Museu d'Història de la ciutat

Casa de la Ciutat de Tortosa

Escala del cor de Santa Maria de Morella 

Scala del Bovolo a Venècia

Escala del Palacio de Vivero de Valladolid

Escala de Notre Dame de Rouen

Antic Hospital de LLeida

TIPOLOGIES D'HABITATGES A LES CIUTATS I VILES ENTRE ELS SEGLES XIII-XVI.

Quins tipus d'habitatges o FOCS eren els més comuns a les ciutats i pobles i viles catalanes i com podem identificar els edificis que han sobreviscut o les parts que s'han salvat de les remodelacions històriques (privades, urbanisme, terratrèmols, desamortitzacions, guerres...)?

Durant l'època gòtica a Catalunya, distingim diferents tipologies de residències privades:

- CASES NOBLES O PATRÍCIES. 

Palau Baltà, Vilafranca.
A la barana de la tribuna es veuen plafons calats com els que s'utilitzen a les decoracions de les escales. 

Durant el segle XVI es viu un gran procés d'urbanització de les ciutats i de les viles rurals per part de la noblesa que es construeix palaus. 

Recordem que les cases patrícies de Barcelona dels segles XI-XII, per exemple, es construïren adossades a la muralla romànica , en els trams entre dues torres i absorbint-ne una, com a poc, a l'edifici. La plana noble d'aquestes cases se sol situar al camí de ronda de la muralla. Hi construïen estructures permanents a sobre, que moltes vegades sortien de la muralla o en penjaven. Són exemples la Casa de l'Ardiaca o el Palau del Carrer del Bisbe. 

En trobem de diferents tipologies gòtiques:  

1. Amb pati obert, sigui al davant de la porta principal, al costat o darrere. 
2. Cases de quatre blocs i de 3-4 pisos que s'articulen al voltant d'un pati central. Una escala noble relaciona la planta baixa amb el primer pis que es mostra com a galeria d'arcs que lliga tots els espais. A vegades, incorpora una torre baixa (evolució de les cases romàniques adossades a les muralles)
3. Cases en un sol bloc o casa "de cós", amb planta rectangular i paral.lela o perpendicular al traçat del carrer. Solen tenir 2-3 plantes i mostren una finestra coronella al Pis noble (primer pis) i/o ulls de bou. Responen a la parcel.lació gòtica de la ciutat, tot i que moltes vegades s'engrandien a mesura que els propietaris anaven comprant les parcel.les del voltant que convertien en annexos relacionats, eixides (patis), corrals o jardins.

Totes elles tenen en comú la tipologia de façana de rectangle apaïsat subdividit entre el mur de pedra picada vertical i el fil inclinat de la teulada. Els pisos es poden llegir com a registres horitzontals i sempre es poden observar una o un seguit de finestres coronelles al pis noble (per ressaltar-ne el poder de qui hi vivia). La porta es monumentalitza amb un arc de mig punt adovellat  ("portal de punt rodó"). Domina el ple sobre el buit i s'obren poques obertures. Tampoc acostumen a ser simètriques i les decoracions escultòriques -poques- solen situar-se a les portes o finestres. També trobem aquest tipus de façana a totes les ciutats catalanes i del Mediterrani amb les que Barcelona tenia contacte: Carrer Lledó i Carrer Montcada de Barcelona, la Casa Julià de Perpinyà, el Palau Real de Vilafranca del Penedès, Casal de l'Almirall i d'en Bou de València, Palazzo Abatellis de Palermo, Palazzo Belluomo de Siracusa... 

Les escales dels patis (els patis mallorquins es diuen clastra) poden tenir la barana de mur. Les baranes de les escales més riques -i també moltes de les esglésies i claustres del gòtic- es decoren amb plafons calats o traceria gòtica que forma dibuixos geomètrics. En el segle XVI, les escales segueixen al pati, però incorporen un segon tram a l'interior d'una crugia de la casa, com al Palau Centelles. Les baranes de metall que veiem a tantes escales, són posteriors (XVII-XVIII o posteriors). 

Trobem escales nobles molt treballades al Carrer de l'Almudaina de Palma i Ca n'Oleo, a Cal Moliner, al Palau Dalmases de Barcelona, al Palau Abatellis. Però també a d'altres edificis civils i religiosos.  

A més, les cases gòtiques contenien altres tipus d'escales entre els seus murs. Les de pedra acarada als edificis nobles i religiosos i als exteriors dels edificis com a escalinates. A vegades s'encaixonen entre murs. Les escales de caragol van començar a utilitzar-se durant el Romànic, però perduren durant el gòtic perquè ocupen poc, obren sortides a qualsevol punt, s'il.luminen amb facilitat i són fàcils de fer. Consten d'un nucli de pedra laborada que se centra dins d'un tub de parets circulars que s'emplena de graons triangulars o lúnules que ascendeixen. Aquests graons es fan amb esquadres que roten sobre el nucli i cobreixen la circumferència  al superposar-se. També les trobem a tota mena d'edificis civils o religiosos. 

La concepció del pati canvia cada cert temps durant el gòtic. Al segle XIV són llocs íntims, petits, molts d'ell a cel obert. Durant aquest segle les escales són rectes o en escaire i amb arrambladors esculturats i plafons calats. Al segle XV, les escales es monumentalitzen i els patis es fan més grans. S'accedeix al pati a través d'un portó de mig punt adovellat i d'un vestíbul enteixinat de fusta. A les portes dels despatxos de la planta baixa, es col·loquen talles i escuts heràldics. Es poden veure finestres amb arcs conopials, finestres coronelles, ulls de bou i finestres bocellades.  

Les cases patrícies o senyorials medievals es mantenen gòtiques fins al Barroc, només alterades per algun afegit renaixentista en la decoració. És durant el Barroc quan es comencen a remodelar, enderrocar o destruir.  

- CASES SIMPLES (les més nombroses). 

En trobem alguna amb pati, com la de la Pia Almoina de Banyoles. També les casetes d'una sola habitació i algunes cases de mercaders amb estances especialitzades per al seu ofici. El gruix de cases dels pobles i ciutats està representat per les cases d'artesans, molt senzilles i mitgeres, que copien la forma i la disposició de les tavernes romanes. Es tracta de cases d'una sola crugia, però que podia créixer en paral.lel si s'adquiria la parcel.la del costat. A vegades, l'eixida o el corral de darrere feien que la seva planta fos en angle recte.  Solien ser perpendiculars al carrer. 

Se'n construïren moltíssimes entre el segle XIII-XIV.

Es tracta d'habitatges petits, freds (estaven en carrers estrets i, encara que tenien finestres -poques- aquestes no asseguraven la correcta ventilació ni una il.luminació suficient a causa de la localització-. 

Com es fan amb materials pobres, gairebé no s'han conservat perquè ha calgut substituir-les per altres de millor qualitat. Però sabem on estaven si atenem a la o  les parcel.les que ocupaven. Les que tenien escultures o elements artístics (com arcs conopials o finestres coronelles) es poden datar. Gairebé tota la resta de construccions, les de maçoneries senzilles o tàpies de fusta, s'han perdut, com en el cas de Montblanc. 

S'anomenen cases d'artesans perquè és l'habitatge on vivien i treballaven els artesans i les seves famílies i potser un aprenent. Són la tipologia d'habitatge medieval més abundant d'Europa. 

La planta baixa era la planta del treball i s'hi localitzava el taller, la botiga i el lloc d'emmagatzematge de matèries primeres. La primera planta era l'habitatge privat: on es cuinava i on es dormia. Gairebé no tenien mobles ni decoració i solien ser contínues, es passava d'una estança a l'altre -tenien una o dues estances-, no hi havia passadissos. 

Les golfes obertes -si la casa en tenia- eren el lloc per a guardar coses. Tot es comunicava mitjançant una escala interior. La casa es rematava amb una teulada inclinada de teula àrab. 

Un petit pati -si es tenia- permetia crear un pou negre on enterrar els pixums, gaudir d'un pou, cultivar un petit hort o criar un animal. 

Les façanes no eren gaire amples i les cases acostumaven a tenir entre 10-15 metres de profunditat. Moltes d'elles incorporaven una porxada de lliure circulació a la planta baixa que s'avançava al vial i se sumava als dels veïns fins a formar carrers completament porticats. Podem afirmar que aquest tipus de casa tenia una relació molt directe amb el carrer. 

Cal Dorda, Vilafranca del Penedès. 

Algunes d'elles s'embellien amb portals de punt rodó adovellats  i alguna finestra coronella. També trobem portals amb llindar (la porta quadrada) a vegades tallat i alguna finestra amb arc conopial amb motllures o sense. Aquesta tipologia sol associar-se a les cases del segle XVI i al gòtic tardà. Les finestres també poden ser quarterades en aquest segle. Les quarterades són típiques del Renaixement i l'observem en les edificacions híbrides. Al Carrer Còdols de Breda se'n veuen alguns exemples. 

No hi ha gairebé cap exemple de casa gótica que s'hagi conservat intacte o completa, excepte la Casa de l'Almoina d'Inca. 

En cap cas, les finestres ni els portals es justifiquen simètricament a la façana. 

Recordeu, els edificis que mostren arcs conopials -amb motllures o no-, solen datar-se al segle XVI i, fins i tot, al XVII. Quan parlem d'aquests segles -especialment del segle XVI- ens referim al gòtic tardà. I recordeu que l'Art gòtic va allargar-se a les nostres terres fins al segle XVII (la Catedral de Tortosa data d'aquest segle) i el Renaixement va ser més anecdòtic que protagonista en l'Art de la Corona (amb excepcions). Les finestres coronelles solen ser del segle XIV-XV. Generalment, si trobem una d'aquestes finestres en un edifici, parlem d'un edifici que va ser gòtic o va incorporar la finestra durant el gòtic, però és anterior i ha estat remodelat. Tot i que, a vegades, aquests motius artístics s'han traspassat d'edificis gòtics a d'altres més actuals per embellir les façanes o per salvar-los (recordeu també la Teoria del Reaprofitament constructiu). Cal esmentar, també, que tot i que els colors de la trama urbana del gòtic eren els grisos de les pedres i els marrons de les teules, existia el costum barceloní de cobrir els edificis amb una pàtina ataronjada de morter de calç i òxid de ferro. 

--->>> EL REPTE que us plantegem: Seríeu capaços i capaces de reconèixer els edificis civils gòtics que van ser residències o que encara ho són però després de moltes reformes? Sabríeu distingir una escala gòtica d'una del segle XVII o Barroca o Neogòtica? I si ens envieu fotografies de les vostres troballes i les comentem?  Seria molt xulo!!!

VOCABULARI: 

finestra coronella: Finestra bífora, trífora... o finestra geminada (les que es divideixen amb columnetes)

Arc conopial: Arc apuntat amb un vèrtex cap amunt al centre. 

crugia: espai comprès entre dos murs de càrrega o dos pòrtics. Cadascuna de les paets en què es divideix un edifici. També se'n diu cos ("casa de cos" seria "casa d'una crugia")

ull de bou: finestreta circular

parcel.la: superfície delimitada de terreny sobre el que es construeix. 

clastra: pati central i empedrat d'una "possessió" o casa senyorial. 

lúnula: graó amb forma de lluna

teula àrab: teula corba, encara la utilitzem!

finestra quarterada: finestra quadrada que es divideix en 2 quadradets petits a la part de sobre i un de gran a la resta o bé 2 quadrats petits a la part d'amunt i 2 rectangles a la resta. Les divisions es fan amb pedra motllurada

Arc escarzer i arc carpanell

BIBLIOGRAFIA

GARRIGA, JOAQUIM; L'arquitectura i les arts a Catalunya a l'època del Renaixement, IEC, Catalan Historical Review núm.9 pp147-167

GRAUPERA, JOAQUIM; Art gòtic al Baix Maresme (s XII a s XVI), Dept Història de l'Art , UB, 2004. 

enciclopèdia.cat (articles sobre tipologies d'habitatges gòtics)

CARTES DE POBLAMENT A CATALUNYA I CARTES DE FRANQUESA

Les Cartes de poblament (també Carta Pobla) són documents medievals expedits durant la Reconquesta, a través dels quals els reis cristians, senyors laics i eclesiàstics, atorguen privilegis a pobladors i possibles pobladors de les seves terres amb la finalitat d'atraure'ls, de repoblar zones d'interés econòmic o estratègic o bé per arrelar la població existent, evitant que marxin a altres nuclis amb més privilegis. Pretenen frenar la despoblació o engrandir poblacions ja existents. 

Es pretenia reforçar fronteres i ocupar les zones que havien estat en mans dels musulmans expulsats i que estaven gairebé buides i reforçar, així, l'economia real en repoblar-les.

Amb elles, s'establien les relacions entre els repobladors i els senyors de la terra (segons el règim senyorial) i es fixaven les condicions jurídiques de l'ocupació: es creaven censos, es regulaven els mals usos, es delimitaven els monopolis senyorials, s'especificava la quantitat de terra que li tocava a cada poblador i s'estipulava l'obligació de residir-hi per optar a la propietat de la terra assignada. 

Fins ben entrat el segle XX, van funcionar com a títols de possessió immobiliària dels nous pobladors o dels que ja hi residien. 

Existeixen cartes de poblament de dos tipus: 

El primer tipus és el que regula els establiments poblacionals de caràcter agrari-col.lectiu: tinença, explotació i disposició de les terres. Són molt habituals al Penedès i la Segarra, 

El segon grup és el de les cartes de poblament vinculades a les cartes de franquesa. Aquestes últimes són un altre tipus de document que amplien el corpus de privilegis dels pobladors o nous pobladors afegint-hi exempcions d'ordre fiscal i garanties polítiques i judicials. Representen els primers estatuts jurídics urbans. 

La primera carta es va donar a Cardona, al segle X. I van anar augmentant en nombre a mesura que avançava la Reconquesta i es despoblaven ciutats o es creaven nous nuclis i vilanoves, sobretot a la Catalunya Nova, fins al 1250. A Barcelona va arribar el 1025. La de Tortosa data del 1140, Tarragona l'obtingué el 1149 i la de LLeida és del 1150.

La carta de poblament i de franquesa de Mallorca, del 1230, atorgada per Jaume I després de l'expulsió dels musulmans, és un exemple únic dels nous privilegis i exempcions que es van donar als pobladors i nous pobladors de l'illa. Té un caràcter molt reformista per l'època, incloent-hi aquestes regulacions: 

- els boscos, pastures, aigües terrestres i marítimes són bens públics i es permet la pesca, caça, recol.lecció de llenya i de productes forestals de forma lliure i gratuïta. Excepte a les zones d'aigües estancades, que pertanyen al rei.

-  els pobladors poden transmetre les seves propietats, excepte a l'Església i a cavallers (amb aquesta regulació la monarquia intentava recuperar el seu poder). 

- s'eliminen els impostos de successió de la pagesia i part dels mals usos. 

- s'estableix que el rei és el cap de la justícia, que vindrà administrada pels jutges (els batlles s'encarregaran de la part civil i criminal i els veguers s'encarregaran de la justícia criminal), assessorats per prohoms. 

- la justícia passa a ser gratuïta (encara que la pagesia pobra tingui problemes per accedir-hi) i passarà a celebrar-se a llocs públics. Ningú que hi formi part podrà cobrar taxes. 

- s'aboleixen les ordalies o proves bàrbares per decretar la innocència o la culpabilitat de les persones. És a dir, es prohibeixen les tècniques d'escaldar amb aigua bullent o torturar el cos dels possibles criminals amb aigua freda per saber el veredicte de Déu

- es decreta la inviolabilitat dels domicilis propis.

- l'adulteri ja no és considera objecte de persecució per part de la justícia, exceptuant els casos vinculats a la violència.

- les amenaces amb espasa o ganivet passen a penalitzar-se amb una multa i no amb l'amputació d'una mà, que només es durà a terme si no es pot pagar la multa. 

- les agressions verbals ja no tenen responsabilitat penal.

- es protegeix el comerç de tràfic marítim amb la Corona i el de a l'engròs a l'illa amb l'eliminació de les taxes de circulació: lleuda, peatge, portatge, mesuratge i ribatge.

- en el comerç a la menuda, es persegueixen les mesures falses, la cisa (sobretot en el pes del pa) i l'especulació.

* Es tracta de regulacions destinades als pobladors cristians. Els jueus tenien una regulació diferent i els musulmans no en tenien, es van quedar sense drets. 

CURIOSITAT: LES FRANQUESES DEL VALLÈS

Hem de diferenciar els "privilegis" de les cartes de poblament i de franquesa. 

Un privilegi és un tràmit legislatiu de la Corona d'Aragó, que dona un tractament de benefici, en aquest cas a una població concreta, respecte a les lleis comunes de la resta. No intenta atraure o fidelitzar pobladors, sinó beneficiar-los i beneficiar-se per algun fet o singularitat. 

Es creu que aquest poble del Vallès oriental va rebre una carta de franquesa en mans de Berenguer Ramon I, el 1025, a través del qual s'incorporaren aquestes mesures a la vila: lliure possessió de propietats i de béns mobles i l' exempció de tota jurisdicció que no fos la del príncep.

Es va atorgar després que Guisia de LLuçà, durant un viatge i embarassada, trenqués aigües en passar per Corró d'Avall. Els veïns de la Sagrera la van atendre voluntàriament a les seves masies en el moment del naixement de Guillem d'Osona i en el postpart. La Corona va agraïr la seva hospitalitat amb aquest privilegi en forma de carta, encara que el que realment intentaven era poblar i fidelitzar  aquesta zona perquè la Carta de poblament de Llobregat estava fent que molts pobladors marxessin cap aquella zona i es despoblés aquesta. 

Al principi, el territori de la carta incloïa Samalús, Granollers, Palou, L'Ametlla del Vallès, La Garriga, La Roca del Vallès, Santa Agnès de Malayanes i Martorelles, però amb el temps, alguns s'hi van anar desvinculant . 

El 1384, Pere el Cerimoniós dona el títol (privilegi) de "Carrer de Barcelona" a la vila. Aquest títol implica obtenir un privilegi de "carretatge", fent que es considerés "veïna" o "poble de contribució" d'una ciutat: assimilava els seus privilegis i franqueses i podia circular-s'hi lliurement. En aquest cas, de Barcelona. A canvi, el poble havia de participar activament en la defensa de la ciutat. El carretatge es dona com a una necessitat de les ciutats creixents de posseir centres rurals a les seva rodalia per abastir-se de recursos i d'homes que la poguessin defensar en cas de guerra. També s'asseguraven territoris on poder expandir-se. 

Les poblacions que van rebre aquest títol des de Barcelona van ser: Montornès, La Garriga, Igualada, Vilamajor, Les Franqueses, Moià, Santpedor, Tona, Granollers, Vilanova i la Geltrú, Cubelles, Mataró, Caldes de Montbui, Cambrils, Badalona, Lliçà d'Amunt i l'Ametlla del Vallès. Totes elles mostren els emblemes de la ciutat comtal als seus escuts.   

Fonts: 

Cuadrada, Coral, El sagramental i les Franqueses del Vallès i el Maresme a l'Edat Mitjana de la XXXIII Assemblea Comarcal d'estudiosos, 1987

Ferrer i Mallol, M.Teresa, El carretatge de Barcelona. Una associació de municipis a la baixa edat mitjana, Llibre de Tona, Tona, 2001. 

Ciutats i pobles de nova creació: Bastides (Vilanoves)

Quan parlem de pobles grans/ciutats medievals, entenem que totes segueixen el mateix patró: tancament, compactació i emmurallament.

Però com sorgeixen?

El pas de la població agrícola dispersa a la concentració de pobladors a la ciutat es dona a causa de tres factors:

• Feudalisme: per protegir militarment l'economia, els béns, la petita indústria i a la població que també és font de riquesa per al senyor.
• Seus episcopals: la població s'agrupa al voltant d'esglésies, seus o monestirs per obtenir aquesta protecció o estar més a prop dels serveis (molins, fargues...) que són propietats d'aquestes.
• El comerç: fires, ports, mercats, centres industrials, centres miners, universitats...

Quins elements contenen aquestes noves ciutats?

Totes posseeixen una muralla de protecció i contenció que s'explota econòmicament a través de l'obligació de pagar aranzels d'entrada i sortida de mercaderies o persones. A mesura que les ciutats creixen, les muralles s'amplien creant fases d'emmurallament en cercles concèntrics. Als afores, extramurs, es desenvolupen ravals al voltant dels convents de les ordres mendicants i/o hospitals.

El mercat o nucli comercial (amb infraestructures com les places porticades) i l'Església són els altres punts neuràlgics i que defineixen cada nucli urbà.

La resta de la ciutat són els habitatges arreplegats en illes extenses i allargades que creen carrerons estrets i poc il.luminats. La “parcel.la gòtica” és el tipus més comú de repartiment del terra urbà i acostuma a tenir una dimensió petita, de 3 a 5 metres de façana.

I quins tipus de ciutats/pobles es desenvolupen a Europa?

En primer lloc, les ciutats de creixement orgànic. Es tracta d'antigues ciutats-colònies romanes o petites viles, com Barcelona o Londres, que creixen de forma regular i s'expandeixen tot adaptant-se al terreny.

En segon lloc, les ciutats de nova creació o de nova planta. Algunes es creen a les vies comercials, utilitzant el carrer principal con a seu del mercat (ciutats suïsses o Zahningen). Altres adopten un urbanisme semblant al de les polis romanes, seguint el patró ortogonal del Cardus i Decumanus i, per assimilació, la forma de creu cristiana (Alemanya).

Una tipologia molt popular a França i a la Corona catalano-aragonesa, sobretot durant els segles XI, XII i XIII, va ser la ciutat bastida o Vilanova. També se les anomena Vilafranca o Pobla.

Totes les vilanoves tenen un seguit de característiques comunes:

Van ser creades de nou i amb població nova. En el cas que es construïssin sobre un antic poblament, el nou nucli absorbiria a aquests pobladors (Ex: Vilanova del Sarral).

Poden tenir una planificació molt o poc regular. Les més planificades, com la Vila Constantina, al Baix Camp, mostren carrers ortogonals (que formen angles rectes amb les seves interseccions). Les poc planificades, acostumen a tenir un o dos carrers que poden coincidir amb camins principals (Exemple, Vilanova del Camí) o carrers lliures, com veiem a les bastides occitanes.

Les parcel.les que es donen als pobladors solen tenir totes les mateixes dimensions.

Totes van ser creades per iniciativa de comtes, reis de la Corona, eclesiàstics poderosos o laics militars.

Reben cartes de poblament o cartes de franquesa que afavorien al senyor i responien a la voluntat d'aquest de fortificar una frontera, crear un mercat i cobrar impostos, redirigir la població cap a un punt estratègic, repoblar els feus després de guerres o epidèmies, evitar la migració dels pobladors... El poblador rep la protecció de la muralla en època de gran bandidatge i inseguretat.

Poden tenir un castell molt a prop, és a dir, no es dona per finalitzat el procés encastellament romànic. Aquestes són les anomenades vilanoves castrals: Verdú (Alt Urgell), Santa Pau de la Garrotxa. Les monàstiques es desenvolupen als voltants d'una església o d'un monestir i viuen el pas de ser Sagrera a ser Vilanova, com Sant Feliu de Pallarols. Les de nucli difós es creen com a mercat o tenen a prop un mercat, una font termal o algun altre element.

Poden tenir plaça o no tenir-ne. Si en tenen, s'hi celebra el mercat. Pot ser central, estar fora del nucli o simplement, no tenir-ne.

I com es reparteixen per Catalunya?

Arreu de la Catalunya Nova, trobem vilanoves a Tarragona, la Segarra, la Conca de Barberà, Les Garrigues, Montsià... i són molt abundants. En canvi, a la zona de la Catalunya Vella, els testimonis són més escassos: sis a Besalú, sis a Girona, set a Vic, set a la Cerdanya, una al Pallars Sobirà.

Des de Catalunya s'estan portant a terme moltes investigacions i documentacions amb la finalitat de donar a conèixer la importància d'aquestes ciutats noves o engrandides durant l'Edat Mitjana i revalorar-ne la seva evolució i la seva explotació turística.

Un dels grans estudiosos d'aquesta tendència en l'urbanisme medieval català és Jordi Bolòs i Masclans, que el 2004 va publicar, a través de l'IEC, el seu estudi “Els orígens medievals del paisatge català: l'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la Història de Catalunya”, text que hem utilitzat per intruduir el tema ( Capítol 10 "Pobles planificats i vilanoves") i que recomanem que follejeu per saber-ne més, veure imatges i consultar el mapa de vilanoves de Catalunya.

Un altre text molt interessant que podeu consultar és "Les vilanoves segrianenques" del Fabià Corretgé Blasi. 

CONCEPTES: 

Encastellament: Procés de concentració de la població al costat d'un castell com a intent de feudalització o de concentració obligatòria de la gent, del segle XI. Comporta l'abandonament de les residències disperses per les terres del senyor i la construcció d'un nou poble/ciutat en un indret encimbellat (elevat) que s'emmuralla. No són viles sinó viles castrals. A Itàlia, aquests nuclis solen anomenar-se Rocca. 

Sagrera: Espai que envolta les esglésies i que es considerava espai físic sagrat. També es pot dir cellera. 

Ordres mendicants (Part II): diferència entre monjos monacals i frares conventuals i els convents de Barcelona

MONJOS	FRARES
Viuen al monestir: lloc aïllat	Convents urbans: monestirs de ciutat
Estan arrelats a un lloc	Es mouen constantment, van allà on calgui
Tenen vestits especials per fer missa	Sempre porten el mateix hàbit (túnica)
Viuen de la subsistència del monestir	Viuen de la caritat
Mengen el que produeixen	Mengen el mateix que mengen els pobres
Són propietaris	Són mendicants i no tenen possessions
Vida monacal	Vida mendicant
Cobren impostos i delmes	Prediquen i viuen d'almoines
Tenen un cap vitalici	Priors rellevats cada cert temps
Cap triat pel bisbe/rei	Prior triat pels propis membres
Distinció de classes a la congregació	Tots els integrants tenen el mateix status
Tendència a l'opulència	Austeritat
El fidel s'apropa a ells	Ells s'apropen al fidel
Cultura monacal (contemplatius)	Cultura urbana (actius: predicació, escoles, universitats)
Regla de Sant Benet	Regla de Sant Agustí i les seves pròpies
Sedentaris	Itinerància entre convents
Treballen dins del monestir	Treballen fora
Monestir com a conjunt d'edificis	Convent utilitari i humil
No neguen l'opulència de la Santa Seu	Neguen l'opulència als temples i als rituals
Benedictins, cistercecs, trapanesos, cartoixos, jerònims...	Ordres mendicants: franciscans, dominics, carmelites, agustins i ordres menors

És molt important tenir clara la definició de convent: comunitat religiosa amb un número superior a 12 membres. El convent, en sí mateix, són els integrants, no els edificis on viuen. En realitat, les cases dels frares conventuals són petits monestirs urbans, molt austers, adequats a les seves necessitats espirituals (seu de la congregació, edifici pastoral, església, lloc on s'imparteix docència i es dona hospitalitat i serveis funeraris i, a vegades, un claustre). Se situen als barris perifèrics (finalment integrats dins les muralles) perquè és allà on es massificava la gent pobre i on s'obrien els hospitals (els generals com Santes Creus o els especialitzats com els llatzerets o els dels antonians dedicats al "foc de Sant Antoni", per tal d'aïllar als malalts en cas d'epidèmia i per considerar-se llocs més sans i ser més barats) i altres infraestructures socials com orfenats, manicomis o hospicis.

La distribució de les residències conventuals correspon a les necessitats bàsiques d'habitatge dels frares. Com que tenen tendència itinerant, molts d'ells no creen edificis, sinó que s'adapten a aquells que els cedeixen o que poden llogar o comprar amb les almoines i donacions. Es divideixen entre sales comunes i funcionals, botica i cel·les. A vegades, depenent de l'espai, s'incorporen biblioteca i horts.

Els seus temples segueixen una tipologia comuna: les esglésies de predicació. Aquestes esglèsies són llocs amples, amb nau única, ambients únics i una acústica perfecta. Gairebé totes tenen púlpit (balconet elevat des d'on el frare fa la predicació i que li permet ser escoltat i ser vist per tothom) i confessionaris (obligatoris després del Concili de Trento de 1515). Solen ser de dimensions humils però amb gran capacitat de fidels. Tenien capelles als laterals (ritus de famílies privades, tombes monumentals de personatges urbans que volen enterrar-se ad sanctus o al costat de les relíquies dels sants, gremis i confraries), absis poligonals i façanes senzilles que s'obren al carrer. 

A Barcelona, trobem moltíssims exemples: el convent del Carme, el de Sant Francesc (litoral), Santa Caterina (avui és el mercat), Sant Agustí (enderrocat per fer la Ciutadella), el convent de Santa Clara, el de la Mercè, Sant Llàtzer (una leproseria o llatzeret), el convent dels Àngels (al costat del MACBA), Sant Daniel, el de les magdalenes (que recollien dones perdudes), el de Jerusalem... només al Raval s'hi van acumular més de 20.

Panorama de Barcelona des del mar al segle XVI. Dibuix d'Anthonis van den Wijngaerde.
S'hi poden apreciar les dues catedrals de la ciutat (Catedral i Santa Maria del Mar) i el bosc de torres-campanars dels convents i parròquies de la ciutat, especialment el convent de Sant Francesc obrint-se cap a la platja a l'esquerra i el de Santa Caterina a la dreta.

FER A FER-HO GRAN,  CLIQUEU AQUÍ

Ordres mendicants (Part I)

En créixer les ciutats, aquestes s'omplen irremeiablement de masses de pobladors desheretats que necessiten un Déu pobre com ells que sigui pietós i els atengui. És aquest el canvi espiritual urbà que va propiciar el sorgiment de les ordres mendicants urbanes. 

Les ordres mendicants són grups de religiosos que emeten els vots ordinaris del cristianisme (obediència i castedat) i a més, el vot de la pobresa, és a dir, que per sobreviure com a grup religiós i com a persones depenen de la caritat i també l'exerceixen. Es tracta d'ordres que renuncien a les propietats i als béns materials per a dedicar-se de ple a la vocació de la cura i guia espiritual dels més vulnerables. 

La seva funció social i religiosa és la de predicar l'evangeli i servir als pobres i als necessitats. 

Ja no viuen als monestirs, aïllats, com els monjos regulars, sinó a les ciutats o als ravals que les envolten. Al Raval de Barcelona, per exemple, s'hi van congregar moltíssimes ordres mendicants. Serveixen a Déu des de la mateixa societat, per això es desenvolupen i creen convents als nuclis urbans. Els seus priors (no abats) són elegits pels mateixos membres i per un temps limitat per aïllar-se de l'abús de poder. Tampoc generen una economia pròpia: prediquen a canvi d'almoines.

Van tenir un gran recolzament de la burgesia, que els ajudaven econòmicament per redimir el sentiment de culpa que creixia entre aquesta ma per ser els generadors les desigualtats econòmiques en les quals aquestes mateixes ordres insistien.  

Al segle XIII, dominics i franciscans van congregar-se per combatre el catarisme. El catarisme és una nova expressió religiosa vinculada a aquesta renovació de l'espiritualitat gòtica i urbana que es va centralitzar al Migdia francès i a Itàlia. Els càtars neguen la veracitat de l'Antic Testament i la jerarquia eclesiàstica com a únic camí per arribar a la divinitat/espiritualitat, que creuen innecessari i un engany, ja que l'única manera d'arribar a Déu per a ells és la recerca d'ell en l'interior de les persones. En realitat, aquesta nova religiositat neix om a reacció al terror provocat i heretat del romànic en què s'assumia que només el càstig de Déu i la submissió a ell (religió de la por) era l'única via possible per a salvar les ànimes humanes. 

Per acabar amb aquests nous moviments herètics (heretges) la mateixa Església va crear moviments de reforma per restar força a les noves religiositats que la fèien trontollar. Va emprendre campanyes militars a França (Croades) i va permetre que franciscans i dominics humanitzessin la religió i prediquessin l'evangeli per evitar la propagació dels càtars per Europa. 

Innocenci III, des de Roma, otorga als franciscans el dret de predicació amb l'Ordo Fratum Minorum, el 1210. El 1215, se'l dona també als dominics a través de l'Ordo Predicatorum perquè evangelitzin als càtars. 

L'Ordre dels frares Menors o franciscans va ser fundat per San Francesco di Assissi el 1209 a Itàlia. Vivien en la més extrema pobresa i la seva funció més important era la predicació i l'assistència al pobre, especialment la sanitària, essent presents a molts hospitals catalans. Molts d'ells s'especialitzaven en Medicina a les universitats. Reclamaven una nova espiritualitat més humana i un amor harmònic amb la naturalesa (avui en dia, se'ls anomena "frares hippies"). Posseïen la seva pròpia Regla (Regla Senzilla) que acataven tots els seus membres. En la seva primera ordre s'englobaven els frares menors conventuals i els caputxins. La segona ordre era la de les monges, en aquest cas les clarisses (les dones sempre pertanyen a les segones ordres). La tercera era la dels franciscans seglars o d'aquells que no han fet el vot de castedat, però volen seguir l'evangeli.  Portaven hàbit marró amb un cordó com a cinturó.

Vida de Sant Francesc per Gozzoli

Els dominics van ser fundats per Santo Domingo de Guzmán als voltants de 1200 i ràpidament van assumir el protagonisme en l'evangelització dels càtars durant la croada albigense (càtars). Es tracta d'una congregació de frares amb vocació contemplativa i dirigida cap a l'estudi de la Teologia, destacant en aquest àmbit les figures de Santo Tomás de Aquino o Albert Magne. Se'ls va confiar a ells la gestió de la Santa Inquisició. La seva funció principal va ser, i encara és, l'educació, la fundació d'escoles per a pobres i la direcció d'universitats. El seu hàbit consisteix en un hàbit blanc que es cobria amb una capa negra. 

Pala d'altar de Sant Vicenç Ferrer de Colantonio a San Pietro Martire de Nàpols 

Els carmelites, amb hàbit marró i capa blanca i seguidors de la Verge del Mont Carmel, van ser fundats a Palestina per Sant Bartomeu, amb vocació eremita. Es dedicaven a l'educació, predicació als santuaris i a l'assistència als pobres. 

Els agustins o "frares del sac" venien de la Toscana i es dedicaven a l'educació, a l'apostolat i a fer de missioners. Són seguidors de Sant Agustí d'Hipona i de la Regla de Sant Agustí. Vesteixen hàbit negre. 

Franciscans, dominics, carmelites i agustins van ser reconeguts com a ordres mendicants per Roma al Concili de Lió de 1274. 

D'entre els grups menys nombrosos destaquen els mercedaris, fundats per Pere Nolasc, prenent l'advocació de la Verge de la Mercè. La seva missió era la d'alliberar a cristians presos a terres musulmanes. Per aconseguir-ho, demanaven almoines per pagar els seus rescats o s'oferien ells mateixos per intercanviar-se amb ells, com també feien els trinitaris. Els servites, o servents de Santa Maria dels Dolors, venien de Florència i la seva funció era l'acolliment i l'assistència de pobres i peregrins. 

Els mínims segueixen a l'eremita San Francesco di Paola (Calàbria, Itàlia) i predicaven l'abstinència de carn i l'austeritat absoluta.

Desembarcament dels captius amb Pere Nolasc, a l'Església de la Mercè de Barcelona

BIBLIOGRAFIA:

AGUELO MAS, JORDI; HUERTAS ARROYO, JOSEFA; PUIG VERDAGUER, FERRAN, L'arquitectura de les ordres mendicants. Les fundacions dels segles XIII-XV, Revista l'Art Gòtic a Catalunya

La Ciutat Medieval: Urbanisme i higiene a Barcelona

"La visita a una ciutat medieval comportava també una colla d’olors. Cada barri tindria les seves olors. La blanqueria, per exemple, amb la fortor del curtir de les pells; la peixateria amb la permanent olor de peix; l’olor de mar a la Ribera, i l’olor de brutícia una mica per tot arreu. La neteja no era pas una característica de les ciutats d’aquell temps. I per això les autoritats urbanes tot sovint es preocupaven de fer crides perquè els veïns i les veïnes no embrutessin els carrers, no llancessin animals morts a la via pública des dels terrats i les finestres, ni aigua bruta per la porta, si abans no miraven que no passés ningú. Moltes cases tenien comuna privada o latrina, que donaven a un pou mort o una bassa, però les necessitats es feien moltes vegades als orinals, i el seu contingut més d’un cop feia cap al carrer, o a l’arena de la platja.

És interessant constatar com les autoritats urbanes relacionaven la pudor amb les epidèmies; veien clar com la manca d’higiene havia estat i continuava essent causa de les malalties, que tot sovint, espacialment als estius afectaven la ciutat. Així els consellers crearen l’ofici d’escombriaire... Compraven un ase, i llogaren un home per tal que carregués sobre l’animal totes sutzures donat pudor i les llancés al mar…..

En la crida que feren l’any 1367, es prohibia "llençar escombradies, fems, terra, ronya, ne negunes altres coses com gats, gallines morts ne negunes altres animals morts, ne negunes aygües letges en lo carrer appelat Ostat d’en Lacera". És tan clara la intenció de treure dels carrers de Barcelona els animals morts, que el primer escombriaire barceloní li deien tiragats a mar”.

Teresa-Maria VINYOLES i VIDAL, La vida quotidiana a Barcelona vers 1400, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, 1985, pp.38-40.

El torneig medieval i les seves celebracions a la Barcelona medieval

Aquest era el procediment tradicional per començar i fer un torneig medieval.

Us imagineu aquest combat i tota la seva parafernàlia a la Barcelona medieval? Mirant el mapa de la ciutat medieval que utilitzem: quin carrer creieu que seria idoni per fer aquestes celebracions? Teniu en compte que ha de ser suficientment ample i allargat i ha de tenir suficients accesos pel públic i els cavalls

Solució: El Passeig del Born (Carrer ample darrera de la catedral de Santa Maria del Mar)

Les parts d'un castell

Ciutats medievals: el cas florentí.

Florència va ser una de les grans ciutats que es va desenvolupar amb rapidesa durant l'edat mitjana. Com veiem a la foto ho fa al voltant de la Catedral. Aquesta urbanística es va mantenir fins a l'Edat Moderna, com les seves estructures bàsiques i les seves muralles (a les portes del Renaixement, ja s'havia construit la quinta muralla per encabir-hi els arravals i els convents de les ordres mendicants)

Llavors...

• Assenyala els elements més significatius de la Ciutat de Florència.
• Creus que es tracta d'una pintura de paisatge o d'un retrat?
• Com es diu la Catedral de Florència? Quina és la part d'ella que més crida l'atenció en aquesta composició? I quin va ser l'arquitecte? En quin estil artístic? 
• Quina importància té que el riu Arno la travessi? (comunicació fluvial, mercaderies, ports, matèria primera, higiene, enfermetats, desbordaments, seguretat, economia agrària, construcció de ponts, muralles...).
• Per què creus que els artesans de la llana, la seda i la tintoreris (artesanat tèxtil) s'hi van establir en aquesta ciutat? Amb quins recurs compta que els va atreure?
• 
  

El nou destí de la cultura: les universitats

El desenvolupament econòmic i urbè dels segles XII i XIII, accelerà l'interès per la instrucció: s'obren nous centres d'ensenyança, es cutiven noves formes de pensament i creix considerablement el número d'estudiants. El desenvolupament de la universitat representa l'abandó dels antics scriptoria romànics.

La voluntat de crear una nova cultura era simplement adequar-la a la nova realitat burgesa que reclamava formar-hi part en el progrés social.

Les escoles urbanes:

Gairebé sempre es corresponien amb les antigues escoles de les catedrals. Els monjos exercien de professors, tot i que a mitjans del segle XII apareix la figura del mestre com a professional.

Les matèries d'estudi eren encara el trivium (gramàtica, retòrica, dialèctica) i el cuadrivium (aritmètica, geometria, Astronomia i música) , ensenyats en llatí. Degut a la mancança de llibres, les lliçons es basaven, principalment, en dictats del mestre.

Les escoles urbanes més importants es localitzen a París, Oxford i Colònia. I l'evolució d'aquestes, ens portarà a la idea arcaica del que avui entenem com a universitat.

Les universitats:

De la mateixa manera que els artesans urbans es van agrupar en gremis, els estudiants van agrupar-se en "universitas" junt als professors.

Aquestes tenien caràcter religiós, tot i que no tots els que les componien ho eren. Però a tots els estudiants se'ls consideraven com a clèrigs i depenien de la jurisdicció de Roma.

Eren internacionals, i tant mestres com alumnes arribaven de totes parts per tal d'estudiar una activitat. Estaven sota la protecció de reis o bisbes i els estudiants s'agrupaven al voltant dels Col.legis Majors i tenien les seves pròpies lleis dins de la institució.

S'agrupaven en quatre facultats: Art (incloent-n'hi les Matemàtiques i la Geometria), Dret, Medicina i Teologia.

No es necessitaven estudis previs per accedir-hi, només es requeria saber llatí per tal de poder seguir les lliçons, que es realitzaven en aquesta llengua per ser la llengua vehicle arreu dels territoris cristians. El mètode de treball era l'Escolàstica, basada en la Biblia, Plató, Aristòtil (filòsofs grecs de l'Antiguitat clàssica) i els àrabs.

El mètode escolàstic es realitzava seguint les següents fases d'estudi:

1.- lectura comentada d'un text (lectio)

2.- plantejament d'un problema a partir de la lectura d'un text (questio)

3.- discussió d'aquest problema (discutio)

4.- conclussions possibles sobre el tema (determinatio)

Avenços en la cultura i canvis de nentalitat : 

Molts pensadors s'interessen en centrar el coneixement en la raó en tot allò relatiu a la comprensió de Déu i del món. S'abandona poc a poc el providencialisme que obliga a creure que tot prové de Déu i així s'ha d'acceptar. La universitat i la societat gòtica entenen que si la societat i el món estan canviant; l'èsser humà no pot restar estàtic a aquest canvi.

Així es dona un primer intent d'humanisme (com ja vam veure en la pintura i escultura gòtica, que desenvolupen una nova cultura del sentiment): l'home comença a ser la mesura del món i l'ha d'entendre per poder-hi viure i avançar. Les persones són la realitat i el motor d'aquesta, substituïnt amb aquesta revolució humana la mesura de Déu que ja no ha de castigar ni intimidar als seus fidels ni castigar-los per ser-ho.

Estudiosos i reformadors de l'esperit medieval: 

Les universitats van ser liderades per les ordres mendicants.
Els dominics van ser molt actius en l'estudia de la Teologia i de la Filosofia. Destaquem San Albert Magne i Santo Tomàs d'Aquino, ambdós molt actius a París.
Els franciscans, amb la seva vocació caritativa i educativa, van ser molt actius en els temes relacionats amb la Medicina (són els grans creadors i regents d'hospitals i escoles bàsiques). Cal mencionar a Roger Bacon, Scotto i Ockham.

Sobre les universitats:

"Gaudireu de llibertat total en l'ensenyança. En quant a l'alimentació, esteu segurs que no hi ha aquí risc de passar fam; no oblideu , també, l'amabilitat de la població... els teòlegs... els logistes intueixen en el coneixement d'Aristòtil , els gramàtics... els músics... els juristes ensenyen el dret de Justinià i, amb ells, els metges descobreixen l'obra de Galè... què més podeu desitjar?"

Cartulari de la universitat de París, provinent d'un discurs formulat a la universitat de Toulouse, el 1229.

Dèia Abelardo, de la Sorbona (París) en relació a la distinció entre la fe i la ciència a les universitats: 

"Els meus estudiants reclamen raons humanes i filosòfiques; més que afirmacions categòriques necessiten explicacions intel·ligibles; afirmen que és inútil parlar si les paraules no són comprensibles i que ningú pot creure el que abans no ha pogut comprendre"