La paraula retaule ve del llatí retro-tabula que vol dir taula de darrere, és a dir, taula que es posava darrere l’altar. Les primeres escultures i pintures ornamentals de les esglésies van servir, doncs, per a ressaltar l’altar com el lloc més sagrat del temple cristià.
El retaule serveix, a la vegada, per mostrar al poble la fe cristiana, mitjançant l’art. A partir del segle XIV els retaules deixen de ser petits mobles i es converteixen en construccions arquitectòniques, que cobreixen tot l’absis, un punt de llum i de color en què l’impacte visual és molt important: el retaule esdevé una pàgina d’un llibre fet amb imatges, comprensibles per a tot tipus de gent, fins i tot la que no sap llegir.
El retaule sol estar format de diferents parts, on hi ha relleus, pintures i escultures: cossos o pisos -divisions horitzontals superposades- , carrers -divisions verticals-, banc o predel.la,. Al barroc la iconografia més freqüent és la representació de la vida i passió de Crist, l’Eucaristia, les escenes marianes i les vides i llegendes dels sants.
Procés d’elaboració d’un retaule
A la feina hi participen també els escultors, que fan les talles , els policromadors, que pinten les escultures i el retaule, els emmetxadors, que munten l’estructura i els tallistes que fan els relleus.
Una vegada feta la feina de l’escultor i del tallista, es munten totes les peces, juntament amb l’estructura, al lloc definitiu i es procedeix a preparar tota la fusta per a pintar i daurar el retaule. Primer es fa una preparació, de més o menys consistència, a base de guix-cola (cola de conill). Una vegada posada, es poleix per a pintar i daurar damunt. Els colors són fets a base de tremp d’ou o de cola. Per daurar es posava una capa de bol d’armènia i després es daurava amb or fi a l’aigua (posat amb cola de peix). Finalment es fa el brunyit amb pedra d’àgata, per treure la lluentor.