Les fargues són establiments metal.lúrgics o siderúrgics destinats a la producció de ferro a partir d'un mineral.
Es desenvolupen de manera massiva a partir del segle XI, quan les necessitats de ferro es tripliquen a causa de les guerres, la construcció massiva, el desenvolupament de les eines agrícoles i les necessitats quotidianes tant al camp com a la ciutat.
Per fer funcionar una farga són necessàries tres condicions: el mineral, el carbó i l'aigua. És per això que aquests establiments es van concentrar a zones pròximes als jaciments de ferro catalans (Vall Ferrara, Ripollès i Garrotxa i, més endavant, al Pirineu lleidatà). Aquesta ubicació, a més, els permetia estar a prop dels boscos des d'on podien accedir a la fusta amb la que es fèia el carbó vegetal i, a més, aprofitar el pendent dels rius en el seu curs alt per fer crear l'energia hidràulica que accionaria els seus molins.
Durant el període romànic, les fargues acostumaven a ser dels monestirs, com és el cas de la farga de Santa Maria de Gerri. Al segles IX i X, en canvi, van passar a ser de propietat comunal, fet que va canviar al segle XI, quan van ser privatitzades pels laics o senyors i millorades en l'àmbit tecnològic. Al segle XIII el control senyorial ja és absolut i els senyors obliguen a pagar als serfs tant el seu manteniment com el seu ús. També es creen nous impostos sobre el ferro a les terres del Pirineu (on estaven els jaciments), com és el cas de la Seu D'Urgell. Al segle XIV, gràcies a la gran demanda interior de ferro, el rei decreta la prohibició de l'exportació de ferro als ports catalans, tot i que n'accepta d'importació (por de València).
Per fer funcionar una farga era necessari un forn baix que es feia funcionar amb carbó vegetal o troncs, el martell i l'enclusa.
El procés començava ficant el mineral al forn fins que aquest arribés als 1000 ºC, que és la temperatura de fusió del ferro. Per aconseguir aquesta temperatura, el forn s'airejava, és a dir, se li aplicava aire directament sobre les brases. En un primer moment, aquest procés es feia mitjançant el bufat a través de tub, tasca generalment realitzada per un aprenent, per avivar les brases i aconseguir que aquestes desprenguessin més quantitat de calor. Amb el temps, aquest procés es va mecanitzar amb les manxes de cuir que produïen aire a pressió i acceleraven l'escalfament del forn. Al segle XVI es va desenvolupar el "procediment català", molt famós a Europa per la qualitat del ferro obtingut. Aquest procés va substituir la manxa per un dispositiu hidràulic, la trompa d'aigua, que barrejava aire i aigua de manera contínua en un tub (no amb intermitència com feia la manxa) fent que l'aigua expulsés l'aire del tub amb molta pressió a través d'uns forats. Aquesta nova tecnologia, copiada dels italians, permetia un escalfament ràpid i de llarga duració del forn, i per això s'ampliava la productivitat.
Un cop el mineral arriba a aquesta temperatura, es fon i es pot separar el ferro (mena) de les impureses o escòries (ganga) a través de les martellades sobre l'enclusa. Es comença a falgar el ferro.
En un primer moment, s'utilitzava a braç alçat, utilitzant la força del treballador, per moure el martell de fargar. El 1500, es crea al Pirineu un nou martell mogut per una roda hidràulica, accionada per la força del molí d'aigua de l'exterior.
El ferro, es fica i es treu del forn mentre es martella, ara amb textura de masser (ferro al roig que encara no s'ha fos i es torna mal·leable) fins a compactar-ho en forma de lingots de diferents mides.
L'últim procés, si s'escau, és l'estirament dels lingots: s'escalfa de nou al roig i s'estiren amb la pressió del martell (manual o hidràulic) fins a fer barres.
Per poder conèixer una farga medieval, podeu visitar el Jaciment de l'Esquerda a Roda de Ter, un poblat ibèric poblat des del segle VIII a.C fins al segle XV. També les fargues pirinenques d'Olins i d'Ullà, que van ser les primeres a adoptar la manxa hidràulica. La de Fabre ofereix també moltes possibilitats d'interpretació.
El ferro, llavors, es desplaça de la farga als tallers de forja dels ferrers.
