Els cristians han d'exercir la caritat, i l'hospital els proporciona l'oportunitat de fer-ho. A mesura que creixen les ciutats, més volum de població es posa malalta i és necessari equipar-les amb infraestuctures que funcionin com alberg de malalts, de peregrins, llocs de guariment i aïllament dels malalts d'epidèmies i de tots aquells que no tenen lloc a la societat, com ancians, orfes, malalts mentals... Aquests hospitals es concentren al voltant dels monestirs o convents urbans i gairebé sempre estan regentats per monjos franciscans. Van ser creats pels mateixos monjos (exemple, Ordre dels antonians), per burgesos que exercien la caritat, alguns reis i fins i tot els gremis.
L'hospital no és, segons els dictàmens cristians, un lloc assistencial per als malalts, sinó un lloc de refugi pels desvalguts:
"(...) en aquell són contínuament acullits, rebuts, sostinguts e alimentats en gran nombre, hòmens e dones pobres, afollats, costrets, orats, nafrats e havente d'altres misèries".
- Ordinacions de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona, 1947.
Els burgesos tenien els seus propis metges personals, gairebé tots d'origen àrab o jueu, molt més avançats en medicina.
El pas de l'hospici o alberg de refugi de peregrins o de pobres al concepte d'hospital arcaic es dona al segle XIII quan proliferen les construccions sanitàries per tota Europa i s'hi comença a desenvolupar la medicina a través de la figura de la universitat.
Les malalties més greus durant aquest període són gairebé totes epidèmiques i d'alt contagi per culpa de la important connexió marítima per tot el mediterrani, a les condicions higièniques que en què es vivia a les ciutats i a l'alimentació deficitària dels pobres. Distingim el Mal de Nàpols o sífilis, còlera, el Foc de Sant Antoni (infecció produïda per un fong del sègol), la Pesta Blanca (tuberculosi), paludisme, verola, tifus (contagiat pels polls) o ràbia (produïda per mossegades d'animals portadors). Moltes vegades, els hospitals s'especialitzaven en una sola malaltia, com és el cas dels que s'ocupaven de la tuberculosi o la lepra per evitar els contagis contenint a tots els malalts en un mateix edifici. D'aquesta manera, podem subdividir-los en hospitals comuns i hospitals especialitzats (hospicis, leproseries, manicomis o orfanats).
En un primer moment, els hospitals eren cases petites que a poc a poc van anar creixent amb estances.
S'hi distingeixen quatre models constructius:
-cases particulars creades especialment per aquest fi o bé reaprofitades que constaven de dependències o habitacions on instal.lar-hi els llits dels pacients. Podien ser per homes, dones o mixtes, però sense mai barrejar dos sexes en una mateixa estança.
.
.
-cases grans que disposaven de més estances. Solien ser mixtes, tot i que tampoc es barrejaven sexes. Hi havia altres dependències com refrectoris, salons, botiques...
.
-hospitals de planta basilical, amb els llits arrenglerats a les naus laterals i la capella a l'absis, que estava a un nivell superior al dels malalts. Disposaven de més estances annexes, com les botiques, els horts, patis, magatzems...
.
-grans complexos hospitalaris de planta quadrangular i grans naus que funcionen com a dormitoris múltiples. Tenen un pati central i molts terrenys adjacents on solen situar-se l'església i el cementiri. A vegades el pati s'identifica amb un claustre.
.
Sala de l'Hospital de santes Creus de Barcelona, amb arcs de diafragma apuntats i espais molt amplis /Botica d'un complex hospitalari.
.
Quin tipus de medicina s'hi exercia?
Cures donades als malalts
La cirurgia era destinada a les classes benestants i es basava en manuals religiosos i fantàstics. Acostumaven a usar amulets i es recolzaven en teories de "sobrants", és a dir, per curar al pacient, es basaven en amputacions o sagnies -tècnica mèdica que consistia en dessagnar al pacient recolzant-se en la idea que l'excés de sang fa emmalaltir-se. Les sagnies es realitzaven amb incisions o sangoneres que s'aplicaven sobre la pell. També utilitzaven emplastres i oracions al sant protector de cada malaltia.
La convalescència era vigilada pels monjos, que no tenien gaires coneixements científics. Facilitaven llits, descans, menjar i higiene als pacients com a cura. Moltes de les malalties mortals d'aquella època eren els refredats o les grips i aquestes es guarien amb descans. Però el descans era innecessari per altres malalties que encara es desconeixien.
L'herboristeria era la base terapèutica per molts dels mals. S'usava tant per particulars com pels hospitals.
.
Principis científics:
Taula dels 4 humors
.
Les malalties es classificaven a través de dues teories: el càstig de Déu i la teoria dels "4 humors". Aquests humors eren els líquids o fluids corporals que, en el seu excés, emmalaltien a les persones i per això s'havien de drenar: sang, flema (mocs), bilis groga i bilis negra. Cadascun d'aquests humors es relacionava amb uns símptomes que servien als metges per detectar aquests excessos.
Un exemple sobre l'escàs nivell científic de la medicina medieval, relatat per Löbel:
"El got d'orina es va convertir en el signe distintiu del metge... L'orina continguda en un got simbolitzava: en la seva capa superior, el cap; en la següent, el pit; en la tercera, el ventre; en la quarta, l'aparell genito-urinari. Si quan era agitada amb les mans, l'escuma baixava a la segona regió del líquid i només molt lentament tornava cap amunt, significava que els òrgans del pit eren el focus de l'enfermetat, però si pujava amb velocitat era que l'enfermetat es limitava al cap."
Amb el desenvolupament de les universitats especialitzades en Medicina, es comença a desenvolupar el pensament científic d'investigació i experimentació i a poc a poc es van trobant cures més o menys eficients per a cada mal que progressivament van arraconant la Teoria dels Humors de Galè a favor de la higiene, la localització del focus d'infecció, les cures medicinals i una millora eficaç en l'alimentació.
