Quan parlem de pobles grans/ciutats medievals,
entenem que totes segueixen el mateix patró: tancament, compactació
i emmurallament.
Però com sorgeixen?
El pas de la població agrícola
dispersa a la concentració de pobladors a la ciutat es dona a causa
de tres factors:
- Feudalisme: per protegir militarment l'economia, els béns, la petita indústria i a la població que també és font de riquesa per al senyor.
- Seus episcopals: la població s'agrupa al voltant d'esglésies, seus o monestirs per obtenir aquesta protecció o estar més a prop dels serveis (molins, fargues...) que són propietats d'aquestes.
- El comerç: fires, ports, mercats, centres industrials, centres miners, universitats...
Quins elements contenen aquestes
noves ciutats?
Totes posseeixen una muralla de
protecció i contenció que s'explota econòmicament a través de
l'obligació de pagar aranzels d'entrada i sortida de mercaderies o persones. A
mesura que les ciutats creixen, les muralles s'amplien creant fases d'emmurallament en cercles concèntrics. Als afores, extramurs, es
desenvolupen ravals al voltant dels convents de les ordres
mendicants i/o hospitals.
El mercat o nucli comercial (amb
infraestructures com les places porticades) i l'Església són els
altres punts neuràlgics i que defineixen cada nucli urbà.
La resta de la ciutat són els habitatges arreplegats en illes extenses i allargades que creen carrerons
estrets i poc il.luminats. La “parcel.la gòtica” és el tipus
més comú de repartiment del terra urbà i acostuma a tenir una dimensió
petita, de 3 a 5 metres de façana.
I quins tipus de ciutats/pobles es
desenvolupen a Europa?
En primer lloc, les ciutats de
creixement orgànic. Es tracta d'antigues ciutats-colònies romanes o
petites viles, com Barcelona o Londres, que creixen de forma
regular i s'expandeixen tot adaptant-se al terreny.
En segon lloc, les ciutats de nova
creació o de nova planta. Algunes es creen a les vies comercials,
utilitzant el carrer principal con a seu del mercat (ciutats suïsses
o Zahningen). Altres adopten un urbanisme semblant al de les polis
romanes, seguint el patró ortogonal del Cardus i Decumanus i, per assimilació, la forma de creu cristiana (Alemanya).
Una tipologia molt popular a França i a la Corona catalano-aragonesa, sobretot durant els segles XI, XII i
XIII, va ser la ciutat bastida o Vilanova. També se les anomena
Vilafranca o Pobla.
Totes les vilanoves tenen un seguit de
característiques comunes:
Van ser creades de nou i amb població
nova. En el cas que es construïssin sobre un antic poblament, el nou
nucli absorbiria a aquests pobladors (Ex: Vilanova del Sarral).
Poden tenir una planificació molt o
poc regular. Les més planificades, com la Vila Constantina, al Baix
Camp, mostren carrers ortogonals (que formen angles rectes amb les
seves interseccions). Les poc planificades, acostumen a tenir un o
dos carrers que poden coincidir amb camins principals (Exemple,
Vilanova del Camí) o carrers lliures, com veiem a les bastides
occitanes.
Les parcel.les que es donen als
pobladors solen tenir totes les mateixes dimensions.
Totes van ser creades per iniciativa de
comtes, reis de la Corona, eclesiàstics poderosos o laics militars.
Reben cartes de poblament o cartes de
franquesa que afavorien al senyor i responien a la voluntat d'aquest
de fortificar una frontera, crear un mercat i cobrar impostos,
redirigir la població cap a un punt estratègic, repoblar els feus
després de guerres o epidèmies, evitar la migració dels
pobladors... El poblador rep la protecció de la muralla en època
de gran bandidatge i inseguretat.
Poden tenir un castell molt a prop, és
a dir, no es dona per finalitzat el procés encastellament romànic.
Aquestes són les anomenades vilanoves castrals: Verdú (Alt Urgell),
Santa Pau de la Garrotxa. Les monàstiques es desenvolupen als
voltants d'una església o d'un monestir i viuen el pas de ser
Sagrera a ser Vilanova, com Sant Feliu de Pallarols. Les de nucli
difós es creen com a mercat o tenen a prop un mercat, una font
termal o algun altre element.
Poden tenir plaça o no tenir-ne. Si en
tenen, s'hi celebra el mercat. Pot ser central, estar fora del nucli
o simplement, no tenir-ne.
I com es reparteixen per Catalunya?
Arreu de la Catalunya Nova, trobem
vilanoves a Tarragona, la Segarra, la Conca de Barberà, Les
Garrigues, Montsià... i són molt abundants. En canvi, a la zona de
la Catalunya Vella, els testimonis són més escassos: sis a Besalú,
sis a Girona, set a Vic, set a la Cerdanya, una al Pallars Sobirà.
Des de Catalunya s'estan portant a
terme moltes investigacions i documentacions amb la finalitat de
donar a conèixer la importància d'aquestes ciutats noves o engrandides durant
l'Edat Mitjana i revalorar-ne la seva evolució i la seva
explotació turística.
Un dels grans estudiosos d'aquesta tendència en l'urbanisme
medieval català és Jordi Bolòs i Masclans, que el 2004 va
publicar, a través de l'IEC, el seu estudi “Els orígens medievals del paisatge català: l'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la Història de Catalunya”, text que hem utilitzat per
intruduir el tema ( Capítol 10 "Pobles planificats i vilanoves") i que recomanem que follejeu per saber-ne més, veure imatges i consultar el mapa de vilanoves de Catalunya.
Un altre text molt interessant que podeu consultar és "Les vilanoves segrianenques" del Fabià Corretgé Blasi.
CONCEPTES:
Encastellament: Procés de concentració de la població al costat d'un castell com a intent de feudalització o de concentració obligatòria de la gent, del segle XI. Comporta l'abandonament de les residències disperses per les terres del senyor i la construcció d'un nou poble/ciutat en un indret encimbellat (elevat) que s'emmuralla. No són viles sinó viles castrals. A Itàlia, aquests nuclis solen anomenar-se Rocca.
Sagrera: Espai que envolta les esglésies i que es considerava espai físic sagrat. També es pot dir cellera.
