CIUTAT MEDIEVAL: URBANISME

Elements que condicionaren l’urbanisme a l’Edat Mitjana

1. La construcció de muralles era una característica de les ciutats medievals i consumia la major part de les seves possibilitats econòmiques. Aquestes muralles delimitaven l’espai urbà i obligaven a augmentar fins a límits excessius les densitats de població. Durant la Baixa Edat mitjana, la majoria de les ciutats catalanes, com arreu de l’Occident europeu, van anar eixamplant llurs perímetres emmurallats.

2. El segon element urbanístic important era l’espai ocupat per les comunitats marginals, concretament els Calls. Quasi totes les ciutats catalanes medievals importants tenien un call, les possibilitats urbanístiques del qual sempre eren inferiors a les necessitats d’espai de la comunitat que allotjava.

3. Les vies urbanes (carrers i places) es traçaven generalment sense tenir en compte cap pla d’urbanisme. La majoria dels carrers i places van anar estrenyent-se. L’augment de l’alçada de les cases i la construcció de balcons, de sortints i de pisos cavalcant sobre el carrer van convertir els carrers gairebé en túnels. Els carrers no eren solament llocs de pas, sinó que es feien servir per emmagatzemar mercaderies, per instal.lar-hi els taulells de les botigues o perquè s’hi estiguessin animals domèstics.

4. Les ordenances municipals insistien molt en els serveis urbans, com per exemple la neteja dels carrers. S’insistia en que aquesta era una responsabilitat dels veïns. El principal problema dels serveis urbans era el proveïment suficient d’aigua. Els metges de l’època van arribar a la conclusió que un dels elements que propagava la pesta era l’aigua en males condicions.

5. Un altre element que condicionà les estructures urbanes foren les obres d’interès artesanal o industrial. Un exemple seria la portada d’aigües no pel consum domèstic, sinó per l’ús industrial, moure els molins hidràulics per exemple. Les drassanes també foren construccions industrials de gran importància.

6- 6. A causa de la gran mobilitat dels monarques, moltes ciutats tenien un Palau Reial. Les ciutats caps de bisbat, a més dels edificis propis del govern municipal hi tenien els de l’administració episcopal, entre aquests el Palau del bisbe.

7. Un altre element urbanístic important de les ciutats medievals eren les construccions socials. En primer lloc, els cementiris. Aquests com que eren un dels pocs espais verds i oberts de la ciutat, també eren utilitzats com a llocs de mercats o reunió de veïns. També es van construir espaiosos hospitals de pobres. El pas de les petites esglésies romàniques als grans temples gòtics fou un autèntic terratrèmol urbanístic. A partir del segle XV, aparegueren els Estudis Generals o Universitats. 

8. Els palaus privats foren el darrer element important que condicionà l’urbanisme medieval català. A partir, sobretot del segle XV, els grans mercaders i patricis van construir els palaus que encara avui podem admirar al carrer Montcada de Barcelona.

Adaptació de J.F.CABESTANY FORT, L’urbanisme català a la Baixa Edat Mitjana. Quaderns d’Història Econòmica de Catalunya, XX (Barcelona, 1979), pp-33-40.

ESCALES GÒTIQUES DE PALAUS, HOSPITALS I TEMPLES GÒTICS

 

Palau de la Generalitat a València

Palau de la Generalitat de Catalunya a Barcelona

Escala de cargol de la Torre del Micalet de València

Escala del sostre del Duomo di Milano

Casa Padellàs, Museu d'Història de la ciutat

Casa de la Ciutat de Tortosa

Escala del cor de Santa Maria de Morella 

Scala del Bovolo a Venècia

Escala del Palacio de Vivero de Valladolid

Escala de Notre Dame de Rouen

Antic Hospital de LLeida

TIPOLOGIES D'HABITATGES A LES CIUTATS I VILES ENTRE ELS SEGLES XIII-XVI.

Quins tipus d'habitatges o FOCS eren els més comuns a les ciutats i pobles i viles catalanes i com podem identificar els edificis que han sobreviscut o les parts que s'han salvat de les remodelacions històriques (privades, urbanisme, terratrèmols, desamortitzacions, guerres...)?

Durant l'època gòtica a Catalunya, distingim diferents tipologies de residències privades:

- CASES NOBLES O PATRÍCIES. 

Palau Baltà, Vilafranca.
A la barana de la tribuna es veuen plafons calats com els que s'utilitzen a les decoracions de les escales. 

Durant el segle XVI es viu un gran procés d'urbanització de les ciutats i de les viles rurals per part de la noblesa que es construeix palaus. 

Recordem que les cases patrícies de Barcelona dels segles XI-XII, per exemple, es construïren adossades a la muralla romànica , en els trams entre dues torres i absorbint-ne una, com a poc, a l'edifici. La plana noble d'aquestes cases se sol situar al camí de ronda de la muralla. Hi construïen estructures permanents a sobre, que moltes vegades sortien de la muralla o en penjaven. Són exemples la Casa de l'Ardiaca o el Palau del Carrer del Bisbe. 

En trobem de diferents tipologies gòtiques:  

1. Amb pati obert, sigui al davant de la porta principal, al costat o darrere. 
2. Cases de quatre blocs i de 3-4 pisos que s'articulen al voltant d'un pati central. Una escala noble relaciona la planta baixa amb el primer pis que es mostra com a galeria d'arcs que lliga tots els espais. A vegades, incorpora una torre baixa (evolució de les cases romàniques adossades a les muralles)
3. Cases en un sol bloc o casa "de cós", amb planta rectangular i paral.lela o perpendicular al traçat del carrer. Solen tenir 2-3 plantes i mostren una finestra coronella al Pis noble (primer pis) i/o ulls de bou. Responen a la parcel.lació gòtica de la ciutat, tot i que moltes vegades s'engrandien a mesura que els propietaris anaven comprant les parcel.les del voltant que convertien en annexos relacionats, eixides (patis), corrals o jardins.

Totes elles tenen en comú la tipologia de façana de rectangle apaïsat subdividit entre el mur de pedra picada vertical i el fil inclinat de la teulada. Els pisos es poden llegir com a registres horitzontals i sempre es poden observar una o un seguit de finestres coronelles al pis noble (per ressaltar-ne el poder de qui hi vivia). La porta es monumentalitza amb un arc de mig punt adovellat  ("portal de punt rodó"). Domina el ple sobre el buit i s'obren poques obertures. Tampoc acostumen a ser simètriques i les decoracions escultòriques -poques- solen situar-se a les portes o finestres. També trobem aquest tipus de façana a totes les ciutats catalanes i del Mediterrani amb les que Barcelona tenia contacte: Carrer Lledó i Carrer Montcada de Barcelona, la Casa Julià de Perpinyà, el Palau Real de Vilafranca del Penedès, Casal de l'Almirall i d'en Bou de València, Palazzo Abatellis de Palermo, Palazzo Belluomo de Siracusa... 

Les escales dels patis (els patis mallorquins es diuen clastra) poden tenir la barana de mur. Les baranes de les escales més riques -i també moltes de les esglésies i claustres del gòtic- es decoren amb plafons calats o traceria gòtica que forma dibuixos geomètrics. En el segle XVI, les escales segueixen al pati, però incorporen un segon tram a l'interior d'una crugia de la casa, com al Palau Centelles. Les baranes de metall que veiem a tantes escales, són posteriors (XVII-XVIII o posteriors). 

Trobem escales nobles molt treballades al Carrer de l'Almudaina de Palma i Ca n'Oleo, a Cal Moliner, al Palau Dalmases de Barcelona, al Palau Abatellis. Però també a d'altres edificis civils i religiosos.  

A més, les cases gòtiques contenien altres tipus d'escales entre els seus murs. Les de pedra acarada als edificis nobles i religiosos i als exteriors dels edificis com a escalinates. A vegades s'encaixonen entre murs. Les escales de caragol van començar a utilitzar-se durant el Romànic, però perduren durant el gòtic perquè ocupen poc, obren sortides a qualsevol punt, s'il.luminen amb facilitat i són fàcils de fer. Consten d'un nucli de pedra laborada que se centra dins d'un tub de parets circulars que s'emplena de graons triangulars o lúnules que ascendeixen. Aquests graons es fan amb esquadres que roten sobre el nucli i cobreixen la circumferència  al superposar-se. També les trobem a tota mena d'edificis civils o religiosos. 

La concepció del pati canvia cada cert temps durant el gòtic. Al segle XIV són llocs íntims, petits, molts d'ell a cel obert. Durant aquest segle les escales són rectes o en escaire i amb arrambladors esculturats i plafons calats. Al segle XV, les escales es monumentalitzen i els patis es fan més grans. S'accedeix al pati a través d'un portó de mig punt adovellat i d'un vestíbul enteixinat de fusta. A les portes dels despatxos de la planta baixa, es col·loquen talles i escuts heràldics. Es poden veure finestres amb arcs conopials, finestres coronelles, ulls de bou i finestres bocellades.  

Les cases patrícies o senyorials medievals es mantenen gòtiques fins al Barroc, només alterades per algun afegit renaixentista en la decoració. És durant el Barroc quan es comencen a remodelar, enderrocar o destruir.  

- CASES SIMPLES (les més nombroses). 

En trobem alguna amb pati, com la de la Pia Almoina de Banyoles. També les casetes d'una sola habitació i algunes cases de mercaders amb estances especialitzades per al seu ofici. El gruix de cases dels pobles i ciutats està representat per les cases d'artesans, molt senzilles i mitgeres, que copien la forma i la disposició de les tavernes romanes. Es tracta de cases d'una sola crugia, però que podia créixer en paral.lel si s'adquiria la parcel.la del costat. A vegades, l'eixida o el corral de darrere feien que la seva planta fos en angle recte.  Solien ser perpendiculars al carrer. 

Se'n construïren moltíssimes entre el segle XIII-XIV.

Es tracta d'habitatges petits, freds (estaven en carrers estrets i, encara que tenien finestres -poques- aquestes no asseguraven la correcta ventilació ni una il.luminació suficient a causa de la localització-. 

Com es fan amb materials pobres, gairebé no s'han conservat perquè ha calgut substituir-les per altres de millor qualitat. Però sabem on estaven si atenem a la o  les parcel.les que ocupaven. Les que tenien escultures o elements artístics (com arcs conopials o finestres coronelles) es poden datar. Gairebé tota la resta de construccions, les de maçoneries senzilles o tàpies de fusta, s'han perdut, com en el cas de Montblanc. 

S'anomenen cases d'artesans perquè és l'habitatge on vivien i treballaven els artesans i les seves famílies i potser un aprenent. Són la tipologia d'habitatge medieval més abundant d'Europa. 

La planta baixa era la planta del treball i s'hi localitzava el taller, la botiga i el lloc d'emmagatzematge de matèries primeres. La primera planta era l'habitatge privat: on es cuinava i on es dormia. Gairebé no tenien mobles ni decoració i solien ser contínues, es passava d'una estança a l'altre -tenien una o dues estances-, no hi havia passadissos. 

Les golfes obertes -si la casa en tenia- eren el lloc per a guardar coses. Tot es comunicava mitjançant una escala interior. La casa es rematava amb una teulada inclinada de teula àrab. 

Un petit pati -si es tenia- permetia crear un pou negre on enterrar els pixums, gaudir d'un pou, cultivar un petit hort o criar un animal. 

Les façanes no eren gaire amples i les cases acostumaven a tenir entre 10-15 metres de profunditat. Moltes d'elles incorporaven una porxada de lliure circulació a la planta baixa que s'avançava al vial i se sumava als dels veïns fins a formar carrers completament porticats. Podem afirmar que aquest tipus de casa tenia una relació molt directe amb el carrer. 

Cal Dorda, Vilafranca del Penedès. 

Algunes d'elles s'embellien amb portals de punt rodó adovellats  i alguna finestra coronella. També trobem portals amb llindar (la porta quadrada) a vegades tallat i alguna finestra amb arc conopial amb motllures o sense. Aquesta tipologia sol associar-se a les cases del segle XVI i al gòtic tardà. Les finestres també poden ser quarterades en aquest segle. Les quarterades són típiques del Renaixement i l'observem en les edificacions híbrides. Al Carrer Còdols de Breda se'n veuen alguns exemples. 

No hi ha gairebé cap exemple de casa gótica que s'hagi conservat intacte o completa, excepte la Casa de l'Almoina d'Inca. 

En cap cas, les finestres ni els portals es justifiquen simètricament a la façana. 

Recordeu, els edificis que mostren arcs conopials -amb motllures o no-, solen datar-se al segle XVI i, fins i tot, al XVII. Quan parlem d'aquests segles -especialment del segle XVI- ens referim al gòtic tardà. I recordeu que l'Art gòtic va allargar-se a les nostres terres fins al segle XVII (la Catedral de Tortosa data d'aquest segle) i el Renaixement va ser més anecdòtic que protagonista en l'Art de la Corona (amb excepcions). Les finestres coronelles solen ser del segle XIV-XV. Generalment, si trobem una d'aquestes finestres en un edifici, parlem d'un edifici que va ser gòtic o va incorporar la finestra durant el gòtic, però és anterior i ha estat remodelat. Tot i que, a vegades, aquests motius artístics s'han traspassat d'edificis gòtics a d'altres més actuals per embellir les façanes o per salvar-los (recordeu també la Teoria del Reaprofitament constructiu). Cal esmentar, també, que tot i que els colors de la trama urbana del gòtic eren els grisos de les pedres i els marrons de les teules, existia el costum barceloní de cobrir els edificis amb una pàtina ataronjada de morter de calç i òxid de ferro. 

--->>> EL REPTE que us plantegem: Seríeu capaços i capaces de reconèixer els edificis civils gòtics que van ser residències o que encara ho són però després de moltes reformes? Sabríeu distingir una escala gòtica d'una del segle XVII o Barroca o Neogòtica? I si ens envieu fotografies de les vostres troballes i les comentem?  Seria molt xulo!!!

VOCABULARI: 

finestra coronella: Finestra bífora, trífora... o finestra geminada (les que es divideixen amb columnetes)

Arc conopial: Arc apuntat amb un vèrtex cap amunt al centre. 

crugia: espai comprès entre dos murs de càrrega o dos pòrtics. Cadascuna de les paets en què es divideix un edifici. També se'n diu cos ("casa de cos" seria "casa d'una crugia")

ull de bou: finestreta circular

parcel.la: superfície delimitada de terreny sobre el que es construeix. 

clastra: pati central i empedrat d'una "possessió" o casa senyorial. 

lúnula: graó amb forma de lluna

teula àrab: teula corba, encara la utilitzem!

finestra quarterada: finestra quadrada que es divideix en 2 quadradets petits a la part de sobre i un de gran a la resta o bé 2 quadrats petits a la part d'amunt i 2 rectangles a la resta. Les divisions es fan amb pedra motllurada

Arc escarzer i arc carpanell

BIBLIOGRAFIA

GARRIGA, JOAQUIM; L'arquitectura i les arts a Catalunya a l'època del Renaixement, IEC, Catalan Historical Review núm.9 pp147-167

GRAUPERA, JOAQUIM; Art gòtic al Baix Maresme (s XII a s XVI), Dept Història de l'Art , UB, 2004. 

enciclopèdia.cat (articles sobre tipologies d'habitatges gòtics)

Il.luminació artificial durant l'Alta i la Baixa Edat Mitjana

L'Edat Mitjana va ser una època obscura de carrers molt poc il.luminats. Els edificis, per il.luminar-se, depenien de la llum natural que hi penetrava durant el dia a través de les finestres i, quan es feia de nit, recorrien -o no - a l'ús de la il.luminació artificial generada pel foc.

Les espelmes: 

Al segle XIII van sorgir una sèrie de problemes amb el comerç d'oli de llamparetes a Europa i la població va haver de recorrer a l'ús d'espelmes.

Aquestes les feien els artesans candelabrers (candelers) amb el greix de les cuines. A Anglaterra les feien els smeremongere o venedors de greix, que també eren els que fabricaven les salses, vinagres, sabó i formatges.

El greix que utilitzaven era de vaca, bou o d'ovella. La gran dificultat era que, quan es crema el sèu, es crea una gran flama que provoca molt de fum i, a més, feien una olor insuportable. Van acabar prohibint-se els tallers de fabricació a dins de les ciutats.

Les espelmes de cera no feien aquesta olor repugnant, però eren més cares i el seu ús era gairebé exclusiu per a burgesos, noblesa i l'església.

Els gremis a França i Anglaterra es formen al segle XIII. La Tallow Chandlers Company a London, el 1330. El 1415 el sèu es va fer servir en l'enllumenat públic d'aquesta ciutat. Els artesans de la cera i del sèu treballaven separats i tenien un tipus de client molt diferent. 

El primer motlle per espelmes es va trobar a París al segle XV.

La invenció de les espelmes de cera va fer desenvolupar notablement el coneixement i rendiment de l'apicultura a terres castellanes i catalano-aragoneses. 

Les espelmes o bujies i les espelmes de jonc es fabricaven per immersió repetida en sèu líquid o cera, esperant l'enduriment entre capa i capa, per engrandir el seu perímetre. Molts artesans les feien a domicili amb el greix que les cases anaven recopilant. O bé les venien als seus obradors. Les metxes es feien amb espart o cotó.

Il.luminació a les cases privades:  

Les cases privades s'il.luminaven amb espelmes, candeles de jonc (espelma molt barata feta amb un tall de jonc amb diverses capes de greix o sèu)  i llums d'oli. Aquests eren recipients en forma de cullerot, on es posava l'oli i la metxa i que comptaven amb una nansa o bé una vareta que permetia transportar-los o penjar-los. Funcionaven amb oli de linosa o cànem, de fruits secs, oli d'oliva o sèu. Eren molt perillosos perquè l'oli podia vessar. 

Les llanternes (fanalets) s'utilitzen molt durant el segle XIII. També permetien mobilitat i en estar el foc contingut al receptacle tancat, eren més segurs i ajudaren a reduir els incendis a les ciutats i al camp. Però gairebé no il.luminaven perquè es protegien amb vidres gruixuts i opacs.

La tea (antorxa) era el tipus d'il.luminació més emprat durant el tràfic urbà nocturn. Eren perilloses. A vegades també es penjaven a les parets exteriors de les cases. Per apagar-les, s'havien de sufocar en líquid. Aquest líquid es contenia en uns forats que observem a algunes de les parets de les cases, com les argolles on es subjectaven enceses.
Les llars eren el punt més important per a la il.luminació de tots els habitatges (rics i pobres) durant l'Edat Mitjana. 

En el cas dels carrers, que romanien a la penombra durant la nit, els mestres d'aixa il.luminaven el camí als vianants a través de la foscor a canvi d'una moneda. 

Il.luminació artificial a les esglésies: 

Durant el Romànic: 

L'ús d'espelmes va revivificar la creació dels canelobres domèstics i rituals.

A les esglésies, fins al segle XI, les espelmes les aguantaven els clergues, agrupats al voltant de l'altar, durant la missa. Aquest costum va derivar en la col.locació d'aquests ciris rituals a sobre de l'altar, generalment per parells, un a cada banda. La primera representació d'aquest nou ús la trobem a un mosaic de San Clemente de Roma.

En aquest segle es van començar a utilitzar més artefactes destinats a il.luminar els temples, com els canelobres en forma d'aranya que pengen dels baldaquins, les llums d'oli arreu dels temples (i també el ritual a sobre de l'altar) i els llums de sostre en forma de corona (Hildesheim i Aquisgrà), de doble creu (San Marco de Venècia) o d'arbre (Duomo di Milano) a sobre del cor i del transsepte. També empraven els gabatae, una espècie de plats metàl.lics amb emblemes que tenien 3 lampadetes a la seva vora.

Durant el gòtic: 

Durant el període gòtic, gairebé s'abandona l'ús dels llums (làmpades) de corona romànics. Es substitueixen per canelobres de ferro forjat amb una base de trípode i 2 o 3 cercles concèntrics mòbils amb punxes per clavar-hi les espelmes. Solien ser petitons, més o menys de 30 cm, portàtils i llisos. Alguns exemples imiten els pètals corvats de la flor de lliri, semblants als florons de l'Art Gòtic que flanquejaven els altars. La característica comuna de tots aquests canelobres era la base de tres potes i que tots estan equipats amb un platet per recollir la cera que s'hi punxa.

Els jueus seguiren usant les menorà o canelobres de 7 espelmes o les hannukiya, de 7 llums d'oli. 

Llampares gòtiques dels palaus: 

Existeixen altres varietats en els àmbits privats. Els llums de sostre, com els que es conserven al Museu de les Arts Decoratives de París, adquireixen dues formes:

• imitació d'una petita arquitectura de la qual surten 6 braços on es punxen les espelmes i, a la part de sobre, una àliga.
• Canya llisa i tornejada, eixamplada a la part baixa, amb 6 braços i una Verge coronada amb l'argolla amb la qual s'enganxa al sostre.
  ---> Es pot veure molt bé al “Matrimonio Arnolfini” de Van Eyck.

També existí un tipus de llàntia o fanalet que imitava els temples gòtics o l'arquitectura gòtica (a vegades protegida amb vidres colorats). O els aplics de paret que es penjaven a cada costat de la xemeneia.

Era costum penjar fanalets o llànties a les portes externes de les mansions.

Materials: 

Respecte als materials, els canelobres de la noblesa es feien amb metalls molt nobles (or i plata), els dels burgesos amb semi nobles (coure, bronze, ferro ben treballat) i el poble s'havia de conformar amb canelobres de materials pobres o utilitzar els estris heretats dels segles anteriors o dependre de la llum solar o el de la llar.

1- Canelobres sobre trípode:

2.- llums de sostre: 

3.- llums i fanalets que imiten arquitectures gòtiques: 

FONTS: 

TELESCO, Patricia, Exploring Candle Magik: Candle Spells, Charms, Rituals and Divinations, Career Pcess, 2001. 

POUNDS, J.G Norman, Vida cotidiana, la historia de la culura material, Cítica, 1992.
GERMINANS GERMINANIS: de la web Infocatolica.com: http://www.infocatolica.com/blog/germinans.php/1109020214-capitulo-31-los-accesorios-de
IMATGES: lamparasescala.com

Ciutats i pobles de nova creació: Bastides (Vilanoves)

Quan parlem de pobles grans/ciutats medievals, entenem que totes segueixen el mateix patró: tancament, compactació i emmurallament.

Però com sorgeixen?

El pas de la població agrícola dispersa a la concentració de pobladors a la ciutat es dona a causa de tres factors:

• Feudalisme: per protegir militarment l'economia, els béns, la petita indústria i a la població que també és font de riquesa per al senyor.
• Seus episcopals: la població s'agrupa al voltant d'esglésies, seus o monestirs per obtenir aquesta protecció o estar més a prop dels serveis (molins, fargues...) que són propietats d'aquestes.
• El comerç: fires, ports, mercats, centres industrials, centres miners, universitats...

Quins elements contenen aquestes noves ciutats?

Totes posseeixen una muralla de protecció i contenció que s'explota econòmicament a través de l'obligació de pagar aranzels d'entrada i sortida de mercaderies o persones. A mesura que les ciutats creixen, les muralles s'amplien creant fases d'emmurallament en cercles concèntrics. Als afores, extramurs, es desenvolupen ravals al voltant dels convents de les ordres mendicants i/o hospitals.

El mercat o nucli comercial (amb infraestructures com les places porticades) i l'Església són els altres punts neuràlgics i que defineixen cada nucli urbà.

La resta de la ciutat són els habitatges arreplegats en illes extenses i allargades que creen carrerons estrets i poc il.luminats. La “parcel.la gòtica” és el tipus més comú de repartiment del terra urbà i acostuma a tenir una dimensió petita, de 3 a 5 metres de façana.

I quins tipus de ciutats/pobles es desenvolupen a Europa?

En primer lloc, les ciutats de creixement orgànic. Es tracta d'antigues ciutats-colònies romanes o petites viles, com Barcelona o Londres, que creixen de forma regular i s'expandeixen tot adaptant-se al terreny.

En segon lloc, les ciutats de nova creació o de nova planta. Algunes es creen a les vies comercials, utilitzant el carrer principal con a seu del mercat (ciutats suïsses o Zahningen). Altres adopten un urbanisme semblant al de les polis romanes, seguint el patró ortogonal del Cardus i Decumanus i, per assimilació, la forma de creu cristiana (Alemanya).

Una tipologia molt popular a França i a la Corona catalano-aragonesa, sobretot durant els segles XI, XII i XIII, va ser la ciutat bastida o Vilanova. També se les anomena Vilafranca o Pobla.

Totes les vilanoves tenen un seguit de característiques comunes:

Van ser creades de nou i amb població nova. En el cas que es construïssin sobre un antic poblament, el nou nucli absorbiria a aquests pobladors (Ex: Vilanova del Sarral).

Poden tenir una planificació molt o poc regular. Les més planificades, com la Vila Constantina, al Baix Camp, mostren carrers ortogonals (que formen angles rectes amb les seves interseccions). Les poc planificades, acostumen a tenir un o dos carrers que poden coincidir amb camins principals (Exemple, Vilanova del Camí) o carrers lliures, com veiem a les bastides occitanes.

Les parcel.les que es donen als pobladors solen tenir totes les mateixes dimensions.

Totes van ser creades per iniciativa de comtes, reis de la Corona, eclesiàstics poderosos o laics militars.

Reben cartes de poblament o cartes de franquesa que afavorien al senyor i responien a la voluntat d'aquest de fortificar una frontera, crear un mercat i cobrar impostos, redirigir la població cap a un punt estratègic, repoblar els feus després de guerres o epidèmies, evitar la migració dels pobladors... El poblador rep la protecció de la muralla en època de gran bandidatge i inseguretat.

Poden tenir un castell molt a prop, és a dir, no es dona per finalitzat el procés encastellament romànic. Aquestes són les anomenades vilanoves castrals: Verdú (Alt Urgell), Santa Pau de la Garrotxa. Les monàstiques es desenvolupen als voltants d'una església o d'un monestir i viuen el pas de ser Sagrera a ser Vilanova, com Sant Feliu de Pallarols. Les de nucli difós es creen com a mercat o tenen a prop un mercat, una font termal o algun altre element.

Poden tenir plaça o no tenir-ne. Si en tenen, s'hi celebra el mercat. Pot ser central, estar fora del nucli o simplement, no tenir-ne.

I com es reparteixen per Catalunya?

Arreu de la Catalunya Nova, trobem vilanoves a Tarragona, la Segarra, la Conca de Barberà, Les Garrigues, Montsià... i són molt abundants. En canvi, a la zona de la Catalunya Vella, els testimonis són més escassos: sis a Besalú, sis a Girona, set a Vic, set a la Cerdanya, una al Pallars Sobirà.

Des de Catalunya s'estan portant a terme moltes investigacions i documentacions amb la finalitat de donar a conèixer la importància d'aquestes ciutats noves o engrandides durant l'Edat Mitjana i revalorar-ne la seva evolució i la seva explotació turística.

Un dels grans estudiosos d'aquesta tendència en l'urbanisme medieval català és Jordi Bolòs i Masclans, que el 2004 va publicar, a través de l'IEC, el seu estudi “Els orígens medievals del paisatge català: l'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la Història de Catalunya”, text que hem utilitzat per intruduir el tema ( Capítol 10 "Pobles planificats i vilanoves") i que recomanem que follejeu per saber-ne més, veure imatges i consultar el mapa de vilanoves de Catalunya.

Un altre text molt interessant que podeu consultar és "Les vilanoves segrianenques" del Fabià Corretgé Blasi. 

CONCEPTES: 

Encastellament: Procés de concentració de la població al costat d'un castell com a intent de feudalització o de concentració obligatòria de la gent, del segle XI. Comporta l'abandonament de les residències disperses per les terres del senyor i la construcció d'un nou poble/ciutat en un indret encimbellat (elevat) que s'emmuralla. No són viles sinó viles castrals. A Itàlia, aquests nuclis solen anomenar-se Rocca. 

Sagrera: Espai que envolta les esglésies i que es considerava espai físic sagrat. També es pot dir cellera. 

CARTOGRAFIA PORTOLANA

“mira sovent

bruíxola, vent

compàs e carta,

d'esculls t'aparta,

de naufragar

e d'encallar”

Jaume Roig, Espill (12756-12761), 1460

Què són els portolans i les Cartes Portolanes?

Els portolans són llibres de mapes utilitzats en la navegació medieval per la Mediterrània que consisteixen en llistats sistemàtics de ports, distàncies en línia recta entre ports i direccions, accidents geogràfics de referència, perills de navegació, condicions i fondàries dels ports, fonts d'aigua dolça... per guiar les naus que navegaven en cabotatge.
Apareixen al segle XIII a l'art ligur-toscà (Gènova-Pisa). 

Com evolucionen?

Donen lloc a les Cartes Portolanes o mapes de ports, però no són ben bé el mateix, tot i que s'utilitza la mateixa paraula per referir-se a diferents conceptes com els d'Atles, Mapamundi en taules i circulars i els mateixos portolans.

Els Atles són pergamins enquadernats en forma de llibre de gran format on, a cada pàgina, es mostra un sector geogràfic. Podien contenir mapamundi. A vegades, mostren poca coherència d'escala. Fins al s.XV eren de producció veneciana. El més antic és el de Petrus Vesconte, de 1313.

Els Mapamundi en taules són pergamins encolats sobre taules de fusta que es despleguen sobre una taula. Són mapes del món, les seves regions i els pobles que les habiten. Els més antics, els preromànics i romànics, no tenen coherència d'escala (no interessa) i corresponen a la varietat de mapamundi en OT, de T dins de la O o Terrarum Orbis. La O és la terra coneguda, de forma circular i envoltada de mar i la T correspon a la tripartició del món conegut: Europa, Àsia i Àfrica, en forma de creu. Es tracta de mapes amb una forta vinculació teològica. Els que els segueixen sí intenten crear una escala més o menys verídica. L'únic que es conserva és l'Atles Català, de producció mallorquina. Aquest format es va deixar d'utilitzar el segle XV.

Els Mapamundi circulars es feien sobre pergamí de vedella. Només es conserven el del Taller de Cresques (de manera parcial), del segle XIV i el Mapamundi CatalàEstense de 1450.

Endinsem-nos:

Les Cartes Portolanes utilitzen la tècnica de la Baixa Edat Mitjana d'elaboració de mapes nàutics d'àmbit regional, basada en la localització dels ports sobre una línia de costa descrita amb realisme, exagerant els accidents geogràfics. És a dir, són mapes nàutics usats per localitzar els ports de mar i conèixer els corrents i les fondàries d'aquests.

Es tracta de mapes “estètics” perquè es creaven com si fossin objectes de luxe i la finalitat estètica sembla més acurada que la geogràfica enafegir-s'hi dibuixos i elements decoratius d'importància geològica o religiosa. Estaven destinades a la navegació i a la gestió comercial de ports i navegants.

N'hi ha de dos tipus: les nàutiques que abasten el Mediterrani i el Mar Roig i les nàutico-geogràfiques, amb mar i terra, com les de producció catalana.

Es representaven sobre pergamins d'ovella rectangulars. La més antiga que es coneix és la CartaPisana, del segle XIII.

Es diferencien dels mapes geogràfics per la teranyina de línies negres, vermelles i verdes que assenyalen les 32 direccions que pot mostrar la brúixola i que servien perquè els mariners poguessin decidir si navegaven en aquella direcció. 

Una ordre del segle XIV, emesa per la Corona d'Aragó, obligava cada nau a portar dues cartes portolanes.

Els grans centres de producció es centraven a Gènova, Itàlia, Corona d'Aragó (Mallorca i Barcelona), Portugal (afegint-hi les línies de l'equador i els tròpics) i les zones àrabs (XIII-XV).

Substituiran a totes les formes anteriors a partir del segle XVI.

Per què no se'n conserven gaires?

Degut a la seva base orgànica (pergamí) són objectes molt sensibles de trencar-se pel desgast de l'ús. La salinitat dels ambients marins, vaixells i de les biblioteques de les llotges també ha degradat la matèria orgànica dels mapes i els seus pigments. Molts vaixells s'enfonsaven amb els seus documents o eren saquejats pels pirates. En descobrir-se Amèrica, van ser arraconats a favor de la nova nàutica moderna.

Com arriben a Barcelona i qui les va crear?

Van arribar molt de ressa a les ciutats litorals on es copiaven. A Barcelona se'n venien de molt luxoses, encarregades per la monarquia i la noblesa de la ciutat. També les adquirien els mercaders enriquits. 

Angelino Dulceti els copiava i creava des de Mallorca, que en aquella època era plena de genovesos. Ell agafà la tradició del mapamundi híbrid venecià (barreja de carta portolana i els models ptolemaics) i va crear els mapamundis portolans monumentals: afegeix la portolana d'escala comuna, molt detallada i amb moltíssima toponímia, informació geogràfica i cultural, i deixant espais on incloure coses a posteriori. Al ser grans i decoratius, s'exponien. Eren molts cars i no tothom s'ho podia permetre.

Hi destaca la figura de l'artista jueu Cresques com a proveïdor de la Corona, tot i que treballava des de Mallorca, representant a l'Escola Mallorquina de Portolans. El 1391, va tenir problemes a les Illes a causa de la seva religió i va traslladar-se a Barcelona protegit pel rei, adquirint el nom de Jaume Ribes al convertir-se al cristianisme. Un cop a Barcelona, es va convertir en el creador de mapamundi més famós del món. Els seus mapamundis incloïen un elevat nombre de figures, naus, galeres, peixos, banderes, miniatures de ciutats, castells i arbres. Eren molt detallats i complets i fins i tot es dauraven. Al morir, la producció de portolans torna a Mallorca.

El Mestre Beccari, genovès d'orígen, també va treballar a Barcelona. Ell va corregir els problemes d'escala dels mapamundis, que sempre era una mica inferior perquè es calculava amb “les sostes" del compàs.

Al segle XIV es tradueix la toponímia al català, com a l'Atles català de 1375 (Avui a la Biblioteca de París).

També van fer-se cartes portolanes sense decorar per vendre-les més barates i portolans amb banderes, ciutats dibuixades i miniatures de coses típiques. 

Què signifiquen els portolans en la cultura del mar?

En primer lloc, són mapes per orientar-se amb la brúixola. Els mariners de l'Edat Mitjana acostumaven a viatjar amb la caixa de mariner on hi guardaven els estris de navegació d'aquella època: el compàs, la brúixola, les ampolletes de navegació (rellotges de sorra o ampolleta amb corredissa) i els seus portolans. En estar basats en l'escriptura, els portolans requerien un mínim d'alfabetització i de comprensió lectora, és a dir, van aconseguir que els mariners adquirissin cultura. També és una de les primeres mostres de "còpia fidedigna de la realitat" doncs els mapes tenien rigor i eren empírics. I, sobretot, signifiquen moviment de gent i mercaderies vers altres llocs llunyans. Són símbols de transport, comerç, contactes culturals  i cosmopolitisme dels ports més importants de les ciutats del Mediterrani. 

UNA CURIOSITAT: Hi apareixen les primeres roses del vents!

PER SABER-NE MÉS: 

https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000071%5C00000042.pdf

https://digitum.um.es/digitum/bitstream/10201/35383/1/156271-580111-1-SM.pdf

https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000071/00000041.pdf

https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000071/00000041.pdf

"La cartografia medieval i Barcelona. L'adquisició d'un fragment de Guillem Soler", MUHBA, LLIBRET DE SALA, 19, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Ajuntament de Barcelona. 

I ja que fem referència al MUHBA, vegem-ne una de les seves cartes portolanes!