TRADICIONS NADALENQUES MEDIEVALS, PATRIMONI I GASTRONOMIA.

"Cada cosa té el seu temps, i al Nadal, neules". 

D'on prové el costum d'engalanar els espais religiosos amb neules? Sabíeu que es tracta d'una tradició medieval?

Jordi Sacasas, arxiver de Santa Maria del Pi, ens ho va explicar molt bé a la conferència "Les Neules i les tradicions nadalenques de la Barcelona Vella". 

Algunes esglésies del Principat han començat a omplir els sostres dels temples amb uns papers enfilats decorats amb motius geomètrics, nadalencs o naturals durant el Nadal, especialment durant la nit de Nadal, Cap D'any i Reis. És el cas de les esglésies de Centelles, Sant Cebrià de Vilalta o Santa Maria del Pi de Barcelona. En realitat estan intentant recuperar un costum català i mallorquí que ve des de molt de lluny, de penjar dolços  i que es va prohibir l'any 1822. 

Moltes ciutats també utilitzen les neules de paper com a decoració nadalenca dels espais públics. 

Les neules són una espècie de galetes rodones fetes amb pasta de farina sense llevat. Es creu que són el dolç de Nadal més antic que coneixem. La seva forma era plana i no tenen res a veure amb la forma tubular que han adquirit des del segle XVII. No contenien sucre, però sí s'endolcien amb mel i espècies. Es feien amb els neulers, unes petites premses amb forma de tenalla a la platina de la qual s'hi dipositava una cullerada de massa que s'estenia en tancar-lo. El neuler s'apropava al foc per a coure la neula, que sortia del motlle ben plana i amb els dibuixos, pregàries o motius que hagués imprès el motlle/neuler. Els neulers s'assemblen molt als hostiers (per a les hosties sagrades), però aquests eren quadrangulars i els neulers rodons. El Monestir de Santes Creus, el Museu Diocesà de Solsona i el MEV (Vic) tenen col.leccions de neulers que es poden visitar. 

També sabem que, si bé avui en dia és costum sucar-les en cava, durant l'Edat Mitjana se sap que era costum sucar-les en Vi Piment, com assegura la dita catalana del segle XV, "Gran meravella verament, de les neules amb piment".

Aquests dolços es penjaven de les parts més altes de les esglésies (voltes i llànties) i entre les naus dels temples, unides per un fil (enfilades), a manera de garlanda decorativa. En estar en alt, simulaven ser estels. De fet, el seu nom prové del mot llatí nebula, que significa núvol i que va ser com s'anomenaren durant l'edat mitjana. 

Es creu que també podien funcionar com a calendaris d'Advent i que les neules més grans representarien les setmanes i les més petites els dies. Cada dia se'n podia despenjar una per a calcular quant de temps mancava fins Nadal. 

Quan es despenjaven, eren aptes per a ser menjades per la mainada que les recollia amb alegria. 

Com sabem tot això? 

El consum de les neules com a dolç nadalenc apareix documentat per primer cop en un text del convit de Nadal de Jaume I al 1267 en el qual s'especifica que s'ha d'oferir neules, ametlles i pinyons per postres als seus convidats. Apareixen també esmentades a Com usar bé de beure e menjar (segle XIV) de Francesc d'Eiximenis, qui especifica que són "neules espesses". 

Joana de Valois, al segle XIV va afirmar que “Netejaven les llanties de Damas y ‘ls canolobres d’argent obrats, agencant l’altar ab pomells de flors collides en les valls canigonenques y la nau ab enfialls de nébules de colors diferents”.

A l'Arxiu d'Igualada es conserva un document del 1470 en el que s'explica que el gremi dels campaners es compromet a omplir de neules i branques els escuts i banderetes de la vila, per Nadal. 

A l'Arxiu de la Catedral de Barcelona es conserven documents dels segles XV i XVII on s'especifiquen les quantitats de neules de decoració que ha comprat l'església (i el seu cost).

Al llibre Fèlix o Llibre de Meravelles, escrit al segle XIII per Ramon Llull, es llegeix: ” – Senyer – dix Felix al fill del rey -, lo lamp, per qual natura se mou en tort et no devalla sajús per dreta linya? Respós lo fill del rey et dix que una vegada s’esdevench que un maestre gitava per una finestra una neula, la qual  en biax se moch tota hora tro a la terra. Et aquell maestre demaná al escolá per qual natura la neula era cauda per linya obliqua et no per la dreta. L’escolá respós que la neula, cor es prima et ampla, cau per l’aer de biax, fenent l’aer ab sa tenuitat et revolvent-se sa amplea sobre l’aer…” .

El dia 1 d'agost de 1381, el Duc de Girona i Violant de Bar, durant un viatge de Tarragona a Girona, van fer parada a Cardedeu on van menjar-hi neules. 

En el cas de Mallorca, la seva primera menció data del 1389 i la tradició de penjar-les es relaciona amb la representació del Cant de la Sibil·la. Les neules representen el cosmos i el seu davallament (quan es fan caure), la representació de la fi dels temps. 

El Vi Piment: 

Es tracta d'un vi dolç aromatitzat que pot ser l'evolució del Vinum Piperatum romà. Apareix citat ja des d'antic al Llibre de Sant Soví, L'Art de Coch, Llibre de cóc de la Canonja de Tarragona, Com usar bé de beure e de menjar (Eiximenis) o l'Espill de Jaume Roig. En parlen d'ell els trobadors com Arnau de Vilanova, qui n'explica la fórmula i diverses dites populars i nadales.

El preparaven els adroguers i especiers de les ciutats i també dels monestirs. Se sap que es barrejava amb canyella, gingebre, clau, mel, clavell, sàndal, roses vermelles i fins i tot espiguanard, una herba que s'importava de l'Índia i que es va consumir molt durant l'edat mitjana. Un cop es barrejaven les espècies amb el vi, s'havia d'esperar un dia per a beure'l. 

Es consumia molt fred a l'estiu, com un d'aperitiu. O calent, barrejat amb vi negre, a l'hivern. També es consumia com a digestiu. I amb neules sucades, com aconsellen els metges de la cort barcelonina. 

Al contenir pebre, es tractava d'un vi molt car, per això el bevien només les classes benestants i en ocasions puntuals, com ara a Nadal. Les classes baixes bevien aigua amb vinagre. 

Una curiositat sobre aquest vi: A canvi d'una redempció en els impostos del peix, els pescadors de Barcelona estaven obligats a entregar a l'Abat, cada Nadal, Pasqua i Pentecosta, un quarter (4000 l) de piment i 10 neules per cada barca. 

Encara se'n fa al Monestir de Poblet. 

PER SABER-NE MÉS: 

---> Sobre el menjar de Nadal a l'època medieval
---> Sobre les neules
---> Sobre el Vi Piment
---> Tríptic sobre El Cant de la Sibil.la a Mallorca i REPRESENTACIÓ al viu

BIBLIOGRAFIA

AA. VV.: Del rebost a la taula. Cuina i menjar a la Barcelona gòtica. Museo d’Història de la Ciutat; Electa. Barcelona, 1995.
AMENÓS Lluïsa: Hostiers i neulers medievals del Museu Episcopal de Vic a Quaderns del Museu Episcopal de Vic. I. 2005
BATLLE, Carme; VINYOLES ,Teresa: Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques. Rafael Dalmau, Editor Barcelona, 2002.
FÀBREGA, Jaume: La cuina antiga, Viena Edicions.
LLULL, Ramon: Llibre de les Meravelles.

---> QUI NO MENJA NEULES PER NADAL, RES NO VAL <---

ART TÈXTIL: CATIFES MEDIEVALS

 

El nom de catifa ve de la paraula alcatifa, d'orígen àrab.

Alfombra també ve de l’àrab, en aquest cas d’alfambra.

La península ibèrica, tot i no ser un dels llocs amb una climatologia favorable per a l'ús de catifes, va ser el primer lloc d'Europa on se'n van teixir perquè disposava d'una tradició musulmana autòctona en el teixit de la llana i perquè aquí se'n produïa suficient llana per a abastir-ne els tallers.

Les catifes perses arriben a Espanya a través de l'Al-Àndalus. Les primeres dades que en tenim de les importacions són les anomenades Al-khumka o esteres. N'observem exemples a alguna pintura del segle XII. Es posaven als altars i a les estances privades del Rei. També es van utilitzar amb finalitat funerària. Les mesquites es cobrien amb catifes egípcies i de Síria. La majoria van ser teixides amb pèl de camell. 

Però ja al segle X es fabricaven catifes de nus en aquest territori que les imitaven. Ens ho explica Ibn Hawqal a l' Opus Geographicum, del 978: 

"(...) fuere de Oriente las alfombras anudadas (busut mahfur) se producen en el Al-Andalus en el distrito de Murcia, en la misma ciudad de Murcia, en Tantala (Chinchilla) o al-Tantalyya -en árabe- y en Ash (Elche), y eran alfombras similares a las mejores y más caras alfombras de la producción armenia..."

Altres nuclis de fabricació medievals i de principis del Renaixement van ser Cuenca, Alcaraz (potser el centre més important) i Madrid. Els musulmans també van obrir tallers d'imitació de les catifes orientals a Venècia. 

En un principi, les catifes decoraven i acomodaven palaus i mesquites de les ciutats islàmiques peninsulars. En alguns casos, decoraven el terre dels presbiteris de les esglésies cristianes. S'utilitzaven també com a cobriments de taules i parets, perquè encara creien que es tractava d'objectes massa valuosos per trepitjar-los. Finalment, van acabar cobrint el terra de les residències cristianes. Només accedien a elles els més rics. Eren tan cares i donaven tant de prestigi social a qui les posseïa que durant el final del gòtic i principis del Renaixement, la gent es retratava amb elles. Les famílies que no s'ho podien permetre utilitzaven estores vegetals a les seves residències. 

També van ser molt usades com a regals diplomàtics dels islàmics peninsulars. En aquest cas, es triaven les teixides amb seda al Tiraz (taller on es feien les catifes) perquè eren més riques.  

Generalment, es confeccionaven amb telar vertical amb ordit de llana d'ovella, pèl de cabra o de camell o cotó. La trama o cordons transversals van ser de llana fins al segle XVI, quan van ser substituïts pel jute. Una de les diferències que hi ha entre la catifa i el tapís és que el tapís se solia teixir en pla amb telar horitzontal. 

Respecte als nusos emprats en la confecció, se'n destaquen tres tipus:

FONT: visitandomadrid.wordpress.com

El nus persa és la tècnica de nuar catifes usada a tota la meitat oriental de l'Iran, tot el Turkmenistan, Afganistan, Pakistan i Índia.

El nus turc és usat en les zones més occidentals de l’Iran, tot el Caucas, Turquia països del Magrib i els centres europeus on es copiaven les catifes orientals.

El nus espanyol envolta un únic fil de l'ordit per davant, creuant els dos extrems per darrere i traient-los a la superfície per cada costat. En una fila es nuen els fils imparells i els parells es nuen a la següent. Això provoca la sensació que es teixeix fent un ziga-zaga.

Els tints dels fils provenen gairebé sempre de les plantes i dels animals. Del safrà i de la gualda, s'extreu el groc. El vermell s'extreu de la ganza i de la rubia. De l'orchilla, surten els violetes. El marró ve del zumaque. L'alum s'usa com a mordent del color al fil. De Gènova es portaven els tons de carmesí i negre. De Venècia, l'escarlata. Des de Florència arribava l'alum. 

Amb el creixement de la demanda, els treballadors tintorers van formar els seus propis gremis arreu, sobretot a partir del segle XII (Barcelona, València, Mallorca...). També es van associar al voltant de confraries. Aquest ofici va gaudir de molta reputació social i els oficiants van acabar sent molt rics. Per aquesta raó, els gremis van estar molt regulats pels governadors i molts van rebre privilegis dels reis (com a Barcelona, on van rebre Privilegis de Joan I). 

En trobem de diferents tipus a la Península i a Europa durant l'Edat Mitjana: 

 

Les musulmanes (turques, perses, armènies) són les que s'importaven des de l'Al-Àndalus o a través dels Croats que tornaven d'Orient. 

Les mudèjars van ser molt populars després de la Reconquesta. Les acostumaven a adquirir clients cristians i jueus (amb elles cobrien les sinagogues). La catifa de sinagoga d'aquí més antiga que es conserva està al Museu d'Art Islàmic de Berlin i se l'anomena "Catifa Sinagoga del segle XIV". 

Les catifes heràldiques o de l'Almirall s'inspiren en la decoració de les catifes perses (files d'octògons o hexàgons, rombes escalonats, estrelles...) però intercalen els escuts heràldics de la família que l'encarrega entre la decoració. També incorporen motius no islàmics com figures humanes o animalons. En surten moltes dels tallers d'Alcaraz. Llegim al testament de Doña Juana de Mendoza del 1431: 

"Mando más dos alfombras grandes de las armas de mi señor el almirante (don Alonso Enríquez), e mías , para delante del altar mayor; más cuatro alfombras pequeñas para dos altares"

Les Holbein tenen molt color (vermell, verd, blanc i groc) i decoració amb quadres grans (no com les heràldiques). Aquests quadres creen octògons i llaceries. Poden envoltar-se amb un marc amb formes geomètriques o inscripcions cúfiques. 

Les catifes funeràries o catifes de dol s'utilitzaren per engalanar les capelles funeràries dels personatges importants de l'Edat Mitjana. Es disposaven sobre el taüt, abans que aquest s'enterrés. Solen imitar el brocat i incorporen motius com les làurees funeràries (corones) o el símbol de la mort format per una calavera i les tíbies. 

BIBLIOGRAFIA:

BARTOLOMÉ, A. y PARTEARROYO, C.,  Alfombras, Las artes decorativas en España, t. II Ars Hispaniae, XLV, 1999

CASTRO M. De, Real Monasterio de Santa Clara de Palencia. II Apéndice documental. Palencia, 1983, p. 22.

CORRADO MALTESE, Las técnicas artísticas. Ediciones Cátedra, Madrid, 1990.

KÜHNEL, E: Las artes musulmanes de España en la Exposición Múnich. Museum 1911, vol I, p. 420.

PARTEARROYO LACABA, Cristina, Alfombras españolas. 

https://oa.upm.es/34122/1/1944_holbein.pdf

 

ARQUITECTURA ROMÀNICA I GÒTICA (QUADRE COMPARATIU)

* en el cas del Gòtic català o llevantí, la descàrrega es realitza mitjançant contraforts adossats al mur i no arcbotants.

APRENDRE ART MEDIEVAL A TRAVÉS DELS JOCS DE TAULA: EL JOC DIY DE SANTIAGO DE COMPOSTELA.

 

Els amics del wordpress esoesjugar ens proposen aquesta activitat tan original. Ideal per a visualitzar i aprendre el vocabulari de les Catedrals romàniques, de les gòtiques i d'alguns fets històrics.

JUGUEM? 

RECOMANAT!

EL RETAULE-TABERNACLE GÒTIC

Font: MEV

 Què són els retaules-tabernacles gòtics? 

Es tracta d'un objecte litúrgic amb forma de moble o baldaquí amb una o diverses representacions figurades, pintades o esculpides i que es pot tancar i transportar. És a dir, una nova solució específica del retaule que es podia recollir en sí mateix quan ja no era necessari per a la litúrgia. Aquests artefactes permetien albergar la imatge de culte darrere de l'altar a dins d'un baldaquí amb forma d'armari i amb ales abatibles que permetien ocultar-la o mostrar-la segons es necessités.

Representen la transició entre el frontal d'altar i el retaule de paret.

Durant el Gòtic els retaules-tabernacles eren petits i portàtils. Es disposaven sobre l'altar durant la missa. Finalment, van acabar adossats al mur.

Presentaven a les figures religioses que es veneraven a l'església. 

La majoria són tripartits, amb les ales laterals que podien tancar-se sobre el panel de la central. 

Les portes o panells es policromaven i s'hi representaven escenes sobre taules relacionades amb la imatge principal, tant per la cara de dins com per la cara de fora i es complementaven amb traceria i cresteria gótica

Aquests artefactes van ser molt prolífics a tota Europa, però a causa de la seva fragilitat,  se'n conserven relativament pocs que estiguin sencers o que no hagin sigut reutilitzats com a qualsevol cosa en caure en desús. Alguns, fins i tot, es mutilaven per a poder conservar-los en algun racó dels temples (com el de Sevilla). Dels pocs que se'n conserven, la majoria no estan sencers, altres no conserven la policromia original i d'altres no estan ja al seu lloc d'orígen. Es conserven molts a Escandinàvia, especialment a Suècia. França, Alemanya i Eslovàquia també en conserven un gran nombre. 

A Castella també van ser molt usats. El més antic que se'n conserva de la Corona Catalano-Aragonesa és el de Sant Martí Sarroca, del segle XIII. A la Vall d'Aran, a Santa Maria del Cap, hi ha un del Taller de Comenge, que va crear tant el moble com les figures. La particularitat de les figures és que són de bult rodó i aplanades per darrere per a poder adossar-les al moble. 

El més antic que es conserva a nivell europeu és el d'Alatri, del segle XIII, al Lazio italià.

BIBLIOGRAFIA: 

GUTIÉRREZ BAÑOS, Fernando, Pasear entre las ruinas: retablos-tabernáculos castellanos de la Baja Edad Media, Universidad de Valladolid, 2018

Idem, Los Retablos-tabernáculos castellanos y las artes monumentales, Medievalia 23/1, pág 231-274, 2020

VIDEOGRAFIA: 

- TV3 dedica una notícia a la troballa del retaule-tabernacle de la Vall d'Aran

- Retaules-tabernacles de l'Exposició Nord&Sud del MEV

- Un retaule-tabernacle escandinau-islandés

WEBGRAFIA:

- Sobre la Verge de la Vall d'Aran

- Si voleu visitar l'exposició Nord&Sud del MEV

SI VOLEU FORMAR PART DE LA FAMÍLIA O NO PERDRE'NS DE VISTA

Ens passem dels missatges a través dels comentaris dels primers posts a un grup de Facebook.

Si necessiteu res, tirem de mail. 

Els menors d'edat necessiteu que els vostres tutors n'autoritzin l'entrada i es comprometin a fer-vos el control parental, no us n'oblideu! 

FONTS PER A LA HISTÒRIA DE L'ART: L'ORDRE DEL CÍSTER

Per a entendre les expressions artístiques i l'estil que va produir l'Ordre del Císter és necessari centrar-nos en els edificis o les decoracions i estudiar-les de manera visual. Però no sempre en tenim prou per a entendre-les i necessitem també consultar documentació gràfica i literària per a fer-ne un estudi exhaustiu que ens permeti solucionar tots els dubtes o incògnites i formular una teoria vàlida. 

En aquest cas, per tal d'entendre la formulació estilística de les solucions formals que s'adopta dins de la congregació, recorrem a textos i documents que en fan referència, com la literatura escrita pel mateix Bernat de Claraval sobre el rebuig a la sumptuositat i a la riquesa expressada als monestirs cluniacencs. 

A l'Apologia a Guillermo, escrita el 1124, Bernat de Claraval defineix les característiques de la nova estètica que proposa per a la seva ordre: descarta la pintura, l'escultura i reclama senzillesa arquitectònica i l'eliminació del superflu als seus espais per tal de no destorbar als monjos mentre reflexionen sobre Déu. Es tracta d'un compendi de normes que es van dur a terme en la construcció dels monestirs cistercencs. 

Aquest text és una crítica ferotge a tot allò que ell considerava excés dins de l'Ordre de Cluny. 

Es dirigeix a Guillermo, l'abat benedictí de St. Thierry i li demana que li faci costat. 

Principals arguments:

- Distingir entre esglésies parroquials i les dels monestirs. Ell creu que les esglésies parroquials són per als homes carnals que no saben llegir, per això necessiten excés de pintura i escultura. Les esglèsies monacals no en necessiten perquè les transiten els homes espirituals.

- Rebuig de la pintura: 

"Mostra'ls un quadre bell d'algun sant. Com més brillants són els colors, més santificat els semblarà. Senten més veneració per la bellesa que per la santedat. Per això adornen les esglésies. Posen grans canelobres de bronze, meravellosament llaurats, amb gemmes que brillen intensament. Quin és el propòsit? Guanyar la contrició dels penitents o l'admiració dels espectadors? Quina classe de reverència es demostra als sants quan posem els seus quadres al terra i caminem sobre ells? La cara d'un sant és trepitjada sovint pels peus dels pearons. Si les imatges sagrades ja no signifiquen res, per què al menys no economitzem en la pintura? Per què hem de tenir quadres atractius on es poden embrutar? Convinc. Permetem que això es faci a les esglésies perquè si és danyós per a l'inútil i el cobejós, no ho és per al simple ni pel devot."

- Rebuig de l'escultura: 

"Però als claustres, on els germans estan llegint, què són aquestes monstruositats? Quin sentit tenen aquests micos bruts, els lleons ferotges, els centaures monstruosos, els mig homes, els tigres ratllats, els soldats que lluiten i els caçadors que bufen els seus corns? En algun punt pots veure molts cossos sota el mateix cap, en altres veus molts caps a sobre d'un mateix cos... així que... tan meravelloses són les formes que ens envolten que és més agradable llegir el marbre que els llibres i passar el dia sencer amb aquestes meravelles que meditant la llei del Bon Senyor? 

- Rebuig de la riquesa en els monestirs perquè la riquesa la necessiten els pobres i rebuig de les imatges perquè dispersen l'atenció dels homes: 

"Però els monjos que han renunciat a les coses boniques i afalagadores per a dedicar-se a Crist, són com els gentils que aprenen els seus trucs i serveixen als seus ídols? Busquem diners o benefici espiritual? Totes aquestes vanitats meravelloses inspiren a la gent a contribuir amb diners i no a pregar ni a resar. Així la riquesa atrau riquesa i els diners produeixen més diners. Visiten l'església amb pedretes (llavors) d'or i deixen que els seus fills estiguin nus. Els ulls dels rics s'alimenten a costa de l'indigent. És això bo per als homes pobres? I per a les persones espirituals?"

"Vanitat de vanitats, més insensata que inútil: l'església resplendeix sobre els seus murs i li manca tot el que necessiten els seus pobres!"

El podeu llegir sencer aquí

A Exordi del Císter i resum de la Carta de Caritat, ens trobem: 

-Al capítol XXV (El que està permès i el que està prohibit respecte a l'or, la plata, les joies i la seda) es reflexiona sobre els objectes litúrgics:

"Els draps dels altars i els vestits dels ministres no seran de seda, excepte l'estola i el manípol. La casulla serà d'un únic color. Tots els ornaments del monestir, els vasos sagrats i la resta de coses que s'hagin d'utilitzar, no tindran or, plata o joies; però el calze i la cànula, i només aquestes dues coses, podran ser de plata o daurades, de cap de les maneres seran d'or" 

- Al Capítol XXVI: Escultures, pintures i creus de fusta es reflexiona sobre l'ús de les imatges rituals:

"No és permès tenir escultures a cap lloc i només es permet la pintura a les creus, que seran obligatòriament de fusta"

Altres monjos es van sumar a les declaracions de Claraval: 

- Hug de Fouillou va dir al segle XII: " (...) que es llegeixi el Gènesi en un llibre, no en una paret...". 

- Aelred de Rievalux va complementar-ho: "Per què aquestes grues i aquestes llebres, aquestes daines i cèrvols, aquestes garses i cèrvids als claustres dels monjos?

Tot això no està conforme amb la pobresa monàstica i no serveix per a res més que afalagar els ulls dels curiosos..."

Vocabulari: 

Exordi: Primera part d'un discurs que té per objecte preparar l'atenció, la benevolència, dels oients.