Antecedents dels Bestiaris Medievals, part I: llibres sobre animals de l'època clàssica o literatura de "meravelles zoològiques" (Grècia i Roma).

Els primers escrits sobre els animals ens arriben de l'Antiguitat. La cultura grega i romana va tenir interès en l'observació de la Naturalesa i en deixar constància de la seva existència. Diferents autors van crear literatura on s'exploraven els diferents aspectes de les diferents formes de vida que els envoltava, per a deixar-hi constància: 

Indica de Ctesias del Cnido, segle IV aC: 

És un dels primers escrits grecs que fan referència als animals. Ctesias va ser militar i mèdic i viatjà per molts indrets com a metge de campanya, com l'Índia o Pèrsia. En aquest relat, a manera de quadern de viatge, enumera els costums, la geografia, la fauna i la flora indis que va conèixer-hi, però sense ordre ni voluntat científica, a mode de relat i deixant-se portar una mica per la imaginació o pel folklore d'aquestes terres. Incorpora "animals" com els cinocèfals (amb cap de gos), la mantícora (cos de lleó, cua d'escorpí i rostre humà) i els monòpodes (éssers amb un sol peu).  

Història dels animals (Historia animalium) d'Aristòtil, segle IV aC: 

És un dels primers textos de zoologia. Es va escriure en grec antic. Es tracta d'una compilació de 9 llibres i un dècim que es considera apòcrif, d'entre els que destaquen De les parts dels animals, Del caminar dels animals, Del moviment dels animals i De la reproducció dels animals (on s'inclou la reproducció humana). 

Les seves fonts són els escrits mèdics hipocràtics, la informació aportada pels oficis relacionats amb els animals (caçadors, pescadors, falconers, apicultors...) i dades pròpies que aconseguia de les seves disseccions als animals. És a dir, Aristòtil crea un mètode científic amb el qual dotar de validesa i rigor el seu estudi. 

Aquests textos no ens arriben des de la publicació original, sinó traduït del grec a l'àrab pels islàmics i de l'àrab al llatí durant l'edat mitjana. 

L'obra és una vastíssima descripció de diferents races d'animals en la que es reconeix la moral d'aquests, equiparant el seu status en la societat humana a la de l'esclau. L'animal deriva a objecte de coneixement perquè entendre'l s'equipara a entendre a l'ésser huma (entenent l'ésser humà com a un altre animal). Així, Aristòtil ja proposava la idea que s'ha d'entendre el món com a una creació divina: "a totes les coses de la Naturalesa hi ha quelcom de meravellós". 

S'hi realitza una primera classificació zoològica. Els animals s'agrupen en dos grans grups: Einamia o animals amb sang (vertebrats) i Anaima o animals sense sang (invertebrats). 

Naturalis Historia de Plini Secundus (Plini el Vell), segle I:

Plini va crear un grapat de volums (en total, 37) que abraça diferents àmbits de la Naturalesa com els astres, éssers humans, metalls, animals, plantes, pedres i medicina natural que va esdevenir la primera Enciclopèdia del món antic . Es basa en l'obra d'Aristòtil i en els textos del Rei Juda de Mauritània. El seu estudi no aporta gaire rigor científic. Incorpora el gust vers el fantàstic o meravellós que es va convertir en una tendència, dins de la literatura de la zoologia, que es va desenvolupar després d'Aristòtil:

- atribueix vicis i virtuts als animals que són propis dels éssers humans. Per exemple, associa la perdiu a la luxúria, el paó a la supèrbia i l'oca a la precaució. 

- defineix les enemistats entre les diferents espècies i entre els membres d'una mateixa espècie. 

- inclou el concepte de "saviesa màgica" dels animals, és a dir, la capacitat d'aquests de predir els fenòmens meteorològics o d'entendre de plantes amb efectes meravellosos.

Història dels animals (De natura animalium) de Claudio Eliano, segle III aC:

Obra formada per 27 volums. Aquest autor copia i reversiona llegendes d'altres èpoques i cultures. Escriu en un moment històric en què es van posar molt de moda els relats d'animals a través dels quals els homes havien d'extreure'n lliçons sobre els seus vicis o virtuts i el gust o la curiositat dirigida cap a  tot allò fabulós. Aquest estil va tornar a estar de moda durant l'edat mitjana. 

No es té contacte directe amb els animals que s'hi descriuen. 

Les Aus (Aves) d'Aristòfanes, segle IV aC: 

Aristòfanes utilitza el gènere de la comèdia en aquest text. Es narra com uns ciutadans d'Atenes, fastiguejats pels abusos que viuen a la ciutat, decideixen anar-se'n a viure als camps dels voltants. Allà comparteixen l'espai amb les aus i formen amb elles una ciutat al cel. Aquesta ubicació els permetria estar en contacte amb els Déus i, fins i tot, convertir-se en un d'ells. Els déus no s'ho prenen gaire bé i sabotegen els seus intents i tot acaba configurant-se com un gran desastre. 

Es citen diferents tipus d'aus reals. 

De la industria de los animales de Plutarco, segle I: 

També  Bruta animalia ratione uti, De sollertia animalium, De esu carnium.

Segueix en la línia fantàstica de Plini. És el més didàctic de tots. 

Polyhistor y De miribilibus mundi de Julio Solino, segle III: 

Descriu el món conegut en aquella època (Itàlia, Roma, Europa, Nord d'Àfrica, Àsia central i l'Índia). 

Descriu un seguit d'aus reals o fictícies d'arreu del món, al mode de Plini, amb aquella fascinació per les coses estranyes o meravelloses. 

Va ser molt important en l'època medieval i va influenciar molt a Isidoro de Sevilla. 

És el referent més important dels Bestiaris del segle XII. 

Les Faules d'Isop, segle IV a través de la compilació de Demetrio de Falero: 

Les faules són relats breus on els protagonistes són animals o plantes que parlen amb certa ironia. Com diu la Viquipèdia, són "narracions inventades de fets meravellosos que tenen una conclusió moral". 

Pels que ara som profes, va ser una lectura obligatòria a l'Institut. 

Les Metamorfosis d'Ovidi, segle VIII: 

Es descriuen els canvis físics que adopten els Déus grecs i romans per a aconseguir els seus propòsits. Es considera un dels llibres de mitologia més importants de la Història i va ser un best seller durant l'edat mitjana i el Reinaixement i una font documental per als artistes de totes les èpoques. 

De nou, era una lectura obligatòria pels que vam fer la Secundària de LLetres. 

RECORDEU: 

Entenem el llibre com a fulles de paper, pergamí o vitel·la unides per un dels costats i protegides amb tapes, és a dir, enquadernades. Els grecs encara no enquadernaven, sinó que enrotllaven els pergamins (rotllos). Van ser els romans els que van començar a aglutinar els folis amb cola o fils, creant els primers llibres o còdex, tot i que els rotllos es van seguir utilitzant fins a l'edat mitjana. Podem dir que el còdex és el primer format de llibre enquadernat que va ser escrit a ma i amb pàgines. El llibre com a tal, es desenvolupa amb l'arrivada de la impremta.   

No us sembla meravellós que els llibres de fa tants de segles tinguin encara ús al segle XXI? Que hagin aconseguit aquesta universalitat i atemporalitat? 

Us animo a llegir els clàssics! No fallen mai! 

Comparacions curioses d'altres èpoques: ANA PERENNA versus la SIRENA islandesa del logo de la NORDUR SALT.

 

Deesses romanes (Ana Perenna) i una sirena nòrdica d'un producte comercial islandés. 

Parangonem? 

Què en sabeu de cadascuna d'elles? Com expliqueu aquesta similitud en el gest? Tenen alguna cosa més en comú que la posada en escena? 

CURIOSITATS: Aus mitològiques. El cas del Fènix i del Falcó Oriol (made in Spain)

 

SOBRE LES AUS MITOLÒGIQUES: 

"La formació i consolidació de tan poderosa mitologia a través del temps no respon del tot a la necessitat tradicional d'embaucar la condició humana amb una enlluernadora i atemorida història fictícia, sinó que juga un evident paper explicatiu, normatiu i, sobretot, d'utilitat. Els mites, per sobreviure, no han de ser certs ni necessàriament contenir elements de debò. Hi ha, i romandran amb nosaltres perquè, a més d'atractius, resulten útils. Són, alhora, importants perquè tendeixen a convertir en realitat allò que prediquen, independentment que, igual que la religió, el mite representa una dimensió permanent de l'espiritualitat humana."

Les Aus mitològiques  són representacions de criatures que pertanyen als imaginaris religiosos o teològics de diferents cultures durant la història de la Humanitat. Normalment, tenen poders sobrenaturals i són properes a les virtuts i defectes  dels Déus de totes les religions o del món místic o espiritual de les cultures on aparegueren. És a dir, són AL·LEGORIES o "éssers" que tenen una representació que transmet una idea amagada, un símbol. És a dir, encarnen aspectes universals de la Naturalesa humana. 

A més, acostumen a tenir característiques físiques i ambientals molt properes amb les aus conegudes de cada època històrica o de cada regió on es desenvolupa una cultura o es viuen les religions. 

Totes les imatges mitològiques incorporen diferents aspectes: 

- MIRUM: la meravella

- TREMENDUM: temor i respecte

- FASCINANS: encanteri captivador o misteri

- MAJESTAS: grandiositat i poder

- ENERGICUM: vitalitat. 

Si bé, algunes autores com Mircea Elíade creuen que el simbolisme mitològic o l'al·legoria també contenen una dimensió hierofànica (recerca del sobrenatural), les aus no reals no podrien ser objectes a través dels quals es manifesta un Deu o la seva sacralitat, perquè no són materials i només exemplifiquen virtuts o defectes dels Deus. Així que RECORDEU: existeix una gran diferència entre la HIEROFANIA i la TEOFANIA i la hierofania pot i no pot estar lligada a l'al·legoria: 

- HIEROFANIA: Acte de manifestació del que és sagrat en éssers o objectes: animals, vegetals, pedres o d'ús quotidià com anells o espases.

- TEOFANIA: És la manifestació del mateix Déu, les seves aparicions literals.

Coneixem i documentem aus mitològiques en multitud de cultures, entre d'altres: 

- el voltor Jatayy, de la cultura hindú, Garuda de la cultura vèdica (pels cervesers, és el logo de la cervesa Singha!), el Bar Yokani de la cultura talmúdica (tradició jueva), Anzu, molt important en les cultures sumèriques i accàdiques i que comparteix arrels amb Simung Homa de la regió mesopotàmica, Toki, de la cultura nipona, Anqa, personatge de les llegendes àrabs o, el griu grec i l'Au Fènix de les cultures grecoromanes.  

EL FALCÓ ORIOL: 

El Falcó Oriol és una au al·legòrica que apareix per primer cop al recull de contes sànscrits anomenat Calila e Dimma, del segle I a.C. Els contes són protagonitzats per animals i tenen una voluntat clarament didàctica amb relació a tot allò que esdevé en la vida quotidiana, a manera d'exemplum. El text fou traduït pel l'Alfons X al segle XIII i es va anomenar Elena y María. Al Capítol III, se'n fa referència a aquesta au en el context d'un debat on aquests dos personatges debaten sobre si és millor amant un cavaller o un Rei. 
En aquest conte, el Falcó Oriol representa la figura del Rei d'una cort d'aus (recordem que tots els protagonistes, el món que es narra, és un món on els animals parlen com humans i que aquesta era una pràctica molt usual durant l'edat mitjana). És a dir, el Rei Alfons X està personificat en el Falcó Oriol i la resta de les aus són la seva cort. 

Va ser un mot molt utilitzat durant els segles XII i XIII i que desapareix de les fonts literàries durant el segle XIV. 

Però quin és el seu origen?  

En el cas castellà, l'au i el mot oriol apareixen arreu dels territoris de la Corona Catalana-Aragonesa com a sinònim de vermellós o, en altres casos, de daurat (perquè ve del mot llatí aureus o daurat o ataronjat). La població alacantina d'Oriola, per exemple, significa "muntanya vermellosa". 

El bestiari europeu es basa en el Phisiologus. Aquest tractat és un compendi d'origen grec on es mostren múltiples il·lustracions d'animals, criatures fantàstiques, vegetals i pedres que s'acompanyen de la seva descripció física, moralitzant i simbòlica en la cultura greca. Fou traduït al llatí al segle IV. I d'aquí a les llengües vulgars, configurant-se com a punt de referència per a tots els bestiaris dels territoris cristians d'Europa del segle XII.

A causa de les influències de les cultures que hi van ser presents a la Corona durant les èpoques anteriors, es creu que el Falcó Oriol pot ser una adequació local d'altres aus fantàstiques que ja es coneixien a la Península, com el guiu o l'Au Fènix, ja definits al Phisiologus. Fins i tot amb l'erodi, una au que apareix als textos religiosos cristians i que Sant Tomàs d'Aquino va equiparar al guiu i que Agnesi ja havia identificat com l'al·legoria de l'home just que venç a la supèrbia a través de la Contemplació religiosa. És a dir, pot ser el nom que aquí es va donar, en català i castellà, a totes les aus de característiques similars i lligades a la renaixença que provenien d'altres mites i cultures. 

Se'n dedueix, així, per assimilació cultural, que l'au era un guardià de l'espiritualitat, un custodi dels tresors del Rei (i de l'or, per això podria rebre el nom d'oriol) com el guiu. I, com l'Au Fènix, va passar a fer referència a la Resurrecció de Crist durant el Cristianisme. 

Finalment, va ser rellevat per l'Au Fènix, símbol a la Plena edat mitjana del poder, l'excel·lència social i de la riquesa (de nou, l'or). Es tracta d'un ocell d'orígen egipci que arriva per herència de la cultura grega i romana. És una au que moria i tornava a renéixer de les seves cendres, convertint-se en un símbol de risilència i de regeneració, tot lligat amb les crescudes del riu Nil.  

A l'Edat mitjana, es van reutilitzar els símbols més populars de la cultura romana, com el Fènix i es van incorporar a la simbologia cristiana.    

Però quina au era el Falcó Oriol?

Els homes de l'edad mitjana no van ser bons observadors de la Naturalesa, no els interessava gaire el realisme. No li feien gaire cas en la pintura de paisatge ni la integraven gaire definida a les seves composicions artístiques de cap gènere. Tampoc eren exhaustius en les descripcions físiques que ens han arribat des dels Bestiaris, les Enciclopèdies del Renaixement del segle XIII o des de la la literatura patrística. De fet, els animals descrits en aquests llibres es basaven en d'altres de temps anteriors i que, molt sovint, pertanyien a un món imaginari. Així que és difícil saber-ho... 

No s'ha arribat a identificar amb cap espècie coneguda, tot i que hi ha molts indicis que el nostre referent iconogràfic hagi pogut ser el trencalòs (en castellà quebrantahuesos, un voltor que té el seu hàbitat a les nostres terres, tot i que avui en dia està en procés de recuperació de població i del seu territori natural). Els observadors medievals van associar el plumatge vermellós i daurat d'aquesta gran au amb la majestuositat i elegància del Fènix. 

Curiosament, el trencalòs i l'Au Fènix tenen plomes allargades i/o aixecades al clatell. 

Au Fènix del Bestiari de Sant Petersburg (s.XIII)

Representacions artístiques medievals del Falcó Oriol: 

A l'Església de Santiago de Breixa (Galícia), trobem un capitell amb dues aus i una inscripció on es llegeix FALCON ORIOL, datada del segle XII. 

A Santa Fe de Conques (França), potser per la influència dels pelegrins del Camí de Santiago, apareix una representació de dos trencalossos, inspirats en el capitell de Breixa.

FONTS I BIBLIO: 

BARRARL RIVADULLA, María; SÁNCHEZ SÁNCHEZ, Xose M; La pluma y el cincel. Animales reales y fantásticos en la Galicia medieval

GUADALAJARA SALMERÓN, Sergio; La historia del falcón oriol y del ave fénix en la literatura castellana

REIG-FERRER, Abilio; El ornitónomo Falcón Oriol desvelado.

  

Recursos per a entendre l'Edat Mitjana a Europa: un Wordpress fascinant.

 

Existeixen blogs i webs al·lucinants que parlen sobre l'Edad Mitjana, oi? 

Avui us proposo una web en francés molt original en la que es comparen situacions actuals amb situacions del passat, especialment de la "Moyen Âge". Us fascinaran!  

Així descriuen ells mateixos el seu modus operandi: 

 "Dans les voix du Moyen Âge, nous entendons souvent les échos de notre temps. Ce sont ces bruits que nous proposons de vous faire partager sur ce site. Sans prétention ni position d’autorité, proposant des opinions qui n’engageront que nous, nous mettrons en rapport les temps d’hier et d’aujourd’hui, pour vous faire part de nos réflexions, de nos idées, de nos combats aussi. Il ne s’agit en aucun cas d’apporter, dans une posture surplombante, des réponses à des questions et à des problèmes contemporains. Tout au plus, en rapprochant des moments et des situations, nous souhaiterions rappeler que derrière les tremblements de terre du présent jouent toujours les lents mouvements des plaques tectoniques de l’histoire.".*

* Des de "Qui sommes-nous" de la mateixa web. 

Us animeu a aprendre més cosetes, a comparar èpoques històriques i artístiques, a suggerir i a llegir una micona en francés? 

Feu click aquí, xafardejeu i guardeu-la a la vostra llista de FAVORITS! 

----> ACTUEL MOYEN ÂGE wordpress !!!!

Iconografia medieval: les escenes de parts

 Per a reconèixer una escena relacionada amb els naixements podem seguir aquestes pistes: 

- Sempre es localitzen a interiors, especialment a l'habitació de matrimoni (conjugal). 

- No solen haver-hi homes durant el part. Aquests només apareixen en escenes de cirurgia obstètrica. 

- La mare sempre està sobre un llit, recostada sobre un coixí. El llit pot tenir  dosser o no. 

- La llevadora vesteix un davantal llarg amb mànigues amples.

- Hi ha moltes dones que assisteixen a la llevadora, al bebè o a la mare: preparen el bany o les faixes del nadó... 

- Pot aparèixer una caixa o arca amb robes o utensilis destinats al part (sabó, calder, espelmes, tisora).

- Pot aparèixer un religiós oficiant el bateig i criats portant-hi menjar o aigua. 

- Altres escenes: 

-dones que donen a llum assegudes a les cadires paritòries (cadira de fusta amb braços i una obertura al seient perquè hi pugui caure el bebè) amb una assistenta a cada costat.

- dones dempeus que donen a llum agafades a una corda que penja del sostre.  

- Escenes més conegudes: naixements de reis i nobles, naixements de personatges religiosos i "Naixement de la Verge". 

Comprovem-ho: 

Naixement de la Verge, Pinacoteca de Munchen, s. XV

Naixement de la Verge, Retaule de Santa Anda a Tardienta

Parto Bartomeo de Frusino Xv

 

Escena de part per cesària

Cantiga LXXXIX de Alfonso X el Sabio, siglo XIII amb part sobre cadira.

segle XIII, Codex Vindobonensis, 93
Escena de part sobre cadira.

Iconografia medieval: els nens "embolicats" ("niños fajados").

Per què els nens de les representacions medievals semblen estar ficats en un capoll blanc?

L'embolcallament dels nens acabats de néixer va ser un costum molt estès durant l'edat mitjana, però ve de lluny. Se sap que els egipcis ja embolcallaven als seus nens i que van transmetre aquesta pràctica  a les civilitzacions de l'Àsia antiga i d'aquí als etruscs, grecs, romans i alta i baixa edat mitjana fins a deixar de practicar-se definitivament, al segle XVIII, per raons mèdiques. Fins i tot entre les tribus del Nord d'Amèrica era comú trobar indicis d'embolcallament! 

En què consisteix? 

"Immediatament després de néixer, el petit ha de ser embolicat en pètals de rosa triturades barrejades amb sal fina. Els membres del bebè han de ser acomodats correctament perquè tinguin la forma correcta. Això només ho sap fer una bona infermera. Igual que la cera, els nens són tous i fàcilment emmotllables. Per aquesta raó ha de saber que la bellesa o lletjor d'un bebè es deu, en gran manera a la perícia de les infermeres".

 – Aldobrandino de Siena, Règim per al cos (1254).

Tot just néixer, es posava una boleta de plom al melic del petit i se'l cobria fortament amb faixes o venes, amb els braços flexionats sobre el pit i les cames completament estirades. El cap també quedava embolcallat perquè no es pogués moure. El procés d'embenatge durava, de mitjana, una hora i s'havia de repetir cada dia per a rentar els excrements del nadó i fer-li massatges.  

Per què ho feien? 

La finalitat de ficar als nens en aquesta mena de "capolls" que els immobilitzaven per complet era, en primer lloc, per a assegurar una correcta postura del nadó durant els seus primers mesos de vida i evitar, així, les deformitats en l'esquena i les cames (així, si el nen creixia "deformat" no era perquè fos fruit del pecat o fill del dimoni, sinó per haver-li fet un embenat defectuós).També creien que, d'aquesta manera, se'ls protegia del mal que es poguessin fer a ells mateixos, s'evitaven lesions a les articulacions i no passaven fred. 

 "Totes les parts del cos d'un nounat són molt delicades i flexibles, per tant, és necessari embolicar-lo completament, perquè tots els òrgans romanguin en el seu lloc" 

– Bartolomé en anglès, El sisè llibre (1492).

Però, en realitat, aquesta pràctica estava més enfocada al benefici dels cuidadors que a la salut del petit: en estrènyer el cor, els nens entraven en un estat letàrgic que provocava absència del plor. És important aclarir que durant aquesta època -sobretot al segle XII- els nadons molt ploraners eren entesos com a éssers posseïts pel dimoni i se'ls abandonava o se'ls matava, és a dir, feien el possible per fer que el nen no plorés. A més, aquesta massa de teixits i la falta de moviment dels petits permetia a les cuidadores desentendre's d'ells i penjar-los d'un clau (sí, els penjaven del sostre!), deixar-los al terre o sobre qualsevol superfície sense que hi hagués perill que caiguessin o que poguessin prendre mal.  

Les causes de l'alta mortalitat infantil de l'edat mitjana, que rondava el 50% dels naixements, estaven totes relacionades amb aquests motius: el 85% dels nens morien per febres, per això se'ls protegia del fred amb les venes i no se'ls treia de casa. L'infanticidi era una gran llosa dins de les famílies medievals (nens ploraners, nens deformes, parts de bessons, que es creia que eren fruit de l'adulteri de la mare, nens no desitjats, nens que no es podien mantenir...). La resta, morien per asfíxia al menjar o al llit, ja que els petits dormien als llits amb els pares i a vegades s'ofegaven per ser apretats contra els cossos dels adults. És per això que es van haver de crear mesures com el reconeixement dels nadons com a éssers dotats d'ànima. Aquesta idea va desenvolupar el bateig en el moment just del naixement (per assegurar-se que si morien, les seves ànimes no anirien all llimbs sinó al cel) i la creació d'hospicis d'acollida per a nens abandonats que reduïssin les taxes d'infanticidi, generalment regentats per les ordes mendicants que s'establiren a les ciutats. 

Fins quan se'ls mantenia enfaixats? La immobilització dels braços durava quatre mesos. La resta del cos es mantenia embenat fins a l'any de vida. Després de l'embolcallament se'ls mantenia nus o els vestien amb túniques com les dels adults. 

Ara veiem-ho en imatges: 

Nens embenats del jaciment etrusc de San Casciano 

Nens embenats (1-Gràcia, 2-Itàlia, segle XV, 3-Anglaterra, segle XVI)
FONT: https://www.lacasamundo.com/2011/09/el-panal-su-historia-parte-ii-y-ultima.html

Mare jove, Facsímil de Terence, XIV.

Lorenzetti, Madonna col bambino, 1340, Brera (Milano).

Il.liustració del Manuscrit d'Orme

Vocabularius breviloquus de Johannes Reuchlin, siglo XV.

Della Robbia, ceràmiques de la façana dell'Ospedale degli Innocenti de Florència. 

Escena d'infanticidi

TRADICIONS NADALENQUES MEDIEVALS, PATRIMONI I GASTRONOMIA.

"Cada cosa té el seu temps, i al Nadal, neules". 

D'on prové el costum d'engalanar els espais religiosos amb neules? Sabíeu que es tracta d'una tradició medieval?

Jordi Sacasas, arxiver de Santa Maria del Pi, ens ho va explicar molt bé a la conferència "Les Neules i les tradicions nadalenques de la Barcelona Vella". 

Algunes esglésies del Principat han començat a omplir els sostres dels temples amb uns papers enfilats decorats amb motius geomètrics, nadalencs o naturals durant el Nadal, especialment durant la nit de Nadal, Cap D'any i Reis. És el cas de les esglésies de Centelles, Sant Cebrià de Vilalta o Santa Maria del Pi de Barcelona. En realitat estan intentant recuperar un costum català i mallorquí que ve des de molt de lluny, de penjar dolços  i que es va prohibir l'any 1822. 

Moltes ciutats també utilitzen les neules de paper com a decoració nadalenca dels espais públics. 

Les neules són una espècie de galetes rodones fetes amb pasta de farina sense llevat. Es creu que són el dolç de Nadal més antic que coneixem. La seva forma era plana i no tenen res a veure amb la forma tubular que han adquirit des del segle XVII. No contenien sucre, però sí s'endolcien amb mel i espècies. Es feien amb els neulers, unes petites premses amb forma de tenalla a la platina de la qual s'hi dipositava una cullerada de massa que s'estenia en tancar-lo. El neuler s'apropava al foc per a coure la neula, que sortia del motlle ben plana i amb els dibuixos, pregàries o motius que hagués imprès el motlle/neuler. Els neulers s'assemblen molt als hostiers (per a les hosties sagrades), però aquests eren quadrangulars i els neulers rodons. El Monestir de Santes Creus, el Museu Diocesà de Solsona i el MEV (Vic) tenen col.leccions de neulers que es poden visitar. 

També sabem que, si bé avui en dia és costum sucar-les en cava, durant l'Edat Mitjana se sap que era costum sucar-les en Vi Piment, com assegura la dita catalana del segle XV, "Gran meravella verament, de les neules amb piment".

Aquests dolços es penjaven de les parts més altes de les esglésies (voltes i llànties) i entre les naus dels temples, unides per un fil (enfilades), a manera de garlanda decorativa. En estar en alt, simulaven ser estels. De fet, el seu nom prové del mot llatí nebula, que significa núvol i que va ser com s'anomenaren durant l'edat mitjana. 

Es creu que també podien funcionar com a calendaris d'Advent i que les neules més grans representarien les setmanes i les més petites els dies. Cada dia se'n podia despenjar una per a calcular quant de temps mancava fins Nadal. 

Quan es despenjaven, eren aptes per a ser menjades per la mainada que les recollia amb alegria. 

Com sabem tot això? 

El consum de les neules com a dolç nadalenc apareix documentat per primer cop en un text del convit de Nadal de Jaume I al 1267 en el qual s'especifica que s'ha d'oferir neules, ametlles i pinyons per postres als seus convidats. Apareixen també esmentades a Com usar bé de beure e menjar (segle XIV) de Francesc d'Eiximenis, qui especifica que són "neules espesses". 

Joana de Valois, al segle XIV va afirmar que “Netejaven les llanties de Damas y ‘ls canolobres d’argent obrats, agencant l’altar ab pomells de flors collides en les valls canigonenques y la nau ab enfialls de nébules de colors diferents”.

A l'Arxiu d'Igualada es conserva un document del 1470 en el que s'explica que el gremi dels campaners es compromet a omplir de neules i branques els escuts i banderetes de la vila, per Nadal. 

A l'Arxiu de la Catedral de Barcelona es conserven documents dels segles XV i XVII on s'especifiquen les quantitats de neules de decoració que ha comprat l'església (i el seu cost).

Al llibre Fèlix o Llibre de Meravelles, escrit al segle XIII per Ramon Llull, es llegeix: ” – Senyer – dix Felix al fill del rey -, lo lamp, per qual natura se mou en tort et no devalla sajús per dreta linya? Respós lo fill del rey et dix que una vegada s’esdevench que un maestre gitava per una finestra una neula, la qual  en biax se moch tota hora tro a la terra. Et aquell maestre demaná al escolá per qual natura la neula era cauda per linya obliqua et no per la dreta. L’escolá respós que la neula, cor es prima et ampla, cau per l’aer de biax, fenent l’aer ab sa tenuitat et revolvent-se sa amplea sobre l’aer…” .

El dia 1 d'agost de 1381, el Duc de Girona i Violant de Bar, durant un viatge de Tarragona a Girona, van fer parada a Cardedeu on van menjar-hi neules. 

En el cas de Mallorca, la seva primera menció data del 1389 i la tradició de penjar-les es relaciona amb la representació del Cant de la Sibil·la. Les neules representen el cosmos i el seu davallament (quan es fan caure), la representació de la fi dels temps. 

El Vi Piment: 

Es tracta d'un vi dolç aromatitzat que pot ser l'evolució del Vinum Piperatum romà. Apareix citat ja des d'antic al Llibre de Sant Soví, L'Art de Coch, Llibre de cóc de la Canonja de Tarragona, Com usar bé de beure e de menjar (Eiximenis) o l'Espill de Jaume Roig. En parlen d'ell els trobadors com Arnau de Vilanova, qui n'explica la fórmula i diverses dites populars i nadales.

El preparaven els adroguers i especiers de les ciutats i també dels monestirs. Se sap que es barrejava amb canyella, gingebre, clau, mel, clavell, sàndal, roses vermelles i fins i tot espiguanard, una herba que s'importava de l'Índia i que es va consumir molt durant l'edat mitjana. Un cop es barrejaven les espècies amb el vi, s'havia d'esperar un dia per a beure'l. 

Es consumia molt fred a l'estiu, com un d'aperitiu. O calent, barrejat amb vi negre, a l'hivern. També es consumia com a digestiu. I amb neules sucades, com aconsellen els metges de la cort barcelonina. 

Al contenir pebre, es tractava d'un vi molt car, per això el bevien només les classes benestants i en ocasions puntuals, com ara a Nadal. Les classes baixes bevien aigua amb vinagre. 

Una curiositat sobre aquest vi: A canvi d'una redempció en els impostos del peix, els pescadors de Barcelona estaven obligats a entregar a l'Abat, cada Nadal, Pasqua i Pentecosta, un quarter (4000 l) de piment i 10 neules per cada barca. 

Encara se'n fa al Monestir de Poblet. 

PER SABER-NE MÉS: 

---> Sobre el menjar de Nadal a l'època medieval
---> Sobre les neules
---> Sobre el Vi Piment
---> Tríptic sobre El Cant de la Sibil.la a Mallorca i REPRESENTACIÓ al viu

BIBLIOGRAFIA

AA. VV.: Del rebost a la taula. Cuina i menjar a la Barcelona gòtica. Museo d’Història de la Ciutat; Electa. Barcelona, 1995.
AMENÓS Lluïsa: Hostiers i neulers medievals del Museu Episcopal de Vic a Quaderns del Museu Episcopal de Vic. I. 2005
BATLLE, Carme; VINYOLES ,Teresa: Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques. Rafael Dalmau, Editor Barcelona, 2002.
FÀBREGA, Jaume: La cuina antiga, Viena Edicions.
LLULL, Ramon: Llibre de les Meravelles.

---> QUI NO MENJA NEULES PER NADAL, RES NO VAL <---