Va ser a meitats del 1200 quan Santo Tomàs de Aquino, difongué la idea del cos humà entès com a dualitat entre alma i matèria, fins i tot més enllà de la seva mort. Aquestes idees, molt difoses per tots els territoris cristians, van ser traduïdes en un intens esforç per part dels futurs difunts, de crear qualsevol tipus de receptacle que sigués capaç de contenir el cos un cop arribada la mort, i així, aconseguir l'arribada segura a les portes del cel.
Dintre d'aquest univers funerari cristià, heretat d'aquell romà, existeixen diferentes tipologies d'objectes artístics destinats a la preservació dels cossos dels difunts:
L'arca:
El seu orígen es troba a l'Arca de san Domenico (Bologna). Es tracta d'una caixa amb tapa a dues aigües. En realitat és una variació del sarcòfag romà, que s'imita també en la decoració escultòrica que l'envolta, amb escenes de la vida del personatge enterrat o bé amb escenes bíbliques (Antic i Nou Testament), depenent de la seva vinculació -o no- al món eclesiàstic-. Aquesta escultura de baix relleu correspon a la finalitat educadora i evangelitzadora de l'art medieval. En un principi, van ser molt utilitzades per les ordres mendicants.
Entès com a evolució de les arques primitives. En aquest cas, l'antiga arca, decorada amb relleus sobre la vida del sant que hi estava enterrat, està sostinguda per columnetes que l'alcen del nivell del terre, per evidenciar la seva proximitat amb Deu. La tapa a dues aigües es veu sustituida per, o bé una representació escultòrica del difunt, adormit, o bé per un tabernacle trilobulat on s'hi acostuma a allotjar a una verge entronitzada. Al pinacle superior i més alt del tabernacle, un Crist entre els àngels mostra l'últim pas de l'ascens del personatge al regne de Deu.
*En el cas de la Catedral de Girona, i per economització de l'espai, a la vegada que per dignificar les tombes reals, aquestes estan adosades a les parets de la nau i de la girola.
Les tombes de paret
Es tracta de sepultures en terre acompanyades de decoració pictòrica a les parets que l'envolten. Aquest tipus d'enterrament tan usat pel l'orde franciscà, derivarà, però, en l'exposició del sarcòfag, adosat en una paret, sobre un pedestal, ocupant la paret o un tros de paret on s'exposa, amb un cos de pedra guarnit d'escultures -en el cas català, és més auster-. Sempre apareixen dintre de les esglèsies d'aquests ordres mendicants, ja que aquests es comprometen a tenir cura de l'alma del difunt a través de l'oració.
Es tracta de la mateixa tipilogia de paret però amb un esquema més definit: sobre l'arca s'hi representa escultòricament el cos jacent del difunt i el cos de pedra-retaule de la paret es substitueix per un baldaquí. Dintre del buit del baldaquí, sobre la paret, es pot recrear un timpà d'esglèsia on podria aparèixer el difunt, agenollat, davant de la verge o d'una crucifixió.
.
Baldaquí és un dosser que se situa sobre el tron dels reis, un objecte religiós o un altar (un petit sostre de tela que se sosté a través de 4 columnetes o pals) . El nom prové de Baldac, una tela medieval molt valuosa, provinent del Pròxim Orient. A l'edat mitjana hi havia el costum de sostenir una tela sobre personatges d'alta ascendència per enaltir les seva figura, com ara reis o bisbes.
La finalitat simbòlica de tots aquests enterraments és la d'establir una jerarquia de trànsit amb la que definir el recorregut que fa el cos del difunt des de la seva mort fins a l'arribada al cel: es parteix de l'arca o pedestal arran del terre (orígen terrenal i mortal, és a dir, el cos), s'arriba a la representació del cos del difunt, adormit i amb rostre tranquil, fent referència a la seva ànima que ja no pertany al nivell mortal, fins arribar a un tercer nivell on es poden observar representacions de la verge, que es mostra com a mitjancera entre deu i els homes i els guia en el seu últim ascens que seria la figura de Crist, a la part més elevada de tots els monuments funeraris.
Monuments funeraris amb estàtues eqüestres
Es tracta d'un tipus de monument laic, allunyat dels enterraments dels sants o de personatges molt importants. Parlem d'una tipologia lligada al món dels cavallers medievals, al món senyorial. La seva estructura és simple: un pedestal, on es troba l'arca incorporada, i coronat per una estàtua-retrat eqüestre. Els seus orígens es remonten al món romà clàssic, assimilat a Itàlia i va ser importat al temps de les conquestes pels catalans.
Cal distingir, però, que aquests tipus d'enterraments estaven destinats a les classes altes de la piràmide dels privilegiats. Els enterraments comuns es realitzaven fent inhumacions als cementiris -generalment ubicats al voltant de les esglèsies, ja que elles eren les que tenien cura de les ànimes- o bé sota el paviment de les naus principals dels temples -el que es coneix con enterrament ad sanctus- per aquells que s'ho podien permetre. Les tombes del poble es simplificaven a lloses, estel.les o sarcòfags en simples i petits panteons.